Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat sitges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat sitges. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 de maig del 2026

NOCTURNO SITGETANO

Presentem un article publicat a la revista Sitges de l’any 1962 per Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs, més conegut per Sempronio, periodista i es
criptor, famós per retratar la crònica social i cultural de Barcelona al llarg del segle XX.

En el món del periodisme era considerat com un mestre de moltes generacions. Va col·laborar en molts periòdics al llarg de la seva vida i va ser director del diari “Tele-Estel” i també va dirigir “Tele-Exprés”, del que en fou el seu primer director.

En aquest article ens parla de l’oci nocturn d’aquell 1962 i en destaquem una de les primeres referències de l’anomenat “Carrer del Pecat”, terme que s’inventà, o almenys s’atribuí Miquel Utrillo Vidal des de principis dels anys 1960.


NOCTURNO SITGETANO

por SEMPRONIO

Cuando digo que voy a escribir un «Nocturno sitgetano» todo el mundo intenta quitármelo de la cabeza. ...¡Desgraciado! —me fulminan —.Tú vas a referirte a las noches de 1961, sin tener en cuenta que las de 1962 ya no se les parecen en nada...

Y añaden que, de un verano al otro, se han abierto no recuerdo cuantos nuevos bares y se han inaugurado docenas de «boutiques». Con sólo unos meses de ausencia corro el peligro de quedar anticuado. Sitges cambia todos los años de aspecto. 

Probablemente a los viejos enamorados les duela. Quisieran que las mujeres y las poblaciones permanecieran fieles a la primera visión que de ellas tuvimos. ¡Error! «Omnia mutantur nos et mutamur in illis», como dijo el emperador Lotario I. Todas las cosas cambian y nosotros cambiamos con ellas...

Un latinajo no resultará muy desplazado en las noches de Sitges, de tan acusadas características babélicas. A la hora del aperitivo, en el bar «Gustavo» se escuchan todos los idiomas del mundo. La concurrencia reclama sillas a los camareros en inglés, en francés, en alemán, en sueco... —No es cuestión de idioma, sino de falta de sillas —responde el camarero, que es un guasón.

«Can Gustavo», adosado a los muros de la Punta, es pequeño y su terraza, frente al mar, exigua. No importa. La gente se pasa media hora allí de pie, espiando a los concurrentes que inician la acción de pagar y de levantarse de las mesas.

Fotograma del film "Sitges 1968"

El veraneante que estime en algo su personalidad, debe fondear de ocho a diez de la noche en el bar «Gustavo». ¿Lo frecuenta todavía «Pepito» Zamora? Por lo menos, en las paredes habrán aún aquellos dibujos suyos con mujercitas de los años veinte, que parecen arrancadas de los primeros libros de Paul Morand. Los escaparates de las «boutiques» de las calles de Jesús y de Parellada y del Cap de la Vila, al iluminarse, encienden las candilejas de la noche de Sitges. Damas y muchachas que todo el día han estado tostándose al sol, se ponen ahora los pantalones y los «shorts» de fantasía para dedicarse al «shopping».

De unos años acá, al lado de los recuerdos típicos españoles, los extranjeros hallan en los comercios suburenses un sugestivo repertorio de prendas de vestir en piel. Al regreso de los veraneos mediterráneos sumidas ya en los inviernos europeos, las mujeres podrán ufanarse dos veces de la piel de Sitges, mostrando el bronceado escote y la chaqueta de napa.

El bar «Oliva» es otro de los puntales de la noche sitgetana. Hay que ir a bailar a su patio, si es que puede llamarse bailar al hecho de desplazarse lentamente en a pista enmarcada por una vegetación frondosa, donde hi güeras y moreras forman acogedoras y obscuras grutas. El patio de «ca l'Oliva», a los indígenas tiene la virtud de recordarnos los clásicos patios locales, inmortalizado? por Santiago Rusiñol en su romántica y modernista comedia «El pati blau». ¡Hay que ver el partido que varios bares de Sitges les han sacado a los patios! Aunque los austeros pozos panadenses, por necesidades del turismo, hayan sido disfrazados con afiligranados brocales de hierro y macetas de claveles, como pozos escapados del teatro de los Quintero.

¡Ah, el tipismo ! Si Alfredo de Musset vio andaluzas de tez morena en Barcelona, ¡cuántas no descubriría en Sitges! A escasos metros de «Oliva», en una de las callejuelas que descienden a la Ribera, entre coquetones hoteles I pensiones de evocadores nombres, se escuchan las guitarras y las castañuelas del «Sacro Monte», uno de los locales sitgetanos permanentemente dedicados al' flamenco.

La demanda justifica la oferta. El «Prado» y el «Retiro», los viejos casinos que para su recreo fundaron los «americanos» y que tenían aspecto de tranquilos balnearios, se han pasado con armas y bagajes al baile español. Por sus tablados desfilan todas las luminarias del flamenco: Carmen Amaya, Antonio, la Chunga, Rosario... Incluso, obtemperando a la moda, han presentado compañías infantiles de «cante jondo», anunciadas de la siguiente forma : «The authentic children nightingales of the Spanish Flamenco».

La conversión de Sitges al flamenco es obra del turismo. Hace medio siglo, cuando la población quiso hacer un pinito de españolidad, se inclinó hacia El Greco. Hoy, puesta a honrar a un artista exponente de la raza, acaso sería más indicado un monumento a Romero de Torres...

Ahora bien, moderna Babilonia, acoge en su seno todos los placeres. No se casa con nadie. Apenas el noctámbulo ha doblado la esquina de un barrio calcado de Triana, topa con Saint-Germain-des-Prés. O más exactamente con Saint-Tropez, que es, como se sabe, la versión canicular de aquel conocido barrio parisiense. Acaso fue viendo bailar a las falsas Brigittes Bardots de «La Cabaña» que a un periodista francés se le ocurrió, dos años ha, trazar un paralelismo entre la blanca villa catalana y el mundano «village» de la Costa Azul.

Con sus dos pistas al aire libre y sus rústicas mesas obradas en troncos, estilo «western», es «La Cabaña» el sitio preferido de la juventud nacional y extranjera. Las muchachas, desgreñadas, enfundan sus piernas en el pantalón masculino. Cuando no bailan descalzas, toscas sandalias les protegen los pies.

El «rock-and-roll» y el cha-cha-cha eran los bailes típicos de esa «boite». Empleo el pretérito porque supongo que este verano, de acuerdo con la moda, el «twist» imperará en «La Cabaña». Dado el entusiasmo, mejor dicho, dada la convicción con que sus habituales siguen las modas, preveo un ambiente de lo más frenético, con el consiguiente escándalo de las personas timoratas.

Menos mal que con los bailes de ritmo vivo alternan azucaradas canciones italianas. Entonces, los bailadores pasan, instantáneamente del frenesí a la abulia. Las parejas, con los cuerpos pegados como con cemento, andan por la pista cual sonámbulos.

