DE SITGES AL MÓN

La Moixiganga de Sitges representada per noies. 1947

Entrevista a Cecília i Mercè Arnau Camps, sobre els espectacles teatrals dirigits per Jofre Vila i l’esbart de Sitges, aleshores anomenat grup de “Coros y Danzas”

En uns dies plujosos i fredosos com aquests dies de tardor, ve de gust escoltar vivències i records d’uns temps passats, però que es reviuen permanentment en el present. La Cecília i la Mercè Arnau Camps, bessones del carrer de l’aigua i nascudes l’any 1926, n’han vist de tots colors. Aquesta vegada recordem amb elles i amb la companyia d’una de les seves amigues, la Teresa Lorenz Costea, algunes de les seves vivències i experiències amb el grup sitgetà de noies i més tard, nois, que durant una colla d’anys, participaren en aquell “Coros y Danzas” amb nombroses actuacions tant al nostre país com a l’estranger. I veurem que era força especial participar-hi, ja que en aquells anys, el fet de viatjar, i molt més a l’estranger, no era pas com és ara.

El període que ens ocupa i que ells van participar, passa per aproximadament de l’any 1946 al 1964. Son, per tant, quinze anys plens de viatges, descobriments, assajos i actuacions de danses i balls populars sitgetans.

A vostès, com és que els hi va picar el cuquet participar en els balls tradicionals i el teatre?

(Mercè) Vaig participar en un espectacle de l’Artur Carbonell, mig per casualitat, però feia de “bulto”, no tenia cap paper principal.

I com van iniciar-se amb el grup de “Coros y Danzas”?

La Remei Casanova i Giner i la Maria Teresa Rodríguez, van ser les iniciadores de fer balls tradicionals a Sitges. En aquells anys, devia ser mitjans dels anys quaranta, volien ajuntar noies per fer una bona colla. Nosaltres ens vam afegir després.

Com que no podíem participar a la Festa Major de Sitges, ja que com és sabut, els integrants dels balls sempre havien estat homes, nosaltres podíem fer el mateix, però o bé fora de Sitges, o be al damunt d’un escenari.

I també participaren en alguna obra al Teatre Prado amb Jofre Vila?

Vam participar en alguns espectacles on actuàvem amb en Joan Serra. A l’Artur Carbonell li va sorprendre que féssim teatre amb en Jofre, fins i tot ens anomenava les “Girls d’en Jofre”. Molta gent es pensava que parlàvem un anglès perfecte però no cantàvem pas nosaltres, era un tocadiscs. En un dels espectacles que vam participar, al davant de l’escenari a cada cantó hi havia dos fanalets, i enmig de la funció, vam aparèixer nosaltres, de dins... a la gent li va sorprendre! Fèiem espectacles musicals, però teatre de text no en fèiem.

Tornant als “Coros y Danzas”, qui us dirigia?

Recordo (Cecília) que els primers anys ens dirigia en Josep (Pep) Ventura, que venia de Barcelona, era, com en dèiem, el nostre instructor. Després ens va dirigir en Rafael Marcet, Francesc Fontanals, (encara recordo que en per aquells anys ens deien “en Fontanals i sus muchachas”, també ens va dirigir en Josep Cabré i els darrers anys que hi vam ser nosaltres, en Jofre Vila.

Assajàvem en diferents llocs, allà on en aquell moment hi havia lloc per fer-ho. Al Patronat del carrer Sant Gaudenci, el que es deia també Teatre Vell, a la seu de la Falange, al carrer Sant Bartomeu o al Sindicat del carrer Illa de Cuba.

Recordeu qui formava part d'aquell grup, almenys els anys en què vau participar?

Entre altres, la Maria Ransanz, la Tello i Loli Borrell, Pepita i Carme Soler, de l'Eco, Tecla Briva, Dolors Llopis, Teresa Capdet, Lourdes Coll, Carmina Roig, Maria Montane, Rosa Valls, Teresa Lorenz, Anita Valls, Dolors Lujan, Cecília i Mercè Arnau, ...

En aquells anys vau tenir l’oportunitat de fer nombrosos viatges, en una època en que no era el costum fer-ho. Vau fer moltes actuacions a l’estranger?

Entre altres llocs, vam anar a París, a Roma, a Brussel·les... a Nova York nosaltres no. Vam plegar just abans d’aquell viatge. En aquells anys cinquanta i principis dels seixanta, podíem viatjar quan molt poca gent ho feia.

Vam estar, entre altres llocs, un mes a París, actuan al Théatre National du Palais de Chillot, coincidint amb un tal Coronel W. de Basil que dirigia ballets russos. Allà quan tocava ballar grups espanyols, en alguna actuació aparegueren manifestants estudiants i exiliats antifeixistes en contra del règim polític que representaven els “Coros y Danzas”, amb pancartes i tot. Eren fets i situacions que aquí evidentment no es veien.

També vam fer alguns viatges a Madrid, a les Canàries... fèiem forces coneixences i fèiem amistat amb altres noies d’altres pobles i ciutats que els agradava la dansa. A totes les noies ens agradava ballar i era una bonica ocasió per fer-ho.

Fins i tot vam fer amistat amb una cantant canària molt famosa, la Maria Mérida, que va estar a Sitges més d’una vegada. Amb tot, mai vam viatjar en avió, ja que era un mitjà car i com que érem moltes noies, era habitual viatjar en tren. Eren moltes hores però ens ho passàvem molt bé! És el que té la joventut!

Quins balls populars representàveu? Tot just no fa massa s’ha incorporat a la Moixiganga, una noia. Vosaltres la fèieu íntegrament per noies.

