EL LLIBRE CATALÀ EN TEMPS DE MODERNISME

Al Museu Maricel de Sitges es pot visitar una gran exposició: El llibre català en temps del Modernisme, comissariada per Aitor Quiney i Eliseu Trenc. Aquesta mostra «ofereix una visió sobre el que va significar el llibre com a objecte d’art des de la darrera dècada del segle XIX fins a la segona dècada del segle XX, un dels períodes més rics en la creació artística del nostre país». 

Sens dubte l’Art Modern o Modernisme català va ser un moviment de gran vitalitat creativa, una explosió d’imaginació majúscula i una decidida aposta intel·lectual per embellir la vida quotidiana.

A tall d'exemple, el 1897, Alexandre de Riquer va realitzar composicions decoratives per a la òpera La Fada que va composar Enric Morera, i que es va estrenar al Teatre Prado Suburense.

Al llibret, imprès per l'Avenç, de Riquer dibuixa aquesta "elegant figura d'una fada-dona d'aigua, que viu immergida dins un paisatge aqüàtic del qual sembla que l'ànima, és una de les imatges més emblemàtiques d'aquest folklore tradicional català, que els artistes modernistes, poetes, músics i pintors es van tornar a apropiar".

Fragment dels il·lustradors dins  el capítol sobre el llibre il·lustrat, paradigma del Modernisme gràfic per Elseu Trenc

Adrià Gual va fer la coberta de la tercera Festa Modernista del Cau Ferrat. Barcelona : L'avenç, 1895

Il·lustracions de Miquel Utrillo Molius per al llibre Oracions de Santiago Rusiñol publicat el 1897

El llibre catala`en temps del Modernisme . Aitor Quiney, Eliseu Trenc, Pilar Vélez. Barcelona : Viena ; Consorci del Patrimoni de Sitges, 2020

 

LA SITGES EXTRAORDINÀRIA

Es tracta d'un article breu, escrit amb l'humor propi de l'època, i que es va publicar al setmanari il·lustrat "El Borinot". Fundat per Lluís Bertran i Pijoan i Josep Aragay, el Borinot va ser creat amb intenció política, iniciada la Dictadura de Primo de Rivera. És un precedent d'"El Be Negre". Malgrat les bones intencions, no va poder sobreviure a la censura, ja que es va clausurar l'any 1927. Malauradament no podem esbrinar quin fou l'autor real d'aquest article. 

Enrieu-vos-en, de Deauville, Baden-Baden, Cauterets i Ostende. El veritable centre estival és Sitges. Ací és on hi ha la bona confitura.

Quan algú es decideixi a escriure el nostre Baedeker, que no s'oblidi de posar-nos al primer lloc de l'estiueig, de la Malvasia i del Moscatell, car no ens en recordàvem, i no fa res que negligeixi detallar la mena de banys, perquè els banys són el de menys.

Al futur hipotètic autor que voldríem incubar en aquestes ratlles, li direm un secret per tal que l'escampi per mitjà del seu vade-mecum i arribi al Far-West i a la Yokohama reconstruïda. El secret és el següent: en el subsol de certs indrets de Sitges existeixen raigs ultra-violeta. Un dia l'artista sitgetà N'Agustí Ferrer mentre pintava el cambril de la Mare de Déu del Vinyet anà a fer la migdiada vora el camí vell. En despertar-se, i ben despert, veié que al lluny, a frec del Passeig Marítim es projectava perpendicularment terra endins com si passés al caire d'un bassol. Corregué cap aquell lloc i no veié la més mínima senyal d'aigua. L'experiment el renovà mantes vegades, donant sempre el mateix resultat. El miralleig del desert de Sahara esdevé insignificant al costat nostre.

També n'hi direm una altra al futur autor hipotètic. A Cala-forn poden observar-se perfectament empremtes de peus de gegant, datant naturalment dels temps anti-diluvials, i vers els retorns d'Aiguadolç, en unes roques enormes apareixen meravellosament esculpides formes de torços humans...

Vinguen, vinguen els geòlegs, els historiadors, els estudiosos de totes les contrades, que no es tracta solament de fer rajar les aixetes dels renta-mans, sinó els dolls de la nostra antiguitat, -ai-las!- massa erma. 

