UN PASSAT SABATER I LA FESTA DE SANT CRISPÍ A SITGES

Si ens fixem en tot allò publicat sobre les fàbriques de sabates a Sitges, amb la quantitat de monografies sobre els diferents temes i aspectes que es pot parlar sobre la nostra vila, trobem que potser faltaria un monogràfic sobre aquest. El Grup d’Estudis Sitgetans, amb tres quaderns sobre el tema; La Fàbrica de Can Bóta, La Fàbrica Tarrida 1874-1908 i La Fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904 - 1959), amb els que es feia una repàs per tres dels establiments de calçat des de finals del XIX a prinicpis del XX i on el recordat mestre Antoni Vigó va elaborar dos d’aquests estudis i la recopilació inicial de la documentació referent a la fàbrica Benazet.


Sant Cripí, patró dels sabaters
(del quadern d'Antoni Vigó La Fàbrica de Can Bóta publicat pel Grup d'Estudis Sitgetans.

Per la diada del patró, Sant Crispí, es feia festa i el costum era d’anar a passar el dia a la muntanya lluny del brogit de màquines i de la rutina del treball. Els llocs més apreciats per a les sortides eren Vallcarca, Garraf, la font del Ferro, Lurdes i la Plana Novella. En la de l’any 1889 s’organitzà a la vigília una cercavila presidida per un peó al·lusiu al sant, guarnit amb tot de sabates, que recorregué els carrers de la vila al so de trompetes i bombos, i seguit per un reguitzell d’obrers portant atxes. A la matinada de la festa els crits i cants de les colles anunciaren la sortida de l’excursió que també fou ben sorollosa a la tornada.
Però hauríem de destacar les festes dels anys 1903 i 1904. En la primera l’empresa va regalar a cada obrer una quantitat de diners perquè celebressin la festa. El retorn des de la muntanya es féu amb carros engalanats, i en entrar al poble s’hi afegí l’orquestra del senyor Carbonell fins al pati de la fàbrica, il·luminat amb bombetes de colors i “aquell lloch a hont els altres dies feiners serveix de sala d’espera dels treballadors pera entrar a les quadres al ultim toc de xiulet”... es converteix en sala de ball que durarà fins a la nit.
A l’any següent, a la tornada de la muntanya a mitja tarda es formà una corrua de vint carros adornats humorísticament, sobressortint els dos últims que representaven un vapor i una sabata respectivament. Aquesta rua anava acompanyada per la banda de música del senyor Carbonell i des dels carros s’encenien focs artificials. Però durant el dia, el senyor Tarrida preparà l’arribada i féu construir un arc de triomf que abastava tot el torrent i on el pintor, senyor Monfort, pintà el lema de la diada: “Pau i Unió”. La família Tarrida esperava els obrers dalt el balcó d’on penjava un domàs amb la inscripció: “En Tarrida als seus operaris”. I a la porta de la fàbrica els esperà l’orquestra del senyor Magrané. En entrar tots al pati, il·luminat amb bombetes de colors, s’inicià el ball amb les dues orquestres i s’enlairaren globus.


Bibliografia

Jou i Andreu, David. La Fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904 - 1959) [David Jou i Andreu, Ventura Sella i Barrachina, Antoni Vigó i Marcé], Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 2006

Morando, Vicens. Inca, Elda… Sitges a “L’Eco de Sitges”, 1 de novembre de 2008

Panyella, Vinyet. Les fàbriques de Sitges. Dues fàbriques sitgetanes del segle XX: la fàbrica de calçat Benazat i Vallcarca, una fàbrica, una colònia a “L’Eco de Sitges”, 6 de maig de 2006

Parés, Àngels. La Fàbrica de Can Puighibet a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 7 (primavera 1998), p. 30-31

Parés, Àngels. Sitges i la indústria del calçat a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 5 (tardor 1997), p. 3-7

Tutusaus, Joan. Un Calçat d'altre temps a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 5 (tardor 1997), p. 9-11

Vigó Marcé, Antoni. La Fàbrica de Can Bóta [endreça de Lluís Jou Mirabent], Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1994

Vigó Marcé, Antoni. La Fàbrica Tarrida 1874-1908, Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1987

FESTA MAJOR DE SITGES... UNA DE GEGANTS

Festa Major. Sortida d'Ofici de l'any 1900. Copia d'època positiva
en paper a l'albúmina. Col. F. Parra

Sortida d'Ofici de l'any 1900. Fons CL-BPSR

Aquest any de pandèmia, ens toca, com aquell qui diu, actuar amb prudència i coneixement, alterant-se així el nostre dia a dia i modificant els nostres hàbits.  Aquest estiu ha estat com ha estat i s'ha fet estrany el fet de veure poca gent pels carrers, acostumats com estem de veure la corrua de turistes i estrangers que arriben cada any, sobretot per aquestes caluroses dates. 

Un temps estrany també evident pel que fa al calendari festiu. Aquest 2020 la Festa Major ha tingut un registre diferent, a l'igual que Santa Tecla i anteriorment totes les altres festivitats i els qui la vivim de mes a prop, no queda cap altra cosa que passar-la de la millor manera. En tot cas, el primer és la salut i també com es diu, l'any que ve més i millor, i destacar l'exemple de la nostra vila durant el 23 i 24 d'agost, pel que fa al respecte i responsabilitat de tot un poble, que viu la Festa Major intensament i que aquest any tan "especial", s'ha vist com s'han fet les coses molt be. Felicitem-nos!

I ara una petita troballa. La imatge que encapçala aquest post, ha estat trobada ni mes ni menys que a una llibreria de vell madrilenya. No sabem a qui podia pertànyer, ni sabem com va anar a parar, la única cosa que podem llegir al verso de la fotografia original és: "3. Fiestas de Catalanes". Aquesta numeració ja indica que formava part d'una col·lecció?. El que no sabem és si el col·leccionista o  propietari era el mateix fotògraf, i tampoc ens queda clar qui devia ser tal fotògraf. Que hi feia la fotografia a Madrid? Està el fotògraf, esperant a que el públic es col·loqui en posició per disparar la instantània? 