Fèiem el Ball de bastons, la Moixiganga, algunes vegades fins i tot el Ball de diables, amb foc i tot. Com que no hi estàvem acostumades al foc, teníem por que se’ns cremés la roba, i anàvem amb cura per no cremar-nos.

La Moixiganga, tota interpretada per noies, la vam fer a molts llocs de Catalunya i Espanya. Al principi la representaven un grup de noies de Lleida més quatre sitgetanes, entre elles, nosaltres. També vam representar La “Llegenda del Vinyet”, però en poques ocasions. Amb els “Coros y Danzas” també guanyàvem premis.

Podríem estar conversant amb elles moltes més hores, perquè no hi ha dubte que les germanes Cecília i Mercè, tenen moltes experiències i vivències per recordar. Que sigui per molts anys!

Una escena musical d'un dels espectacles dirigits per Jofre Vilà al Teatre Prado

NOTA

[Cronologia de Coros y Danzas fins l’any 1963 extreta de] : SINO. Una embajada suburense que debemos considerar dins L’Eco de Sitges, 10 de novembre de 1963, p. 1-2

(1942) Ganan frente a 659 grupos de Cataluña el primero, clasificándose para el Nacional. Desde entonces se clasifican en todos los concursos bianuales que organiza la Nacional de Coros y Danzas. (1946) Gira de exhibiciones por Europa: Alemania, Francia, Bélgica, etc. (1948) Salida a Italia, actuando frente al inolvidable Pío XII. Sigue la actividad en el ámbito nacional y son años dedicados al estudio de nuevas danzas, preparación de nuevos vestuarios, y renovación de los cuadros de danzantes, ya que los anteriores han ido tomando estado y colocándose en actividades, que les dificulta el ensayo y estado a punto. (1956) El grupo Juvenil gana el primer Regional y el de Sector, frente a Baleares y Valencia. El mismo año gana el Nacional con una danza antigua. (1957) Segundo Nacional, con el “Ball de Gitanes". El mismo año, exhibición en Canarias con otros grupos nacionales. (1958) En Barcelona, primer Regional. (1959) Concurso en Madrid, cuarto Nacional. (1960) Italia, Valle de Aosta -Torino- primer. Clasificado en el concurso en competición con Yugoslavia en la final. (1961) Ganan el Primer- festival de Europa — Infiori — San Remo. 1962 Campeones de Cataluña, habiendo actuado en agosto del mismo año en Holanda — frente al gobernador, y enviado especial de S. M. la Reina Juliana.

GARRAF, POEMA LÍRIC

L’òpera Garraf va ser el projecte més ambiciós del poeta Ramon Picó i Campamar (1848-1916) i del compositor Josep Garcia Robles (1835-1910). La composició de l’obra durà tretze anys. Ni el poeta ni el compositor no buscaven ni l’èxit ni els guanys materials de la representació. A poc a poc bastiren una obra que dedicaren al seu benefactor, Eusebi Güell i Bacigalupi.

Garraf, publicació de 1911

El primer acte es va estrenar al Palau Güell l’agost de 1892, i tingué una bona acollida. El segon acte s’escoltà l’octubre de 1894, en una audició que va aplegar al Palau Güell el bo i millor de l’època. 

Per arrodonir el concert  s'interpretà un preludi de Grieg i un Himne a Apol·lo, presentat com la primera obra dramàtica de l’antiguitat que servia de marc inspirador a l'òpera Garraf. Les al·legories mitològiques del llibret es combinaven amb les referències al paisatge de la quadra de Garraf i de la cova de la Falconera. 

Pocs dies després, Ramon Picó llegí a Joan Alcover el tercer acte de l’òpera, en el qual descobrí un món sensible i dramàtic.

L'òpera Garraf no pretenia fer una descripció costumista d’una propietat d’Eusebi Güell que hauria pogut abastir d’aigua Barcelona. El seu lent procés de composició anava creant expectatives, justament els anys de més efervescència del teatre líric català. La partitura escapà de les influències de Wagner i Puccini, que llavors es disputaven el públic barceloní.

Malgrat tot, Garraf no va arribar mai als escenaris i no va sortir de l'àmbit de vetllades privades i versions de concert.

Notes

Panyella, Vinyet. "Garraf", de Ramon Picó i Campanar : una al·legoria del treball en la societat catalana de la Restauració a Miscel·lània penedesenca : Institut d'Estudis Penedesencs, 1978- Núm. 3 (des. 1980), p. 125-150

Bover, August ; Cortès, Francesc. Garraf, drama líric de Ramon Picó i Campamar i Josep Garcia Robles, Jornades de la Secció Filològica de l'IEC a Sitges: homenatge a Josep Roca-Pons. Barcelona: IEC, 2010, p. 73-99

CENT ANYS DE LA VERSIÓ TEATRAL DE L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE

Josep Pla escriu en el seu assaig Santiago Rusiñol i el seu temps, a propòsit de L'Auca del Senyor Esteve: "... Rusiñol havia creat un arquetipus, un símbol social que durarà mentre el nostre poble, com a grup social, existeixi. (...) El Senyor Esteve, com a producte de la civilització industrial, existeix avui, amb tanta o més vitalitat que en el moment en què el llibre fou escrit". Aqueste frases de Pla es van publicar el 1942, però la seva vigència roman inalterable. 

La Barcelona burgesa, es convertia en la Barcelona del "senyor Esteve", provocant alguna queixa d'aquells que se sentien ferits per tot allò que desprenia la novel·la on Rusiñol, pintava tota una classe social barcelonina, personificant-la en un botiguer dels antics barris de Ribera, i com sabem, amb aquell punt autobiogràfic, barrejant-hi la ironia i la tendresa, fent d'aquesta obra, en aquell 1917, un èxit sense precedents pel que fa al nombre de representacions.