La noche de Sitges suele apurarse en la calle del Dos de Mayo, que espíritus burlones bautizaron con el nombre de calle del Pecado. La coincidencia de ocho o diez bares, ha dado pie a la leyenda de una pecaminosa atmósfera. Pero, estos bares corren parejas con los de otras calles, incluso de aquellas que llevan nombres tan venerables como San Francisco, San Pedro y San Gaudencio. Probablemente, el echar el cerrojo de madrugada es lo que les ha creado una aura nefanda. No obstante, el contraste entre escenografía y tradición es el encanto de Sitges. En una de las bocacalles del Dos de Mayo, un bodegón castizo,

«Can Sariol», con sus imponentes filas de toneles ampara a los más recalcitrantes trasnochadores. Los turistas pasan y el alma de Sitges queda... El alma suburense que, por la noche, se oye respirar en las travesías que de la calle Mayor bajan a la Ribera. La indiscreta mirada del trotacalles penetra en los zaguanes ochocentistas para columpiarse en las mecedoras de enea. O bien, a través de las bajas ventanas, se asoma a las salas isabelinas para buscar, a la luz del quinqué, el tiempo perdido, oculto quizás en el interior de los fanales, o quién sabe si escondido en la entraña de las cajas de música.


dimecres, 17 de desembre del 2025

Oasis Parc o un projecte esportiu estroncat

 1936. Ara fa tot just 90 anys, s'iniciava la Guerra Civil, el 17 de juliol quan els generals Mola i Franco iniciaren una sublevació per derrocar la República, elegida democràticament. Tot just un mes abans, el juny de 1936, culminava una iniciativa esportiva que es veuria completament aturada de manera forçosa però que es trobava força avançada. La iniciativa era de Alberto Maluquer, un barceloní que formava part de la colònia estiuenca sitgetana que a la Avda. del Vinyet instal·la un complex esportiu per a grans i petits amb el nom "Parque de deportes Oasis". 

Amb l'arribada de la Guerra Civil, de manera immediata, aquest projecte es veuria totalment estroncat. Podem llegir a l'Eco de Sitges la nota de premsa publicada el 14 de juny de 1936:


"OASIS PARC"

UN GRAN CAMPO DE DEPORTES EN SITGES

Atentamente invitados por los directores-propietarios de los terrenos destinados a deportes y atracciones, instalados en la Avenida de Ntra. Sra. del Vinyet, hemos visitado este conjunto deportivo. No se trata, pues, de una de tantas ideas que nunca llegan a realizarse. Es un hecho la instalación de esta empresa tan indispensable en una población visitada por tantos forasteros, que no tenían un centro donde poder practicar los más conocidos deportes.

Los trabajos se llevan tan adelantados, que para la próxima verbena de San Juan está señalada Ia inauguración. En el centro del campo se está construyendo con toda rapidez una gran pista para patines, con medidas suficientes para juga
r al hokey. Esta pista irá rodeada de 50 palcos. Ha empezado también la construcción del Frontón, que será uno de los deportes preferidos de nuestro público.

El campo de Tennis está ya dispuesto para la colocación de la tela metálica. Encontramos aún otros muchos deportes cuya construcción está muy avanzada, entre ellos una pista para bicicletas alrededor del campo, de 300 metros de vuelta.

Los niños tendrán su lugar adecuado con gran número de juegos, entre los que sobresaldrán unos borriquillos morunos, que serán la delicia de la gente menuda.

Todo ello será público, sin necesidad de hacerse socio y de forma que todos podrán considerarse como en su casa.

Los planos se deben al arquitecto señor Martino y ejecuta las obras el contratista señor Parés. Ya tendremos al corriente a nuestros lectores de cuanto allí suceda.


dimecres, 1 de juny del 2022

CLUB DEPORTIU SITGETÀ

En homenatge al jugador de futbol AntonVinyals del primer equip del C. D. Sitgetà, el 13 de juliol de 1924 es celebrà un "gran festival" a Sitges. Segons consta l'Eco de Sitges d'aquella setmana, "Este comenzó por una carrera pedestre, de velocidad, habiéndose corrido 200 metros y salido vencedor el equipier Picola, que ganó un magnífico premio. Seguidamente, tuvo lugar un interesante partido de futbol, entre una selección del F. C. Barcelona, formado por Uriach, Bota, Tejeiro, Ollé, Riera, Bosch, Vinyals, Tejeiro, Vey, Paló y Fusté, contra nuestro Sitgetá alineado por Mirabent, Fonfría, Mellado, Miret, Banqué, Vinyals, Sabaté, Picola, Sierra, Vidal y Aleo.

El encuentro tuvo fases espléndidas, terminando el primer tiempo con un resultado de 0 goals. En la segunda parte el resultado fue de 2 a 1, favorable al Sitgetá, siendo los tantos, obra de Picola.

Acudió al campo un enorme gentío, que de veras rindió homenaje al voluntarioso Vinyals. Arbitró el partido el colegiado señor Bahonza, bien. Luego, el Club Ciclista Sitgetá efectuó una carrera de cintas, que gustó mucho, clasificándose vencedor el joven José Masip. El festival terminó con una carrera de lentitud, venciendo el joven J. Abella"

S. Mirabent [L'Eco de Sitges, 20 de juliol de 1924]

Cartell anunciatiu FC Barcelona i CD Sitgetà

 

divendres, 4 de setembre del 2020

FESTA MAJOR DE SITGES... UNA DE GEGANTS





Festa Major. Sortida d'Ofici de l'any 1900. Copia d'època positiva
en paper a l'albúmina. Col. F. Parra



Sortida d'Ofici de l'any 1900. Fons CL-BPSR


Aquest any de pandèmia, ens toca, com aquell qui diu, actuar amb prudència i coneixement, alterant-se així el nostre dia a dia i modificant els nostres hàbits.  Aquest estiu ha estat com ha estat i s'ha fet estrany el fet de veure poca gent pels carrers, acostumats com estem de veure la corrua de turistes i estrangers que arriben cada any, sobretot per aquestes caluroses dates. 

Un temps estrany també evident pel que fa al calendari festiu. Aquest 2020 la Festa Major ha tingut un registre diferent, a l'igual que Santa Tecla i anteriorment totes les altres festivitats i els qui la vivim de mes a prop, no queda cap altra cosa que passar-la de la millor manera. En tot cas, el primer és la salut i també com es diu, l'any que ve més i millor, i destacar l'exemple de la nostra vila durant el 23 i 24 d'agost, pel que fa al respecte i responsabilitat de tot un poble, que viu la Festa Major intensament i que aquest any tan "especial", s'ha vist com s'han fet les coses molt be. Felicitem-nos!

I ara una petita troballa. La imatge que encapçala aquest post, ha estat trobada ni mes ni menys que a una llibreria de vell madrilenya. No sabem a qui podia pertànyer, ni sabem com va anar a parar, la única cosa que podem llegir al verso de la fotografia original és: "3. Fiestas de Catalanes". Aquesta numeració ja indica que formava part d'una col·lecció?. El que no sabem és si el col·leccionista o  propietari era el mateix fotògraf, i tampoc ens queda clar qui devia ser tal fotògraf. Que hi feia la fotografia a Madrid? Està el fotògraf, esperant a que el públic es col·loqui en posició per disparar la instantània? 

