 |
| Dibuix d'Agustí Albors, setembre de 1974 |
dijous, 24 de setembre del 2026
dilluns, 25 de maig del 2026
NOCTURNO SITGETANO
Presentem un article
publicat a la revista Sitges de l’any 1962 per Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs,
més conegut per Sempronio, periodista i es
criptor, famós per retratar la
crònica social i cultural de Barcelona al llarg del segle XX.
En el món del periodisme era
considerat com un mestre de moltes generacions. Va col·laborar en molts
periòdics al llarg de la seva vida i va ser director del diari “Tele-Estel” i també
va dirigir “Tele-Exprés”, del que en fou el seu primer director.
En aquest article ens parla de l’oci nocturn d’aquell 1962 i en destaquem una de les primeres referències de l’anomenat “Carrer del Pecat”, terme que s’inventà, o almenys s’atribuí Miquel Utrillo Vidal des de principis dels anys 1960.
NOCTURNO SITGETANO
por SEMPRONIO
Cuando digo que voy a escribir un «Nocturno sitgetano» todo el mundo
intenta quitármelo de la cabeza. ...¡Desgraciado! —me fulminan —.Tú vas a
referirte a las noches de 1961, sin tener en cuenta que las de 1962 ya no se
les parecen en nada...
Y añaden que, de un verano al otro, se han abierto no recuerdo cuantos nuevos bares y se han inaugurado docenas de «boutiques». Con sólo unos meses de ausencia corro el peligro de quedar anticuado. Sitges cambia todos los años de aspecto.
Probablemente a los viejos enamorados les duela. Quisieran que las mujeres
y las poblaciones permanecieran fieles a la primera visión que de ellas
tuvimos. ¡Error! «Omnia mutantur nos et mutamur in illis», como dijo el emperador
Lotario I. Todas las cosas cambian y nosotros cambiamos con ellas...
Un latinajo no resultará muy desplazado en las noches de Sitges, de tan
acusadas características babélicas. A la hora del aperitivo, en el bar
«Gustavo» se escuchan todos los idiomas del mundo. La concurrencia reclama
sillas a los camareros en inglés, en francés, en alemán, en sueco... —No es
cuestión de idioma, sino de falta de sillas —responde el camarero, que es un
guasón.
«Can Gustavo», adosado a los muros de la Punta, es pequeño y su terraza,
frente al mar, exigua. No importa. La gente se pasa media hora allí de pie,
espiando a los concurrentes que inician la acción de pagar y de levantarse de
las mesas.
Fotograma del film "Sitges 1968"
El veraneante que estime en algo su personalidad, debe fondear de ocho a diez
de la noche en el bar «Gustavo». ¿Lo frecuenta todavía «Pepito» Zamora? Por lo
menos, en las paredes habrán aún aquellos dibujos suyos con mujercitas de los
años veinte, que parecen arrancadas de los primeros libros de Paul Morand. Los
escaparates de las «boutiques» de las calles de Jesús y de Parellada y del Cap
de la Vila, al iluminarse, encienden las candilejas de la noche de Sitges.
Damas y muchachas que todo el día han estado tostándose al sol, se ponen ahora
los pantalones y los «shorts» de fantasía para dedicarse al «shopping».
De unos años acá, al lado de los recuerdos típicos españoles, los
extranjeros hallan en los comercios suburenses un sugestivo repertorio de prendas
de vestir en piel. Al regreso de los veraneos mediterráneos sumidas ya en los inviernos
europeos, las mujeres podrán ufanarse dos veces de la piel de Sitges, mostrando
el bronceado escote y la chaqueta de napa.
El bar «Oliva» es otro de los puntales de la noche sitgetana. Hay que ir a
bailar a su patio, si es que puede llamarse bailar al hecho de desplazarse
lentamente en a pista enmarcada por una vegetación frondosa, donde hi güeras y
moreras forman acogedoras y obscuras grutas. El patio de «ca l'Oliva», a los
indígenas tiene la virtud de recordarnos los clásicos patios locales,
inmortalizado? por Santiago Rusiñol en su romántica y modernista comedia «El
pati blau». ¡Hay que ver el partido que varios bares de Sitges les han sacado a
los patios! Aunque los austeros pozos panadenses, por necesidades del turismo,
hayan sido disfrazados con afiligranados brocales de hierro y macetas de
claveles, como pozos escapados del teatro de los Quintero.
¡Ah, el tipismo ! Si Alfredo de Musset vio andaluzas de tez morena en
Barcelona, ¡cuántas no descubriría en Sitges! A escasos metros de «Oliva», en
una de las callejuelas que descienden a la Ribera, entre coquetones hoteles I
pensiones de evocadores nombres, se escuchan las guitarras y las castañuelas
del «Sacro Monte», uno de los locales sitgetanos permanentemente dedicados al'
flamenco.