Com explica Margarida Casacuberta, "L'estrena de l'obra al Teatre Victòria representa un dels èxits més impressionants, segons es desprèn de les crítiques coetànies, de la història del teatre català. L'envergadura extraordinària d'aquest èxit es pot mesurar, en primer lloc, pel nombre de representacions que es van fer de L'auca del senyor Esteve al Victòria. Situa al bell cor del Paral·lel, hi acudia, nit rere nit, un públic nombrosíssim i absolutament heterogeni que, a més de reconèixer-se a si mateix sobre les taules o d'identificar-hi els seus avantpassats més immediats, tenia davant dels ulls -gràcies al costumisme que dominava l'obra i la magnífica escenografia de què s'havia pogut disposar- una Barcelona encara present en la memòria de molts barcelonins. En efecte, sis decorats diferents van ser projectats pels tres escenògrafs més coneguts del moment: Salvador Alarma, autor de la Muntanya Pelada i de l'interior de la fonda on se celebra l'àpat de noces; Maurici Vilomara, creador del Jardí del General i de l'interior de "La Puntual", i Oleguer Junyent, autor d'un carrer del barri de Santa Maria i de la sala amb arcova on es produeix l'escena de la guardiola, a més de tot el vestuari. (...) Tenint en comte tota aquesta parafernàlia, no ha de resultar gens estrany, doncs, que la cinquantena representació de L'auca, la nit del 18 de juny de 1917 fos celebrada amb la participació activa, a les escenes de la Muntanya Pelada i de la Processó, de nombroses personalitats del món polític i cultural relacionades d'una o altra manera amb l'artista. Aquest espectacle suplementari, justament amb la promesa que va fer Rusiñol d'afeitar-se la barba en cas que les representacions de L'auca arribessin al nombre mític, suposà una mena d'esquer per al públic, que va omplir de gom a gom el Teatre Victòria tot i que el preu de les localitats s'havien doblat.

Curiosament, l'any 1923 es va estrenar l'adaptació cinematogràfica de l'obra, dirigida per Lucas Argilés Ruiz del Valle. El desig dels seus autors era fer una cinta de gran nivell, contractant professionals de prestigi. La cinta va rebre poc acolliment per part de la crítica i del públic a causa del seu muntatge passat de moda i anticuat. Aquesta versió va comtar amb la participació d'Adrià Gual i d'Enric Borràs, que en feu el paper protagonista. Es va rodar íntegrament a Barcelona, la plaça del Pi, Santa Maria del Mar, i s'usaren escenaris pintats per als interiors.

De les moltes versions que se n'han fet, destaquem:

1956. Direcció de Pau Garsaball, pel grup L'alegria que torna de l'ADB, Gran Teatre del Liceu

1956. Per la companyia Orduna. Teatre Romea

1966. Per la companyia d'Adrià Gual, amb direcció de Ricard Salvat. Teatre Romea

1978. Direcció de Frederic Roda i Fàbregas, pel Teatre de l'Envelat, Passeig del Born

1984. Adaptació de Guillem-Jordi Graells, amb direcció de Pere Planella, per Zitzània Teatre, Teatre Grec de Montjuïc

1997. Direcció d'Adolfo Marsillach. Teatre Nacional de Catalunya

2007. Direcció de Xavier Canals, pel Grup Gent de Teatre de Sitges, Auditòri Hotel Melià Sitges

2010. Direcció de Carme Portaceli. Teatre Nacional de Catalunya

Rusiñol, Santiago. L'Auca del Senyor Esteve. Barcelona : Edicions del Teatre Nacional de Catalunya, 1997

CENT ANYS DE TEATRE A SITGES. NOVA PUBLICACIÓ DEL GRUP D'ESTUDIS SITGETANS

 
A Sitges, l'activitat teatral, abans de l’arribada del cinema, i, fins itot, quan el cinema era ja un entreteniment consolidat, va ser molt intensa. Probablement no ho hauria estat tant si no hagués existit la rivalitat, en alguns moments molt dura, entre les dues societats oposades, el Retiro i el Prado, però la competència entre els dos casinets va promoure l’aparició, ininterrompuda durant més de cent anys, de companyies teatrals d’aficionats en una i altra entitat, i també en altres grups culturals de la vila.

Aquest llibre tracta del fet teatral sitgetà entre els anys 1839 i 1936. S’ha estudiat de manera exhaustiva un fet tan efímer i transitori com són les representacions que es van fer a Sitges entre aquestes dues dates. I també els autors sitgetans de drames i comèdies, els actors que les van representar i els músics que van il·lustrar musicalment les operetes autòctones. És un treball interessant, fet principalment sobre els dos setmanaris de vida més llarga que hi ha hagut a Sitges, l’Eco i el Baluard. Ells són els únics testimonis que queden d’una gran quantitat de tardes de dies festius, que van congregar molts sitgetans a gaudir de l’espectacle, a aplaudir o a criticar l’actuació d’altres conciutadans seus que, dalt de l’escenari representaven obres escrites, la major part de vegades per altres sitgetans.

Com ja hem esmentat en un anterior apunt en aquest bloc, una de les coses a destacar fou la gran producció de teatre a nivell local, que va fer que molts aficionats de Sitges a la literatura i a l'escriptura, fossin autors de diferents peces teatrals, drames, comèdies, humorades, etc. Molts d'ells, obtenint prou èxit com per representar-se sovint, també en altres poblacions catalanes i fins i tot publicant-ne el llibret.

No són poques les estrenes d'autors sitgetans; unes, escrites amb més gràcia que d'altres, però amb la mateixa intenció de fer passar una bona estona al públic.