Les imatges pertanyen de ben segur a la sortida d'ofici de l'any 1900, segons podem comprovar de les dades que trobem al blog de la Colla Vella de Xiquets de Valls i que reprodueixo en aquest post:




"Doncs efectivament, tenim el gust de reproduir la fotografia més antiga coneguda de castells a Sitges: concretament correspon a un pilar de cinc de salutació a les autoritats aixecat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls per la Festa Major de Sant Bartomeu de Sitges de l’any 1900. Considerem que es tracta d’un document gràfic totalment inèdit fins a la data, al mateix temps que presenta una bellesa formidable, tot i que el pas dels anys ha anat deteriorant la qualitat de la imatge. El pilar apareix perfecte, esvelt, amb l’enxaneta a l’antiga amb les mans; per sota passen les autoritats amb barrets de copa alta al mateix temps que la moixiganga fa una de les seves figures. Tot plegat una Festa Major en estat pur". Text de Xavier Cabré Puig (www.collavella.cat)


Una altra curiositat d'aquestes imatges és la casa que es veu al fons, Can Puig de Galup, on ara hi ha el monument al Dr. Robert. L'ajuntament comprà la casa pocs anys desprès, per 8.040 pessetes i segons sembla, es trobava molt envellida i en mal estat i fou enderrocada, de tal manera que a finals d'agost de 1906, la demolició ja estava totalment enllestida. Amb l'estàtua del Dr. Robert, l'entorn es va veure molt beneficiat, donant sensació d'amplitud en tots aquest context monumental. 



Fem un salt en el temps i ens situem a l'any 1920. Durant el mes de juny d'enguany i cap al final del confinament, Beli artigas publicava en una xarxa social un film que pertany a Jordi Baron i Rubí, que com diu Beli, és un tresor inèdit, on apareixen un conjunt d'imatges provinent d'una pel·lícula en blanc i negre i que comença en la matinal de la Festa Major d'aquell any, ara just en fa cent. De les moltes escenes que s'hi veuen, hi ha un personatge que destaca per sobre els altres, pero per ara no se sap qui és.

Dues imatges inèdites  dels gegants durant la Festa Major de 1920
Fotogrames del film,  col·lecció de Jordi Barón Rubí.



divendres, 28 de juliol del 2017

SITGES, LA BLANCA SUBUR


Festa Major de Sitges, 1924

I aquí va un altre article publicat al setmanari El Borinot, (juliol de 1924) episodi de Biografia dels llocs d'estiueigs a Catalunya"

No volem començar sense pronunciar aquest nom: Santiago Rusiñol. Fa trenta anys que el Cau Ferrat marca el ritme de la bellesa de Sitges, racó florit de la Mediterrània, per on han passat tantes personalitats.
Però hi ha de tot a la vinya del Senyor. Després de l'arribada dels quadres del Greco, amb l'Utrillo i En Casas tirant encens, i després que el Pati Blau fou exaltat i glorificat, la dama dels nostres amors se'ns tornà una mica vanitosa, enflocant-se vistosos plomalls, com una nouvelleriche, malgrat escaure's el fet molt abans de la gran guerra.
Al centre de la nostra finíssima platja, un home tot cordial, per nom Antoni Cartró, plantava quatre antenes per sostenir una ampla vela que es convingué a anomenar Toldo. La primitiva coberta s'anà eixamplant, i aviat se la designà per Kiosk. Pocs anys després se l'anomenava Conxa de Mar, i finalment Pavelló de... ídem. Doncs bé; els senyors forasters que han anat pujant i baixant Pel Pavelló de Mar, són en realitat, els qui portaren el major trasbals en els costums vilatans. No cal dir que els nostres "descobridors" implantaren immediatament, com evidents senyals de civilització, el "ball d'apatxes", "el ball de mantons", la pública exhibició en cos de camisa, i la supressió de l'ús de mitjons.
Cal fer justícia així mateix als nostres autèntics americanos, que han fet molt de bo. Però la gestió llur més aviat es desplega dintre el clos d'"El Retiro" i "Prado Suburense", que són els dos pols oposats de l'esfera de la vida estricta de Sitges. L'altre dia, el senyor Joan Ramon Benarprés (Ves per on) anava desesperat pel carrer, tot cridant: -Hem de cremar el "Prado" i el "Retiro" ; ja estem tips de partidismes; visca la unitat sitgetana!...- I altres coses per l'estil.
Però, però... si tot fos com una bassa d'oli, què fariem els sitgetans, tan ensopits? 
Llàstima que la dinàmica atmosfèrica no ens permeti ésser més explícits i, lamentant-ho amb tota sinceritat -després de pregar als botiguers que no s'alarmin perquè aquest estiu encara vindrà més gent,- demanarem que es presenti el senyor Francesc Armengol i Duran, els cognoms del qual ja el delaten (és de Sabadell); car heu de saber i entendre que parlem amb l'iniciador, promotor i realitzador del "Passeig Marítim", "Terramar" i "L'Autòdrom Nacional". Quina figura, eh, per no ésser sitgetana? Ah, aquests sitgetans que es descrismen únicament per defensar les finances municipals! Hem tingut homes d'un tremp definit que haurien escalat uns quants graons més de no haver gastat únicament llurs energies per reparar els danys del cacic, que té set vides com els gats. Consti que En Bartomeu Misas, en Joan Marsal, en Xavier de Querol, en Pere Carbonell, en Francesc Batlle, en Planas i Robert i molts altres han resultat de la fusta dels patricis íntegres i cal assenyarlar-los; de la mateixa manera que assenyalarem, dintre de les arts, en Mas i Fondevila, en Miró, en Joaquim Sunyer, n'Agustí Ferrer i en Magí Albert Cassanyes; havent crescut en els camps de les lletres en Llopis i Bofill, el nostre historiador, en Josep Roig i Raventós, perfecte novel·lista, en Trinitat Catasús, el poeta de les atzavares, Sant Joan i la blavor ; en Salvador Soler, que ara es dedica a fer sermons de Quaresma en plena canícula (qui no pot segar, espigola), en Josep Carbonell i Gener, creador de "Monitor"...
Si a tot el que resta dit afegiu l'Orxateria Valenciana i la Fàbrica de Gel Canigó, ja comprendreu que la nostra caldera, gustosa i sempre a punt de tast, courà plats especialíssims, i que els mallots, les veles llatines i el bacallà a la marinera no desmereixen en res d'altres vegades, aquests juliol, agost i setembre.

Caimitu Hill


dimecres, 26 de juliol del 2017

LA SITGES EXTRAORDINÀRIA



Es tracta d'un article breu, escrit amb l'humor propi de l'època, i que es va publicar al setmanari il·lustrat "El Borinot". Fundat per Lluís Bertran i Pijoan i Josep Aragay, el Borinot va ser creat amb intenció política, iniciada la Dictadura de Primo de Rivera. És un precedent d'"El Be Negre". Malgrat les bones intencions, no va poder sobreviure a la censura, ja que es va clausurar l'any 1927. Malauradament no podem esbrinar quin fou l'autor real d'aquest article. 


