ENRIC MORERA I EL SEU PAS PER LA VILA DE SITGES

Enric Morera i Viura (1865-1942), va ser un dels representants del modernisme i un dels compositors catalans més importants de la música de finals de segle XIX i principis del XX. Influí en les noves generacions de compositors. La seva obra reflecteix complicitat amb els compositors Isaac Albèniz i Enric Granados, amb els quals compartí el projecte i la creació del Teatre Líric Català, i també la influència dels seus mestres, el compositor, professor i musicòleg Felip Pedrell, Carles G. Vidiella o el violinista Ernesto Cioffi, i entrà tot seguit, a formar part de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu.[1]

A la dècada de 1890, mentre les sarsueles i el género chico triomfaven als teatres i òperes, va proposar un model de música catalana: repertori simfònic, teatre líric i cançó coral. Amb la col·laboració d’Ignasi Iglésias, Miquel Utrillo, i la producció musical dels Espectacles i audicions Graner, endegà, al teatre Tívoli,  la creació del Teatre Líric Català.

Enric Morera va estudiar a Brussel·les cinc anys, de 1885 a 1890, any en què tornà a Barcelona i fou a la ciutat comtal que aconseguí entrar en l’orquestra del Liceu, on actuà per espai de tres temporades.

En l'ambient musical de la Barcelona d’aquells anys, a part de Granados, Antoni Nicolau, Amadeu Vives i Lluís Millet, destacaven compositors com Josep Garcia Robles, Francesc Alió, Joan Gay o Josep Lapeyra. Enric Morera, que en aquell moment tenia 25 anys, va entrar en la vida musical barcelonina portant aires de fora i l’empenta de la seva joventut,[2] de manera que no li costà gaire fer-se amo de la situació. A finals de 1892, debutà amb una composició orquestral titulada Dansa dels gnoms, “petita obra simfònica, força interessant, esdevenint com a resultat, imposant-se tot seguit per la novetat”.[3] La Dansa de gnoms s’estrenà a l’Associació Musical de Barcelona el 13 de novembre de 1892.

El seu moment de glòria va arribar, però, el 1893 amb el poema simfònic Introducció a l'Atlàntida, inspirat en la introducció de la creació poètica de mossèn Cinto Verdaguer, que la Societat Catalana de Concerts va estrenar en teatre Principal el 24 de febrer del 1893, dirigida pel mestre Antoni Nicolau.[4]  Amb l'estrena d'aquesta obra, Morera es va manifestar com una nova promesa. S’explica que el mestre Nicolau va dir a Morera, abraçant-lo amb efusió i brillant-li llàgrimes als ulls, “si així comences, com acabaràs? Ai de mi, que no ho podré veure!”

Morera va aterrar a Sitges, com tants altres artistes, escriptors i músics, de la mà de Santiago Rusiñol. El 1893 va participar en la segona Festa Modernista amb la interpretació, al Prado, de fragments de les seves Sonata en do menor i Quartet en si menor. En la primera part de l’acte, a més de les obres de Morera se’n van interpretar altres de David Popper, Benjamin Godard i un Quintet de César Frank. I en la segona, s’estrenà la traducció catalana, feta per Pompeu Fabra, de La Intrusa de Maurice Maeterlinck,[5] on Raimon Casellas interpretava el paper de l’avi.

A la Quarta Festa Modernista, que tingué lloc el 14 de febrer de 1897, es va estrenar al Prado el drama líric La fada, amb lletra de Jaume Massó i Torrents i música d’Enric Morera. Tracta d’amors tràgics derivats de rivalitats familiars dins d'un context, medieval i mitològic, situat en el Pirineu català.