Molts d'aquests textos resten desapareguts i tan sols ens podem basar en les crítiques de l'època on a vegades se'n fa una descripció detallada però insuficient per fer-nos una idea i comptades les obres recuperades, quedant, com ha restat dit, el llibret publicat o fins i tot algun text manuscrit original, guardats en biblioteques i arxius.

ARTUR CARBONELL. DE L'ART PICTÒRIC A L'ART TEATRAL

Exemple de la pintura surrealista d'Artur Carbonell

Artur Carbonell era fill del comerciant i que fou alcalde de Sitges Pere Carbonell i Mestre i de Sebastiana Carbonell i Termes. En havent acabat el batxillerat començà el 1923 la carrera d'arquitectura, estudis que abandonà per dedicar-se a la pintura. El 1925 exposà obra seva en el marc de l'Exposició Històrica de l'Art Sitgetà que es va fer al Casino Prado Suburense, i fins a l'any 1929 participà en un mínim de sis exposicions col·lectives més. També publicà diversos dibuixos en les revistes locals L'Amic de les Arts i L'Art Novell.

Amb Joaquim Sunyer, al 1929 viatjà a París on feu coneixença tant de les tendències avantguardistes en la pintura, com del teatre que conreaven Sacha Guitry i Georges Pitoëff. Ambdós fenòmens l'influïren tant, que d'aquell moment fins a la seva mort es dedicà indestriablement a les dues arts. Així, al 1930 dirigí la seva primera obra teatral, l'Orfeu de Jean Cocteau en traducció de Maria Carretalà, que s'estrenà al Casino Prado. Poc després representaria una altra obra de Cocteau, La veu humana. Per altra banda, aquell mateix any també la seva primera exposició individual, a les "Galeries Areñas" de Barcelona. Els anys 30 serien de gran activitat: exposà a les Galeries Syra (1932 i 1933), a la Sala Parés, a la llibreria Catalònia (1936); fou elegit membre de la directiva del Cercle Artístic de Sant Lluc i assessor de la junta dels Amics de l’Art Nou; i dirigí diverses obres de teatre: Caps de recanvi de Jean-Victor Pellegri (1931), Egmont, de Goethe (1932), Antonieta o la tornada del marquès de Tristan Bernard (1934), L'indigent de Charles Vildrac, Sopar de comiat d’Arthur Schnitzler i Su esposo de G.B. Shaw (1933), Abans d'esmorzar, d’Eugene O’Neill (traducció de Ramon Planes i Izabal), A la sortida, de Pirandello (1935), Davant la mort d’August Strindberg i L'innocent de Henri René Lenormand (1936). També fou en aquest període que J. V. Foix li dedicà una composició al seu llibre KRTU, composició que n'acompanyava dues més dedicades a Dalí i Miró.

Acabada la guerra, Artur Carbonell es dedicà intensament al món teatral. L'any 1940 s'incorporà com a professor de "Dibuix i Realitzacions Escèniques" al claustre de l’Institut del Teatre. L'any 1952 va ser escollit sots-director de l'Institut del Teatre. A l'any següent fundà amb Marta Grau una companyia pròpia, el Teatro del Arte, que representà a Barcelona La discreta enamorada de Lope de Vega (1941), Las medallas de Sara Dowey de J.M. Barrie i El Gran Teatro del Mundo de Calderón de la Barca (1943), Eco y Narciso de Calderón (1944, amb Aurora Bautista i Maria Assumpció Balaguer), Medea d’Eurípides (1945, novament amb Aurora Bautista), El tiempo es un sueño de Lenormand (1946). La majoria dels decorats i dels figurins foren obra d'Artur Carbonell, també.

Vestint la geganta per Festa Major, supervistat per Artur Carbonell. 1955
Fons: Col·lecció local Biblioteca Santiago Rusiñol

En una altra especialitat dins el món de l'espectacle, al setembre del 1942 estrenà el musical Sitges 1900-1941, que fou el primer d'un llarg seguit d'espectacles de varietats que es representaren a l'escenari del Casino Prado (Espectáculo 1940-1942, La viuda alegre -1943-, Sitges sonríe -1944-, Varieté 1940-1947 i Carillón -1953-). En la seva faceta de pintor, exposà a les galeries Pictoria de Barcelona i a la Xermada de Sitges. I encara en un altre vessant artístic, fou el dissenyador dels nous vestits dels Gegants de Sitges, disseny que encara ara, desprès de 60 anys continuen portant, sense cap variació.

Als anys 50 dirigí diverses obres de teatre, algunes de gran volada: Asesinato en la catedral de T.S. Eliot i Mirra de Vittorio Alfieri (1953), Hamlet de Shakespeare (1954), El zoo de cristal de Tennessee Williams (1959). Pel conjunt d'una vida dedicada a l'art escènic i a la docència teatral, la Diputació de Barcelona li atorgà al 1971 la "Medalla al Mèrit de l'Institut del Teatre". Amb posterioritat, Artur Carbonell faria donació del seu fons escenogràfic a l'Institut a què tan vinculat havia estat.

En homenatge pòstum, al 1982 l'ajuntament de Sitges rebatejà un dels carrers més cèntrics de la població, la "Pujada de l'Estació", amb el nom d'"Avinguda d'Artur Carbonell". El 2000, el Grup d'Estudis Sitgetans li dedicà una exposició monogràfica, comissariada per la historiadora Isabel Coll i Mirabent.