Enrieu-vos-en, de Deauville, Baden-Baden, Cauterets i Ostende. El veritable centre estival és Sitges. Ací és on hi ha la bona confitura.
Quan algú es decideixi a escriure el nostre Baedeker, que no s'oblidi de posar-nos al primer lloc de l'estiueig, de la Malvasia i del Moscatell, car no ens en recordàvem, i no fa res que negligeixi detallar la mena de banys, perquè els banys són el de menys.
Al futur hipotètic autor que voldríem incubar en aquestes ratlles, li direm un secret per tal que l'escampi per mitjà del seu vade-mecum i arribi al Far-West i a la Yokohama reconstruïda. El secret és el següent: en el subsol de certs indrets de Sitges existeixen raigs ultra-violeta. Un dia l'artista sitgetà N'Agustí Ferrer mentre pintava el cambril de la Mare de Déu del Vinyet anà a fer la migdiada vora el camí vell. En despertar-se, i ben despert, veié que al lluny, a frec del Passeig Marítim es projectava perpendicularment terra endins com si passés al caire d'un bassol. Corregué cap aquell lloc i no veié la més mínima senyal d'aigua. L'experiment el renovà mantes vegades, donant sempre el mateix resultat. El miralleig del desert de Sahara esdevé insignificant al costat nostre.
També n'hi direm una altra al futur autor hipotètic. A Cala-forn poden observar-se perfectament empremtes de peus de gegant, datant naturalment dels temps anti-diluvials, i vers els retorns d'Aiguadolç, en unes roques enormes apareixen meravellosament esculpides formes de torços humans...
Vinguen, vinguen els geòlegs, els historiadors, els estudiosos de totes les contrades, que no es tracta solament de fer rajar les aixetes dels renta-mans, sinó els dolls de la nostra antiguitat, -ai-las!- massa erma. 

Adam
El Borinot, núm. 39 (21 d'agost de 1924)



dimecres, 3 d’abril del 2013

BELLES ARTS. L'EXPOSICIÓ DE SITGES


En aquest article, publicat el 27 d’agost de 1892 es fa un repàs a l’exposició de Belles Arts de Sitges i es comenten alguns dels pintors que mostraren les seves obres en aquesta exposició i que, amb el temps, aquells esdeveniments havien de ser coneguts com la primera Festa Modernista. Aixa doncs i en motiu de la Festa Major d’aquell any, Santiago Rusiñol organitza l’exposició de Belles Arts celebrada al Prado i que comptà amb obres de Modest Urgell, Antoni Almirall, Joaquim Miró, Roig i Soler, Batlle Amell, entre d’altres.

Bellas artes. La Exposición de Sitjes
Dada la constelación de exposiciones comarcales que corremos, una exhibición en la costa de Poniente ya se veía venir, se presentía, se imponía casi, por ser en esta región radiante donde vió la luz una sub-escuela de pintura, rama importantísima de nuestro arte regional.


Sin forzar el registro de las clasificaciones, podría aquél dividirse, por lo que á su procedencia indígena se refiere, en dos grandes grupos: el Olotismo y el Ponentismo. Nuestro renacimiento pictórico que, á pesar de mantener una esencial diferenciación y gran originalidad, ha evolucionado siempre dentro las corrientes de vida artística europea, debía desee un principio informarse en las tendencias y procederes dominantes en el extranjero en el instante de su aparición. De ahí el carácter paisista y rural de nuestro arte que, por correr parejas con el realismo típico de la literatura catalana, era el que más le convenía, pues en cierto modo lo completaba.
Ahí está Mas y Fondevila que, además de un pastel, trazado con magistral habilidad, y de una soberbia Calle, caldeada de sol al rojo blanco nos da, con una mancha azul de los cielos y otra mancha rubia de las arenas, esta sinfonía de grandiosa simplicidad, este Cloe de salón que titula Marina, visión esplendorosa de un encanto inolvidable.
Rusiñol hace un verdadero derroche de viril temperamento con la sabia y fogosa labor de estos quince cuadros, casi todos de buen tamaño, que por si solos ya constituyen una exposición. En vistas del pueblo es una nota extensa y vibrante con lontananzas de mar tranquilo, claras masas de edificación y un recodo de soleada carretera, cortado en el primer plano por una mancha de cerúlea sombra. (…) También Casas prodiga sus originales visiones de delicadeza tan exquisita. Camino del Vinyet: el sol de la tarde partiendo en dos masas de penumbras y luz la hondonada de un torrente. Patio del Vinyet, triste grupo de sombría arboleda destacando sobre unas paredes de dorado fulgor. Y por este estilo algunos estudios más, atrayentes, sugestivos como todos los que salen de la sutil paleta del esclarecido artista.
Eliseo Meifrén, además de estudio de una ola, que del índigo intenso pasa al blanco-plata de la espuma por entre las más suaves gradaciones del verde y del azul, firma unas marinas que descubren los laudables propósitos de su autor de divorciarse de lo bonito y convencional para iniciarse (en cuanto el publico lo consienta) en las corrientes de la ingenuidad que cada dia van imponiéndose a los artistas de verdaderos alientos. El mediodía en Sitjes es una obra de mérito positivo. (...) Esta es, lealmente expuesta, la impresión que sentí ante esta colección de amateur que algunos de nuestros más distinguidos artistas se han complacido en reunir en la villa suburense. Al abandonar con sentimiento aquellas telas de amorosa limpidez y suave armonía, me imaginé por un momento que no salía de ningún salón de por acá, sino de una exhibición artística como se estilan en otros centros de cultura europea. (…) Como entre nosotros no se han sentido nunca grandes cariños por autoridades ni academias, ni tenemos tampoco grandes tradiciones que nos impongan con su recuerdo, es probable que en nuestra reducida esfera andemos pronto el camino que faltaba recorrer. ¿Qué precisa para ello? Huir las claraboyas del taller y hacerse con una paleta bien simple y pulcra.
Como al estrechar nuestras manos en apretón de despido, me preguntase Mas y Fondevila lo que francamente me había parecido la Exposición, respondile que en mi concepto representaba un paso gigantesco de adelanto, sobre todo por la tendencia a aclarar que se notaba en los lienzos.
-¡Oh!- repuso mi interlocutor- para pintar aquí, la primera condición es limpiar bien la paleta.
Tiene razón el maestro, y por eso tengo por provechosa la dirección emprendida.
¡A Sitjes, pues, a purgarse de sienas, betunes y ranciedades y a investigar y a pintar la luz en el mas suntuoso, más esplendido y más amplio de los talleres: el taller sin límites de la Madre-Naturaleza!
R. Casellas
La Vanguardia, 27.VIII.1892, p. 4-6


dilluns, 18 de març del 2013

INAUGURACIÓ DEL CAU FERRAT COM A MUSEU

Ara fa 80 anys, tota la premsa catalana es feia ressò de la inauguració del Cau Ferrat com a museu públic. Així ho feia, també, La Publicitat del dissabte 15 d’abril de 1933 amb el títol de “Demà s’inaugurarà el ‘Cau Ferrat’, de Sitges, com a museu públic” parlant de l'acurada intervenció, i restauració del lloc,  així com la tasca d’inventari i retolació realitzats per la Junta de Museus.