La demanda justifica la oferta. El «Prado» y el «Retiro», los viejos
casinos que para su recreo fundaron los «americanos» y que tenían aspecto de
tranquilos balnearios, se han pasado con armas y bagajes al baile español. Por
sus tablados desfilan todas las luminarias del flamenco: Carmen Amaya, Antonio,
la Chunga, Rosario... Incluso, obtemperando a la moda, han presentado compañías
infantiles de «cante jondo», anunciadas de la siguiente forma : «The authentic
children nightingales of the Spanish Flamenco».
La conversión de Sitges al flamenco es obra del turismo. Hace medio siglo,
cuando la población quiso hacer un pinito de españolidad, se inclinó hacia El
Greco. Hoy, puesta a honrar a un artista exponente de la raza, acaso sería más
indicado un monumento a Romero de Torres...
Ahora bien, moderna Babilonia, acoge en su seno todos los placeres. No se
casa con nadie. Apenas el noctámbulo ha doblado la esquina de un barrio calcado
de Triana, topa con Saint-Germain-des-Prés. O más exactamente con Saint-Tropez,
que es, como se sabe, la versión canicular de aquel conocido barrio parisiense.
Acaso fue viendo bailar a las falsas Brigittes Bardots de «La Cabaña» que a un periodista
francés se le ocurrió, dos años ha, trazar un paralelismo entre la blanca villa
catalana y el mundano «village» de la Costa Azul.
Con sus dos pistas al aire libre y sus rústicas mesas obradas en troncos,
estilo «western», es «La Cabaña» el sitio preferido de la juventud nacional y
extranjera. Las muchachas, desgreñadas, enfundan sus piernas en el pantalón
masculino. Cuando no bailan descalzas, toscas sandalias les protegen los pies.
El «rock-and-roll» y el cha-cha-cha eran los bailes típicos de esa «boite».
Empleo el pretérito porque supongo que este verano, de acuerdo con la moda, el
«twist» imperará en «La Cabaña». Dado el entusiasmo, mejor dicho, dada la
convicción con que sus habituales siguen las modas, preveo un ambiente de lo
más frenético, con el consiguiente escándalo de las personas timoratas.
Menos mal que con los bailes de ritmo vivo alternan azucaradas canciones
italianas. Entonces, los bailadores pasan, instantáneamente del frenesí a la
abulia. Las parejas, con los cuerpos pegados como con cemento, andan por la
pista cual sonámbulos.
La noche de Sitges suele apurarse en la calle del Dos de Mayo, que
espíritus burlones bautizaron con el nombre de calle del Pecado. La
coincidencia de ocho o diez bares, ha dado pie a la leyenda de una pecaminosa
atmósfera. Pero, estos bares corren parejas con los de otras calles, incluso de
aquellas que llevan nombres tan venerables como San Francisco, San Pedro y San
Gaudencio. Probablemente, el echar el cerrojo de madrugada es lo que les ha creado
una aura nefanda. No obstante, el contraste entre escenografía y tradición es
el encanto de Sitges. En una de las bocacalles del Dos de Mayo, un bodegón
castizo,
«Can Sariol», con sus imponentes filas de toneles ampara a los más
recalcitrantes trasnochadores. Los turistas pasan y el alma de Sitges queda... El
alma suburense que, por la noche, se oye respirar en las travesías que de la
calle Mayor bajan a la Ribera. La indiscreta mirada del trotacalles penetra en
los zaguanes ochocentistas para columpiarse en las mecedoras de enea. O bien, a
través de las bajas ventanas, se asoma a las salas isabelinas para buscar, a la
luz del quinqué, el tiempo perdido, oculto quizás en el interior de los
fanales, o quién sabe si escondido en la entraña de las cajas de música.
dilluns, 6 d’abril del 2026
LES CARAMELLES
 |
| La Cistelleta enflocada : novas caramellas per la nit de Pascua Publicació original: [Barcelona] : Imp de Ramírez y Ca, 1871 |
Les Caramelles a Catalunya son una tradició popular antiga que te lloc els dies de Pasqua, que es remunta al segle XVI en zones rurals, i que poc a poc es van anar traslladant a les ciutats. I tot i que l'origen és religiós, les cançons que s'hi troben son festives, per celebrar la primavera.
Actualment a Sitges, les Caramelles es troben en un bon moment i les tres colles apleguen un bon nombre de sitgetans i sitgetanes ben disposades a cantar un cop mes pels nostres carrers.