Bibliografia

·   Francesc Xavier Renau Artur Carbonell i Carbonell: pintor, escenògraf i director teatral (Sitges, 1906-1973), article publicat a Papers d'art núm. 86 (2004)

·   Isabel Coll Artur Carbonell, commemoració dels 25 anys de la seva mort Sitges: Grup d'Estudis Sitgetans, 1998

·   BeliArtigas Coll Artur Carbonell. Una vida dividida entre dues passions, el teatre i la pintura, article a Assaig de teatre núm. 18-20 (1999),p. 31-48

·   Roland Sierra i Farreras Diccionari biogràfic de sitgetans Sitges: Ajuntament de Sitges, 1998

·   Beli Artigas Coll Artur Carbonell o una vida dedicada a l'art, article a La Xermada núm. 9 (1998), p. 12-19

·   Bodas de plata de Arturo Carbonell con el teatro, text publicat a Antología de Sitges núm. 8 (hivern del 1955) p. 69-71

EL TEATRE DEL 1900 (I)

De totes les manifestacions artístiques, el teatre, el podem definir com un art efímer per naturalesa. Després d'una representació escènica, el que en queda és ben poca cosa, tan sols el record del moment. Actualment podem comptar amb suports documentals on es poden captar les imatges i el so on recollir el material suficient per al seu estudi actual, però quan es tracta de fer un seguiment del que van ésser els esdeveniments escènics de fa mes de cent anys, ens topem amb una gran dificultat a l'hora de fer-ne una valoració.

Amb tot sabem que a Sitges es feia teatre molt abans de l'existència del Prado i del Retiro. Que al Teatre Vell del carrer de Sant Gaudenci ja se'n feia, això si, durant poc més de vint anys, ja que amb la creació de les entitats esmentades, i dels seus espais escènics corresponents, tant els la palla com els del gra ja tenien lloc on fer representacions.

Per a la investigació de la qüestió teatral a Sitges comptem amb unes eines molt valuoses: La premsa escrita com la del Baluard, La Voz i El Eco, entre altres, ja que setmana rera setmana, en les seves cròniques locals hi llegim quines peces, drames o comèdies, serien representades per les companyies del moment. En aquestes programacions teatrals, “L'Artística” o “Lo Rebrot” de la Societat Prado Suburense, o be “El Renaixement” o la “Companyia Retirista”, del Retiro, cada setmana, cada diumenge i dia festiu, -quan era temporada- sobretot entre finals del segle XIX i mitjans del XX es representaven les peces teatrals, les més significatives i representades del moment, on el que es pretenia era entretenir el públic.

Les companyies d’aficionats

El fet de disposar d'un teatre dins les societats, van facilitar molt les coses a l’hora de trobar-se per fer les funcions i assaigs,  ja que habitualment, els membres de les companyies de teatre eren familiars o amics, amb afinitats culturals i polítiques properes a l’entitat.

La facilitat que tenien per representar obres cada setmana, era, en part perquè no calia que s’aprenguessin els papers de memòria, ja que com és sabut, es comptava amb el suport durant la funció de la figura de l’apuntador, que llegia i resseguia tota l’obra, donant el peu als actors.

Una de les coses a destacar fou la gran producció de teatre a nivell local, que va fer que molts aficionats de Sitges a la literatura i escriptura, fossin autors de diferents peces teatrals, drames, comèdies,  gatades, humorades, etc. Molts d’ells, amb lligams a la nostra vila,  escrigueren diverses peces teatrals, algunes d’elles obtenint prou èxit com per representar-se sovint i publicar-se.

No són poques les estrenes d’autors sitgetans ; unes, escrites amb més gràcia que d'altres, però amb la mateixa intenció de fer passar una bona estona al públic.

Molts d’aquests textos resten desapareguts i tan sols ens podem basar en les crítiques de l'època on a vegades se'n fa una descripció detallada però insuficient per fer-nos una idea i comptades les obres recuperades, quedant algun llibret publicat o fins i tot algun manuscrit original a la Biblioteca de Catalunya i a la Biblioteca de l’Institut del Teatre. 

[Continuarà...]

CREPUSCLES, UNA OPERETA DEL MESTRE CATALÀ

Al Prado, en la diada de Sant Esteve de 1911 tingué lloc, amb molt bona acollida per part del públic, l’estrena de l'opereta catalana en tres actes Crepuscles, amb lletra de Manel Gibert i Miret i música del mestre Antoni Català i Vidal. Les crítiques de l'Eco i el Baluard foren molt bones. Segons l'Eco, "la natural curiosidad de saborear el público la primera producción escénica de nuestros estimados compatricios motivó que se llenaran completamente los palcos, la platea y las gradas. Sabemos que dicho estreno, á juzgar por los contiuados aplausos de los espectadores, fué un exitazo para los noveles autores, quienes salieron á la escena para acallar la ovación que el público les tributó al terminar la obra, desempeñada por los aficionados del local con la cooperación de las actrices Elvira Fremont y Antonia Verdier, la tiple María Morató, el barítono Matías Ferrer, coro de hombres y la orquesta La Catalana de Villafranca del Panadés, aumentada con músicos de Barcelona y de esta villa. Además se representó La Morta de Creuhet y Un cop d’estat de Pons y Pagés. El Baluard en parla com un "aconteixement artístich".

La orquestra “La Catalana” de Vilafranca del Penedès, augmentada amb distingits professors del Teatre del Liceu de Barcelona i dirigida pel jove mestre Català, autor de l'obra que anava a representar-se, va començar el preludi de Crepuscles, hemosa sinfonía en la que s'hi senten condensats la major part de motius musicals que figuren en aquella obra lírica, tots ells de marcat sabor catalanesc.

Crepuscles. Música del mestre Antoni Català. BPSR - Autors locals

Acabada la sinfonía, que fou coronada amb llargs aplaudiments, va aixecar-se el teló, presentant-se a la vista dels espectadors una tan superba com riallera decoració representant el baluard, porxo, barri o pati (segons se l'anomena en les distintes comarques), d'una masia, obra pictórica plena de llum i color, és a dir, de poesia en la que don Telesfor Monfort, son autor, s'acredita una vegada més d'escenògraf consumat, fents-e digne de tota mena d'elogis.

