dilluns, 26 de setembre del 2022

CABEÇUTS





















Anys 40




Quin és l’origen dels cabeçuts? originàriament, apareixen per contraposició amb els gegants i son una variant o extensió de la màscara o mascarot. Es té constància de que la primera referència documentada en la Corona d’Aragó és d’una processó del Corpus de Barcelona de l’any 1380. Apropant-nos a la teoria de què poguessin existir cabeçuts o capgrossos anteriors a les dates esmentades, en el llibre Gegants i altres entremesos de la Garrotxa de Josep Murlà, ens documenta la referència de 1678, en que en l'inventari de béns comunals es cita: lo gegant, gegantessa, gegantó, mulassa y ninoy ab llurs vestas ja molt usades. D'aquesta cita en traiem que existeix la possibilitat que ninoy es refereixi a un cabeçut, nano o noi. 
Malgrat els possibles orígens que suposem, es pot afegir, concretament als cabeçuts les representacions de figures que són caps amb cames, o éssers en els quals el cos també és un cap. Segons Joan Amades, els cabeçuts són relativament moderns a Catalunya. Les primeres dades que va trobar eren de començaments del segle XIX. Fins i tot, apunta com a primer possible capgrós documentat el Lligamosques d’Olot. Actualment, coneixem l’existència de cabeçuts al segle XVIII com ara els de Cardona i els de Reus, documentada la seva construcció el 1774. Al segle XIX, n’hi ha documentats, entre altres llocs, a Manresa (1852), Berga (1853 i 1890), Vilafranca del Penedès (1859), Tarragona (1865) i Capellades (1899). 
No cal oblidar que en el segle XVIII van sovintejar les prohibicions dels entremesos. Primer va ser el 1714 i el Decret de Nova Planta de Felip V, més tard sovintegen les prohibicions fins arribar a la de 1780 de Carles III. Tanta repressió va suposar la fi per a molts entremesos. A finals del segle XVIII i començament del XIX van significar una represa a nivell popular i per tant el Corpus va significar més que mai una celebració festiva de caire popular, en la que els entremesos van anar perdent el seu sentit religiós i es van incorporar a la processó elements purament lúdics. 
Pel que fa al folklore festiu català, els cap-grossos, nans i cabeçuts son d’incorporació tardana. Amades els situa a principis del segle XIX, però sembla que amb anterioritat en algunes poblacions hi havia els esparriots (persones abillades amb màscares grotesques que encapçalaven les cercaviles davant dels gegants i que van anar evolucionant fins a convertir-se en cabeçut). En el cas de Sitges, en els seus inicis, els Cabeçuts no tenien una dansa pròpia. 
El fet que, com ja deia Amades l’any 1934 en el seu llibre de Gegants, cabeçuts i Altres entremesos esmentés que els cabeçuts de Sitges “fan quatre giravoltes sense cap concert ni harmonia” i que “van abillats de maneres molt variades sense guardar entre ells cap mena d’harmonia ni relació” diu suficient com per aclarir que a la nostra vila no hi ha havia consciència d’elaborar cap dansa específica que permetés fer un ball amb coreografia pròpia i donar així un caire més “harmònic” als cabeçuts. Al programa de la festa major de 1969 hi trobem: los años transcurridos han desmerecido esta representacion, y ultimamente los cap grossos, muy seriados en construcción, sin ningún caràcter, han pasado a acompanyar a los gegantes, mezclándose en sus evoluciones. 
Darrerament, s’ha girat la truita i els cabeçuts actualment gaudeixen d’una esplèndida posada al dia gràcies a la tasca ingent de l’Agrupació de Balls Populars, incorporant de tant en tant un personatge local a mode d’homenatge i ballant al so de diverses coreografies.

dimecres, 1 de juny del 2022

CLUB DEPORTIU SITGETÀ

En homenatge al jugador de futbol AntonVinyals del primer equip del C. D. Sitgetà, el 13 de juliol de 1924 es celebrà un "gran festival" a Sitges. Segons consta l'Eco de Sitges d'aquella setmana, "Este comenzó por una carrera pedestre, de velocidad, habiéndose corrido 200 metros y salido vencedor el equipier Picola, que ganó un magnífico premio. Seguidamente, tuvo lugar un interesante partido de futbol, entre una selección del F. C. Barcelona, formado por Uriach, Bota, Tejeiro, Ollé, Riera, Bosch, Vinyals, Tejeiro, Vey, Paló y Fusté, contra nuestro Sitgetá alineado por Mirabent, Fonfría, Mellado, Miret, Banqué, Vinyals, Sabaté, Picola, Sierra, Vidal y Aleo.