Les imatges pertanyen de ben segur a la sortida d'ofici de l'any 1900, segons podem comprovar de les dades que trobem al blog de la Colla Vella de Xiquets de Valls i que reprodueixo en aquest post:

"Doncs efectivament, tenim el gust de reproduir la fotografia més antiga coneguda de castells a Sitges: concretament correspon a un pilar de cinc de salutació a les autoritats aixecat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls per la Festa Major de Sant Bartomeu de Sitges de l’any 1900. Considerem que es tracta d’un document gràfic totalment inèdit fins a la data, al mateix temps que presenta una bellesa formidable, tot i que el pas dels anys ha anat deteriorant la qualitat de la imatge. El pilar apareix perfecte, esvelt, amb l’enxaneta a l’antiga amb les mans; per sota passen les autoritats amb barrets de copa alta al mateix temps que la moixiganga fa una de les seves figures. Tot plegat una Festa Major en estat pur". Text de Xavier Cabré Puig (www.collavella.cat)

Una altra curiositat d'aquestes imatges és la casa que es veu al fons, Can Puig de Galup, on ara hi ha el monument al Dr. Robert. L'ajuntament comprà la casa pocs anys desprès, per 8.040 pessetes i segons sembla, es trobava molt envellida i en mal estat i fou enderrocada, de tal manera que a finals d'agost de 1906, la demolició ja estava totalment enllestida. Amb l'estàtua del Dr. Robert, l'entorn es va veure molt beneficiat, donant sensació d'amplitud en tots aquest context monumental. 

  

Fem un salt en el temps i ens situem a l'any 1920. Durant el mes de juny d'enguany i cap al final del confinament, Beli artigas publicava en una xarxa social un film que pertany a Jordi Baron i Rubí, que com diu Beli, és un tresor inèdit, on apareixen un conjunt d'imatges provinent d'una pel·lícula en blanc i negre i que comença en la matinal de la Festa Major d'aquell any, ara just en fa cent. De les moltes escenes que s'hi veuen, hi ha un personatge que destaca per sobre els altres, pero per ara no se sap qui és.

Dues imatges inèdites  dels gegants durant la Festa Major de 1920
Fotogrames del film,  col·lecció de Jordi Barón Rubí.

     

ELS MOLINS. 1897

Els antics molins de Sitges. Modest Teixidor. 1897

Els antics molins de Sitges. Modest Teixidor. 1897

Dibuixos de Modest Teixidor i Torres (1854-1927). Pintor especialitzat en retrats i paisatges, tot i que va fer pintura d'història i costumista. Es va formar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a París, on fou deixeble de Carlous-Duran i Jules Bastien-Lepage.

Els antics molins de Sitges, desapareguts des de fa anys, aquí els podem veure dempeus, malgrat la seva decadència. Els dibuixos son del 1897.

"Voltats de garrofers, els molins, reposen al damunt d'un pedruscall brodat de farigoles i romanins. Miren al mar, blanquinosos, isolats i amb posat trist; senten enyorança de temps endarrerits, en que les moles voltaven molent el blat d'or que els hi abocaven a carretades... i del temps en que hi havia un moliner, que tant els estimava, donant-els-hi vida, emblanquinant-los, perque sempre fessin força goig... Llavors, que les devanadores, com sagetes de rellotge coratjoses, tallaven el vent, i que tant bé els hi esqueia voltant enfilades a dalt de tot"

Emerencià Roig i Raventós. Croquis Sitgetans IV. L'Eco de Sitges, 1.XI.1919

ENRIC MORERA I VIURA: 150 ANYS DEL SEU NAIXEMENT

Morera vist per Ramon Casas. Fons MNAC

Enguany i arran de la celebració del 150è aniversari del naixement del compositor Enric Morera, s'han organitzat diferents actes per tal de commemorar tal esdeveniment. Ja fa uns dies que a Sitges, es va inaugurar l'exposició "Enric Morera i el seu món" i que es pot visitar a la sala de Can Rocamora, als Museus de Sitges, exposició produïda per la Biblioteca de Catalunya, entitat que preserva el seu fons musical, la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Sitges i Museus de Sitges, que també acull, com sabem, obres artístiques vinculades a Morera.

L'univers personal, l'herència i el llegat de l'obra del compositor protagonitzen l'exposició, que aplega un centenar d'obres de fons i procedències diverses, configurant un retrat del compositor català, el seu univers artístic i el seu escenari personal. L'exposició es podrà visitar fins el dia 1 de novembre.

El mestre Morera fou un dels compositors catalans més notables de finals del segle XIX i principis del XX. Amb un dels catàlegs lírics més extens, des de ben jove fou un gran defensor del cant coral i impulsador del Teatre Líric Català. En un conjunt, la seva obra la formen més de 700 obres entre òperes, música lírica per a teatre, música simfònica, religiosa, coral, instrumental  i cobla. Va escriure la seva primera sardana vers 1901, quan ja era una figura de renom, dins i fora del país i son justament les seves sardanes, les que van tenir més repercussió popular.

  

Detall de l'exposició "Enric Morera i el seu món". Museus de Sitges

D'infant anà amb els seus pares a Buenos Aires i allí visqué la música a l'ambient familiar,  ja que el seu pare treballà com a contrabaix al Teatro Alcázar, on també donà lliçons de piano. El 1881 torna a Europa, i des de 1883 resideix a Barcelona, on feu amistat amb Isaac Albéniz i estudià piano amb C. Vidiella i harmonia amb Felip Pedrell. El 1885 anà a Brusel·les, on estudià amb P. Gilson y F. Fiévez, al conservatori. Va estar dos anys més a l'Argentina. El 1890 tornà definitivament a Barcelona, ja amb una sòlida preparació tècnica i musical. 

Estrena "Dansa dels gnoms" (1893), i per la Societat Catalana de Concerts, el poema simfònic "Introducció a l'Atlàntida (1893). És aleshores quan es vinculà al grup de l'Avenç i als ideals modernistes i escriví música per a "Jesús de Nazareth" (1894), d'Àngel Guimerà i per a les Festes Modernistes de Sitges, composa l'òpera "La Fada" (1897) estrenant-se al Teatre Prado, amb text de Jaume Massó i Torrents. Amb Santiago Rusiñol, composa "L'Alegria que passa" (1898) i "La Nit de l'Amor" (1905).