Y començà la representació. I el públic prompte va interessar-se per l'obra, i sobre tot per el que es refereix als números mucials que exornen la lletra.

No obstant, l'argument, que, dit sia de pas, no constitueix una novetat molt remarcalbe dintre la literatura dramàtica, s'anà desenvolupant paulatinament, i arribà al final deixant bastant ben impressionat al públic, que va prorrompre en aixordadores ovacions, cridant als autors al palco escènic. (...) Resumint, la representació de Crepuscles cal reconèixer que constituí un ver esdeveniment, del que tothom que hi assistí en servarà sempre grata memòria i al esplendoròs éxit del qual hi contribuiren tots quan hi van intervenir: autors, escenògraf i executants; pel qual seria de dòldre que aquesta fos la primera i darrera vegada que aquesta obra es posès en escena.

EL TEATRE D’AFICIONATS DEL RETIRO

Poder remarcar la importància de la tradició del teatre amateur a Sitges entre finals del segle XIX i principis del XX, no és tasca fàcil, doncs trobar testimoniatge de tot allò que configura una representació escènica i poder arribar a aprofundir en el nivell interpretatiu dels actors i de les obres representades, és pràcticament impossible, tenint en compte les migrades referències i crítiques a la premsa i la nul·la informació de primera mà.

A Sitges, com en tants altres pobles de Catalunya, arribaven força companyies de teatre i sarsueles vingudes de fora amb el seu repertori d’obres, sainets, comèdies, drames, etc. A finals del segle XIX, poc després d’inaugurar-se el Teatre de la Societat El Retiro, i amb el popular Teatre Vell del carrer Sant Gaudenci pràcticament obsolet, venien a la població diferents companyies de sarsuela i òpera, com la que formaven part la tiple Paulina Villalba i l’actor Josep Bosch, ambdós ben coneguts en el seu moment on donaven representacions cada diumenge i un dia entremig de la setmana amb un repertori a base de sarsueles castellanes.
També actuà al Retiro la companyia de sarsuela del tenor Ferrer, composada per la tiple Julia Lamarca, el tenor Miró, el baríton Sr. Soler Catarineu, el baix Ariarte i el tenor còmic Ruperto Torres. La competència de les entitats per fer-se amb les millors companyíes era el pa de cada dia, ben sabut de tothom era l’habitual competència i rivalitat entre entitats, que amb els seus espais escènics acabats d’estrenar, sovintejaven les representacions, diumenge rera diumenge, incloent diades festives, amb les sarsueles i en menor quantitat, óperes d’èxit del moment on posteriorment hi feien funció la companyía del Teatre Romea integrada per la primera actriu Carmen Parreño i que dirigien els actors Antoni Tubau i Iscle Soler.
Ja ben entrat el segle XX, també vingué la companyía de Pubill-Roca amb l’actor Enric Borràs al capdavant o la companyía còmica que dirigia Josep Portes.

Les companyies del Retiro
Una de les facilitats que tenien els grups d’aficionats per representar obres setmana si, setmana també, era, en part perquè no calia que s’aprenguessin els papers amb exactitud, doncs es comptava amb l’ajuda i suport durant tota la funció de la figura de l’apuntador, que llegia i resseguia fil per randa tota l’obra, donant el peu als actors les vegades que necessitessin.
A Catalunya, les primeres companyies de teatre d’aficionats depeníen de les socitats i ateneus culturals i recreatius. A Sitges, entitats com el Casino Prado, El Retiro i la Palma, en els breus anys que funcionà aquesta entitat, van potenciar les seves companyies teatrals i les ajudaven econòmicament.
No és fins a mitjans dels anys setanta del s. XIX quan llegim a les cròniques l’existència d’una companyia de teatre local amb vocació amateur i integrada única i excluivament per homes, cosa habitual en aquells temps, on els papers femenins els acostumava a representar actrius professionals que es contractaven per a l’ocasió.

La ‘Compañía lírico-dramática de aficionados’. 1877 - 1892
La primera companyia d’aficionats del Retiro que trobem documentada estava integrada per Josep i Pere Termes, (de Can Pela), Josep Bartés, Josep Díaz, entre altres i estava dirigida per Joaquim de Miró i Lluc Morera.
Una de les primeres funcions documentades és la de la funció per al “Teatro del Retiro” per al 21 de maig amb el debut de la “compañía lírico-dramàtica de aficionados e inauguracion de la sociedad coral La Bella Subur y concierto musical bajo la direccion del Maestro Sr. Català”. Es posà en escena la peça catalana en un acte i en vers Cafè i copa, Cura de moro de Pitarra i la sarsuela Setze jutges amb cors, comparses i gegants.[1]

L’any 1887, el grup d’aficionats retirista posaren a escena el drama Sacro-Biblico-Tradicional, en siete pasos y ocho cuadros, original de D. José Julián Cavero cuyo título es Los Siete Dolores de María Santísima.[2]

Per l’any 1891, ja feia temps que no s’havia fet cap representació per part de cap agrupament teatral d’ambdues entitats ¡Lástima que estos estudiosos jóvenes no continuen las funciones dramáticas, ya que estamos privados de poder ver á ninguna compañía en los dos teatros![3] Malgrat aixó, al setembre del mateix any, alguns aficionats organitzaren una representació a benefici dels damnificats per les inundacions de Consuegra i Almería.
Posteriorment, l’any 1893, es crea una nova companyía, amb membres que havien participat en anteriors formacions i amb la suficient experiència per encarar funcions dramàtiques i líriques. Es representaven obres de Narcís Campmany, Antoni Ferrer i Codina, Sebastià Sans i Bori, Eduard Aulés, Frederic Soler (Pitarra), Santiago Rusiñol, Manuel Ribot i Sierra, Joan Molas i Casas, Francisco Camprodon, Josep Maria Arnau entre altres i sarsueles d’autors com ara Luis Olona, F. A. Barbieri, José Jackson Veyán o Fernández Caballero.
En aquests anys, trobem força activitat per part de la Companyia Retirista, on era habitual iniciar les primeres funcions de temporada per Quaresma, que acabaven a finals de primavera. Passat l’estiu, es començava de nou l’altra temporada teatral, que tenia lloc a finals de setembre i principis d’octubre.