LLIBRES
Almirall, Loreto. L'Oncle Caramella. Sitges : L'Ajuntament, 2023. Il·lustracions de Lourdes Pañella
Soler Marcé, Albert. Les Caramelles
de Sitges. Sitges : Grup D'Estudis Sitgetans, 2005
Soler i Soler, Josep Manuel. Les meves lletres de Caramelles. Sitges : L’Eco de Sitges, 2009
ARTICLES
Coses vistes i coses escrites / selecció i comentaris : Josep Milán i Parellada i Miquel Marzal i Ortiz a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 26, (Abr. 2002), p. 4-5
Curtiada i Rosés, Lluís. Poesia i caramelles a La Palla : revista informativa de la Societat El Retiro, núm. 47 (abril 2009), p. 13-16
Soler Soler, Josep M. Arriba la
Pasqua a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 3, (mar. 1997),
p.3-7
Panyella, Vinyet. La Pasqua dels poetes sitgetans a La Xermada Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 7 (primavera 1998), p. 16-19
LLOCS WEB
Caramelles Sitgetanes http://www.caramellessitgetanes.com/
http://lavellasubur.blogspot.com/2014/04/de-nou-ressonen-alegres-canturies.html
https://quaderndeterramar.wordpress.com/2009/04/07/lirica-de-caramelles/
dimarts, 10 de febrer del 2026
"INDISPENSABLE CHATÓ"
El 1996 i gràcies a l'observació de l'investigador Carles Montserat, es va localitzar la primera referència escrita a Sitges, de la paraula "cható" en el setmanari local "L'Eco de Sitges d'un 16 de febrer de 1896 ara fa tot just cent trenta anys, en una trobada entre amics on hi figuraven personatges tan destacats com Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo. El menú anava a càrrec de Francesc Carcolse, de la fonda "La Suburense", situada al carrer de les Parellades. No cal dir que el xató es un plat típic i icònic de la cuina catalana, ben coneguda sobretot a la zona del maresme penedesenc.
|
|
Promoció del Xató de Sitges de 1996 |
ENTRE AMIGOS
El pretexto de ser lardero el pasado jueves hito concebir aavarios socios de «El Retiro» la feliz idea da reunirse para conmemorar con una cena día tan señalado; la idea originaria fué abultándose rápidamente y con entera espontaneidad se pensó en que debían ser invitados a la fiesta las personalidades de D. Alberto Rusiñol y de D. Enrique Collaso con cuantos distinguidos huéspedes les acompañaran en semejante día; inútil ponderar la satisfacción con que se supo la inesperada llegada de D. Santiago Rusiñol, D. Miguel Utrillo y D Cayetano Buigas para invitarles igualmente; el acto resultaba por momentos más interesante y su desenlace fué tan inesperado que nadie podía sospechar la nota entusiasta y patriótica con que terminó.
Reunidos en el salón del tresillo veintitrés comensales, incluyendo los cinco invitados, prestóse culto aa la festividad sirviendo como plato del dia el indispensable cható, al que siguió́ una suculenta cena bien servida por el fondista señor Carcolse. La animación que, desde el primer momento, se presentaba franca, llegó á su periodo entusiasta cuando al destaparse el champagne levantó su copa nuestro estimado compatricio señor Julià para felicitarse de la fiesta, para agradecer á los invitados su presencia y para anhelarles una estancia dichosa entra los comensales, en nombre de los cuales brindó para que tanto los señores Rusiñol y Collaso, como los señores Buigas y Utrillo guardaran del acto un agradable recuerdo, estimándolo como una verdadera prueba de gran simpatía.
D. Alberto Rusiñol levantóse, en seguida, para recoger la alusión de que había sido objeto ponderando con frases calurosas su agradecimiento por la acogida que, con su amigo señor Collaso, había tenido por parte de la población en general y por la Sociedad recreativa «El Retiro» en particular, agradeciendo i la misma el cúmulo de obsequios recibidos y ofreciendo corresponder a ellos en la medida de sus fuerzas y con gran perseverancia.
Saludado con frenéticos aplanaos al brindis del señor Rusiñol, se levantó el señor Buigas para cantar las excelcias de Sitges, de esta tierra hospitalaria donde no solo cabe agradecer obsequios y resignarse a las más gratas emociones de la amistad desinteresada.
Los artistas Rusiñol y Utrillo levantaron también su copa para contarnos sus impresiones de viaje; para ensalzar a este país; para halagarnos con un sin número de referencias a cual mas embelesadoras y para confiarnos proyectos que hacen renacer el entusiasta patriotismo de los suburenses en nombre de los cuales el señor Alcalde D. Miguel Ribas ofreció para su realización toda clase de facilidades.
Representando a «El Retiro», su vice-presidente D. Antonio Catasús Calasús bebió á la salud de los señores invitados dándoles gracias por las demostraciones de afecto dirigidas a la Sociedad recreativa y por haber honrado con su asistencia un acto tan intimo como espontaneo. (…) El Eco de Sitges se muestra confuso ante unas tan expresivas manifestaciones de afecto a su Patria y solo tiene alientos para consignar su imperecedero reconocimiento.
M.I.O. [Bonaventura Julià Masó]
L'Eco de Sitges, 16 de febrer de 1896
RECEPTA DEL XATÓ DE SITGES PER A QUATRE PERSONES
Ingredients per al plat
Seitons 12 peces
Tonyina salada 100 gr.
Bacallà salat i esqueixat 100 gr.
Olives arbequines 200 gr.
Ingredients per a la salsa
Ametlles torrades 100 gr.
Avellanes torrades 60 gr.