Adam

El Borinot, núm. 39 (21 d'agost de 1924)

HISTÒRIES I TRADICIONS. EL CAU FERRAT

Com ja vam comentar en un altre apunt d'aquest bloc, el 4 de novembre de 1894 es celebrà la Tercera Festa Modernista, una de les manifestacions més memorables del Modernisme on hi participaren escriptors i artistes de molt variades tendències i concepcions estètiques. Des d’aleshores, el Cau Ferrat es va erigir com a lloc de referència del Modernisme. Entre les moltes visites que el Cau Ferrat va rebre, sobresurten les que va fer Víctor Balaguer que realitzà amb la companyia d’amics i coneguts, ja sigui per ser Acadèmic de la Llengua o com a afiliat al Partit Lliberal o per ser un dels restauradors dels Jocs Florals.

El Cau Ferrat a finals de segle XIX

Així doncs, Víctor Balaguer, poeta “Mestre en Gay Saber” va escriure un text dedicat a la Blanca Subur fent especial menció al Cau Ferrat i que publicà en almenys tres ocasions; apareguent dins la revista madrilenya Pro Patria (segoda època), III, XXI (sept. 1895), a La Vanguardia, del dia 26.IX.1895 i també com a capítol en un volum editat a Madrid l’any 1896 conjuntament amb altres textos inspirats en excursions i records, a partir de notes i apunts del mateix Balaguer titulat Historias y tradiciones on descrivia una sèrie de llocs suggerents i prou interessants i que van merèixer l’atenció d’un jove Víctor Balaguer, excursionista i inquiet: Medina del Campo, La Danza de las Morratxas (Canet de Mar), La Cartuja de Montealegre, Sitges la blanca, La Torre de los Encantados (Caldes d’Estrac), El Castillo de la Selva, El Cuento del Cid i La Cuesta de la Reina.

"Rusiñol trastornó y transformó la casa, dejando en su parte baja el macizo arco apuntado, que antes daba paso á las bodegas antiguas, y hoy lo da á vistosos departamentos que son morada soberbia de objetos de arte escogidos, tablas y lienzos primarios, y sorprendentes antiguallas. Avanzó la edificación sobre las rocas, adelantó una torre que penetra al mar, como desafiando sus bravezas, y construyó en su parte superior un salón de vastas dimensiones y de elevación extraordinaria, con airosos arcos y proporciones de catedral, cerrado en su fondo por una bellísima galería de cristales de colores.

Es una casa suspendida sobre el mar, que bate constantemente sus cimientos, y á quien á veces le sucede ensoberbecerse y encresparse en torno de la torre atalaya, contra la cual se arroja ardidoso, amenazándola con sus atronantes estrépitosos, bañándola con sus espumas hirvientes y haciéndola bambolear con sus embates, cual si quisiera deshacerse del temerario y arriscado torreón que se atreve á invadir los dominios de aquel mar latino, engendrador de ninfas, de sirenas y de diosas, y cuna de tradiciones teúrgicas y fábulas paganas; de aquel mar medieval, sólo domado por las flotas de los reyes de Aragón, condes de Barcelona, según la bizarra frase de nuestro gran almirante, ni los peces podían pasar como grabado no llevasen en su lomo el escudo de las Barras catalanas.

Tal es la casa levantada por Rusiñol, para depósito y alcázar de su tesoro ferramentario. Allí todo es arte y todo maravilla."

Víctor Balaguer

BLANCO REFUGIO. GUÍA ESPIRITUAL DE SITGES

Publicat el 1913 i il·lustrat per Joaquim Sunyer, Blanco Refugio escrit per Diego Ruiz és una petita joia bibliogràfica on s'exalta la vila de Sitges, amb passatges idíl·lics descrits sensiblement. El coneixement que te Diego Ruiz de la nostra vila per aquells anys ja és molt complert, doncs per aquell any, s'instal·la a casa de la família Benaprès, que és quan escriu el seu Blanco Refugio. Una de les crítiques sobre el llibre en parla Romà Jori: "Este libro coqueto y agradable de presentación, está escrito con aquella forma original y fuerte que caracteriza todas las obras de Diego Ruiz. Y está ilustrado por Joaquim Sunyer. Y eran necesarias esas ilustraciones porque en realidad quien primero descubrió de una manera definitiva la fuerza, el ritmo y la gracia de Garraf y de Subur, fue Sunyer. Y lo que Sunyer pintó, Diego Ruiz lo ha escrito". (1)
Aquesta guia espiritual, com el seu subtítol indica, ens endinsa en un ideal de Subur, una gràcia i una força per iniciar-nos amb to sensible, tota la naturalesa mediterrània d'aquest refugi del mar... i de la costa... blanc refugi, amb aires noucentistes.