El ‘Renaixement’. 1896 - 1898
A principis del mes d’agost del 1896 debutà al Teatre d’El Retiro una compañía de aficionados compuesta de varios distinguidos jóvenes de esta villa y algunos veraneantes, poniendo en escena las conocidas piezas Una señora sola y Tal hi va qui no s’ho creu; todos los noveles actores pusieron buena voluntad en el desempeño de sus papeles y la interpretación que dieron á las comedias nos convenció de que habían estudiado bien las obras, aunque notándose inseguridad en la dicción en algunos actores. La actríz Sra. Santana muy flojita y de los actores hay uno que nos gustó mucho y que fue justamente aplaudido.[4]
A partir d’aqui, El Renaixement no parà de representar cada diumenge un bon nombre de comèdies, juguets, monòlegs, drames, i evidentment, contracten a les actrius pertinents.

La ‘Compañía Retirista’. 1898 - 1918
Per l’octubre de 1898, en començar la nova temporada teatral i sota la direcció escènica del jove aficionado Josep Saura ens trobem amb una renovació de l’elenc de la “Compañía Retirista”, cuyos jóvenes se proponen ofrecer un rato divertidísimo á las familias de los señores socios de El Retiro que asistan al baile de los días festivos, en cuyas veladas de invierno no dudamos verá colmados sus deseos la citada Compañía llenándose el salón-teatro de escojida concurrencia deseosa de saborear los chistes de las obras de los diferentes autores catalanes con que forman su repertorio.[5]
Debutaren doncs, amb la joguina còmica L’embaixador del hivern i en aquella temporada de finals del 1898 i enmig de la tumultuosa guerra de Cuba, representaren Lo San de Sans (23 d’octubre), Cura de Cristiá (30 d’octubre), Un D. Juan Tenorio á trossos (1 de novembre), Un Tenorio y un Mejia (13 de novembre), La Butifarra de la llibertat (20 de novembre), la sarsuela Los dos ciegos (27 de novembre, éssent el debut de la secció lírica de la Compañía Retirista amb direcció musical del mestre Català amb un gran éxit.
L’11 de desembre de 1898 estenen El pom de flors del sitgetà Josep Soler i Tasis amb la participació de la jove actriu Srta. Maria Martí. També es representen les obres Justícia y venganza ó Don Pedro y la virtud y un muerto sin enterrar i la sarsuela Música clasica.
El 31 de desembre i l’1 de gener de 1900 es representà al Retiro, la gatada en prosa de costums típiques i populars titulada L’últim d’any ó l’home dels nassos.
El 24 de març de 1907 es representen les molt conegudes sarsueles de l’època Los embusteros, El barquillero, El chico de la portera, El contrabando i las Erradas del Papá.

Les sessions de cinema cada vegada més freqüents
En aquels anys, van aparèixer les habituals sessions cinematogràfiques, agafant protagonisme i ajudant a què les companyíes de teatre quedessin en part, arraconades. De fet aquesta no va ser una acció inmediata, però poc a poc s’observa que les sessions dominicals i temporades teatrals van desapareixent. L’any 1909 amb prou feines hi ha representacions teatrals i a prinicipis de 1910, s’esmenta una formació amb el nom de ‘El Requeté retirista’ que debutà amb la joguina L’hereu Pruna, actuant, per entendren’s com a ‘teloners’ de la sessió de cinema que s’havia de representar, o sigui que ja podem observar com la pel·lícula passa per davant del teatre.[6]

A la fotografia: Joaquim Benaprès i Mestre, autor d'algunes de les peces representades al Teatre El Retiro.

Així doncs, a partir de 1910 les actuacions de la Compañía Retirista es limitaven a representacions puntuals d’algun esdeveniment o festivitat representativa. També eren habituals les funcions benèfiques on es recaptava fons on, abans o després de la funció, es procedia a fer algun sorteig o rifa que els mateixos aficionats s’encarregaven de repartir. Per Carnaval de 1911, representaren excepcionalment La mare eterna i Un beneit del cabàs a benefici de les victimes del mar i durant l’estiu, representaren diferents peces còmiques a benefici de les obres de construcció del nou hospital que s’havia d’inaugurar l’any següent.
Entre 1908 i 1912, l’elenc de la companyía estigué format per: Andreu Bosch, Joan Alsina, L. Larrosa, Emili Sanchez, Lleó Cabero, E. Llorens, R. Comas, F. Argenter, E. Aguilera, R. Marcé, Antonio Pina, Lluis Carbonell, Isidre Marcet, Rafel Munté, Fèlix Delgado, Primitiu i Dimas, entre altres.

