CARNAVAL 1936

 

El Carnaval de Sitges de 1936 representa l’últim carnaval abans de la Guerra Civil espanyola. Aquell any la festa, sense voler-ho, va tenir una intensitat i una llibertat molt marcades, amb un clima festiu transgressor. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el Carnaval va quedar prohibit durant el franquisme, tot i que les entitats Prado i Retiro, tímidament al principi comencen a celebrar les anomenades “Fiestas de Invierno” que d’alguna manera esquiven les prohibicions del règim. No és fins el Carnaval de 1976, quaranta anys després, que el Retiro treu al carrer la primera rua o desfilada pels carrers de Sitges.

 

Llegim al Baluard de Sitges, una breu crònica del que va ser el Carnaval de l'any 1936: "Enguany l'animació per les festes de Carnaval ha estat en un grau més alt que el d'aquests anys anteriors, tot i que hi ha crisi en les indústries vilatanes. Es clar que ja han passat a la història aquelles cavalcades de dimarts a la tarda, que constituïen un alegre apoteosi del Carnaval i que eren admirades pel valor de les seves carrosses, no sols pels sitgetans sinó pels forasters dels pobles i de Barcelona. Aquestes manifestacions artístiques posaven en un alt lloc el gust dels que hi intervenien, avui tots traspassats.

El diumenge a la nit el jovent del Prado organitzà l’Arribada de Carnestoltes, que fou presenciada per una gran gernació, congregada davant l’estació del tren i al Cap de la Vila i carrers cèntrics. Hi figuraven diversos vehicles ornats fantasiosament, plens de disfresses que feien una forta tabola. Hi anava un zeppelin muntat damunt de dues bicicletes que era l'admiració de tothom per la seva originalitat. La comitiva entrà al Prado després de recórrer alguns carrers i es donà començ al Ball, que fon molt bulliciós, i sobretot la gent casada va disfrutar força amb els ballables d'orquestra clàssica que foren executats per la Mozart, El Retiro organitzà una comparsa que recorregué un parell de carrers amb ben poques parelles, i es donà després en el local un ball “multicori” força animat, amenitzat per l'orquestra de la casa, la “Boys Pallarés”.

Foren la delicia dels menuts i dels grans, el dilluns a la tarda, els balls infantils celebrats en ambdós locals. Al Prado van ésser obsequiats amb dolços tots els nens i nenes que anaven disfressats. A la nit se celebrà també en els dos locals l'acostumat Ball d'assalt i hi concorregueren tant al Prado com al Retiro, un gran nombre de parelles amb sengles disfresses. Al Prado cridaren l'atenció pel seu bon gust i escaiença unes parelles romàntiques, que diuen els vells que semblaven autèntiques, i uns TBOs gegantins dels quals tenien cura unes mainaderes, que resultaven, però ésser les esposes llurs. (...) L'animació en els balls que a la tornada als locals es varen començar fou la característica de cada any. Al Prado no hi cabia ningú més tot estava ple d'una multitud àvida d'acomiadar el Carnestoltes, el qual fou convenientment enterrat el dimecres amb cómica cerimònia.

Baluard de Sitges, 1 de març de 1936

 

POSTALS DE CARNAVAL

 

EL CAFÈ DE BAIX A MAR. ELS CARNAVALS

Al Cafè de Baix a mar s’hi reunien diàriament els senyors principals de Sitges, molts d'ells gastaven sombrero de copa. Aquell Cafè de Baix a mar, era l’únic que en deien dels senyors, i era molt concorregut. El cafeter, el Xic de Can Vias, era molt estimat i conegut, i va ser el darrer cafeter que hi hagué, perquè després ja vingueren les societats recreatives. El seu antecessor fou en Joan Antón Sardà, de la Botiga Nova. Allà hi anava tota l’elegància de l’estiu, tot el jovent que venia de Barcelona, estudiants la major part : els Ferret, Puig de la Plaça, Robert, Vilanova, bru, cunyat de l’Antoni López, i altres més, tot jovent lluït, que no s’havia democratitzat com avui i vestien de copa, blanc o gris, pantaló blanca, casaca blava amb botons daurats, corbata blanca o de color i armilla blanca, i a la sortida de missa darrera dels diumenges feien la mar de goig. Tots corrien al Cafè, jugant a la guerra, i on En Manel Ferret i algun altre lluïen l’art del Billar, amb admirable mestria.
En aquell Cafè s’hi van donar verdaderes batalles de confits, ametlles i barreja en el darrer dia de Carnestoltes, en que tot anava al pou. Allà hi havia la colla dels senyors, esperant la dels menestrals, i quan es trobaven hi havia un tiroteig que presenciava una gran gentada, arreplegant per terra lo que podien. La canalla hi feia festa major, doncs es tiraven alguns quintars de llaminadures. A pesar de que els tiradors portessin caretes de filferro, era tal la fúria amb que engegaven, que molts sortien amb xiribecs. A mes, en els dos primers dies de Carnestoltes, sortien pels carrers, des de les dues fins a les sis, gran número de jovent disfressat, portant caramels i tirant-los amb llargues ballestes per a fer-los arribar a les mans de les damisel·les dels balcons, donant una nota de galania.
Anaven vestits de totes menes, i s’armava un brogit que no semblava propi d’aquell poble tranquil, sinó d’una bogeria. Com que’s feien molts pocs balls per Carnaval, el de la Candelera i els dels primer i darrer dia de Carnestoltes, eren un esdeveniment, i a la sala del Teatre Vell s’hi enquibien de 700 a 1.000 persones, casi totes disfressades. Allò era una bacanal moderna, on les dones eixerides treien els drapets al sol a molts que es quedaven esglaiats al veure que els hi parlaven de certes coses que creien amagades. (...) Allò donava gust i cregueu que com allavors mai més s’ha divertit ningú a Sitges. Era un Carnaval de nom en tota l’encontrada, veient-se molt concorregut de forasters. Llàstima que s’hagués deixat perdre i no s’anés perfeccionant amb les noves costums!
Una de les coses que més vestia i feia passar una gran tarda en lo que he descrit eren les contradances ballades a Baix a mar, al recó de Can Covat. Els músics es posaven en bancs i es ballava “La contradança” i “La Bullanguera”, constituint l’espectacle al aire lliure, una nota de gran colorit i animació. Allò era divertir-se i refrescar-se, doncs també es sucaven melindros amb orxata, encara que no era de l’esplèndida “Orxatera Valenciana” d’avui.
B. [Bartomeu Carbonell]

La Punta, 2 de maig de 1926 (Sitges: costums velles)