Escultura de Josep Cardona i Furió. Modelat de guix

Va ser impulsor de diferents iniciatives musicals, com ara la coral “Catalunya Nova”, formada per obrers i fundada el 1895, recorrent nombroses poblacions del país, i assumí també la direcció musical de la "Asociación Euterpense" durant alguns anys, el va portar a escriure nombroses obres per a cor com "Sota de l'om" o "Sant Ramon" i estrenar melodies tan conegudes com “El Rossinyol”, “El Testament d’Amèlia”, “Els Tres tambors”, etc.
Es casà amb la sitgetana Maria Riera i Mestre, al Santuari del Vinyet el 22 de novembre de 1897. Havia de casar-los Mossèn Cinto, però a darrera hora el sacerdot no pogué desplaçar-se. Finalment els casà Mn. Bricullé, rector de la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla i en foren padrins el pintor Arcadi Mas i Fondevila i el doctor Gaietà Benaprès i mestre, i testimonis, Santiago Rusiñol i el pintor Antoni Almirall.

Actualment, no és estrany escoltar una peça de Morera, sense saber que ell n'és el compositor. Cal esmentar que la posteritat no ha reservat la mateixa sort que a d'altres grans músics com Josep Anselm Clavé, o Lluís Millet, per posar dos exemples. A partirt de 1939, el buit fou absolut i es generà una gran ruptura. 

Per aquells anys, ni es parlava de Morera ni s'escoltava la seva música. En el desè aniversari del seu traspàs (1952) se li va fer un homenatge al Palau de la Música i més endavant es comença a fer una revisió de la seva extensa producció. 

A Sitges se l'homenatjà en diferents ocasions (1911, 1935, 1947 i 1966), i es posà el seu nom a un carrer del sector del Vinyet. El 1993 i dins dels actes commemoratius del centenari de les Festes Modernistes, tingué lloc al Teatre Prado la posada en escena de l'òpera La Fada, executada pels Amics de l'Òpera de Sabadell.

 

Dimecres, 2 de setembre, per ser primer dimecres de mes, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel realitzaran una jornada de portes obertes, amb la intenció que tothom qui ho desitgi puguin visitar l’exposició Enric Morera i el seu món de forma gratuïta. Aquesta mostra s’exposa a la sala de Can Rocamora i s’hi pot accedir amb l’entrada als dos museus.

DE SITGES A VILANOVA

La platja de la Fragata l'any 1889

L'article de Luciano Garcia del Real -publicat a La Ilustració Catalana per la primavera de 1889-, recull les seves impressions del viatge que va fer a la nostra vila, en ocasió de la visita a la Biblioteca-Museu de Victor Balaguer. Garcia del Real, en els articles original -que he escurçat en aquest bloc- fa un repas també als principals conreadors de Malvasia, a més de fer esment a alguns dels principals prohomes de Sitges. El dibuix de la part superior en blanc i negre és una il·lustració feta a partir d'una fotografia de la Fragata, que també es va publicar al mateix setmanari. L'autor -de la fotografia- correspon a Joaquim de Miró i Argenter.

DE SITGES A VILANOVA

(Notes d’un viatger)

Al celebrar-se la inauguració de la Biblioteca-Museu Balaguer, hauria realitzat el meu desig de conèixer Vilanova, però retingut a Madrid per ocupacions peremptòries, em fou impossible correspondre la invitació que vaig rebre per aquell acte memorable. Però al cap de vall he pogut acceptar la del meu estimat amic, el director de la Il·lustració, de consignar unes notes de viatger en aquestes planes honrades per tantes il·lustracions de les lletres i de les arts. [...] 

Fins arribar a Castelldefels, el paisatge és mes campestre que mariner: horts ben cultivats, vinyes, caserius aquí i allà: però després pren el vigor de tons i el majestuós continent del mar. Ses ones venen acostant-se tant que arruixen els rails de la via i res tan ermós com aquella immensa planura blava de cristalls movibles i enlluernadors que es fonen amb el cel als raigs d’un sol de maig, solcada per una que altra vela, i rondinant sordament com irritada del atreviment del tren que ens condueix.

Colles de xicots belluguen per la sorra de la platja. Els uns juguen, els altres treballen fent l’aprenentatge de la gent de mar.

Allà es veu Sitges. sa airosa torre sembla un niu de gavines; i el cinturó fosc de la mar fa ressaltar la blancor de son pintoresc caseriu.

Amb raó m’asseguraven que Sitges no deu solament sa fama a sa Malvasia i a son Moscatell. És un dels pobles més bonics de les costes del migdia i recorda els de  les antigues colònies gregues, segons les descripcions d’Hèrodot i Plutarc. Desde la torre de Sitges es descobreix un dels panorames més bells i magestuosos que pugui imaginar-se.

La població es distingeix per la netedat que s’observa en tot; en carrers, en edificis i en establiments i la netedat es el millor signe de la cultura i del benestar. En cada casa hi viu una família, i consten generalment de planta baixa i pis amb l’esbarjo del pati o jardí.

Aquesta amplitud que es respira i comoditat en les habitacions son el principal fonament de la salut que es respira a Sitges i que es revela en els bells rostres moreno-sonrosats de ses filles com en les enèrgiques faccions de sos marins.

Joaquim de Miró

Per això l’escullen moltes famílies de Barcelona i altres punts per passar-hi llargues temporades, i per aixó hi tenen ses torres no poc mimats de la fortuna. És població molt agradable per al foraster, que hi troba de seguida servicials amics. [...]. 

Em sembla haver dit ja que és molt bella i pintoresca la ribera de Sitges; no hi falta sinó una cosa: arbres frondosos que atenuïn els rigors del sol en les immediacions d’aquella platja. No obstant, sembla que prospera la plantació feta recentment pel senyor Oliva i d’aquí a quatre o cinc anys s’haurà realitzat aquesta aspiració de sos gelosos veïns, gosant de la frescor i amanit d’una rambla a la vora del mar.