L’incendi del teatre l’any 1916
La matinada del 9 de març de 1916 es produí el gran incendi del Teatre del Retiro on l’escenari i platea quedaren totalment destruïts. Malgrat això i amb el fet d’haver estat tot un any sense representacions teatrals per les obres de contrucció, ja trobem una nova embranzida de funcions teatrals, començant per la nit del 16 de setembre de 1917 on la companyía d’aficionats retiristes va representar i organitzar una vetllada benèfica, presentant la comèdia Les carbasses de Mont-Roig de Pitarra. El 1918, els aficionats, assajaven l’obra de Guimerà Sol solet per a un espectacle benèfic que tingué lloc la nit del 4 d’agost a benefici del músic veterà sr. Carbonell i que comptà amb les actrius Luisa Fernandez i Maria Hostau.[7]
En aquells anys, entre 1916 i 1918, formaven part de la Compañia Retirista: Casadesús, Enric Almiñana, Joan Marcé, L. Julián, V. Julián, Adjutori Roqueta, Matas, entre altres.

El ‘Renaixement’. 1920 -1924
El Renaixement, naixia com a grup de teatre i organitzador de balls festius. El 24 de setembre de 1920, debutà doncs la secció denominada “El Renaixement”, organitzant un ball anomenat “Vell i nou”. Poc desprès, a finals del mateix any, aquest grup i amb la cooperació de les Srtes. Teresa Llonch i Josepa Navarro representaren les peces El joc dels disbarats i Chateaux Margaux i en els anys successius no pararen de representar peces còmiques, dramàtiques i sarsueles, com ara Los Guapos, Quién fuera libre!, Molinos de viento, El puñao de rosas amb la col·laboració del sextet instrumental “Albéniz”.
El diumenge de rams de 1924, la Compañía de aficionados El Retiro (amb la col·laboració) de la que forman parte las conocidas actrices del “Teatro Romea” de Barcelona Luísa Fernández, María Lostal y Consuelo Roura, es posaren en escena per primera vegada a Sitges el drama d’Ignasi Iglesias La Barca Nova sota direcció artística de Josep Vidal, i finalment es posà en escena el joguet còmic de M. Sala Marquillas, La Sala de rebrer., Cap a 1925 la companyía es dissolgué i poc temps desprès aparegué una nova formació amb el nom de Nova Renaixença.

La Penya Nova Renaixença (1928-1931)
La Penya Nova Renaixença, es formà l’any 1928. Era una formació teatral sota iniciativa del mestre Gabriel Pallarés i Andreu Bosch, com a projecte engegat tres anys abans i que es va materialitzar amb un seguit de nomobroses peces dramàtiques, còmiques i sarsueles Es van fer moltes sarsueles sota la direcció musical de Gabriel Pallarès i d’escena d’Antoni Huerta. Entre les obres representades detaquem Home casat, burro espatllat, Las tentaciones de San Antonio, Los Cadetes de la reina, El Húsar de la guàrdia, La Viejecita, Bohemios, La Generala, La Princesa del dolar, Los Valientes, La Banda de trompetas, Entre naranjos, El Trebol, El Túnel, Cara de ministro, La Alsaciana, Los Guapos, La Tragedia de Pierrot, Montería, Mussetta, entre altres.
En aquell grup hi formaven part: Adjutori Roqueta, Francesc Vendrell, Joan Miret, Joan Roig, Salvador Casamitjana, August Jacas, Bartomeu Plana, Joan Alsina, Salvador Llopis, Estanislau Carbonell, Joan Marcé, J. Dalla, Antoni Hilll (alguns d’ells havien pertangut a la Colla El Renaixement. Més endavant, hi prendien part Antoni Huerta, Ramon Rojo, J. Aleacar, S. Vidal, Joan Figueras, Ramon Duran, F. Felipe i Joan Bayot. També hi formarien part un seguit de noies: Mariana Far, Eulalia Marcé, Carme i Neus del Cueto, Rita Planas, Antònia Raventós, Francesca Planas i Engràcia Fusté.
Entre 1931 i 1932, quan la Penya Nova Renaixença estava en el seu punt àlgid i organitzava balls al Retiro i a mes, feia sortides a diferents poblacions amb les seves sarsueles, el grup teatral es va dissoldre, per diferències amb alguns membres de l’entitat.

En anys posteriors i de manera puntual, es ferien representacions per part de joves retiristes, com la que va tenir lloc el 29 de juny de 1935, on es va fer un acte d’homenatge al Mestre Enric Morera amb la representació de La nit de l’Amor de Santiago Rusiñol i música d’Enric Morera amb la cooperacio de la soprano Montserrat Viladoms i direcció musical dels mestres Manuel Bosser i Gabriel Pallarés i amb la participació de Rafael Villardaga, Salvador Casamitjana, E. Marcé, Francesc Vendrell, M. Matas, E. Fusté, Carme Fusté, Maria Barnés, A. Fuertes, F. Gonzàlez i per finalitzar, representaren L’Alegria que passa amb alguns dels actors abans esmentats més D. Planas, M. Carbonell, Ll. Carbonell, Joan Miret i A. Gonzàlez.
Dissortadament i amb el trencament que va suposar la guerra civil, com en tots els àmbits, els aspectes ludics i festius es van veure interromputs i trencats bruscament, i en l’àmbit escènic, mai més va tornar a ser el mateix. Així doncs, posem punt i apart en aquest breu repàs dels diferents elencs retiristes, ja que aixó donaria pas a una segona part, la més actual del nostre fet teatral.

[1] Revista Suburense, 20 de maig de 1877
[2] El Eco de Sitges, 6 de març de 1887,
[3] El Eco de Sitges, 29 de març de 1891
[4] La Voz de Sitges, 9 d’agost de 1896
[5] El Eco de Sitges, 16 d’octubre de 1898.
[6] El Eco de Sitges, 30 de gener de 1910
[7] El Eco de Sitges, 21 de juliol de 1918.

Article publicat a la Revista La Palla de la Societat Recreativa El Retiro, núm. 43. Abril de 2008