En les seves estades a Sitges, Morera va fer amistat i coneixença amb molts sitgetans. Un gran amic seu va ser Salvador Robert, conegut per Tirano, un barber culte, polifacètic i pintoresc, molt aficionat a la música, que es va fer amic de tota la intel·lectualitat sitgetana o que visitava Sitges. L’any 1909, Morera va apadrinar el fill del Tirano, Jordi. I també va conèixer els Riera, especialment la que seria la seva dona, Maria Riera, la filla de la família. Els pares de la noia eren Joan Riera i Fabre i Marcel·la Mestre i Cot i vivien al carrer de Sant Bartomeu número 2. Mentre festejaven, la Voz de Sitges explica que l’agost de 1897 “el coro Catalunya Nova que dirige el maestro Morera ha estrenado una magnífica bandera confeccionada por la simpática y hermosa señorita María Riera y tres varias de sus amigas”.[6]  El 22 de novembre d’aquell mateix any 1897, Enric Morera i Maria Riera es van casar al Santuari del Vinyet. Els havia de casar mossèn Cinto Verdaguer, però finalment va ser el rector de Sitges, Josep Bricullé. Els padrins van ser el pintor Arcadi Mas i Fondevila i el metge Gaietà Benaprès, i com a testimonis Santiago Rusiñol i Antoni Almirall i Romagosa [7]. En un primer moment, el matrimoni va anar a viure a Barcelona.

Morera va tenir també gran participació en la cinquena Festa Modernista, el 5 de juliol de 1899. Al teatre del Retiro, el pianista Joaquim Nin va interpretar obres de Morera, Joan Gay, Francesc Alió i altres, Ignasi Iglésias va estrenar Lladres!, Apel·les Mestres La reina del cor, amb música de Morera, i Santiago Rusiñol L’alegria que passa, amb música també d’Enric Morera.

Durant aquests anys de relació amb el Modernisme, Morera va ser impulsor de diferents iniciatives musicals. Així, el 14 de juliol de l’any 1895, va fundar la coral Catalunya Nova, formada per obrers, a l’estil dels cors de Clavé. Rusiñol inmortalizà aquesa acció en un quadre que es troba en un lloc preferent al Cau Ferrat. El seu primer concert va ser en el saló de l'Ateneu Barcelonès, el 7 de març de 1896 i, després va recórrer nombroses poblacions del país, entre elles Sitges. Com el 8 de setembre de 1897, en què actuaren al  Retiro. I el 10 setembre de 1899 en què van cantar la missa de Glòria al Vinyet i a la tarda hi van fer un concert al Retiro. Morera va dirigir la Catalunya Nova fins a l’any 1900. El quadre del Cau Ferrat on Rusiñol pintà el nostre compositor dirigint el cor Catalunya Nova, encara resta penjat al gran saló del museu, això ens fa indicar que Rusiñol li tenia un gran afecte. 

Cartell de La Fada 

Amb tot, Enric Morera i Maria Riera van decidir anar a viure a Sitges. Com que Morera volia viure en un lloc isolat, ell i el seu amic  Salvador Robert, Tirano, van recórrer les masies de la rodalia. El mas d’en Puig, havia estat reformat recentment, com indica la data de 1900 que figura a la seva façana, i va agradar a Morera. El Tirano va fer gestions amb l’amo del mas, Rafael Llopart Ferret, i aquest va llogar unes habitacions al matrimoni.

L’estada al mas d'en Puig fou fructífera per a Enric Morera. Era una vida tranquil·la però no aïllada. Morera hi rebia amics i coneguts als quals feia escoltar fragments de l’obra que estava  component [8]. Actualment, una placa a la paret del mas ho recorda: "En aquest mas d’en Puig va residir el mestre Enric Morera Viura els anys 1901-1905, i hi va compondre les seves obres. Sitges 1980".

Al mas d’en Puig, Morera va acabar l'òpera Empòrium. En parla l’Eco de Sitges: “El amigo Morera se dedica en sus alegres soledades a escribir la ópera Empòrium… cuyo primer acto, bajo libreto del señor Marquina, está terminado. La obra [però] no està terminada [setembre de 1901], le falta todavía el tercer acto. (…). El ambiente de aquel delicioso sitio, la misma soledad que le rodea, la despreocupación de las cosas de la tierra, todo contribuye a que el compositor se entregue a sus anchas a su trabajo favorito y que este nazca fresco cual capullo de penetrante aroma”[9].