Santiago Rusiñol , en morir, va llegar a la vila de Sitges el seu museu particular del "Cau Ferrat". En rebre el Ilegat, l'Ajuntament de Sitges, fent-se càrrec de les responsabilitats que contreia en entrar en possessió d'un Museu, que havia de convertir-se en Museu públic (la qual cosa implica conservar-lo, divulgar-lo i augmentar-lo), acudí a la Generalitat de Catalunya demanant l'auxili dels serveis tècnics museístics del Govern. El conseller d'Instrucció Pública, senyor Gassol, va atendre la demanda, i requerí la Junta de Museus de Barcelona, que exerceix els serveis dels museus d'art de la Generalitat, perquè es posés d'acord amb l'Ajuntament de Sitges per tal d'organitzar degudament la vida del nou museu sitgetà. D'acord l'Ajuntament de Sitges i la Junta de Museus, constituïren el Patronat del "Cau Ferrat", que presideix el conseller d'Instrucció Pública, senyor Gassol, i és format per l'alcalde i tres regidors de Sitges, senyors Costa, Pasqual, Ibañez i i Planes; pel president i tres vocals de la Junta de Museus de Barcelona, senyors Llimona, Soler i March, Rebull i Pere Comes; per Josep Maria Planas, delegat de la família Rusiñol, i per quatre artistes veïns o fills de Sitges, que són els senyors Joaquirn Sunyer, Trinitat Catasús, l’escultor Jou i el senyor Arcadi Mas i Fontdevila. Els serveis tècnics corren a càrrec de l'oficina tècnica de la Junta de Museus de Barcelona i el nou Museu és integrat a la Direcció General dels Museus d'Art, a càrrec del senyor Joaquim Folch i Torres. La secretaria és a càrrec del senyor Josep Mates, per l'Ajuntament de Sitges, i del senyor J. Borralleres, per la Junta de Museus de Barcelona. L'administració, a càrrec del senyor P. B. Tarragó, administrador general dels Museus. Presa possessió del "Cau Ferrat", es procedí a l'inventari, numeració inventariat i fotografia de cada objecte. Després, a la seva classificació tècnica i rotulació explicativa per al públic, suprimint la col•locació de papers i números damunt els objectes, que perjudicarien l'efecte del conjunt. S'ha procedit, encara, a la restauració de l'edifici, restabliment d'instal•lacions d'electricitat i higiene, i d'un servei d'extinció d'incendis suficient, amb aigua i mànigues de defensa de l'edifici i extintors de precaució. Encara s'han posat en valor moltes obres que hi havia al Museu i s'ha procurat en el possible no destruir el bell caràcter que Rusiñol va donar al "Cau Ferrat". S'han integrat a la col•lecció de ferros del "Cau" mes de sis-cents exemplars, que constituïren la col•lecció del Museu de Barcelona, i que en homenatge a Rusiñol i com una continuació de la seva obra, vénen a augmentar la col•lecció de ferros, en vistes a fer un Museu especialitzat, entorn del nucli primitiu que el gran artista va establir. Les instal•lacions i fórmules de defensa de les obres guardades al "Cau" contra els efectes de la humitat salabrosa de la mar propera i de l'excés de llum, demostren fins a quin punt el servei tècnic del Museu ha atès aquest inconvenient que la bellesa de la situació del "Cau Ferrat" comporta. La tasca d'inventari, rotulació, fotografia i restauració ha estat confiada per la Direcció dels Museus als senyors Ràfols, Bofill, Gibert, Prou, Grau, Balaguer i Guinard, de les oficines tècniques de la Junta de Museus de Barcelona. A més, tenint en compte el coneixement que de les coses i de la història del "Cau Ferrat" té el crític i artista senyor Miquel Utrillo, li ha estat encomanada per la Direcció una guia del visitant del nou Museu, que portarà per títol "Una visita al "Cau Ferrat", la qual es posarà a la venda el dia de la inauguració. La data inaugural fou fixada per demà, diumenge de Pasqua, a dos quarts de cinc de la tarda, i revestirà gran solemnitat. L'acte se celebrarà en un clos a l'aire lliure, situat al lloc conegut per "Baluard Vidal i Quadres", proper al "Cau Ferrat" i davant la mar. (...) Entre les dones sitgetanes, i amb motiu d'obrir-se el "Cau Ferrat", s'ha constituït una entitat femenina titulada "El ram de tot l'any a Rusiñol", la finalitat de la qual és l'establir un torn d'associades per portar cada dia un ram de flors al "Cau Ferrat", en testimoni de perpetua gratitud al gran artista. Les associades, el dia de la inauguració, assistiran a la festa, portant cadascuna un ram de flors, que seran dipositats a les dependències del "Cau" i al peu del monument a l'artista. La vila de Sitges, amb els seus hotels i els seus atractius naturals, es prepara joiosament per a la festa inaugural del "Cau Ferrat" com a Museu públic, i a rebre els forasters de Barcelona i de tot Catalunya i fins de Castella i Bascònia i de l'estranger que han anunciat l'assistència a tal festa.

divendres, 8 de març del 2013

CHESTERTON A SITGES

Un home i una obra
Mr. i Mrs. Chesterton damunt la platja
El gran polemista anglès va passar una llarga temporada a Sitges. Les seves cases blanques, la noble mania de netedat que anima llurs habitants, el clima benigne, el paisatge de garrofers i de vinyars, la intensitat dels vincles familiars, el somriure innumerable de la mar, tot va contribuir a l'encisament del bon gegantàs, fugitiu de les boires del Nord. En els intervius que va donar als diaris anglesos va parlar amb afecte de totes aquestes coses i fins d'algunes altres que no fóra escaient de retreure. No dubtem que en la seva obra tan vasta i joiosa trobarem algun reflex de la llum de Sitges; ell tan amic -teòricament almenys- del seny llatí i mediterrani, no deixarà d'evocar en algun racó de polèmica o de novel·la, en alguna estrofa de poesia, en algun assaig de crítica, els pulquèrrims topants d'aquesta vila que suporta una gran tradició literària. Per si cal esperar amb confiança que el pas de Chesterton per Sitges hagi produït en un grau més o menys intents de catalanització de l'autor d'Herètics, la cosa des d'ara indiscutible és que la seva presència entre nosaltres ha produït un principi de chestertonització de Catalunya. És més que probable que la seva obra, tot i la colossal força que l'anima, no hauria entrat tan de pressa i tan bé a casa nostra, si no fos per la simpatia que hi ha desvetllat la persona de l'autor... Qui cara veu cara honra!

Ha calgut que Josep Ma. Junoy sentís, en veure Chesterton per la Ribera de Sitges, adés passejant, adés jugant amb els infants, el desig vehement de trasplantar totes les seves obres a lanostrallengua vernacla. Sense l'espurna de la simpatia personal, potser no ens trobarem avuidavantl'agradable perspectiva de veure a l'abast de tothom l'obra d'aquest nou “jutglar de la Mare de Déu” que restarà com un dels més extraordinaris i inesperats i desconcertants apologistes del Catolicisme.


G. K. Chesterton jugant amb una noia de Sitges



D’Ací i d’allà, núm. 127 (juliol de 1928)

divendres, 2 de novembre del 2012

EL RAM DE TOT L'ANY

Reproduïm un fragment d'un article publicat al Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona del mes d'agost de 1933 on ens parla de la recent estrenada entitat d'homenatge a la figura de Santiago Rusiñol, l'any 1932. L'article, amb la seva prosa de l'època ens evoca en un temps ja desaparegut -ara faria vuitanta anys- i de Joaquím Folch i Torres, president aleshores de la Junta de Museus que treballà en la conversió del Cau Ferrat en museu públic i que fou una realitat aquell mateix any.

