GEGANTS 1974

Dibuix d'Agustí Albors, setembre de 1974

 

ESTRENA DELS GEGANTS NOUS DE SITGES

Festivitat del Corpus de 1975

Ara fa tot just 50 anys, el 25 de maig de 1975 s'estrenaven a Sitges els nous gegants, rèpliques dels gegants vells construïts el 1897. Això va ser possible gràcies al regidor de festes en Frederic Montornés i Pino que a petició dels geganters, es va dur a terme la proesa de fer uns gegants idèntics però amb la idea que aquests pesessin menys.  Aixó va fer que a partir d'aquell any, mes portants s'atrevissin a dur-los, ja que fins llavors, i durant força anys, eren 6 els geganters dels gegants vells, tres per al gegant i tres per la geganta. 

25 de maig de 1975. Els gegants vells i els nous

ELS BALLS POPULARS A LES FESTES DE LA MERCÈ DE BARCELONA

Festa Major de Sitges, 1958. Fotografia de Joan Olivella. Col. F. Parra

En els darrers dies d'estiu i tot just arriba el dia de la nostra co-patrona santa Tecla, te lloc com ja és sabut a Barcelona, les populars festes de la Mercè el 24 de setembre. Una celebració que durant molts anys va tenir els seus alts i baixos i que fou considerada com la Festa Major de Catalunya per l'alta participació de balls populars i entremesos, principalment de la mateixa ciutat, però anys enrera, gràcies també al fet que nombroso balls de diverses poblacions catalanes, contribuïssin a fer de La Mercè, una festa principal, amb gegants, cabeçuts, dracs, etc, d'arreu.

Si ens fixem en el costumari i concretament al refranyer popular, ens trobem que per aquests dies, un fet que cal remarcar és observar la climatologia i fixar-nos be en com aniran les pluges : les aigües d'agost duen la tardor ; si plou per sant Bartomeu, bona tardor tindreu ; la pluja de santa Tecla, no ha durat mai un segle ; per la Mare de Déu de la Mercè, convé que plogui bé... i així aniriem desencabdellant tot un seguit de frases fetes que ens indiquen el que cada any demostra el temps: la pluja hi és present.

LA FESTA

Les festes barcelonines no constitueixen una tradició que es remunti a diversos segles. Enguany fa 149 anys d'existència de la seva vida atzarosa. Desprès que a finals de 1868 el Vaticà declarès la Verge de la Mercè patrona de la diócesi de Barcelona, l'Ajuntament va creure convenient celebrar alguna festa de caràcter popular i aconseguir una major participació ciutadana. Tot i això, el clima, en aquest cas polític, va impedir qualsevol signe de festivitat fins dos anys més tard, el 1871.

Finalment, el 1871 es van poder celebrar les festes, amb gran esforç per part de l'Ajuntament, amb l'objectiu d'animar els seus ciutadans i aprofitar l'esdeveniment per a l'atracció de forasters i així donar-li vida als comerciants. L'alcalde en aquells temps era Francesc Soler i Mates, però la iniciativa festiva procedia del primer tinent d'alcalde i president de la secció de festes, Francesc de Paula Rius i Taulet.

Malgrat les bones intencions de celebrar la festa cada any i les variacions i innovacions que pretenien afegir els organitzadors, no es va poder evitar que les festes de La Mercè acabarien en l'oblit una bona colla d'anys, tal vegada per les inevitables pluges que contribuïen a un deslluïment continu, com hem dit abans, en certa manera a semblança de l'aiguat de Santa Tecla del 23 de setembre de 1874 que va patir la vila de Sitges, com a tall d'exemple.

1902 LA FESTA DELS GEGANTS DE CATALUNYA

Proposta d'Adrià Gual per al concurs per a les Festes de la Mercè de 1902

Els antics gegants de Santa Maria del Mar de Barcelona a primer terme

Va ser l’any 1902 que tindria lloc la primera trobada de gegants de tot Catalunya i que va estar impulsada pel Centre Excursionista de Catalunya, entre altres entitats de la ciutat i que un grup d’intel·lectuals, entre els que hi destacaven Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch i Miquel Utrillo va voler donar un nou aire singular a les festes que en anys posteriors, no tinguren continuïtat degut a, entre altres motius, les condicions climatològiques i també per crispacions polítiques del moment. 