I ja que parlo de frondositat diré que una de les hores mes agradables que he passat a Sitges fou la darrera d’una tarda, en ple maig, en la magnifica possessió de D. Salvador Vilanova prop de la platja. En diuen “l’horta” i ve a ser un parc deliciós poblat per un bosc de tarongers i llimoners barrejats amb fruiters de diverses menes i amb els mes bells mostraris de l’art de la jardineria. Allí un ermós estany d’aigües transparents, on se gronxa una barqueta, em porta a la memòria algun passatge de Walter Scott i dominant-ho tot sobre un turó, un preciós pavelló, estil renaixement. [...]. He de fer menció de la única fonda de Sitges, no perquè son propietari sigui un excel·lent cuiner, ni per la netedat extremada de ses habitacions, ni per l’amabilitat i atencions amb que es serveixen, sinó per haver-la batejada amb un nom oportú. En lloc de posar-li, per exemple, “Gran Hotel de les Tres Estrelles” o altre d’aquests rimbombants amb que la generalitat de fondistes espanyols vol imitar la exageració francesa, ha tingut el bon gust de posar-li Fonda Suburense, tenint en compte l’origen de Sitges.

L. Garcia del Real. La Ilustració Catalana. 15 i 31 de maig de 1889, núm. 212 i 213

VISTA DE SITGES DES DEL FONDAC

Santiago Rusiñol. Vista de Sitges des de la Creu de Ribes. 1892

Vista de Sitges des del Fondac. c. 1895 Fotografia : Família Picas

Vista de Sitges vers 1915. Fotografia : A. Toldrà

Fotografia actual

SITGES D'ABANS I D'ARA

Seguint l'exemple d'en Jordi Bonvehí i capbussant-me en el seu historiesmanresanes.blogspot.com, he descobert una pàgina molt il·lustrada, fotosdecatalunya.cat on es troben alguns dels racons més bells del nostre país, el d'abans i el d'ara, comprovant d'aquesta manera com era i com ha quedat el paisatge després de mes de cent anys. Trobem així alguns exemples sobre Sitges. Jo m'he permès posar-ne tres, però n'hi ha més i val la pena fer una ullada per observar altres racons de Catalunya.

LA CREU DE RIBAS

Reposant al damunt d'un pujol, és el símbol de la pau i fervositat de tot un poble... Es la fita majestuosa de la terra i el mar... Les ones, amb posat d’èxtasis li envien encens de marisc i la terra alenades curulles de sentors de les plantes qu’enmantellen el muntanyam...
Signant al cel i santificant el terme, és la primera que reb els raigs del sol quant esclata tot enlairant-se darrera les serralades... Tot seguit neix la seva ombra, que cau damunt de la terra moguda pel sol que volta per les blavors del cel. L’ombra besa un estol d’espigols i romanins que, com aplec de fidels agenollats a son entorn, adoren aquella relíquia celestial...
I al devant d'aquell senyal de misticísme, tot es vesteix de festa, oferint llurs mellors gales: els dos pobles blanquíssims... Sitges, reposant vora el mar, Ribas, en el cor de la muntanya... El mar, de color esblaimat... els boscos, d'una verdor delicada... les vinyes i garrofers escampats per tots els indrets, sodollats de vida....

EMERENCIÀ ROIG
Croquis sitgetans VI, El Eco de Sitges, 16 de novembre de 1919

CAPVESPRE A "LA PUNTA"

Darrera d’un mar de color d'argent, llis i amb posat de repòs, acaba de pòndre's el sol... L'astre amagat escampa una claror rogenca que s’extent pel firmament, entonant de vermell una seguida de núvols baixos, i festonejant els que estàn més enlairats... La claror s’apaga lentament... Els núvols, fins a les hores candents, perden llur roentor, tornant-se cada volta més foscos, que amb la trasparencia del cel on estan, semblen una seguida d’esculls sospesos en la immensitat.
En els darrers sospirs del jorn que fineix, quan les tenebres s'extenen per arreu enfosquint els tons encisadors del sol darrera la blancor somorta de les cases, mig amagades per les palmeres del passeig, s'enlaira una glopada de fum del cim d'una xemeneia d'una fàbrica, que puja silenciosa fins perdre’s i confondre’s amb els núvols sospesos al seu damunt.
El silenci corprenedor que tot ho omple, és trencat de sobte pel corn de la fàbrica, que després de xiular una estona, fineix agònic i regna altre cop la q
uietud... Una quietud amarada d’èxtasi...
Ací, allà, al passeig, a les cases, neixen llumets que ressalten vivament en la foscor; i reflexant-se en el mar encalmat, llurs imatges semblen talment una corrúa d'anguiles lluminoses plenes de neguit com si, tenint desitjos d'avançar vers la platja, quelcom misteriós les aturés...
Un llagut amb la vela hissada i defallida, passa davant de l'espigó, avançant mandrosament al compàs d’unes estropades llargues interrompertes per un petit repòs... Desfila, com una visió fantàstica, i s’atansa a la platja... Mentre atraca, se sent el grinyolleix trist dels bussells en arriar la vela... i més endavant, un altre també trist i llastimós, del palanquí que la treu al damunt de la platja fosca i humida, on les petites onades no es desfan, ni fan la més petita remor...

EMERENCIÀ ROIG. Croquis sitgetans I. El Eco de Sitges, 12.X.1919

EL MOLINOT

A La Voz de Sitges del 4.III.1894 ens trobem:

La Torre denominada El Molinot que según datos históricos fué levantada por los árabes durante su dominación en España y que se hallaba hoy día junto al cementerio y ermita de San Sebastián edificada más tarde, ha sido derribada durante esta semana habiéndose destinado la piedra de ella extraída, para la pared de defensa de la cloaca colectora.

Con la desaparición de la robusta Torre, Sitges ha perdido una de sus antigüedades o como si dijéramos uno de sus monumentos.

No hi ha cap mena de dubte que en aquella època eren força pràctics. Ai si avui en dia es fes una cosa així...!

Il·lustració de La Llumanera de Nova York

LES TORRES DE LES MURALLES. LA TORRE DE LES HORES

D'una petita nota sobre la torre de les hores, publicada al setmanari La Punta de l'any 1926...

Davant de la Casa de la vila dita, hi havia una mitra Torre, encara dels moros, que formava la continuació de les tres o Quatre que tenia la vila, i amb unió de les muralles que es conserven al Vall, i passant pel carrer major, unien aquest amb les que continuaven al Baluard, fins a la casa avui Vidal y Quadras. Allà hi havia una altra Torre, que va ésser Escorxador de set o vuit crestons que es mataven al dia. La mitra Torre, anomenada de les Hores, a començaments del segle XVIII s’hi va fer una miranda pròpia per posar-hi les dues campanes que necessitava el Rellotge que s’hi col·locà. Avui es conserva el dibuix d’aquesta desgraciada i joliua Torre, que si haguessin sigut els homes dirigents cuidadosos de joies artístiques, avui seria l’admiració de propis i estranys, i no s’haguera enderrocat tan barroerament. Mes res hi va valer. Ni els bons oficis d’il·lustres persones, ni la Junta de Arqueologia, van tenir força per treure d’aquells cervells fossilitzats la malura de la destrucció.