Aquesta institució femenina d'"El Ram de Tot l'Any a Rusiñol" que ha aplegat en un veritable ram de meravella la quasi totalitat de les dones sitgetanes, i l'objecte de la qual és oferirr a la memòria de Rusiñol un manat de flors immustigable per tal com, renovat continuament, ha de servar la frescor d'unes galtes de noia, és tal com Joaquim Folch i Torres digué, en el seu parlament del dia de la festa amb motiu del lliurament del gerro que la gentil Maria, filla del president Macià va regalar a les associades, un micacle de l'ànima de Sitges.
En cap museu del món -vingué a dir Folch i Torres- no podríem trobar un exemple com aquest, i això permet de fundar sobre l'esdevenidor del "Cau Ferrat" les més falagueres esperances.

Lliurament del gerro d'"El Ram de Tot l'Any a Rusiñol"

La senyoreta Maria Macià, filla de l'honorable president de la Generaliat, va voler participar a l'homenatge que les dones sitgetanes per mitjà de l'associació El Ram de Tot l'Any a Rusiñol, reten permanentment a la memòria de l'insigne artista, regalant  el gerro en el qual les associades dipositaran les flors de llur ofrena. (...) Foren rebudes per l'alcalde de Sitges senyor Josep Costa, la senyoreta Maria Dolors de Bertran, presidenta de l'associació i d'altres personalitats que s'havien reunit ja al Museu del "Cau Ferrat", junt amb la majoria de les assocides de l'entitat.

Lliurament del gerro d'"El Ram de Tot l'Any a Rusiñol, Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona, agost de 1933, p. 247-252
Rosa Muntané i Estivill. Entrevista: Bernat Deltell i Milà, La Xermada, núm. 39, p. 7-9

dilluns, 24 de setembre del 2012

ELS ANTICS CAFÈS



El cafè Jansà, el cafè Xarmada i la Cerveseria del Cau Ferrat

Els antics cafès de Sitges tenien cadascun el seu ambient especial. Els de caire distingit eren llocs de pau i repòs. Hi anaven americanos i gent acomodada de la població, que no tenien altra feina sinó parlar i passejar-se. Els altres eren llocs on es cridava molt, es discutien les rivalitats de la política local i es criticaven i defensaven les doctrines de Pi i Margall, Castelar, Prim i Espartero.

Pere Forment (en Cuca),
retrat de S. Rusiñol
El cafè mes popular fou el de Jansà, del Cap de la Vila. Aquest establiment abans fou un hostal, fins el 1856 es convertí en cafè. L’antic hostal sempre estava concorregut per viatgers que anaven i venien de Barcelona en les diligències.

El 1900, desprès de quaranta anys d’existència, el cafè Jansà feu mes reformes i li canviaren el nom, deixan-lo com a Cafè Xarmada.

Pel que fa a l’altre establiment, la Cerveseria del Cau Ferrat, ubicat al passeig de la Ribera, fou un dels locals més emblemàtics del Sitges modernista. Ubicat entre els carrers de Sant Pau i de la Carreta, l’establiment s’obrí com a Café Continental. Era una casa de dos pisos, amb dos portals grans, un gran balcó de cinc metres de llargada al primer pis i dues finestres al segon. A la planta baixa hi havia un gran saló de cafè, molt gran, moblat amb gust. Al seu costat hi havia el saló billar que comunicava amb el pati. El Continental estava regentat per Pere Forment (Cuca) i ja de bon començament tenia una nodrida clientela.



Roig i Raventós, Emerencià. Sitges dels nostres avis, Barcelona : Catalonia, 1934

dissabte, 12 de maig del 2012

DE SITGES A VILANOVA

La platja de la Fragata l'any 1889

L'article de Luciano Garcia del Real -publicat a La Ilustració Catalana per la primavera de 1889-, recull les seves impressions del viatge que va fer a la nostra vila, en ocasió de la visita a la Biblioteca-Museu de Victor Balaguer. Garcia del Real, en els articles original -que he escurçat en aquest bloc- fa un repas també als principals conreadors de Malvasia, a més de fer esment a alguns dels principals prohomes de Sitges. El dibuix de la part superior en blanc i negre és una il·lustració feta a partir d'una fotografia de la Fragata, que també es va publicar al mateix setmanari. L'autor -de la fotografia- correspon a Joaquim de Miró i Argenter.


DE SITGES A VILANOVA
(Notes d’un viatger)
Al celebrar-se la inauguració de la Biblioteca-Museu Balaguer, hauria realitzat el meu desig de conèixer Vilanova, però retingut a Madrid per ocupacions peremptòries, em fou impossible correspondre la invitació que vaig rebre per aquell acte memorable. Però al cap de vall he pogut acceptar la del meu estimat amic, el director de la Il·lustració, de consignar unes notes de viatger en aquestes planes honrades per tantes il·lustracions de les lletres i de les arts. [...] 
Fins arribar a Castelldefels, el paisatge és mes campestre que mariner: horts ben cultivats, vinyes, caserius aquí i allà: però després pren el vigor de tons i el majestuós continent del mar. Ses ones venen acostant-se tant que arruixen els rails de la via i res tan ermós com aquella immensa planura blava de cristalls movibles i enlluernadors que es fonen amb el cel als raigs d’un sol de maig, solcada per una que altra vela, i rondinant sordament com irritada del atreviment del tren que ens condueix.
Colles de xicots belluguen per la sorra de la platja. Els uns juguen, els altres treballen fent l’aprenentatge de la gent de mar.

Allà es veu Sitges. sa airosa torre sembla un niu de gavines; i el cinturó fosc de la mar fa ressaltar la blancor de son pintoresc caseriu.

Amb raó m’asseguraven que Sitges no deu solament sa fama a sa Malvasia i a son Moscatell. És un dels pobles més bonics de les costes del migdia i recorda els de  les antigues colònies gregues, segons les descripcions d’Hèrodot i Plutarc. Desde la torre de Sitges es descobreix un dels panorames més bells i magestuosos que pugui imaginar-se.

La població es distingeix per la netedat que s’observa en tot; en carrers, en edificis i en establiments i la netedat es el millor signe de la cultura i del benestar. En cada casa hi viu una família, i consten generalment de planta baixa i pis amb l’esbarjo del pati o jardí.

Aquesta amplitud que es respira i comoditat en les habitacions son el principal fonament de la salut que es respira a Sitges i que es revela en els bells rostres moreno-sonrosats de ses filles com en les enèrgiques faccions de sos marins.


Joaquim de Miró
Per això l’escullen moltes famílies de Barcelona i altres punts per passar-hi llargues temporades, i per aixó hi tenen ses torres no poc mimats de la fortuna. És població molt agradable per al foraster, que hi troba de seguida servicials amics. [...]. 

Em sembla haver dit ja que és molt bella i pintoresca la ribera de Sitges; no hi falta sinó una cosa: arbres frondosos que atenuïn els rigors del sol en les immediacions d’aquella platja. No obstant, sembla que prospera la plantació feta recentment pel senyor Oliva i d’aquí a quatre o cinc anys s’haurà realitzat aquesta aspiració de sos gelosos veïns, gosant de la frescor i amanit d’una rambla a la vora del mar.