Acabada la seva òpera, però, Enric Morera va fer una cosa contradictòria amb el que sempre havia defensat: se’n va anar a Madrid, on va estar entre 1902 i 1905.

Just arribat a Madrid, Morera s’adreçà al Teatro Lírico, acabat de construir, i va oferir l’òpera Emporium al seu director Ruperto Chapí, que era qui tenia l’última paraula en el món del teatre musical madrileny. Chapí li va acceptar l’òpera i van començar els assaigs. Segons l’Eco: “Nuestro amigo don Enrique Morera continua en Madrid siendo objeto de toda clase de consideraciones… [En] el teatro Lírico se ensaya la ya célebre ópera Empòrium cuya partitura, según nuestras referencias entusiasmó a nuestros respetables compatricios, confiándose que su estreno pordrá tener lugar a mediados del próximo abril, augurándose con tal motivo un grandioso éxito al maestro Morera”. [10] Però sembla que algú no hi va estar d’acord i aconsellà l’empresa que ho deixés, i Morera i la seva obra van quedar al mig del carrer.

Però Morera no es va adaptar a l’ambient madrileny, i venia de tant en tant a Catalunya. El desembre de 1903, Morera executà al piano del Cau Ferrat fragments de les seves obres recents i treballa incansablement en diverses obres musicals per a escena.[11] El 6 de maig de 1904, va inaugurar un estudi a la platja de Sant Sebastià, al qual va donar el nom d’Empòrium. En la inauguració va interpretar el Vals de les estrelles, de la sarsuela La vuelta de Pierrot. Van parlar Joaquim Benaprès i Bonaventura Julià. El mestre Amadeu Cuscó va tocar una peça musical feta sobre un poema de Trinitat Catasús. Enric Morera va enumerar les seves produccions sitgetanes, des d’Empòrium fins a La nit de l’amor. I també van parlar, Josep Soler i Cartró i Bartomeu Carbonell Batlle. També el 1904 posà música a una obra de teatre infantil estrenada al Retiro, escrita per Joaquim Benaprès i Mestre, titulada Nit de trons

Va ser l’any 1905 quan Enric Morera, amb l’Empòrium encara inèdit, tornà a Barcelona. A la publicació Cu-cut va sortir la caricatura del mestre amb l’al·legoria de La canción del náufrago i la llegenda “anar per llana i tornar esquilat”. En el seu retrobament amb la ciutat de Barcelona, va establir contacte amb els Espectacles i audicions Graner, i va posar música a obres com El comte Arnau, de Josep Carner, estrenada el 14 d'octubre del 1905. I finalment, va poder estrenar al Gran Teatre del Liceu, no sense haver de superar inconvenients, la seva òpera Empòrium.

El mestre Enric Morera

En tornar a Sitges, i en motiu del seu èxit Empòrium, “Morera tingué rebuda d'heroi. Tot el poble anà a esperar-lo a l'estació, amb tres bandes de música. El mestre i la seva família, acompanyats de l'alcalde senyor Francesc Batlle, pujaren en una carretel·la tirada per quatre cavalls. En arribar al seu domicili, Morera fou aplaudit calorosament i hagué de sortir al balcó per donar les gràcies. Recordà que Empòrium havia nascut a la vila blanca i acabà amb un “Visca Sitges!”.[12]  Aquesta casa sitgetana ja no era el mas d’en Puig sinó la sínia que Morera va comprar l’any 1906, als afores Sitges, al costat de la carretera de Vilanova. A la sínia, a més de dedicar-se a crear la seva obra musical, Morera va intentar la cria de cabres i poltres, negoci que no prosperà. Hi va viure fins a 1909, però, després que en va marxar, el nom de sínia Morera es va conservar i s’ha mantingut fins als nostres dies.