CARBONELL, Bartomeu. Sitges: Costums velles I. Les torres de les muralles. La torre de les hores a "La Punta", 14 de març de 1926

SITGES I EL "WECK END"

Farà cosa d’uns mesos que una veïna del carrer Sant Bartomeu em va mostrar un quadern turístic dels anys trenta gairebé introbable, ple de fotografies, articles i anuncis publicitaris on es veu reflectit el turisme i societat d’aquella època, i on s’observa també la manera que tenia la vila de Sitges de promocionar-se com a població turística amb una oferta cultural i d’oci ja llavors considerablement important.

“Sitges es algo más que un lugar de descanso. Es el punto adecuado para su hogar. Allí hallará la calma del campo separado de las atracciones de las ciudades por la pequeña distancia de 30 kilómetros”

Per aquells temps, Sitges es percebia com un lloc turístic de gran importància, comparada ja llavors amb la Riviera francesa o amb la Promenade des Anglais de Niça. Les agències i entitats com l’Atracció de Forasters ja feia anys que funcionaven a ple rendiment, i la vila era un lloc d’estiueig per a moltes famílies benestants principalment de Barcelona on trobaven la tranquil·litat i el repòs propi d’una vila cada cop més cosmopolita. Amb el passeig i urbanització de Terramar, amb l’Hotel Terramar Palace acabat de construir i amb l’esplèndid Casino Platja d’Or a vora la platja amb la seva piscina, la vila de Sitges va gaudir d’una època esplèndida amb fama de vila d’estiueig i repòs.

Per altra banda, la Societat d’Atracció de Forasters, va impulsar l’any 1930 la creació i recerca d’una fórmula publicitària per tal de denominar la nostra vila per la seva promoció. Així doncs, es realitzà un concurs públic on 480 persones participaren i on guanyà el Barcelona Enric Sala que s’endugué 200 pessetes del premi i l’eslògan guanyador va ser el posteriorment famosíssim “Sitges platja d’Or”. Malgrat els eslògans de finals dels 80 “Sitges això és vida” o la “Joia de la Mediterrània” dels 90, després de gairebé 80 anys, aquesta frase és encara ara molt recordada.

“Sitges le ofrece además de hoteles de lujo, un espléndido campo de golf, Casino, piscina, playa, tennis, todo a precios moderados. Sólo 25 minutos le son necesarios para alcanzar Barcelona en tren, o por la magnífica carretera en cornisa sobre el mar”.

Sitges y el “Weck end”
Desde hace algún tiempo vienen publicándose en la Prensa barcelonesa artículos relacionados con la futura construcción –siempre futura- de vagas y fantásticas ciudades de reposo en las cercanías de la urbe. Tales lugares de esparcimiento y solaz serían construídos, a lo que parece, de acuerdo con las exigencias más modernas, tanto higiénicas como arquitectónicas. Es indudable que una ciudad que crece sin cesar ha de procurar anticiparse a sus necesidades venideras, creando aquellos remansos de reposo y paz que tanto necesita el hombre de hoy para reponerse de las fatigas de un trabajo demasiado intenso. Desgraciadamente, los barceloneses hemos sido siempre, en este aspecto, muy pródigos en proyectos y exageradamente parcos en realizaciones. De las cosas recién hechas –y nunca bien acabadas- pasamos a nuevos proyectos gigantescos de imposible realización. Se habla y discute en conferencias, artículos, exposiciones y después… nada. Nos consume un delirio de grandezas que nunca podemos calmar. Sin negar a los promotores de los referidos proyectos bondad en la intención, estimamos que es empresa poco meditada la de intentar crear aquello que ya existe y, precisamente , en cualidad inigualable. El sitio ideal de reposo para el “weck end” de los barceloneses es Sitges y su moderno ensanche de Terramar. La escasa distancia que separa a la urbe barcelonesa de la blanca Subur se irá acortando aún más a medida que vayan mejorando las comunicaciones –hoy excelentes, sin embargo– con la electrificación de los trenes y aumento de servicio, hasta convertirse en un nuevo barrio –el más bello– de la ciudad. ¿Quien duda que dentro de algunos años, cuando tales cosas se hayan logrado, la mayoría de barceloneses al terminar su semanal labor habrán de trasladarse a Sitges para descansar de las fatigas de un trabajo abrumador?. Nada le falta a Sitges de lo que apetecer puedan las multitudes ciudadanas que dejan el aire viciado de sus casas, demasiado estrechas y poco ventiladas. Luz, sol, mar incomparable, aire perfumado, ambiente agradable… !salud!. La blanca villa está destinada, en un porvenir no lejano, a escoger a las muchedumbres ciudadanas, que se desparramarán gozosas por su playa incomparable y gozarán las inefables delicias de su clima tonificante y encantador.[1]

“Vista su traje de baño y olvide las inquietudes de la vida sobre la playa soleada de Sitges”
[1] Libro Azul. Sitges Plage d’Or, [s.n.]. 1934. p. [26-27].

ELS ANTICS GEGANTS MOROS

No va ser fins per allà l'any 1845 que es van construir els primers gegants de la vila, coneguts com els gegants dels germans Querol i que eren d'aparença morisca. Aquests, van ser realitzats pels germans Joan i Joaquim de Querol i Cabanyes i que segons sembla, agafaren com a model per a la geganta a una masovera del Mas Nou de Jafre. Tot i així, se sap que anteriorment i ocasionalment en alguna processó, hi van parcicipar uns 'gigantes' per acompanyar a la Verge del Vinyet en un dels seus trasllats a la parròquia en motiu de les guerres de 1814.

Més endavant, la societat El Retiro organitzà el 1877 una matinal paral·lela per la Festa Major en el qual prengué part una parella de gegants construïts pels socis Joan Blanch, Josep Suñé i Josep Soler. La geganta anava vestida d’Adriana Angot –dama molt popular del directori de la revolució francesa– i el gegant de pagès. Aquests gegants, posteriorment, servien per encapçalar les rues del carnaval retirista.