La gracia de Subur ..."Estos mis pueblos, que yo patrocino, viven vajo el oro del sol, frente a lo azul, y ellos son blancos".
La Fuerza de Subur (El Ritmo de Garraf) "En Vinyet se custodia lo Eterno Femenino, pero como ideal, como puro Entusiasmo apenas humanado; y la población femenina de Sitges, de opulentas discretísimas nereidas formada, es como la actualización de ese Ideal: -hemos de ver que hoy, en la que fué capilla de Sant Gaudenci, donde parece que afloren aún leyendas y prosperan milagros, asistimos a la reposición, en el dominio del Arte, de ese femenino que Sitges contiene como una forma de la gracia".
El Ideal de Subur "El mar es arquitecto: el mar nuestro latino un arquitecto genial, profundo, mesuradísimo cuanto inspirado. La arquitectura minuciosa, aérea, de las conchas que recibe la Playa, no es el único ejemplo de lo que tal artista puede. Con la Costa por colaboradora, el mar crea, a sus orillas, esa síntesis de poder y de gracia -de arquitectura y pensamiento- que es la mujer de Sitges. Decir sólo que es escultórica es definirla por una de sus notas, sin que su esencia aparezca enteramente: porque es una composición, una Idea a la que el feliz concierto de dos ritmos -el de las olas y el de la roca- ha prestado materia; y que al oro, a lo azul, al purísimo blanco dando un motivo humano de glorificación, de apoteosis, luce sobre el imperio de las cosas como un poder tranquilo que llevara al Destino de su parte.


(1) Jori, Romà: "El Eco de Sitges", 15.VI.1913

ELS MOLINS

Ara que s'acosta el temps fred i melangiós de la tardor i coincidint amb una sèrie d'articles publicats pels mesos de novembre i desembre de 1919 amb l'encapçalament intitulat Croquis sitgetans, recupero aquests articles d'Emerencià Roig i Raventós, que contenen cert punt de melangia i nostàlgia, d'aquells records que posteriorment li serviren per fer el Sitges dels nostres avis, llibre tan indispensable per a la histografia sitgetana.

Voltats de garrofers, els molins, reposen al damunt d’un pedruscall brodat de farigoles i romanins. Miran al mar, blanquinosos, isolats i amb posat trist; senten enyorança de temps endarrerits, en que les moles voltaven molent el blat d'or que els hi abocaven a carretades... i del temps en que hi vivia un moliner, que tant els estimava, donant-els'hi vida, emblanquinant-los perque sempre fessin força goig ... Llavorç, que les devanadores, com sagetes de rellotje coratjoses, tallaven el vent, i que tant bé els hi esqueien voltant enfilades a dalt de tot...

D’aquells típics molins sols ne resta una torra com a recort... Al seu dedins, hi regna una quietut de tomba corprenedora... Sols una claror baixada del cel, amb posat d'encantament, omple el seu interior, que està plè de pedres, que fan venir a la imaginació la idea de qualque lluita titànica que avui sembla envoltada de misteri...
Dels molins, cada any, quan s’acosta el mes de les flores, els falciots volten al seu damunt, xisclant, com una corona vivent... Les aurenetes negres, de pit blanc, cerquen lloc per a fer-hi son niu. Xarrotejant, van i venen, omplint de joia aquell lloc on hi nien... Pares i fills, en venint la tardor, emigren, duent-se un bon recort, i acomiadant-se els hi endrecen una paraula de consol. L’any vinent tornarem a fer-vos companyia.
I ve la tardor. Les plantes que creixen en son interior, el molí les mira, com un alè de vida, com una mena d'anima que li dona caliu i cor per a l’hivern, rublert d’asprors i esmortiments...