A finals de 1906, Morera havia de posar música a un drama en quatre actes de Trinitat Catasús[13], però el projecte no va acabar de fructificar. Aquesta peça, inspirada en L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, "ha inspirado a nuestro poeta don Trinidad Catasús una interesante trilogía, una de cuyas tres partes ha terminado con el nombre de Alcides, libreto en cuatro actos que el maestro don Enrique Morera ha aceptado con viva complacencia para desarrollarlo en música, dando vida a un drama lírico". I també fou a la seva sínia on Enric Morera va compondre la música de la rondalla d’Àngel Guimerà, La santa espina, que es va estrenar al Teatre Principal de Barcelona el 19 de gener de 1907. Malgrat la seva diferència d’edat, Morera i Guimerà van arribar a un grau d’amistat i enteniment molt grans[14].

Pel mes de març de 1908, llegim a l’Eco de Sitges la següent nota: “En la tarde del domingo último congregáronse varios amigos en la deliciosa morada de D, Enrique Morera, en cuya blanquísima casa de campo del eminente Maestro, el joven escritor D. Antonio Benazet y Plana dio lectura á su nueva producción Arrant del cel, drama en tres actos, cuya acción se desarrolla en una elevada cumbre. El argumento, muy atrevido por cierto, agradó mucho à los concurrentes, quienes agradecieron al señor Benazet la audición de su obra y al señor Morera la exquisita deferencia guardada á sus entusiastas admiradores”.[15]

Malgrat aquests èxits, Enric Morera considerava que a Catalunya havia tingut massa problemes i que no s’hi podia guanyar la vida de manera adequada. I l’estiu de 1909 va decidir tornar a l'Argentina, a provar fortuna., però només s’hi va estar un parell d’anys. I malgrat tot  i amb tota la pena del món, Morera va tornar a Catalunya. Per poder-se repatriar, li calgué recórrer a l’ajut de bons amics i compatriotes. Amb la moral enfonsada arribà a la ciutat comtal i va anar a Sitges, a la seva sínia. I a Sitges, a finals de setembre, s’hi celebrà una festa al Pavelló de Mar, on “en la noche del pasado lunes, reinando durante  la comida íntima expansión y franca alegría por haber recobrado nuestra villa al eminente maestro...”. [16]

El 29 de juny del 1935, els seus amics l'homenatjaren a Sitges, al teatre del Retiro, amb la representació de L'Alegria que passa, La nit de l'amor i un concert coral. I el març de 1936, en sortir Companys i el govern de la Generalitat de la presó en què estaven pels fets d’Octubre, tres mil orfeonistes van cantar Els Segadors dirigits pel mestre Morera.[17] També l’any 1936, va musicar dotze cançons del llibre Les cançons del llibre de la Pàtria, de Josep Vives i Miret i es va publicar la seva autobiografia Moments viscuts.

En esclatar la guerra Civil, Morera es refugià amb la seva família a Caldes de Montbui, on el seu amic Lamote de Grignon estiuejava des de feia anys. En acabar-se la guerra el gener de 1939, Enric Morera passà els seus darrers anys de manera discreta, si bé l’any 1940 encara estrenà al Teatre Victòria de Barcelona la sarsuela en dos actes El rancho de los Rosales, amb lletra de Gaston A. Màntua. Enric Morera va morir el 12 de març de 1942 a Barcelona, als 76 anys, sense que la premsa se'n fes pràcticament ressò. 

En els anys immediatament posteriors a la seva mort, el mestre Morera era recordat però només en els ambients musicals. A Sitges, el 1953 es donà el seu nom a un carrer del sector del Vinyet. Durant la festa major de l’any 1966, el del centenari del seu naixement, es va posar en escena, als jardins del Retiro, l’òpera Tassarba, amb l’orquestra, el cor i el ballet del Gran Teatre del Liceu.[18] I el 1993, en el centenari de les Festes Modernistes, els Amics de l’Òpera de Sabadell van representar La fada al Prado Suburense, sota direcció de Mirna Lacambra.

El 2015 amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, te lloc a diferents localitats catalanes, entre elles Sitges, la seva commemoració amb la realització de diferents actes, concerts i exposicions.