Una de les primeres imatges dels gegants de'n Querol

El 1888 la geganta va estrenar una perruca nova, treballada per un perruquer depenent d’Ignasi Barrabeitg, pentinada a l’ultima moda, cosa que feia que els pentinats de la geganta servia com a model per a les noies del poble, segons el costum popular. Aquesta tingué una despesa de 119 pessetes. L’any següent, el 1889 van estrenar una nova indumentària i a més el gegant també va lluir un nou turbant, amb una despesa de 135 pessetes.

Amb els anys, es van anar deteriorant i fins i tot van patir algun ensurt força curiós en motiu de la seva sortida al Corpus sitgetà i que llegim a les pàgines de El Eco de Sitges del 8 de juny de 1890: “Sentimos mucho, pero no podemos llorar, la gigantesca caida de la jiganta desde el primer piso de la casa de su peinadora, donde había acudido para lucir su garbo y su peinado verdaderamente artístico; el lance, a pesar de su gravedad, no tuvo las fatales consecuéncias que eran de temer, pues con la autorización facultativa, pudo pasearse por la población con el natural contento de sus numerosos admiradores”[2].

El 1896 i segons el que podem extreure’n de les escasses notícies de la premsa, és que aquests gegants es trobaven en tan mal estat de conservació que l’Ajuntament va decidir en un primer moment fer-hi una acurada restauració. Ja l'any següent s'estrenaren els gegants que avui dia coneixem, tot i que aquests moros no van acabar de desapareixer sinó que més aviat se'ls hi donà un valor que no tenien i amb tot es feren més populars.

Amb l’estrena dels 'pesats' nous gegants, els gegants moros van esdevenir els més àgils i per tant les seves sortides eren més agraïdes pels geganters que preferien sortir amb els antics gegants.

En aquests anys, i malgrat haver-se estrenat una parella nova, no podem precisar amb exactitud quins gegants sortien, si la parella nova o els antics gegants moros, doncs sembla ser que, ja sigui per l’excessiu pes dels gegants, per la seva poca inestabilitat i per la enorme dificultat en fer-los ballar, s’anaven alternant les seves sortides.
Per la festivitat del Corpus de 1910 trobem que els gegants que hi van participar –hem de suposar que es tracta dels gegants vells– trobem noticies que esmenta que van sortir molt deteriorats “acordantse, després de dondres tots els edils de lo esparracats que’s troven els trajos que’ls referits alts personatges habillen, consentir la seva miserable presencia per aquests carrers”[1].. És per aquest motiu que per la Festa Major, hi ha la intenció de buscar una solució i mirar de trobar prou pressupost per fer una renovació del vestuari i restauració a fons. La idea de restaurar els antics gegants i recuperar aquestes emblemàtiques figures va ser molt ben acollida i per tal de recollir diners, es va fer una subscripció, afegint-se a aquesta iniciativa alguns industrials de la vila, com ells mateixos devien dir, recuperar aquests gegants “tradicionals” que el poble tant estimava, en detriment dels gegants nous que rersultaven feixucs i la vila encara no es tenia massa apreci: “Durant aquesta setmana el Sr. Alcalde D. Pere Carbonell Mestre y (el) Sr. Síndich D. Joseph Parera han practicat algunes visites a distingides families de la nostra Vila al objecte de recabar fondos pera confeccionar uns vestits nous pera els Gegants-vells, en vista de que resulten inservibles els Gegants-nous”[2].

Per la Festa Major doncs, s’estrenaren els nous vestits a l’estil moresc i apareixien totalment restaurats. En aquesta crònica de l’època podem llegir que “La primera preocupación del vecindario fué la salida de los antiguos Jigantes con su nueva indumentaria, produciendo en general muy buen efecto la vestimenta árabe de nuestro Jigante, cuyas tez de un moreno subido, facciones poco recomendables y barbas nada sedosas, contribuyeron al efecto estético del personaje. No podemos dedicar igual aplauso á la Jiganta, de pésimas facciones, de vestimenta poco apropiada y de corte sin donaire”[3].
El total de despeses va pujar a 706, 75 pessetes de l’època. I encara van sobrar diners dels recollits de la subscripció que es van entregar a la Comissió de Festa Major. Les despeses van anar així:
Als Srs. Blanco y Bosch, de Barcelona, per les robes ...................... 329,50
A Dª Dolors Puig, modista .................................................................. 330,75
A D. Miquel Milà, perruquer ................................................................ 20
A D. Bonaventura Mestre, idem ............................................................ 6
A D. Ramón Izabal, baster .................................................................... 18
Montar un armari per guardar les robes ............................................. 2,50

Total gastos 706,75

Per altra banda, també hi va haver la col·laboració de diferents industrials de la vila,: D. Antón Llanas, “Bartés Germans y C.ª”, D. Joan Rius i D. Baldomer Vidal, respectivament pintor, sabaters, fuster i lampista, i el treball personal de la modista D.ª Dolors Puig [4].

L’any 1919 va ser la darrera vegada que aquests antics gegants van sortir pels carrers de la nostra vila. Una de les darreres fotografies coneguda correspon a l’acte d’inauguració del nou Hospital de Sant Joan de 1912. En el llibre de Joan Amades, publicat el 1934, “Gegants, nans i altres entremesos”, explica que aquests antics gegants van passar a les mans de Josep Soler Robert que els va comprar a l’Ajuntament. Des d’aleshores ja no se’n sap res més i hom creu que van desaparèixer poc després de la Guerra Civil.
[1] Baluard de Sitges, 29 de maig de 1910.
[2] Balurad de Sitges, 7 d’agost de 1910.
[3] El Eco de Sitges, 28 d’agost de 1910.
[4] Baluart de Sitges, 11 de setembre de 1910.




No va ser fins a les darreries de 1978 que alguns membres de l’Agrupació de Balls Populars decidiren reconstruir el mes fidel possible els antics gegants d’en Querol. L’equip de constructors estigué acomboiat per Agustí Albors i Soler i es tractava de fer una rèplica el més exacte i semblant a aquells gegants vells que tantes festes majors visqueren i dels quals desaparegueren misteriosament.
La presentación de la nova parella va tenir lloc el 22 d’agost de 1979 i es desenvolupà al pati de l’escola Esteve Barrachina, enmig de gran expectació i davant de tots els infants de la vila.