EMERENCIÀ ROIG. Croquis sitgetans IV. El Eco de Sitges, 1 de novembre de 1919

SITGES DELS NOSTRES AVIS

Si hi ha un llibre de refèrencia sobre una part de la història de la nostra vila, aquest és el Sitges dels nostres avis d’Emerencià Roig i Raventós, publicat per Catalònia l’any 1934 i posteriorment editat per el Grup d’Estudis Sitgetans en dues ocasions i amb pròleg de Lluis Jou. La primera del 1979 i la segona del 1994, aquesta amb índex de noms propis i amb índex general.
En el pròleg de Lluís Jou llegim que el llibre està format per trenta-quatre capítols, que són trenta-quatre relats del Sitges del segle XIX, que es llegeixen amb rapidesa i curiositat, però que des d’un punt de vista documental tenen únicament el valor de retrats. I és que Sitges dels nostres avis està escrit a base de transcriure narracions orals –o escrites– de gent de Sitges, testimonis presencials dels fets que ens conta. Mai a base de documents. Si intentem resseguir els seus capítols en documents d'arxius, trobarem que el que ens narra -indústries de teixits, de sabates, de bótes, arribades a Sitges de vaixells anglesos, etc. - és cert, però no totalment exacte. Amb tot, Sitges dels nostres avis és un llibre que ha esdevingut clàssic entre els que tracten de Sitges i que ens conta coses que els documents no conserven. Representa un conjunt de quadres d'època que són l'explicació dels retrats que Roig i Soler, Mas i Fontdevila o Joaquim de Miró ens deixaren, sobre tela, del Sitges passat.

DE L'HORT I DE LA COSTA

En aquesta ocasió i en la revista Nuevo Mundo, es publicà un article de 1916 sobre Trinitat Catasús en referència al seu llibre de poesías titulat “De l’hort i de la costa”, editat l’any anterior per L’Eco de Sitges. La revista Nuevo Mundo s’editava a Madrid des de 1894, i era una revista d’actualitat amb reportatges gràfics i contingut més aviat d’entreteniment.

CATALUÑA
El poeta Trinitat Catasús representa en la lírica catalana una modalidad tan interesante, tan propia, tan colorida, que bien merece su nuevo libro De l’hort i de la costa un comentario, no á base de crítica literaria, pero de pura emoción estética ante un aspecto pintoresco y localista.
Nos hallamos ante un poeta mediterráneo. Color, luz, serenidad y armonía, y las aristas vivas de las cosas mostrándonos el alma del paisaje.
Un día de invierno, lleno de sol y de paz, se reunieron en Sitges un grupo de amigos y el poeta dió lectura – en un rincón propicio de la playa luminosa – á la mayor parte de las poesias que hoy figuran en el libro. Por eso el libro es una ofrenda al pie del ara de la Amistad, es decir, producto del esfuerzo colectivo del grupo de entusiastas que, en una clara mañana de invierno, saborearon las primicias de los frutos sabrosos de un contemplativo.
Es indispensable haber vivido en Sitges –donde la costa brava de Cataluña se suaviza y se difuma, perdiendo toda aspereza– una de esas mañanas de vida no ya vegetativa, sino vegetal, cuyas excelencias ha cantado Unamuno, para comprender el valor de eternidad de estas estrofas.
Sitges, la blanca; Sitges –el blanco refugio que señaló, á la intelectualidad catalana, en lucha, el filósofo Diego Ruiz– es pura concreción de mediterranismo. No en vano el espíritu inquieto de Santiago Rusiñol ha sentado en la playa hospitalaria su morada de paz y levantado un monumento al Greco para eterno descanso del gran asceta cuyo espíritu, turbado y turbador, debe de vagar ahora alrededor de su estatua buscando el reposo suave que no pudieron ofercerle en vida las planicies desiertas.
Catasús, los versos sonoros de Catasús, son el propio ritmo del paisaje mediterráneo, como lo son asimismo –no sé si con mayor pujanza todavia– las telas incomparables del pintor Joaquin Sunyer, que algún dia hemos de lograr que venga á Madrid para remover el ambiente de convencionalismos en que se producen la mayor parte de exposiciones artísticas.
¿Escuela mediterránea? No sé, no sé. Esas clasificaciones banales me interesan muy poco. Lo que yo puedo deciros es que la contemplación del viejo Mediterráneo, que hizo exclamar á Ruben Dario, el inmortal:
“Aquí, junto al mar latino,
Digo la verdad:
Pongo en agua, acotia y vino
Yo mi eternidad”.

Tiene un no sé qué de misterio que penetra muy adentro de las almas y las unge para preservarlas de banales contactos con la turbamulta literaria, santificándolas y haciéndolas más puras.
Trinitat Catasús es una de esas almas puras. Su lira canta un Sábado de Gloria y una Pascua y un Corpus y un San Juan impregnados de paganismo: todos los meses del año tienen – á través de sus cantos – una significación tan ingenua y primitiva, que os hacen la vida amable, y las visiones que evocan sus versos, impecables y sonoros, reconfortan el espíritu, alejando de tal modo toda inquietud, que os obligan á exclamar, resignados con Goethe:

“La creación permanece incomprendida
Y bella como el primer día”.


Santiago Vinardell