"Jo volia que no fossin les festes de Barcelona, sinó que fossin les festes de tot Catalunya", recordava Cambó en les seves memòries. Per aquell any, es van convocar tota una sèrie de gegants, nans, dracs, balls populars, àligues i comparses. Durant la setmana anterior, van anar arribant comitives de Lleida, Valls, Vilanova, Sitges, Canet de Mar, Mataró, Olot, Berga, entre altres. 

Els gegants, foren ubicats a l’antic Palau de Màquines de la Ciutadella, on eren llavors les quadres dels cavalls de la Guàrdia municipal muntada de Barcelona. A cada departament de cavall es col·locà un gegant, i a l’alçada de les quadres s’estengueren taulons, que feien de bastidor, per tal de poder abillar-los per la sortida. 

La desfilada estava programada per al 25 de setembre però es va haver de posposar un dia degut a la pluja. Els gegants del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar varen guanyar el primer premi del concurs, guanyant una medalla d'or i 1000 pessetes per a tota la comparsa , i els de Sitges una medalla d'argent i diploma d'honor per la seva indumentària. 

Gegants de Berga. La Mercè, 1902

.

Gegants del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar.
La Mercè, 1902, guanyadors del primer premi de la mostra.

Gegants de Vilanova i la Geltrú. La Mercè, 1902

LA DÈCADA DELS 50

A partir de l’any 1951, el llavors alcalde de Barcelona, Antoni Maria Simarro recuperà la festa tot i les condicions precàries, donant-li un caire festiu i popular i que comptà durant alguns d’anys amb la participació de nombrosos balls populars de diverses poblacions, entre elles Sitges. 

Cal destacar que fou habitual que es comptes amb la presència dels gegants, cabeçuts, fera foguera, diables, bastons petits, pastorets, cercolets, diables, bastons grans i la Moixiganga. Com a dada curiosa podem destacar el fet que quan els balls populars arribaven a Sitges, especialment el ball de bastons  i el grup de grallers feia algun ball al Cap de la Vila, on eren força aplaudits.

1 (…) los de Sitges, que han enviado una numerosa representación compuesta de gigantes, cabezudos, “ball de bastons”, “pastorets”, “cercolets”, el dragón con su corte de diablos y el sonar de sus fuegos de artificio y la “moixiganga” a La Vanguardia, 26.IX.1961, p. 20

El fet de participar tant en aquestes festes de Barcelona també és degut a que per la Santa Tecla dels anys cinquanta i seixanta no era com ara. De fet, ni tant sols era un dia festiu i si bé, durant molts anys, es celebrava l’ofici com a acte central i a la tarda amb la Processó, un cop acabada aquesta, ja es tenia en compte que a l’endemà es faria el viatge cap a Barcelona perquè al matí els gegants i els balls estiguessin a punt per al cercavila que es feia pels principals carrers i rambles de Barcelona.

Festes de la Mercè. Els gegants de Sitges a la plaça Sant Jaume, any 1957. Arxiu Cuyàs.

Festes de la Mercè. La Moixiganga a la plaça Sant Jaume, any 1953. Arxiu Cuyàs

Castañeda, Jordi. Uns Gegants viatgers. La Xermada, estiu 2010, núm. 41, p. 8-9

Masip, J. Los Gigantes en Barcelona. L'Eco de Sitges, 2.10.1955, p. 3

Parra, Francesc. Les Trobades de gegants a les festes de La Mercè. La Xermada, est. 2010, núm. 41, p. 7

Permanyer, Lluís. Tradición y desventuras de las Festes de la Mercè. La Vanguardia, 23.9.1988, p. 38

Rabaseda, Joaquim. La Mercè, unes festes catalanistes i antimonàrquiques. L'Avenç, setembre 2018, núm. 449, p. 70-71