Els gegants moros de l'Agrupació de Balls Populars de Sitges. Foto: Sergi Ases. 2016

 

LA PLATJA DE SANT SEBASTIÀ

La platja de Sant Sebastià és notícia. Després d'uns quants mesos d'obres i pols ens trobem amb un nou passeig totalment renovat i tan canviat, que gairebé ni el reconeixem. Segurament hi hauran opinions per tots els gustos però com be diuen unes veïnes del carrer de Sant Sebastià que estàn encantades amb el canvi, troben un nou passeig amb més espai per al vianant, potser curt de llum al vespre, però més agradable que el ciment i l'asfalt que fins ara hi havia.

Llegint un fragment d'un article que Rafael Font i Farran va publicar a l'Eco de Sitges el 18 d'abril de 1998 i que ens remet a aquells temps passats on les caravanes sortien des d'aquest indret de la vila per anar a Barcelona, indret on fins cap al 1902 existia un dels portals d'entrada a la vila.

-

-

Platja de Sant Sebastià cap a 1920

LA PLATJA DE SANT SEBASTIÀ, PORTA DE BARCELONA

"Si el carrer de Barcelona, que condueix a la Platja de Sant Sebastià, porta aquesta denominació és perquè de l'esmentat indret sorrenc sortien els muls cap a la ciutat comptal. Cap a mitjans del segle XIX de carretera només hi havia la de Vilafranca per Sant Pere de Ribes. De la platja sitgetana un corriol de dos pams d'amplada, segons indica Emerencià Roig, passava pel costat de l'anomenada Creu dels Escarabats, tocant a Can Llopart, i després camí de la Trinitat fins a Sant boi, on empalmava amb la carretera de Barcelona.

Així, la platja de Sant Sebastià era un punt important, malgrat que de fet es trobava fora de les muralles que encerclaven [la vila], i que allà tenien una sola obertura cap els afores: el Portal de Sant Sebastià. Més enllà eren les vinyes i els camps. I entre les cases i el mar només l'extensió de sorra, sense cap mena de camí o passeig. El mateix era a la platja gran fins a la construcció de la Ribera, l'any 1840. La calma de la Platja de Sant Sebastià (...) es veia pertorbada, sens dubte, quan sortien diàriament les caravanes, de sis a set, cap a Sant Boi. el servei anava a càrrec de dues empreses rivals, segons el costum sitgetà, materialitzada pel Prado i El Retiro. Eren les agències d'en Pau dels Burros i de Can Pascaret. Aquesta darrera denominació, que suposo era un motiu, jo l'he sentit anomenar encara de criatura a les persones grans, malgrat que el servei de muls havia desaparegut ja. A l'any 1850 amb la carretera de Sitges a Vilafranca amb les diligències. I l'any 1881 amb la carretera de les Coses del Garraf. Aleshores allí fou un esdeveniment important. I ara la carretera de les foradades ha deixat aquell progrés una mica aigualit, el que són les coses".

Si voleu fer comentaris sobre com ha quedat la platja de Sant Sebastià o sobre qualsevol altre tema, ja ho sabeu!

Platja de Sant Sebastià. Juny de 2009

-

-

-

Font Farran, Rafael. Esguards cap endarrera. La Platja de Sant Sebastià, porta de Barcelona. L'Eco de Sitges, 18 d'abril de 1998.

ELS CABEÇUTS DE SITGES

Els cabeçuts apareixen per contraposició amb els gegants i originalment es conta que són una variant o extensió de la màscara. El fet que no surtin habitualment referenciats, és degut a que la seva significació no era de caire religiós i per tant, no formen part del Corpus, la font d’on s’obté la major part d’informació sobre imatgeria festiva.
Existeix diferent tipologia de noms que es fan servir per anomenar aquestes testes populars, com ara nans, nanos, cap-grossos, caparruts, cabuts, cabeçuts, etc. Tammateix hi ha dos grups ben diferenciats: els nans i els cap-grossos.
Aquestes diferències entre nans i cap-grossos fan que tinguin una funció diferent. Mentre els nans serveixen per ridiculitzar la figura que representa, els cap-grossos han mantingut el sentit d’homenatge. Un exemple proper el tenim a Vilafranca del Penedès, que representen personatges locals als que s’ha volgut homenatjar amb un capgrós.
No cal oblidar que en el segle XVIII van sovintejar les prohibicions dels entremesos. Primer va ser el 1714 i el Decret de Nova Planta de Felip V, més tard sovintegen les prohibicions fins arribar a la de 1780 de Carles III. Tanta represió va suposar la fi per a molts entremesos. A finals del segle XVIII i començament del XIX van significar una represa a nivell popular i per tant el Corpus va significar més que mai una celebració festiva de caire popular, en la que els entremesos van anar perdent el seu sentit religiós i es van incorporar a la processó elements purament lúdics. És possible que trobéssim nans en els carnavals i amb la represa del Corpus s'incorporessin a la processó.

Trobem poblacions que aquestes figures executen una dansa i de fet, algunes de les antigues comparses que ens han arribat fins avui, es caracteritzen pel seu ball. En aquesta línia han ajudat molt els esbarts del país, que han incorporat algun ball de nans en el seu repertori, donant a la seva dansa un aire distingit. Aquesta tendència, ha anat evolucionant i com en la dansa en general, s’ha primat la perfecció en l’execució per damunt del conjunt com a festa i com espectacle.
Malgrat això, aquestes bones intencions de dignificar la dansa tradicional i per tant també els balls de nans, han fet perdre cada vegada més el paper dramàtic que té aquest element folklòric. Si observem les referències antigues, ens trobem que el paper inicial dels nans era teatral, al marge de que poguessin dansar en els carrers o places, perquè fins i tot dansant, la seva personalitat era interpretada corporalment pel portador.
A partir de 1939, la major part dels cap-grossos havien perdut ja el seu caràcter. A molts indrets desfilaven a la processó de Corpus amb caixetes o bossetes on la mainada els tirava una moneda a canvi d’uns passos de ball.