Seitons 2 peces
Grans d'all 2 peces
Nyores escaldades 4 peces
Bitxo (optatiu) 1/2 peça
Pa fregit o torrat 2 o 3 llesques
Sal, vinagre i oli d'oliva
Elaboració
- Per a la salsa: en un morter, trinxeu a mà les ametlles, les avellanes, els seitons dessalats, els grans d'all, la polpa de les nyores, el bitxo (opcional), les llesques de pa fregit (podeu remullar-les amb el vinagre o afegiu-hi el vinagre a part), el vinagre i la sal. Aneu-ho llignat amb l'oli d'oliva.
- Netegeu, remulleu i trossegeu les escaroles.
- Dessaleu els seitons, la tonyina salada i el bacallà (aquests dos últims, esqueixeu-los). Poseu-los en un recipient, amb l'escarola. Aboqueu-hi les olives i, finalment, la salsa ben lligada.
- Barregeu-ho tot molt bé, perquè els ingredients quedin impregnats de la salsa. Ompliu-ne els plats mirant que hi hagi una mica de tot, fent com un castell d'escarola.
dilluns, 2 de febrer del 2026
CARNAVAL 1936
El Carnaval de Sitges de 1936 representa l’últim carnaval
abans de la Guerra Civil espanyola. Aquell any la festa, sense voler-ho, va
tenir una intensitat i una llibertat molt marcades, amb un clima festiu transgressor.
Amb l’esclat de la Guerra Civil, el Carnaval va quedar prohibit durant el
franquisme, tot i que les entitats Prado i Retiro, tímidament al principi
comencen a celebrar les anomenades “Fiestas de Invierno” que d’alguna manera esquiven les
prohibicions del règim. No és fins el Carnaval de 1976, quaranta anys després, que el Retiro treu al
carrer la primera rua o desfilada pels carrers de Sitges.
Llegim al Baluard de Sitges, una breu crònica del que va ser el Carnaval de l'any 1936: "Enguany l'animació per les festes de Carnaval ha estat en un grau més alt que el d'aquests anys anteriors, tot i que hi ha crisi en les indústries vilatanes. Es clar que ja han passat a la història aquelles cavalcades de dimarts a la tarda, que constituïen un alegre apoteosi del Carnaval i que eren admirades pel valor de les seves carrosses, no sols pels sitgetans sinó pels forasters dels pobles i de Barcelona. Aquestes manifestacions artístiques posaven en un alt lloc el gust dels que hi intervenien, avui tots traspassats.
El diumenge a la nit el jovent del Prado organitzà l’Arribada
de Carnestoltes, que fou presenciada per una gran gernació, congregada davant l’estació
del tren i al Cap de la Vila i carrers cèntrics. Hi figuraven diversos vehicles
ornats fantasiosament, plens de disfresses que feien una forta tabola. Hi anava
un zeppelin muntat damunt de dues bicicletes que era l'admiració de tothom per
la seva originalitat. La comitiva entrà al Prado després de recórrer alguns carrers
i es donà començ al Ball, que fon molt bulliciós, i sobretot la gent casada va
disfrutar força amb els ballables d'orquestra clàssica que foren executats per
la Mozart, El Retiro organitzà una comparsa que recorregué un parell de carrers
amb ben poques parelles, i es donà després en el local un ball “multicori” força
animat, amenitzat per l'orquestra de la casa, la “Boys Pallarés”.
Foren la delicia dels menuts i dels grans, el dilluns a la tarda, els balls infantils celebrats en ambdós locals. Al Prado van ésser obsequiats amb dolços tots els nens i nenes que anaven disfressats. A la nit se celebrà també en els dos locals l'acostumat Ball d'assalt i hi concorregueren tant al Prado com al Retiro, un gran nombre de parelles amb sengles disfresses. Al Prado cridaren l'atenció pel seu bon gust i escaiença unes parelles romàntiques, que diuen els vells que semblaven autèntiques, i uns TBOs gegantins dels quals tenien cura unes mainaderes, que resultaven, però ésser les esposes llurs. (...) L'animació en els balls que a la tornada als locals es varen començar fou la característica de cada any. Al Prado no hi cabia ningú més tot estava ple d'una multitud àvida d'acomiadar el Carnestoltes, el qual fou convenientment enterrat el dimecres amb cómica cerimònia.
Baluard de Sitges, 1 de març de 1936
dimecres, 17 de desembre del 2025
Oasis Parc o un projecte esportiu estroncat
1936. Ara fa tot just 90 anys, s'iniciava la Guerra Civil, el 17 de juliol quan els generals Mola i Franco iniciaren una sublevació per derrocar la República, elegida democràticament. Tot just un mes abans, el juny de 1936, culminava una iniciativa esportiva que es veuria completament aturada de manera forçosa però que es trobava força avançada. La iniciativa era de Alberto Maluquer, un barceloní que formava part de la colònia estiuenca sitgetana que a la Avda. del Vinyet instal·la un complex esportiu per a grans i petits amb el nom "Parque de deportes Oasis".