FESTA MAJOR DE SITGES... UNA DE GEGANTS

Festa Major. Sortida d'Ofici de l'any 1900. Copia d'època positiva
en paper a l'albúmina. Col. F. Parra

Sortida d'Ofici de l'any 1900. Fons CL-BPSR

Aquest any de pandèmia, ens toca, com aquell qui diu, actuar amb prudència i coneixement, alterant-se així el nostre dia a dia i modificant els nostres hàbits.  Aquest estiu ha estat com ha estat i s'ha fet estrany el fet de veure poca gent pels carrers, acostumats com estem de veure la corrua de turistes i estrangers que arriben cada any, sobretot per aquestes caluroses dates. 

Un temps estrany també evident pel que fa al calendari festiu. Aquest 2020 la Festa Major ha tingut un registre diferent, a l'igual que Santa Tecla i anteriorment totes les altres festivitats i els qui la vivim de mes a prop, no queda cap altra cosa que passar-la de la millor manera. En tot cas, el primer és la salut i també com es diu, l'any que ve més i millor, i destacar l'exemple de la nostra vila durant el 23 i 24 d'agost, pel que fa al respecte i responsabilitat de tot un poble, que viu la Festa Major intensament i que aquest any tan "especial", s'ha vist com s'han fet les coses molt be. Felicitem-nos!

I ara una petita troballa. La imatge que encapçala aquest post, ha estat trobada ni mes ni menys que a una llibreria de vell madrilenya. No sabem a qui podia pertànyer, ni sabem com va anar a parar, la única cosa que podem llegir al verso de la fotografia original és: "3. Fiestas de Catalanes". Aquesta numeració ja indica que formava part d'una col·lecció?. El que no sabem és si el col·leccionista o  propietari era el mateix fotògraf, i tampoc ens queda clar qui devia ser tal fotògraf. Que hi feia la fotografia a Madrid? Està el fotògraf, esperant a que el públic es col·loqui en posició per disparar la instantània? 

Les imatges pertanyen de ben segur a la sortida d'ofici de l'any 1900, segons podem comprovar de les dades que trobem al blog de la Colla Vella de Xiquets de Valls i que reprodueixo en aquest post:

"Doncs efectivament, tenim el gust de reproduir la fotografia més antiga coneguda de castells a Sitges: concretament correspon a un pilar de cinc de salutació a les autoritats aixecat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls per la Festa Major de Sant Bartomeu de Sitges de l’any 1900. Considerem que es tracta d’un document gràfic totalment inèdit fins a la data, al mateix temps que presenta una bellesa formidable, tot i que el pas dels anys ha anat deteriorant la qualitat de la imatge. El pilar apareix perfecte, esvelt, amb l’enxaneta a l’antiga amb les mans; per sota passen les autoritats amb barrets de copa alta al mateix temps que la moixiganga fa una de les seves figures. Tot plegat una Festa Major en estat pur". Text de Xavier Cabré Puig (www.collavella.cat)

Una altra curiositat d'aquestes imatges és la casa que es veu al fons, Can Puig de Galup, on ara hi ha el monument al Dr. Robert. L'ajuntament comprà la casa pocs anys desprès, per 8.040 pessetes i segons sembla, es trobava molt envellida i en mal estat i fou enderrocada, de tal manera que a finals d'agost de 1906, la demolició ja estava totalment enllestida. Amb l'estàtua del Dr. Robert, l'entorn es va veure molt beneficiat, donant sensació d'amplitud en tots aquest context monumental. 

  

Fem un salt en el temps i ens situem a l'any 1920. Durant el mes de juny d'enguany i cap al final del confinament, Beli artigas publicava en una xarxa social un film que pertany a Jordi Baron i Rubí, que com diu Beli, és un tresor inèdit, on apareixen un conjunt d'imatges provinent d'una pel·lícula en blanc i negre i que comença en la matinal de la Festa Major d'aquell any, ara just en fa cent. De les moltes escenes que s'hi veuen, hi ha un personatge que destaca per sobre els altres, pero per ara no se sap qui és.