---

[1] Iglesias, Ignasi. Enric Morera : estudi biogràfic. Barcelona : Artís, 1921, p. 16

[2] Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona : Edicions 62, 2003, p. 274

[3]Pena, Joaquim. Enric Morera : assaig biogràfic. Barcelona : [President Macià], 1937, p. 25

[4] Pena, Joaquim. Enric Morera : assaig biogràfic. Barcelona : [President Macià], 1937, p. 26

[5] Planes, Ramon. El Mestre Morera i el seu món. Barcelona: Pòrtic, 1972, p. 75

[6] La Voz de Sitges núm. 189, 22.VIII.1897

[7] Saperas, Miquel. El Mestre Enric Morera. Andorra la Vella : Andorra,1969, p. 40 | La Voz de Sitges núm. 203, 28.XI.1897.

[8] Baluard de Sitges, 20.X.1901 | L’Eco de Sitges 15.IX.1901

[9] L’Eco de Sitges, 18.VIII.1901 | L’Eco de Sitges 15.IX.1901

[10] L’Eco de Sitges, 9.III.1902

[11] L’Eco de Sitges, 15.VIII.1903

[12] Planes, Ramon. Llibre de Sitges. Barcelona: Selecta, 1952, p. 225-226

[13] “El Eco de Sitges, 19.I.1907

[14] Iglesias, Ignasi. Enric Morera : estudi biogràfic. Barcelona: Artís, 1921, p. 39

[15] L’Eco de Sitges, 8.III.1908

[16] M.A.R. Banquete a Morera a l’Eco de Sitges, 1.X.1911

[17] La Libertad, 1.III.1936

[18]  Homenaje al maestro Morera. Diario de Barcelona, 19.VIII.1966 | La Vanguardia, 18.VIII.1966

LA MÚSICA D'ENRIC MORERA

Morera vist per Picasso

El 12 de març d'enguany s'esqueia el 75è aniversari de la mort del compositor Enric Morera i Viura, ferm defensor de la divulgació musical des de l'àmbit més popular i compositor de les sardanes La Santa Espina, Les Fulles seques, L'Emporà entre altres i de tantes composicions.

Però realment què en sabem, més enllà de les sardanes? Encara no massa cosa. Entestat en crear un teatre líric català on es produïren un fons d'0bra escènica catalana capaç de fer ombra a la sarsuela, Morera, amb el seu caràcter enèrgic i amb una gran capacitat de treball, creia en la seva obra, malgrat les crítiques que moltes vegades venien per motius extramusicals.

Ras i curt. El mestre Morera fou un dels compositors catalanas més notables de finals de segle XIX i principis del XX. Amb un dels catàlegs lírics més extens, fou, des de ben jove, un gran defensor del cant coral i de la música escènica catalana. En conjunt, el seu catàleg el formen més de 700 partitures entre òpera, teatre líric, música escènica, música simfònica, religiosa, coral, instrumental i cobla. Va escriure la seva sardana vers el 1903, quan ja era una figura de renom, dins i fora del país i son justament les seves sardanes per a cobla, les que van tenir més repercussió popular. 

Malgrat això, la posteritat no ha reservat a Morera la mateixa sort que a d'altres grans músics com Josep Anselm Clavé o Lluís Millet per posar dos exemples. A partir de 1939, el buit fou absolut i el silenci fou total. Un cop acabada la guerra civil, s'acaba el que significà Morera i el que ell representava.

Alguns dels biògrafs del mestre asseguraven que si Morera no és conegut a l'estat espanyol, malgrat ser millor músic, - almenys en l'aspecte tècnic i en el domini instrumental-, que Granados, Falla o Albéniz, és degut probablement a circumstàncies del destí, sense tenir dubt que, tard o d'hora serà redescobert com ho va ser Bach, i que es podran veure als escenaris alguna dia les seves obres Bruniselda, Tassarba i tantes altres i que en el seu dia van ser un gran èxit de crítica i públic.