Amb l'arribada de la Guerra Civil, de manera immediata, aquest projecte es veuria totalment estroncat. Podem llegir a l'Eco de Sitges la nota de premsa publicada el 14 de juny de 1936:
"OASIS PARC"
UN GRAN CAMPO DE DEPORTES EN
SITGES
Atentamente invitados por los directores-propietarios de los terrenos
destinados a deportes y atracciones, instalados en la Avenida de Ntra. Sra. del
Vinyet, hemos visitado este conjunto deportivo. No se trata, pues, de una de
tantas ideas que nunca llegan a realizarse. Es un hecho la instalación de esta
empresa tan indispensable en una población visitada por tantos forasteros, que
no tenían un centro donde poder practicar los más conocidos deportes.
r al hokey. Esta pista irá rodeada de 50 palcos. Ha empezado también la construcción del Frontón, que será uno de los deportes preferidos de nuestro público.
El campo de Tennis está ya dispuesto para la colocación de la tela metálica.
Encontramos aún otros muchos deportes cuya construcción está muy avanzada, entre
ellos una pista para bicicletas alrededor del campo, de 300 metros de vuelta.
Los niños tendrán su lugar adecuado con gran número de juegos, entre los
que sobresaldrán unos borriquillos morunos, que serán la delicia de la gente
menuda.
Todo ello será público, sin necesidad de hacerse socio y de forma que todos
podrán considerarse como en su casa.
Los planos se deben al arquitecto señor Martino y ejecuta las obras el
contratista señor Parés. Ya tendremos al corriente a nuestros lectores de
cuanto allí suceda.
dilluns, 26 de maig del 2025
ESTRENA DELS GEGANTS NOUS DE SITGES
 |
| Festivitat del Corpus de 1975 |
Ara fa tot just 50 anys, el 25 de maig de 1975 s'estrenaven a Sitges els nous gegants, rèpliques dels gegants vells construïts el 1897. Això va ser possible gràcies al regidor de festes en Frederic Montornés i Pino que a petició dels geganters, es va dur a terme la proesa de fer uns gegants idèntics però amb la idea que aquests pesessin menys. Aixó va fer que a partir d'aquell any, mes portants s'atrevissin a dur-los, ja que fins llavors, i durant força anys, eren 6 els geganters dels gegants vells, tres per al gegant i tres per la geganta.
 |
| 25 de maig de 1975. Els gegants vells i els nous |
dimecres, 15 de gener del 2025
ENRIC MORERA I EL SEU PAS PER LA VILA DE SITGES
Enric Morera i Viura (1865-1942), va ser un dels representants del modernisme i un dels compositors catalans més importants de la música de finals de segle XIX i principis del XX. Influí en les noves generacions de compositors. La seva obra reflecteix complicitat amb els compositors Isaac Albèniz i Enric Granados, amb els quals compartí el projecte i la creació del Teatre Líric Català, i també la influència dels seus mestres, el compositor, professor i musicòleg Felip Pedrell, Carles G. Vidiella o el violinista Ernesto Cioffi, i entrà tot seguit, a formar part de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu.[1]
A la
dècada de 1890, mentre les sarsueles i el género
chico triomfaven als teatres i òperes, va proposar un model de música
catalana: repertori simfònic, teatre líric i cançó coral. Amb la col·laboració d’Ignasi Iglésias, Miquel Utrillo, i la producció musical dels Espectacles i audicions Graner, endegà, al teatre Tívoli, la creació del Teatre Líric Català.
Enric Morera va estudiar a Brussel·les cinc anys, de 1885
a 1890, any en què tornà a Barcelona i fou a la ciutat comtal que aconseguí entrar en
l’orquestra del Liceu, on actuà per espai de tres temporades.
En l'ambient musical de
la Barcelona d’aquells anys, a part de Granados, Antoni Nicolau, Amadeu Vives i
Lluís Millet, destacaven compositors com Josep Garcia Robles, Francesc Alió, Joan
Gay o Josep Lapeyra. Enric Morera, que en aquell moment tenia
25 anys, va entrar en la vida musical barcelonina portant aires de fora i l’empenta
de la seva joventut,[2]
de manera que no li costà gaire fer-se amo de la
situació. A finals de 1892, debutà amb una composició orquestral titulada Dansa dels gnoms, “petita obra
simfònica, força interessant, esdevenint com a resultat, imposant-se tot seguit
per la novetat”.[3] La Dansa de gnoms s’estrenà a
l’Associació Musical de Barcelona el 13 de novembre de 1892.
El seu moment de glòria
va arribar, però, el 1893 amb el poema simfònic Introducció a l'Atlàntida, inspirat en la introducció de la creació poètica de mossèn Cinto Verdaguer, que la Societat
Catalana de Concerts va estrenar en teatre
Principal el 24 de febrer del 1893, dirigida pel mestre Antoni Nicolau.[4]
Amb l'estrena d'aquesta obra, Morera es va manifestar com
una nova promesa. S’explica que el mestre Nicolau va dir a Morera, abraçant-lo amb efusió i brillant-li
llàgrimes als ulls, “si així comences,
com acabaràs? Ai de mi, que no ho podré veure!”