I ja que parlo de frondositat diré que una de les hores mes agradables que he passat a Sitges fou la darrera d’una tarda, en ple maig, en la magnifica possessió de D. Salvador Vilanova prop de la platja. En diuen “l’horta” i ve a ser un parc deliciós poblat per un bosc de tarongers i llimoners barrejats amb fruiters de diverses menes i amb els mes bells mostraris de l’art de la jardineria. Allí un ermós estany d’aigües transparents, on se gronxa una barqueta, em porta a la memòria algun passatge de Walter Scott i dominant-ho tot sobre un turó, un preciós pavelló, estil renaixement. [...]. He de fer menció de la única fonda de Sitges, no perquè son propietari sigui un excel·lent cuiner, ni per la netedat extremada de ses habitacions, ni per l’amabilitat i atencions amb que es serveixen, sinó per haver-la batejada amb un nom oportú. En lloc de posar-li, per exemple, “Gran Hotel de les Tres Estrelles” o altre d’aquests rimbombants amb que la generalitat de fondistes espanyols vol imitar la exageració francesa, ha tingut el bon gust de posar-li Fonda Suburense, tenint en compte l’origen de Sitges.


L. Garcia del Real. La Ilustració Catalana. 15 i 31 de maig de 1889, núm. 212 i 213


dimarts, 13 de març del 2012

CAMPDÀSENS

Campdàsens, vers 1929
Dediquem un petit apunt a Campdàsens i concretament a la seva esglèsia, seguint amb la línia de fer un breu recorregut a les nostres ermites sitgetanes. 

De Campdàsens podem dir que la seva toponímia consta almenys des del segle XI (Campus asinorum). El territori era de propietat reial i en foren feudetaris Bernat de Centelles i Bernat de Fonollar. Al cap d'uns anys, el rei Pere el Cerimoniós d'Aragó, va tornar a comprar el "mer i mixt imperi" i la jurisdicció de la vila de Sitges, juntament amb la quadra de Campdàsens, l'any 1385 i en féu donació al seu cunyat Bernat de Fortià. Però el seu successor, Joan I, per qüestions econòmiques, hagué de vendre, altra vegada, tots els drets sobre els castells de Sitges i Campdàsens a la Pia Almoina l'any 1390.
El 1686 es va fundar a l'esglèsia de Campdàsens un benefici atornat pel bisbat de Barcelona a un membre de la familia Robert. A l'esglèsia del "caseriu" continuaven celebrant-se els oficis religiosos amb l'assistència d'un capellà domiciliat a la casa annexa, el qual s'encarregava també de fer escola diària als infants de tota la contrada veïna del massís, que llavors era molt habitada.
No queden restes de l'antiga capella del segle XIV, dedicada al Sant Crist. L'esglèsia actual fou construïda gràcies a Francesc Robert i Batlle, pare del Dr. Bartomeu Robert, propietari i hereu de les terres de Campdàsens i can Llussà, el 1853, sota l'advocació de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist. Contenia -segons es desprèn de l'article de Pilar Casas i Robert- una gran imatge de Jesús Crucificat, juntament amb tots els ornaments necessaris per a celebrar la missa. Al costat hi ha una casa o rectoria, destinada a l'allotjament del capellà.
Com és ben sabut, cada primer diumenge de juliol se celebra la seva Festa Major, amb tot un gruix d'actes organitzats pels Amics del Garraf, entitat que vetlla per la preservació d'aquests paratges i la promoció de diverses activitats culturalss i lúdiques sobre el Massís del Garraf i el seu entorn.


Casas Robert, Pilar. Campdàsens, una llarga història. El Eco de Sitges, 23.VI.1990
Casas Robert, Pilar. El Dr. Robert i Campdàsens. El Eco de Sitges, 15.VII.1995
Muntaner, Ignasi Ma. Pregó de la festa de Campdàsens 2006. El Eco de Sitges, 8.VII.2006
Sastre Tutusaus, Jacint. La formació de l'antic arxiu de Campdàsens. El Eco de Sitges, 30.VI.1979


dijous, 14 de juliol del 2011

TURISMO EN SITGES

De com ha canviat tot els darrers anys...
Donant un tomb per la nostra vila, m'ha vingut de gust esbrinar com es va iniciar el moviment turístic a casa nostra i què fou el que interessava a la gent que ens visitava.
Es diu que tot va començar quan els gustos de la societat que acudien als balnearis, s'anaren decantant a fer banys de mar, ja habituals a Santander, San Sebastián i Sitges. (!) Ja el Doctor Gaietà Benaprès aconsellava aquesta pràctica, que evidentment es va anant popularitzant. (Les dames es banyaven en una zona i els homes en una altra, com havia de ser).
Amb l’arribada del ferrocarril el 1881, l’accés a la vila millora, i a aquest canvi li hem de sumar inequívocament l’arribada de Rusiñol. Rusiñol és un clar exemple per entendre la popularització dels destins litorals catalans i especialment de Sitges. Amb la fugida de l’ambient que es respirava a Barcelona, a la nostra vila hi troba el lloc idoni per a desenvolupar els seus interessos artístics i serà un dels principals responsables en popularitzar aquest destí, primer entre les seves amistats i posteriorment entre els seus coetanis i finalment entre una primera corrent d’estiuejants.
Entorn a Rusiñol i el seu cercle, anirà arribant a Sitges aquesta creixent colònia d’estiuejants burgesos de la propera Barcelona, a la que s’unirà posteriorment una incipient colònia d’estrangers, atrets també per la vila, les seves platges i l’ambient bohemi que es respira.
En aquells anys i en els posteriors, tindrà lloc la conseqüent construcció de grans residències burgeses, configurant un nou front costaner al municipi.
Això va portar algunes conseqüències, ja que en un primer moment aquesta ‘invasió’ de nous residents d’estiueig que contrastaven amb les formes de vida més purament locals, va permetre en certa mesura, la creació de nous llocs de treball, vinculades directament a les cases senyorials, i evidentment, amb tot el referent al projecte de ciutat-jardí de Terramar, que no se trata de la simple construcción de un hotel o de un casino rodeado de un parque más o menos extenso y más o menos alejado de un centro de población, sino de una plana total de ciudad de reposo, al estilo de las urbanizaciones modelo de las costas pacífica y atlántica americanas.[1] Aquesta ciutat-jardí o ciutat del repòs, va ser construïda amb molta cura i de forma minuciosa, tenint en compte el traçat dels carrers, els xalets, els hotels, etc. En paraules del mateix Francesc Armengol, autor i propietari de la idea, volia que Terramar fos Atenas y Niza fundidas, però per problemes econòmics, l’obra no es va veure del tot acabada.
La cosa amb el temps ha canviat... l'apropament amb l'àrea metropolitana i tots els fàcils accessos d'avui en dia han fet que aquell encant de vila marinera (amb la seva important indústria sabatera) hagi desaparegut. Sovint puc pecar de nostàlgic, fins i tot nostàlgic d'un temps que no he pas viscut, però el contrast de l'abans i l'actual és considerable. Fins i tot amb prou feines recordem el nostre passat mariner i pagès i molt menys encara el passat industrial de fàbriques de calçat.
Turismo en Sitges!