Quan trobem cabeçuts a Sitges? Es tè constància documental que en la doble matinal paral·lela del 1877 prengueren part, uns nans. Una altra data constatada sobre els nans sitgetans no és fins a la Festa del 1897, any que és fixada una despesa per la confecció del vestuari d’aquests personatges. És també consignada una altra despesa el 1899, per la confecció d’uns vestits nous. La confecció dels vestits va costar 5 pessetes.
Pel que sembla, aquests nans, que formaven una parella, tenien uns braços postissos que anaven adossats a la testa.
També són esmentats els anys 1902 i 1903. El primer cap de colla documentat a Sitges és en Juli Planas, el 1903. El 1907 foren llogats sis cap-grossos, i el 1920: “... se exhibieran unos enanos de modelo aquí desconocido”. D’aleshores ençà són esmentats amb més continuïtat.
El 1922 es van estrenar tota una colla sencera de cabeçuts, quatre dels quals van ser adquirits en propietat i es van batejar per la mainada, apadrinant-los els infants Jaume I Isabel Canals i Casacuberta i sufragats pel seu pare, Antoni Ma. Canals i Porta, atès d’haver-li confiat el penó de la confraria de la Minerva en la festivitat del Corpus. Amb tot, sembla que aquests nans no assoliren una gran aceptació, tot i que la seva presència en la festa es perllongà durant molt de temps, ja que a “El Eco de Sitges” del 27 d’agost d’aquell mateix any aparegué publicat: “(...) 4 nanos nuevos adquiridos para el municipio, adolecen falta de originalidad, ya que son modelos sobradamente conocidos. Los apadrinaron para darles nombre de Patufet, Bernat, Bartomeu i Tecla”.

Poc temps desprès, Joan Amades publicà el 1934: “(...) A Sitges: n’hi ha sis. Quasi tots figuren ésser del sexe masculí i van abillats de maneres molt variades sense guardar entre ells cap mena d’harmonia ni relació. Fa poc [1922] que son fets i no creiem que tinguin una tradició molt arrelada. Van prop dels gegants, i un cop aquests han ballat, fan quatre giravoltes sense cap concert ni harmonia, al so de la mateixa tonada a que han ballat els gegants o a gust del graller o flabioler”.

El vestuari de la mainada que darrerament els portaven, consistia en una túnica de roba estampada. Temps enllà, però, la indumentària corresponia gairebé al personatge que representaven.
El 1942 podem llegir a la premsa: “(...) Llamó la pública atención el cabezudo, de cara afable y risueña, que ha regalado el distinguido amigo de Sitges D. Juan Mas Bagá. Igualmente fue el encanto de la gente menuda la aparición de unos gigantes en miniatura construidos por el jovencito Jorge Pañella Virella”. Entre els anys quaranta i setanta, l’adquisició de nans a Sitges va ser resolta com en moltes poblacions de Catalunya. Si fem un repàs del tipus de nans que ens trobem, comprovarem que molts d’ells fan referència a personatges de cinema, còmics, o be de dibuixos i caricatures del moment.

Per la Festa Major de 1978 l’Agrupació de Balls Populars de Sitges van estrenar una colla de vuit cabeçuts, quatre masculins i quatre femenins, els quals representaven unes parelles de pagesos, amb la indumentària apropiada al capgros que representava. Aquests van ser realitzats i projectats per Jofre Vila, es pintaren al taller d’en Baqués i van ser construïts per sitgetans pertanyents a dita entitat i membres del grup de teatre amateur el Gall Groc.
En el programa de la Festa Major de 1978 es publicà un text anunciant que aquell any s'estrenaria aquest nou “ball de nans”, amb coreografia nova i amb música extreta, en part, d'una antiga melodia.
El material utilitzat va resultar molt fràgil i es van fer malbé de seguida. Després anaren a parar al magatzem d’en Joan Pros i van ser arraconats al cap de poc, de manera que caigueren en l’oblit. Després d’aquest primer intent, el 1983 se’n varen construir i batejar uns de nous, alguns dels quals encara surten per la Festa Major i Santa Tecla.
Els vuit cabessuts que l'Agrupació va construir el 1983 foren estrenats per la Festa Major i es batejaren el 25 de setembre del mateix any a la tarda. L'acte organitzat comptà amb el suport de La Caixa, entitat financera que aquell any complia 50 anys a Sitges. Una actuació de pallassos, passeigs en un globus de La Caixa i la baixada per les escales de la Punta dels balls i entremesos de l'Agrupació van amenitzar l’acte, el qual va acabar amb una pluja de paperets i una audició de sardanes a càrrec de la Cobla Miralpeix.

Cinc anys després, el 24 de juliol de l'any 1988, dins els actes del 10è aniversari de l'Agrupació, aquesta entitat va organitzar una trobada i gimcana de cabeçuts, la primera a Catalunya. Hi va poder participar tothom que tingués un capgros a casa. En aquesta gimcana hi prengueren part més de 50 parelles de cabessuts, les quals hagueren de superar un total de set proves per diferents carrers del centre de la vila. A la plaça de la Indústria hi havia un grup d'animació. A part de les dues colles de cap-grossos sitgetanes hi participaren les de: Lleida, Canet de Mar, Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Castelldefels, Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes. Aquell any, els cabessuts de l'entitat van estrenar vestits nous.

El 1992 i amb motiu de la celebració del centenari de les Festes Modernistes de Sitges, van ser presentats per la Festa Major d'aquell any, els Cap-grossos Modernistes o el que és el mateix, la representació en cap-gros del mestre Enric Morera i el polifacètic Santiago Rusiñol, construïts per Núria Corretgé i Maite Prió, amb els quals l’Agrupació de Balls Populars de Sitges va contribuir, enmig de l'escenificació del pregó de la Festa Major, per la Companyia Teatral La Cubana. La idea inicial era fer dos cabessuts més, que representarien a Ramon Casas i Miquel Utrillo Morlius, però ara per ara, encara no és una realitat.

Actualment, dins de les processons i cercaviles, els cabeçuts que apareixen son una barreja de tots els que han anat sortint en els darrers anys i que estan en bon estat de salut. Amb el temps, se n’han incorporat d’altres de mida més petita que, a part de sortir per la Festa Major i Santa Tecla, també participen a la matinal infantil del 23 de setembre. Tammateix, continuen ballant sense cap mena de coreografia ni música pròpia i tampoc no s’estableix cap criteri a l’hora d’escollir els cabeçuts que surtiran un any o altre.