Morera va aterrar a Sitges, com tants altres artistes,
escriptors i músics, de la mà de Santiago Rusiñol. El 1893 va participar en la
segona Festa Modernista amb la interpretació, al Prado, de fragments de les
seves Sonata en do menor i Quartet en si menor. En
la primera part de l’acte, a més de les obres de Morera se’n van interpretar
altres de David Popper, Benjamin Godard i un Quintet de César Frank. I en la segona,
s’estrenà la traducció catalana, feta per Pompeu Fabra, de La Intrusa
de Maurice Maeterlinck,[5] on Raimon Casellas interpretava el paper de l’avi.
A la Quarta Festa Modernista, que tingué lloc el 14 de febrer de 1897, es va estrenar al Prado el drama líric La fada, amb lletra de Jaume Massó i Torrents i
música d’Enric Morera. Tracta d’amors tràgics derivats de rivalitats familiars dins d'un
context, medieval i mitològic, situat en el Pirineu català.
En les seves estades a Sitges, Morera va fer amistat i
coneixença amb molts sitgetans. Un gran amic seu va ser Salvador Robert,
conegut per Tirano, un barber culte, polifacètic i pintoresc, molt aficionat a
la música, que es va fer amic de tota la intel·lectualitat sitgetana o que
visitava Sitges. L’any 1909, Morera va apadrinar el fill del Tirano, Jordi. I també
va conèixer els Riera, especialment la que seria la seva dona, Maria Riera, la
filla de la família. Els pares de la noia eren Joan Riera i Fabre i Marcel·la
Mestre i Cot i vivien al carrer de Sant Bartomeu número 2. Mentre festejaven, la
Voz de Sitges explica que l’agost de
1897 “el coro Catalunya Nova que dirige el maestro Morera ha estrenado una
magnífica bandera confeccionada por la simpática y hermosa señorita María Riera
y tres varias de sus amigas”.[6] El 22 de novembre d’aquell mateix any 1897, Enric Morera i Maria Riera es
van casar al Santuari del Vinyet. Els havia de casar mossèn Cinto
Verdaguer, però finalment va
ser el rector de Sitges, Josep Bricullé. Els padrins van ser el pintor Arcadi
Mas i Fondevila i el metge Gaietà Benaprès, i com a testimonis Santiago Rusiñol
i Antoni Almirall i Romagosa [7]. En un
primer moment, el matrimoni
va anar a viure a Barcelona.
Morera va tenir també gran participació en la cinquena Festa Modernista, el 5 de juliol de 1899. Al
teatre del Retiro, el pianista Joaquim Nin va interpretar obres de Morera, Joan Gay, Francesc Alió i altres, Ignasi Iglésias va
estrenar Lladres!, Apel·les Mestres La reina del cor, amb música de Morera, i Santiago Rusiñol L’alegria que passa, amb música també d’Enric Morera.
Durant aquests anys de relació amb el Modernisme, Morera va ser impulsor de diferents iniciatives musicals. Així, el 14 de juliol de l’any 1895, va fundar la coral Catalunya Nova, formada per obrers, a l’estil dels cors de Clavé. Rusiñol inmortalizà aquesa acció en un quadre que es troba en un lloc preferent al Cau Ferrat. El seu primer concert va ser en el saló de l'Ateneu Barcelonès, el 7 de març de 1896 i, després va recórrer nombroses poblacions del país, entre elles Sitges. Com el 8 de setembre de 1897, en què actuaren al Retiro. I el 10 setembre de 1899 en què van cantar la missa de Glòria al Vinyet i a la tarda hi van fer un concert al Retiro. Morera va dirigir la Catalunya Nova fins a l’any 1900. El quadre del Cau Ferrat on Rusiñol pintà el nostre compositor dirigint el cor Catalunya Nova, encara resta penjat al gran saló del museu, això ens fa indicar que Rusiñol li tenia un gran afecte.
Cartell de La Fada
Amb tot, Enric
Morera i Maria Riera van decidir anar a viure a Sitges. Com que
Morera volia viure en un lloc isolat, ell i el seu amic Salvador Robert, Tirano, van recórrer les masies de la rodalia. El mas d’en Puig, havia estat
reformat recentment, com indica la data de 1900 que figura a la seva façana, i
va agradar a Morera. El Tirano va fer gestions amb l’amo del mas, Rafael
Llopart Ferret, i aquest va llogar unes habitacions al matrimoni.
L’estada al mas d'en Puig fou fructífera per a Enric
Morera. Era una vida tranquil·la però no aïllada. Morera hi rebia amics i
coneguts als quals feia escoltar fragments de l’obra que estava component [8].