A la imatge: Visita de Rubén Darío a Sitges. Grup d'intel·lectuals davant l'estàtua de El Greco., amb Santiago Rusiñol al capdavant. 1913

[1] Signat per O. A. P. Barcelona Atraccion, febrer 1921

dimarts, 25 de gener del 2011

ANTICS CAFÈS

Reproduïm un fragment de l'article publicat al setmanari La Punta on parla del Cafè de Baix a mar on s'hi reunien els senyors principals de Sitges, i on la canalla, feia de les seves. Corria l'any 1858.
Era el temps que corrien lladregots i gent non santa, i que fins havien assaltat i segrestat a uns quants dels principals concurrents, els de més pessetes. I alguns tranquils, que sempre n’hi hagut, varen intentar fer-ne una de grossa. En el Misteri del Assotament i de la Coronació, que surtia per la Setmana Santa, hi figuraven quatre sayons, de cara feréstega; i sense que ningú sapigués res, els varen portar un vespre al dit Café, coberts, el cos amb una manta de pagès i el cap amb barretina, colocant-los a l’escala, convenientment distribuïts. Al sortir del Cafè quatre o cinc dels concurrents, vegent aquells homenassos, que amb la mitra fosquetat de l’escala feien una gran feresa, i fou tal l’esglai dels que baixaven, que prengueren embranzida retornant al Cafè, rompent les portes i vidres del cancell, tirant les taules per terra i embestiren als que encara jugaven al cau i al dominó. L’esfereïment va ser tal, que, sense averiguar res, va saltar tothom pel darrera, cap a l’Hort d’En Fals, i als crits de “assistència” i “auxili” va esvalotar tot el barri, fins que van anar-hi els més decidits i valents del poble i van veure la jugada. Després tot eren valenties, i de que jo ja ho sabia, que jo vaig fer això, que jo vaig dir això altre, però la qüestió és que molts se’n varen anar al llit sense sopar, de l’esglai. D’aquest fet se’n va parlar una pila de temps i es feu cèlebre, i de rialles i burles per aquells “valents” que fugen, no en vulguin més.
Una de les coses que més vestia i feia passar una gran tarda en lo que he descrit eren les contradances ballades a Baix a mar, al recó de Can Covat. Els músics es posaven en bancs i es ballava “La contradança” i “La Bullanguera”, constituint l’espectacle al aire lliure, una nota de gran colorit i animació. Allò era divertir-se i refrescar-se, doncs també es sucaven melindros amb orxata, encara que no era de l’esplèndida “Orxatera Valenciana” d’avui.
Bartomeu Carbonell. Sitges : Costums velles. La Punta, 14.III.1926

dissabte, 16 d’octubre del 2010

LA MALVASIA

Sobre la Malvasia de Sitges trobem diversos estudis, monografies i articles on es contemplen els seus diferents aspectes. Es troba ben documentat tot alló referent a la devallada que tingué la Malvasia al llarg del segle XIX, com explica Roland Sierra en un estudi publicat als Dossiers Agraris ICEA, tot i la seva exportació a les colònies ultramarines, el conreu de la malvasia continuà el lent declivi iniciat al final de la centúria anterior. En el treball de Lluís de Dalmau, terratinent i productor, donava la culpa d’aquest declivi al maléfico oidíum i als capricis de la moda, que havien potenciat altres vins en detriment de la malvasia. Presentem un breu extracte d’aquest interessant treball de Lluís de Dalmau, presentat en el Primer Certamen Científic Literari de Sitges, celebrat l’any 1886.

HISTORIA Y CULTIVO DE LA MALVASÍA EN LA VILLA DE SITGES
La rica vid Malvasía que con tanto vigor y lozanía se desarrolla en nuestro rico suelo cual si fuese su tierra natal, tiene en su historia bastante de curioso notable que hace que nos interese su descripción, tanto más, cuanto que siempre se la ha prodigado en nuestro fértil suelo un cariño especial por parle de los viticultores que la cultivan con esmero é interés para obtener de ella el rico licor que siempre ha sido apreciado y obtuvo en otro tiempo el pomposo re­nombre de Rey de los Vinos. (…) En nuestra pequeña villa, había en otros tiempos una verdadera afición al cultivo de la Malvasía, debido á que el rico licor era en to­das partes muy apreciado y grande su exportación, pero desde que el maléfico Oidium destrozó casi por completo la rica planta, y la moda con sus caprichos deja en olvido el suave licor, su cultivo ha mengua­do mucho en nuestro suelo, y en nuestros días ha caído tan en des­uso el rico néctar que muchos propietarios han abandonada su cultivo ó disminuido el número de jornales de este viñedo. En efecto, se­gún datos, se cultivaban en Sitges hacia los años 1740 más de 80 jor­nales de Malvasía, que produciendo por jornal, como término medio, tres cargas escasas representaban próximamente 240 cargas, que vendidas á 100 duros la carga, daba un capital de 24.000 duros. En el año 1844 ya había menguado la afición al cultivo de la Malvasía, pues solo se cultivaban unos 40 jornales; desde esta época fue desapareciendo la Malvasía del término de Sitges hasta que en 1854 fueron invadidos nuestros viñedos por el Oidium que atacó fuertemente á la Malvasía, de manera, que en 1857 y 1858 eran raras las cepas de Malvasía que se cultivaban, alcanzando el rico licor un precio fabuloso, pues se vendió a 200 y 260 duros la carga. Después que se encontró el remedio para combatir el hongo microscópico, los viñedos de Malvasía se han ido reconstruyendo pero no con la afición de antes debido la falta de pedidos; ya que la moda había introducido otros licores, de modo que hoy solo se cultivan en nuestro término unos 27 jornales de tan rica planta, que producen escasamente 61 cargas del precioso licor de los que escasamente se expende la quinta parte. ¡Qué contraste con los tiempos pasados!.. (…) El rico vino Malvasía, á pesar del injusto olvido en que hoy se tie­ne y de la competencia que le hacen otros vinos hoy de mo­da. no se da por vencido, sino que acoge con gusto los progresos de la ciencia moderna, se purifica, haciéndose hermoso y transparente y se muestra con galantería en los certámenes nacionales y extranjeros para obtener como siempre el premio de perfección y demostrar, así, que está dispuesto á lidiar con sus enemigos, presentándoles como escudo de defensa el noble y distinguido premio que siempre ha alcanzado honrosamente. En efecto, la rica Malvasía de Sitges ha concurrido en los diferentes certámenes agrícolas e industriales que se han verificado en ambos continentes, figurando entre ellos las diferentes exposiciones regionales que se han verificado en Barcelona, la exposición internacional de Filadelfia en el año 1876; la exposición nacional vinícola de Madrid en el año 1877; la internacional de París del año 1878; la de Boston de 1883, la de Viena 1873; en las exposiciones de Matanzas, Burdeos, Villanueva y Geltrú y otras muchas, siendo la Malvasía elaborada por nuestro dignísimo compatriota y práctico agricultor Excmo. Sr. D. José B.ª Puig de Galup la que ha obtenido las grandes recompensas por su buena y perfeccionada elaboración.
En nuestra villa de Sitges fue tanta la prosperidad de la Malvasía en épocas pasadas, que nuestra rada se hallaba siempre cuajada de buques que la trasportaba á lejanas tierras, siendo Inglaterra y Alemania las que más las consumían; pero no solo era trasportada al extranjero, sino que en gran parte era consumida en nuestra patria y en América, de modo que, para atender á tanto consumo, se cultivaba la rica planta en gran parte de nuestro valle.
Lluís de Dalmau