Dues imatges inèdites  dels gegants durant la Festa Major de 1920
Fotogrames del film,  col·lecció de Jordi Barón Rubí.

     

FESTA MAJOR, UN LLIBRE DE JOSEP MARIA ESPINÀS

Festa Major de Josep Maria Espinàs, publicat el 1969 per Destino

De de la col·lecció de llibres que l'editorial Destino va publicar entre les dècades dels 60 i 70, n'hi ha un que ens toca de ben a prop. El llibre, amb el títol Festa Major del periodista i escriptor Josep Maria Espinàs, és un llibre esplèndid que recull algunes de les millors festes majors catalanes, i redactat sempre amb la gràcia i identitat que hi posa l'autor, on, si ens hom mirem amb deteniment, queda clara la visió forània de l'autor barceloní. Presentat amb unes magnífiques imatges del fotògraf de Canet de Mar Eugeni Forcano, ens fan un repàs de les festivitats mes típiques i populars, retratades entre 1966 i 1967.No es tracta d'una enciclopèdia de festes majors, encara que n'ofereixi una valuosa antologia; és, per damunt de tot, un llibre viu, treballat sobre el terreny, gràcies a la singular capacitat d'observació dels seus autors, Josep Maria Espinàs i Eugeni Forcano, escriptor i fotògraf que han recorregut de festa en festa, compartint maldecaps i sorpreses, empentes i polsegueres, i centenars d'hores a peu dret. En ell es recullen festes majors grosses, com la de Vilafranca, Sitges, Cardona, Badalona, Solsona, Gràcia i olot, però també festes més humils com les de l'Esquirol, Vilalba Sasserra, Argentona, Castelló de la Farfanya, Torregrossa, Linyola, Arbeca, la Barceloneta, la Guingueta, Castellterçol o Cantonigrós.

En el capítol dedicat a la Festa Major de Sitges, Espinàs, amb afany curiós i observador, l'anomena Festa Major de La Moixiganga, posant aquest ball com a element principal i singular de la nostra festa principal. Hem de tenir en comte que el 1966, ni a Vilafranca del Penedès ni a Vilanova i la Geltrú es ballava aquest ball, si bé havia format part del seu repertori fins a principis del segle XX, aquest no va ser recuperat fins ben entrat els anys 80.

 Fotografia original d'Eugeni Forcano

És per tant aquest capítol, un testimoni de la Festa Major dels anys seixanta. Per als balladors i participants directes de la festa, aquesta es vivia amb la mateixa intensitat d'ara i de sempre.

El llibre es va publicar en primera edició el 1969 i se'n va fer una segona el 1976. Destino va ser qui va publicar el volum, que segueix la col·lecció d'altre volums, seguint una mateixa línia editorial : Els Monestirs Catalans, amb fotografies de Francesc Català Roca ; Guia de Catalunya de Josep Pla i fotografies de Català Roca ; Ceràmica catalana d'Alexandre Ciriri i Ramon Manent ; Vuit segles de carrers de Barcelona, entre altres.

"A l'esquerra, la dramàtica i inoblidable "Moixiganga" sitgetana... i a la dreta, els contrastos d'una festa major a ple estiu i en una platja de moda".

"Una dona indígena comença a remugar, després ja protesta en veu alta, busca adhesions, i aconsegueix complicar-hi un senyor respectable, que s'adreça finalment a un municipal. Li ensenya les dues estrangeres més sumàriament "bikíniques" que volten entre els nobles elements de la Festa Major, però el guàrdia dissimula".

"La presència d'una gentada caracteritza la festa major de qualsevol indret, però aquí no, aquí els turistes, estiuejants i passavolants tafaners són cosa de cada dia. Les úniques persones que us demostraran que avui hi ha alguna novetat són els senyors de l'Ajuntament, que s'han posat uns vestits seriosos, unes sabates negres i unes corbates rígidament impecables. Entre la gent que duu shorts i va descalça, aquestes respectables persones deuen ser considerades com uns "provocadors"".