Actualment, una placa a la paret
del mas ho recorda: "En aquest mas d’en
Puig va residir el mestre Enric Morera Viura els anys 1901-1905, i hi va
compondre les seves obres. Sitges 1980".
Al mas d’en Puig, Morera va acabar l'òpera Empòrium. En parla l’Eco de Sitges: “El amigo Morera se
dedica en sus alegres soledades a escribir la ópera Empòrium… cuyo primer acto, bajo libreto del señor Marquina, está
terminado. La obra [però] no està terminada [setembre de 1901], le falta
todavía el tercer acto. (…). El ambiente de aquel delicioso sitio, la misma
soledad que le rodea, la despreocupación de las cosas de la tierra, todo
contribuye a que el compositor se entregue a sus anchas a su trabajo favorito y
que este nazca fresco cual capullo de penetrante aroma”[9].
Acabada
la seva òpera, però, Enric Morera va fer una cosa contradictòria amb el que
sempre havia defensat: se’n va anar a Madrid, on va estar entre 1902 i 1905.
Just
arribat a Madrid, Morera s’adreçà al Teatro Lírico, acabat de construir, i va
oferir l’òpera Emporium al seu
director Ruperto Chapí, que era qui tenia l’última paraula en el món del teatre
musical madrileny. Chapí li va acceptar l’òpera i van començar els assaigs.
Segons l’Eco: “Nuestro amigo don Enrique Morera
continua en Madrid siendo objeto de toda clase de consideraciones… [En] el
teatro Lírico se ensaya la ya célebre
ópera Empòrium cuya partitura, según
nuestras referencias entusiasmó a nuestros respetables compatricios,
confiándose que su estreno pordrá tener lugar a mediados del próximo abril,
augurándose con tal motivo un grandioso éxito al maestro Morera”. [10] Però sembla que algú no hi va estar d’acord i aconsellà
l’empresa que ho deixés, i Morera i la seva obra van quedar al mig del carrer.
Però
Morera no es va adaptar a l’ambient madrileny, i venia de tant en tant a Catalunya.
El desembre de 1903, Morera executà al piano
del Cau Ferrat fragments de les seves obres recents i treballa incansablement
en diverses obres musicals per a escena.[11]
El 6 de maig de 1904, va inaugurar un estudi a la platja de Sant Sebastià, al
qual va donar el nom d’Empòrium. En
la inauguració va interpretar el Vals de
les estrelles, de la sarsuela La
vuelta de Pierrot. Van parlar Joaquim Benaprès i Bonaventura Julià. El
mestre Amadeu Cuscó va tocar una peça musical feta sobre un poema de Trinitat
Catasús. Enric Morera va enumerar les seves produccions sitgetanes, des d’Empòrium fins a La nit de l’amor. I també van parlar, Josep Soler i Cartró i
Bartomeu Carbonell Batlle. També el 1904 posà música a una obra de teatre
infantil estrenada al Retiro, escrita per Joaquim Benaprès i Mestre, titulada Nit de
trons
Va ser l’any 1905 quan Enric
Morera, amb l’Empòrium
encara inèdit, tornà a Barcelona. A la publicació Cu-cut va sortir la caricatura del mestre amb l’al·legoria de La canción del náufrago i la llegenda “anar
per llana i tornar esquilat”. En el seu retrobament amb la ciutat de Barcelona, va establir
contacte amb els Espectacles i audicions Graner, i va posar música a
obres com El comte Arnau, de Josep
Carner, estrenada el 14 d'octubre del 1905. I finalment, va poder
estrenar al Gran Teatre del Liceu, no sense haver de superar inconvenients, la seva òpera Empòrium.
 |
| El mestre Enric Morera |
A finals
de 1906, Morera havia de posar música a un drama en quatre actes de Trinitat
Catasús[13], però el projecte no va acabar de fructificar. Aquesta
peça, inspirada en L'Atlàntida, de
Jacint Verdaguer, "ha inspirado a nuestro poeta don Trinidad Catasús una
interesante trilogía, una de cuyas tres partes ha terminado con el nombre de Alcides, libreto en cuatro actos que el
maestro don Enrique Morera ha aceptado con viva complacencia para desarrollarlo
en música, dando vida a un drama lírico". I també fou a la seva sínia on
Enric Morera va compondre la música de la rondalla d’Àngel Guimerà, La santa espina, que es va
estrenar al Teatre Principal de Barcelona el 19 de gener de 1907. Malgrat la seva diferència d’edat, Morera i Guimerà van arribar a un grau d’amistat i
enteniment molt grans[14].
