Encara és negra nit que la carretera de l’ermita dona gust de veure. El trànsit va pujant per graus, ara tot just se senten els sotracs mandrosos d’algun que altre carro que arrosseguen matxos endormiscats que deixen sentir a voltes l’escardalenc so d’algun cascavell que encara resta enganxat en el collar i a mida que ens anem acostant al dia, el remoreig es mes gran. De tant en tant rompen la quietud de la nit les converses fortes i les rialles d’alguna que d’altra família que s’apressa a ésser a dalt per a triar amb llibertat el millor lloc on posar la tauleta restaurant. Més tard i allunyats sonen els cants d’una coll de joves que tot fent gatzara han fet a peu el camí per arribar a punta d’alba a dalt. I així poc a poc va prenent un aspecte diferent i bonic aquella carretera llarga, polsosa que passeja rumbosa per sobre d’espadats turons que obren lloc en ses entranyes a les masses fèrries i feixugues d’allò que en diuen el carril. La campaneta de l’ermita ens deixa sentir per primera volta el seu feble so; el serpentejat i arriscat viarany que pasta al cim de la muntanya s’és convertit en un formigueig de gent que carregats amb fardots i cistells van fent-se via cap a dalt, descansant aquí, aixecant-se després, canviant-se els fardots i refilant el jovent per tots indrets les tendrívoles cançons de la terra que ressonaven per aquells indrets de tan formosa manera, que no sembla sinó que el cor de la Pàtria ens ensenyi el que hem de fer. Allà tot s’hi barreja: la senzilla tonada de La pastoreta, amb les mascles estrofes d’Els segadors; la veu fina i melosa de les ninetes amb la forta i aspre dels homenots. Tot, tot se sent allà, i la pujada es fa sense cansar-nos, lleugera a tot ser-ho, tant que ja som a dalt i no ens n’hem adonat. Ja som a dalt. Un traguet d’anís i a esperar l’hora de la missa, ja que el vicari sembla que no ha sigut tan lleuger com nosaltres i encara no s’hi ha arribat; cap a la plaça s’es dit, ja que tenim d’esperar-nos. Allà a contemplar aquella vall immensa i frondosa, aquelles muntanyes escabroses i aquell mar quiet i blau com el cel, per quin horitzó comencen a veure’s els rogencs colors del foc del sol que forceja per sortir. Esperem-nos, doncs, aquí a que surti, ja ens han cridat a missa per segona vegada: Ai el tren! Aquí està el noi gran, aquell mestre que travessa les entranyes de la terra, xu-xu! Mireu-se’l que cremat, es el tren-correu que baixa.
Vaja, el vicari ja és aquí. Dret a missa manca gent i deixant la plaça ens anem cap a l’ermita, però qui hi entra? Ca! Barret! No es possible, està tota plena. Quedem-nos a fora, i mentre esperem quan acabin, farem el ressopó, uns carquinyolis amb dos ditets de moscatell fet. S’ha acabat la missa. A esmorzar és dit. Foc, noi i pet de costella a sobre les brases. Uns quants traguets de garnatxa i a trescar per les serres, les velles ja s’encarregaran de coure’ns l’arròs. El sol ja és fora, els boscos del Llobregat es contemplen magníficament, Les Balears ens deixen entreveure la seva silueta, i mentre els uns passegen i contemplen els formosos conjunts dels que ens regalen la natura, altres van a buscar la garnatxa a Vallcarca o el vi negre a Marrampiña, esvalotant aquells silenciosos llocs amb els seus xiscles les dones que porugues s’esllavissen a cada moment pels pedruscalls de la muntanya. Per tots els indrets es troben fogons campestres, dues pedres, llenya al mig, molta brasa, poc flam i a sobre una negra i grossa cassola que fumeja, no cal preguntar el que és, els olors solament conviden a menjar, i l’hora no es fa esperar gaire. Per tot arreu hi ha gent buscant l’ombra, qui sota un garrofer, qui al redós d’un figuerot de moro, aquells sots l’ombra de l’ermita i aquest dins d’un clot envoltats de mata, tots tots fan anar les dents. I és bonic aquell dinar tan pintoresc. Els uns canten, els altres aixequen el porró o be el bot i els més conversen armen grossa cridòria que retruny per l’espai per allò de que som al camp i ningú ens pot dir res. Que be hi ressona per aquelles contrades el crit de la Pàtria! Allí es troba Catalunya sola hi res mes; hi que be que s’hi respira, omplim-nos ben be els pulmons de l’aire sa que s’hi recull... I ara a fer la becaina que ja hem dinat; i mentre uns descansen, els altres juguen a les cartes i els (altres) baixen a refrescar-se a la platja fina que hi ha sota el turó. Ben aviat arriba en Carbonell amb la seva cobla i ja en Menut ens deixa sentir els espinguets de son cornetí. Vingué un pet de vals hi ha recargolar-s’hi. Allà hi dansa tothom. Qui en dona més? Pregunta el que balla les coques. Setze en donen per la dansa. Canta el de les danses. Ningú en dona més? Setze he dit, a la una, disset, (respon tot eixerit). Disset diuen, i així va corrent la tarda i el sol va amagant-se per darrera els pics alterosos que ens rodegen. El viarany estret torna a veure’s ple de gent que baixa, de pressa, alguns corrents, l’anar i venir de brecs, carros i tartanes és contínua i la carretera dona gust de veure’s plena de gent endiumenjada que s’han arribat fins a Calaforn, per no deixar de participar de la festa. L’ immensitat de tons en els trajos de les dones i el característic de molts grups i grupets li donen un caràcter típic a l’ansem que ben artístic. L’animació va corrent-se cap al poble i la carretera va quedant-se sola, deserta amb la seva pols d’un blanc brut, i on únicament de tant en tant s’hi escolten els sotracs mandrosos d’algun carro de traginer. I aquí lluny de la pàtria, quan arriben aquestes diades, el cors se’ns entristeix i sens i en va dret allà en aquells turons a infiltrar d’aquell aire pur, al ensems que la pensa li recorda les tradicions i els costums de la martiritzada Catalunya. Deu faci que ni tinguem de patir per massa temps aquest mal d’absència i puguem tornar aviat a la pintoresca ermita que ens inspira al genial Rusiñol.
