 |
| Anys 40 |
Quin és l’origen dels cabeçuts?
originàriament, apareixen per contraposició amb els gegants i son una variant o
extensió de la màscara o mascarot. Es té constància de que la primera referència
documentada en la Corona d’Aragó és d’una processó del Corpus de Barcelona de
l’any 1380. Apropant-nos a la teoria de què poguessin existir cabeçuts o
capgrossos anteriors a les dates esmentades, en el llibre Gegants i altres
entremesos de la Garrotxa de Josep Murlà, ens documenta la referència de 1678,
en que en l'inventari de béns comunals es cita: lo gegant, gegantessa, gegantó,
mulassa y ninoy ab llurs vestas ja molt usades. D'aquesta cita en traiem que
existeix la possibilitat que ninoy es refereixi a un cabeçut, nano o noi.
Malgrat els possibles orígens que suposem, es pot afegir, concretament als
cabeçuts les representacions de figures que són caps amb cames, o éssers en els
quals el cos també és un cap. Segons Joan Amades, els cabeçuts són relativament
moderns a Catalunya. Les primeres dades que va trobar eren de començaments del
segle XIX. Fins i tot, apunta com a primer possible capgrós documentat el
Lligamosques d’Olot. Actualment, coneixem l’existència de cabeçuts al segle
XVIII com ara els de Cardona i els de Reus, documentada la seva construcció el
1774. Al segle XIX, n’hi ha documentats, entre altres llocs, a Manresa
(1852), Berga (1853 i 1890), Vilafranca del Penedès (1859), Tarragona (1865) i
Capellades (1899).
No cal oblidar que en el segle XVIII van sovintejar les
prohibicions dels entremesos. Primer va ser el 1714 i el Decret de Nova Planta
de Felip V, més tard sovintegen les prohibicions fins arribar a la de 1780 de
Carles III. Tanta repressió va suposar la fi per a molts entremesos. A finals
del segle XVIII i començament del XIX van significar una represa a nivell
popular i per tant el Corpus va significar més que mai una celebració festiva de
caire popular, en la que els entremesos van anar perdent el seu sentit religiós
i es van incorporar a la processó elements purament lúdics.
Pel que fa al
folklore festiu català, els cap-grossos, nans i cabeçuts son d’incorporació
tardana. Amades els situa a principis del segle XIX, però sembla que amb
anterioritat en algunes poblacions hi havia els esparriots (persones abillades
amb màscares grotesques que encapçalaven les cercaviles davant dels gegants i
que van anar evolucionant fins a convertir-se en cabeçut). En el cas de Sitges,
en els seus inicis, els Cabeçuts no tenien una dansa pròpia.
El fet que, com ja
deia Amades l’any 1934 en el seu llibre de Gegants, cabeçuts i Altres entremesos
esmentés que els cabeçuts de Sitges “fan quatre giravoltes sense cap concert ni
harmonia” i que “van abillats de maneres molt variades sense guardar entre ells
cap mena d’harmonia ni relació” diu suficient com per aclarir que a la nostra
vila no hi ha havia consciència d’elaborar cap dansa específica que permetés fer
un ball amb coreografia pròpia i donar així un caire més “harmònic” als
cabeçuts. Al programa de la festa major de 1969 hi trobem: los años
transcurridos han desmerecido esta representacion, y ultimamente los cap
grossos, muy seriados en construcción, sin ningún caràcter, han pasado a
acompanyar a los gegantes, mezclándose en sus evoluciones.
Darrerament, s’ha
girat la truita i els cabeçuts actualment gaudeixen d’una esplèndida posada al
dia gràcies a la tasca ingent de l’Agrupació de Balls Populars, incorporant de
tant en tant un personatge local a mode d’homenatge i ballant al so de diverses
coreografies.