Pel mes
de març de 1908, llegim a l’Eco de Sitges la següent nota: “En la tarde del domingo último congregáronse varios amigos en la
deliciosa morada de D, Enrique Morera, en cuya blanquísima casa de campo del
eminente Maestro, el joven escritor D. Antonio Benazet y Plana dio lectura á su nueva producción Arrant del cel, drama en tres actos,
cuya acción se desarrolla en una elevada cumbre. El argumento, muy atrevido por
cierto, agradó mucho à los concurrentes, quienes agradecieron al señor Benazet
la audición de su obra y al señor Morera la exquisita deferencia guardada á sus
entusiastas admiradores”.[15]
Malgrat aquests èxits, Enric Morera considerava que a
Catalunya havia tingut massa problemes i que no s’hi podia guanyar la vida de
manera adequada. I l’estiu de 1909 va decidir tornar a l'Argentina, a provar
fortuna., però només s’hi va estar un parell d’anys. I malgrat tot i amb tota la pena del món, Morera va tornar
a Catalunya. Per poder-se repatriar, li calgué recórrer a l’ajut de bons amics
i compatriotes. Amb la moral enfonsada arribà a la ciutat comtal i va anar a
Sitges, a la seva sínia. I a Sitges, a finals de setembre, s’hi celebrà una
festa al Pavelló de Mar, on “en la noche del pasado lunes, reinando
durante la comida íntima expansión y
franca alegría por haber recobrado nuestra villa al eminente maestro...”. [16]
El 29 de juny del 1935, els seus amics l'homenatjaren a
Sitges, al teatre del Retiro, amb la representació de L'Alegria que passa, La nit
de l'amor i un concert coral. I el març
de 1936, en sortir Companys i el govern de la Generalitat de la presó en què
estaven pels fets d’Octubre, tres mil orfeonistes van cantar Els Segadors dirigits pel mestre Morera.[17]
També l’any 1936, va musicar dotze cançons del llibre Les cançons del llibre de la Pàtria, de Josep Vives i Miret i es va publicar la seva
autobiografia Moments viscuts.
En
esclatar la guerra Civil, Morera es refugià amb la seva família a Caldes de
Montbui, on el seu amic Lamote de Grignon estiuejava des de
feia anys. En acabar-se la guerra el gener de 1939, Enric Morera passà els seus
darrers anys de manera discreta, si bé l’any 1940 encara estrenà al Teatre
Victòria de Barcelona la sarsuela en dos actes El rancho de los Rosales, amb lletra de Gaston A. Màntua. Enric
Morera va morir el 12 de
març de 1942 a Barcelona, als 76 anys, sense que la premsa se'n fes pràcticament
ressò.
En els anys
immediatament posteriors a la seva mort, el mestre Morera era recordat però
només en els ambients musicals. A Sitges, el 1953 es donà
el seu nom a un carrer del sector del Vinyet. Durant la festa major de l’any 1966,
el del centenari del seu naixement, es va posar en escena, als jardins del
Retiro, l’òpera Tassarba, amb l’orquestra,
el cor i el ballet del Gran Teatre del Liceu.[18]
I el 1993, en el
centenari de les Festes Modernistes, els Amics de l’Òpera de Sabadell van representar
La fada al Prado Suburense, sota
direcció de Mirna Lacambra.
El 2015 amb motiu del 150è aniversari del seu naixement,
te lloc a diferents localitats catalanes, entre elles Sitges, la seva
commemoració amb la realització de diferents actes, concerts i exposicions.
[1]
Iglesias, Ignasi. Enric Morera : estudi biogràfic. Barcelona
: Artís, 1921, p. 16
[2]
Panyella, Vinyet. Santiago
Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona : Edicions 62, 2003, p. 274
[3]Pena, Joaquim. Enric
Morera : assaig biogràfic. Barcelona : [President
Macià], 1937, p. 25
[4]
Pena, Joaquim. Enric Morera : assaig biogràfic. Barcelona
: [President Macià], 1937, p. 26
[5] Planes,
Ramon. El Mestre Morera i el seu món. Barcelona:
Pòrtic, 1972, p. 75
[6]
La Voz de Sitges núm. 189, 22.VIII.1897
[7] Saperas, Miquel. El Mestre Enric Morera. Andorra la Vella
: Andorra,1969, p. 40 | La Voz de Sitges núm. 203, 28.XI.1897.
[8] Baluard de Sitges, 20.X.1901 | L’Eco de Sitges 15.IX.1901
[9]
L’Eco de Sitges, 18.VIII.1901 | L’Eco de
Sitges 15.IX.1901
[10]
L’Eco de Sitges, 9.III.1902
[11]
L’Eco de Sitges, 15.VIII.1903
[12] Planes, Ramon. Llibre de Sitges. Barcelona: Selecta, 1952,
p. 225-226
[13]
“El Eco de Sitges, 19.I.1907
[14]
Iglesias, Ignasi. Enric Morera : estudi biogràfic. Barcelona:
Artís, 1921, p. 39
[15]
L’Eco de Sitges, 8.III.1908
[16] M.A.R. Banquete a
Morera a l’Eco de Sitges, 1.X.1911
[17]
La Libertad, 1.III.1936
[18] Homenaje
al maestro Morera. Diario de Barcelona, 19.VIII.1966 | La Vanguardia,
18.VIII.1966
Subscriure's a:
Missatges (Atom)