Biografia de Morera publicada el 1972

En paraules de l'escriptor sitgetà Ramon Planes, autor d'una biografia dedicada al compositor i que l'anomena de manera especial com "el cas Morera" ens explica : hi ha gent (parlem de persones dotades), que per sort o per traça, sempre naveguen amb el vent favorable. Es volten d'un grup d'amics, tots ells situats en llocs estratègics, i aleshores només cal fer còrrer les lloances mútues. D'altres, en canvi, es posen de cara al vent ; o bé és el vent el que dóna la volta. Tenen un talent que ningú no s'atreveix a negar. Però sigui per la seva poca o nul·la capacitat de maniobra, o sigui per enveges i els recels que han despertat, no hi ha manera de que surin. (...) Morera fou víctima del seu talent i de la seva sinceritat: En vida hagué de lluitar sempre, però sense descoratjar-se mai. I després de mort, la posteritat l'ha tractat com ho van fer alguns dels seus contemporanis. L'arma adversa de la posteritat és l'oblit. O amb més refinament encara: un oblit dissimulat".
Criat de ben petit a Argentina, la seva família s'hi instal·là com tantes altres famílies per trobar-hi prosperitat. Trobà en el seu pare, ebanista i músic, la seva base on forjar el seu talent i la seva personalitat. Tornaren el 1881 a Barcelona i allí, el mestre Tolosa li dona lliçons de piano, violí i harmonia, així com dels mestres Felip Pedrell i C. Vidiella.
Desprès d'una nova estada a l'Argentina entre 1883 i 1885, establint-se a la ciutat de Còrdova, treballa com a músic en cafès i teatres fins que, tot just, complert els vint anys, marxa a Brusel·les i durant cinc anys estudia al conservatori d'aquesta ciutat, on gràcies al mestratge de Philippe Fiévez, aleshores professor auxiliar del conservatori, assoleix una gran preparació tècnica.

El Modernisme musical

Desprès d'aquests anys a Bèlgica, el 1890, Morera torna a Barcelona. En aquell moment, amb 25 anys, entra en contacte amb els cercles innovadors del moment: L'Avenç i els Quatre Gats.
Amb tot l'impacte de la renovació musical que viu Europa, s'adona que Catalunya necessita una sacsejada per introduir els nous corrents ja consolidats al vell continent. Es dona a coneixer a l'Associació Musical de Barcelona i a la Societat Catalana de Concerts, entitats on posteriorment estrenaria bona part de les seves composicions.

La col·laboració Rusiñol-Morera

Morera es dona a conèixer a Barcelona el 1893, gràcies a una composició orquestral titulada "Dansa dels gnoms", on debuta com a compositor de música simfònica, estrenada a la veterana Associació Musical. També compon el poema simfònic "Introducció a l'Atlàntida", inspirat en la magna creació poètica de Mossèn Cinto Verdaguer, i estrenada per la Societat Catalana de Concerts.
Morera va venir a Sitges el mes de setembre de 1893 i participa en la Segona Festa Modernista on interpreta al Teatre Prado Suburense fragments de les seves obres Sonata en do menor i Quartet en si menor. 
La primera part del programa, -sota la batuta de Morera- s'interpreten a més, obres de Popper Goelard i un quintet de César Frank. En la segona part, s'estrena la traducció catalana per Pompeu Fabra de La Intrusa, de Maurice Maeterlinck.
És en aquest context on fa amistat amb Ignasi Iglésias, Ramon Casas i Miquel Utrillo. En la Quarta Festa Modernista (1897), l'esdeveniment principal va ser l'estrena al Teatre Prado de l'òpera La Fada, amb llibre de J. Massó i Torrents, el 14 de febrer de 1897.

Santiago Rusiñol i Enric Morera, autors de "L'Alegria que passa"

Morera ens va deixar un llegat musical únic i irrepetible, entre sardanes, drames escènics, música simfònica, obra coral que ens pertany. Algunes romanen adormides als calaixos i d'altres, perviuen en la nostra memòria col·lectiva, com la sardana Festa Major, bell passatge de la nostra festa gran i que es repeteix cada 23 d'agost, o la Santa Espina, esdevenint música de fons de tants moments transcendentals de la nostra història més recent.