150 ANYS DEL PRIMER PROGRAMA DOCUMENTAT DE LA FESTA MAJOR DE SITGES

Si hi ha algun document que ens resulta útil de cara al coneixement de les activitats pròpies d’un esdeveniment, aquest és el programa on es recullen els diversos actes que se succeiran en el transcurs d’una festa o una celebració. 

Així doncs, una de les coses que mai falta per la Festa Major de Sitges, entre altres coses, és el programa on queda reflectit tota la programació organitzada per part d’entitats, balls populars i principalment de l’Ajuntament. Si mirem enrere, esdevé un record d’una Festa Major passada i per tant, es converteix en un testimoni documental i gràfic on es deixa constància dels actes que aquell any es realitzaren. 

Hi ha actes de la Festa Major que, almenys des de mitjans de segle XIX estan consolidats, tant en horari com en espai o lloc de celebració. Però si volem saber on es farà un acte nou o be que fa pocs anys que es celebra, acudim al programa per no equivocar-nos del lloc ni dia i hora que es durà a terme. 

És doncs un element de la festa necessari i de fet ho ha estat des de com a mínim l’any 1866. Originàriament, deuria ser una variació o evolució dels antics bans o ‘bandos’, on s’anunciaven actes especials que feien aturar la vida diària, el treball i la monotonia quotidiana, per gaudir d’uns dies de Festa Major. Una pausa necessària per deixar pas a l’exaltació del sant patró i ja de pas, gaudir –els qui podien- d’àpats especialment típics d’un dia de celebració, i així gaudir de nou dels actes socials, litúrgics i en definitiva, de fer festa a tota orquestra.  

Alguns d’aquests programes, els podem considerar autèntiques filigranes, petites joies editades per les antigues impremtes, essent un treball artesanal que s’ha mantingut, com la festa, de manera ininterrompuda, només aturada per causes de força major i que amb els anys, ha esdevingut en certa manera, una imatges icònica, gràfica i testimonial d’un temps i d’una època. 

La feina la tenia l’impremta encarregada de fer un bon programa d’actes i d’un cartell anunciador. Aquestes foren entre altres la del Diario de Barcelona, la dels successors de Narciso Ramírez y Cª, ambdues de Barcelona, la de José Antonio Milá de Vilanova i la Geltrú i ja des de la seva fundació i de manera habitual la de l’Eco de Sitges i sense oblidar en anys posteriors la impremta de Joan Puig i Mestre. 

Una bona manera de promocionar les festes, també era a través dels pregoners que anunciaven qualsevol esdeveniment o succés remarcable de ser anunciat. L’any 1860 per exemple, trobem una petita despesa a los pregoneros de Villanueva y Ribes.1 

El 1871 es pagà la quantitat de 7 pessetes por los carteles y programas de la fiesta i que incloïa tots els actes a desenvolupar a Sitges durant els dies que dura la Festa Major. Si actualment, els programes inclouen articles d’assaig sobre la vila o sobre algun aspecte de la festa, antigament els programes només tenien la utilitat prèvia de descriure únicament els actes de la  celebració. 

La ressenya mes antiga del que foren els actes inclosos en una publicació periòdica, la trobem al “Diario de Barcelona” del 22 d’agost de 1843, on s’esmenta la presència dels gegants i balls populars amb motiu de la festa patronal. Altres referències posteriors es troben al Diario de Villanueva, a partir de 1850 en endavant. 

LA FESTA MAJOR DE 1866 

La informació que es desprèn del programa-cartell de la Festa Major de 1866 és el següent: A las 2 de la tarde del 23 el repique y voleo de campanas y una salva de morteretes y petardos anunciará á los habitantes de la antigua y hermosa Subur la proximidad de las fiestas. O sigui, com ara. Diferent però igual. Enlloc de les dues o una mica més tard com darrerament te lloc, els balls de 1866 sortien a les 3 i recorrerán las calles los GIGANTES, BALLS DE BASTONS, DIABLES, PASTORETS, GITANAS y otros con sus correspondientes dulzainas haciendo sus evoluciones”. 

A las 10 de la noche, més d’hora que no pas ara, se disparará un nutrido y variado castillo de fuegos artificiales en la Ribera, estando de un entendido pirotécnico de la vecina villa de Villanueva. 