Vaja, el vicari ja és aquí. Dret a missa manca gent i deixant la plaça ens anem cap a l’ermita, però qui hi entra? Ca! Barret! No es possible, està tota plena. Quedem-nos a fora, i mentre esperem quan acabin, farem el ressopó, uns carquinyolis amb dos ditets de moscatell fet. S’ha acabat la missa. A esmorzar és dit. Foc, noi i pet de costella a sobre les brases. Uns quants traguets de garnatxa i a trescar per les serres, les velles ja s’encarregaran de coure’ns l’arròs. El sol ja és fora, els boscos del Llobregat es contemplen magníficament, Les Balears ens deixen entreveure la seva silueta, i mentre els uns passegen i contemplen els formosos conjunts dels que ens regalen la natura, altres van a buscar la garnatxa a Vallcarca o el vi negre a Marrampiña, esvalotant aquells silenciosos llocs amb els seus xiscles les dones que porugues s’esllavissen a cada moment pels pedruscalls de la muntanya. Per tots els indrets es troben fogons campestres, dues pedres, llenya al mig, molta brasa, poc flam i a sobre una negra i grossa cassola que fumeja, no cal preguntar el que és, els olors solament conviden a menjar, i l’hora no es fa esperar gaire. Per tot arreu hi ha gent buscant l’ombra, qui sota un garrofer, qui al redós d’un figuerot de moro, aquells sots l’ombra de l’ermita i aquest dins d’un clot envoltats de mata, tots tots fan anar les dents. I és bonic aquell dinar tan pintoresc. Els uns canten, els altres aixequen el porró o be el bot i els més conversen armen grossa cridòria que retruny per l’espai per allò de que som al camp i ningú ens pot dir res. Que be hi ressona per aquelles contrades el crit de la Pàtria! Allí es troba Catalunya sola hi res mes; hi que be que s’hi respira, omplim-nos ben be els pulmons de l’aire sa que s’hi recull... I ara a fer la becaina que ja hem dinat; i mentre uns descansen, els altres juguen a les cartes i els (altres) baixen a refrescar-se a la platja fina que hi ha sota el turó. Ben aviat arriba en Carbonell amb la seva cobla i ja en Menut ens deixa sentir els espinguets de son cornetí. Vingué un pet de vals hi ha recargolar-s’hi. Allà hi dansa tothom. Qui en dona més? Pregunta el que balla les coques. Setze en donen per la dansa. Canta el de les danses. Ningú en dona més? Setze he dit, a la una, disset, (respon tot eixerit). Disset diuen, i així va corrent la tarda i el sol va amagant-se per darrera els pics alterosos que ens rodegen. El viarany estret torna a veure’s ple de gent que baixa, de pressa, alguns corrents, l’anar i venir de brecs, carros i tartanes és contínua i la carretera dona gust de veure’s plena de gent endiumenjada que s’han arribat fins a Calaforn, per no deixar de participar de la festa. L’ immensitat de tons en els trajos de les dones i el característic de molts grups i grupets li donen un caràcter típic a l’ansem que ben artístic. L’animació va corrent-se cap al poble i la carretera va quedant-se sola, deserta amb la seva pols d’un blanc brut, i on únicament de tant en tant s’hi escolten els sotracs mandrosos d’algun carro de traginer. I aquí lluny de la pàtria, quan arriben aquestes diades, el cors se’ns entristeix i sens i en va dret allà en aquells turons a infiltrar d’aquell aire pur, al ensems que la pensa li recorda les tradicions i els costums de la martiritzada Catalunya. Deu faci que ni tinguem de patir per massa temps aquest mal d’absència i puguem tornar aviat a la pintoresca ermita que ens inspira al genial Rusiñol.
L’Ermità de la costa. Illa de Cuba, dia de la Trinitat de l’any 1896.
Baluard de Sitges, 7 de juny de 1903.
2 comentaris:
Internet, ara per ara, crec que és el millor invent del segle. Ara, però, em cal que algú inventi d'una vegada la màquina del temps. El dia que això passi, en tindré una a un reconet de la terrassa i de tant en tant aniré a fer una visita al Sitges d'aquella època. Qui vulgui venir està convidat.
Mentre això no arribi, ens anirem conformant llegint el teu blog. Jo vaig cridant gent que s'hi acosti, que aquesta és, de moment, una visita de franc.
Gràcies Florenci... tot i que a vegades crec que alguns articles poden semblar carrinclons, procuro que siguin mínimament anecdòtics i curiosos!
Publica un comentari a l'entrada