Al rayar el alba del 24, los Gigantes, Balls y músicas recorrerán todas las calles de la población sembrando por do quiera la alegria.  

En aquesta ocasió no esmenta l’ofici ni la sortida d’ofici, i passa a informar directament els detalls de la processó : A las 6 de la tarde saldrá de la Parroquial una lucida procesion, siendo el pendonista de la hermandad de San Bartolomé el patricio D. Manuel Bernis, que no perdona gastos para su mayor lucimiento, corriendo á cargo una de las orquestas ; al pasar la procesion por la Ribera se disparará una gran tronada ; despues de retirada la procesion, se acompañará el Ayuntamiento á la Casa Consistorial y se volverá la imágen del Santo Patron á casa de los señores Administradores acompañados de BALLS y orquestas.  

LA FESTA MAJOR EN LA DÈCADA DE 1860 

Per situar-nos en aquells anys, ens trobem amb un Sitges on el nombre d’habitants es mantenia estable, malgrat haver patit anteriorment una gran epidèmia el 1854 amb nombroses baixes. Els joves marxaven de la vila per anar a buscar noves perspectives de futur, i com és sabut, foren molts els que emigraren cap a les antilles, degut a l’escassetat dels recursos de la zona, el qual feia difícil la prosperitat, que arribaria en dècades posteriors, entre altres motius gràcies a l’arribada del ferrocarril, el progrés que va comportar les comunicacions i la indústria. 

Eren els anys en que la vila es trobava immers en una lluita musical entre dos bàndols que es feien la competència. Els anys que els músics joves, liderats per en Josep Carbonell Vidal (el popular Senalla) que es separà de la banda del mestre Oller (Joaquim Oller Fontanet), aleshores mestre de Capella. Com llegim al programa de 1866, las dos orquestas acompañarán la imágen del Santo Patron ... 

A banda d’això, és quan trobem també la regularitat amb la que els balls feien la seva aparició, any rere any, a banda dels balls populars habituals i que actualment s’entenen com a balls blancs, feien exhibició pels carrers de Sitges els balls parlats com el Ball de Nostra Senyora del Vinyet (1860), el Ball del fill pròdig (1861), el Ball de Sant Bartomeu (1863, 1865), el Ball dels malcasats (1865), el Ball de les criades (1868), i probablement molts d’altres que lamentablement avui per avui desconeixem. 

Hi va haver anys que, degut a la crisi econòmica i la inestabilitat política, aquestes feien perillar els actes habituals. Per la Festa Major de 1867, es determinà que “atendidas las circunstancias políticas que nos rodean bien conocidas de todos, y amenazados como lo estamos de un disgusto; era de parecer que la festividad del Santo Patron de la Parroquia se limitase á una cosa moderada que no llamase la atención,...” –així, entre d’altres funcions, no tingué lloc la celebració de la processó del sant- “... que la de Santa Tecla se celebre en la forma que otros años,... si no se presentan obstaculos insuperables.2 

Fou una dècada cabdal per al desenvolupament urbà i pel teixit civil que continuava organitzant el comerç de la malvasia i la relació amb les Antilles. És el 1863 quan es culminen les obres del campanar de l’església parroquial i te lloc la benedicció de la imatge de la Mare de Déu que la corona, transformant la imatge icònica de l’edifici i donant-li aquest aspecte que s’ha mantingut intacte durant tots aquests anys.  

En els darrers anys d’aquella dècada va tenir lloc les accions que es dugueren a terme arran de la revolució de setembre de 1868, anomenada «La Gloriosa» i que forçà a l'exili a Isabel II a França i  transformà el panorama nacional amb noves reformes polítiques. 

Aquelles festes majors ens queden llunyanes, tant, que escassegen les dades i mes aviat podem suposar que afirmar. A vegades només cal imaginar-nos com devien ser aquelles festes, i imaginar-nos com era la nostra vila, quan tot eren horts i els carrers estaven per fer. Malgrat no tenir gran cosa, sempre ens quedarà el programa.