El encuentro tuvo fases espléndidas, terminando el primer tiempo con un resultado de 0 goals. En la segunda parte el resultado fue de 2 a 1, favorable al Sitgetá, siendo los tantos, obra de Picola.

Acudió al campo un enorme gentío, que de veras rindió homenaje al voluntarioso Vinyals. Arbitró el partido el colegiado señor Bahonza, bien. Luego, el Club Ciclista Sitgetá efectuó una carrera de cintas, que gustó mucho, clasificándose vencedor el joven José Masip. El festival terminó con una carrera de lentitud, venciendo el joven J. Abella"

S. Mirabent [L'Eco de Sitges, 20 de juliol de 1924]

Cartell anunciatiu FC Barcelona i CD Sitgetà

 

dimecres, 27 d’abril del 2022

Maria Rusiñol i Denís

 

Un retrat d'una jove Maria Rusiñol amb els seus pares, Lluïsa Denís i Santiago Rusiñol

Única filla del pintor Santiago Rusiñol i Prats i Lluïsa Denís i Reverter, Maria va viure la seva infantesa allunyada del seu pare, que viatjava constantment, però ben en contacte amb el món de l'art i amb els personatges de la Barcelona artística de les primeres dècades del segle XX. Tot i així, va ser el seu pare qui, en l'adolescència, la va animar a pintar, per bé que mai va tenir una formació reglada, en el sentit que no va assistir a cap acadèmia d'art.

És autora del recull poètic Llibre de versos (1928) i de L'Arna (Poema rural) (1953), novel·la de tema burgès i amb un cert component didàctic i moralitzant. També publicà la biografia Santiago Rusiñol vist per la seva filla (1950), a través de la qual defensà la figura del seu pare.


Llegim un fragment:

"Moltes vegades anàvem a Sitges tots dos a passar uns dies. Totes se les pensava per distreure’m. Perquè no m’enyorés feia venir totes les criatures del barri. Anàvem a dinar a la platja. L’Utrillo ens feia ombres xinesques [...] Sitges era el poblet que jo recordo de la meva infància com una taca blanca arran del mar. Des del terrat fins a les voreres era d’una blancor enlluernadora. No hi havia entrat l’estiuejant, ni l’arquitecte, ni la urbanització, ni el nou ric; les cases no tenien cap estil; per això feien tan bonic. Eren senzilles, sense sotracs artístics; eren reposants, serenes; eren cases que t’obligaven a sospirar: “I que hi deu fer de bon viure!”. Les anava mirant mentre baixava per aquells carrers estrets que duen fins a la Ribera, que era, ni més ni menys, un barri de pescadors. Els trobaves asseguts als portals, fumant les seves pipes, mentre les dones sargien les xarxes a la platja. Tots coneixien el meu pare. El feien seure i li oferien un gotet de malvasia. Els més atrevits li preguntaven: - I doncs, senyor Rusiñol, quan ens ha de retratar?"

Maria Rusiñol Denís. Santiago Rusiñol vist per la seva filla. Barcelona : Aedós, 1955, p. 72-73






divendres, 17 de setembre del 2021

Descripció de la vila de Sitges a finals de s. XVIII




Dibuix de l'ermita de Sant Sebastìa. Lluís Rigalt Farriols (Barcelona, 1814-1894)


La Villa de Sitges está situada al Oriente de Barcelona de donde dista ocho leguas, pero es del Corregimiento de Villafranca, que tiene a su Norte á cuatro leguas de distancia, y á los diez y ocho grados y veinte minutos de longitud, y cuarenta y un grados y diez y siete minutos de latitud, consta de mil vecinos en una Iglesia Parroquial dedicada a Nuestra Señora de la Asumpcion, Santa Tecla, y san Bartolomé; está servida por tres Vicarios, y nueve Clérigos, perteneciente á los Canónigos de la Seo de Barcelona; tiene un Hospital, y un cuartel para Infantería, y Caballería. Está en el camino Real que vá de Valencia á Barcelona ; en dicha Villa empiezan las costas de Garraf, que son unas montañas muy ásperas, en las cuales suelen hacer los Moros sus emboscadas para salir al encuentro á las embarcaciones Cristianas, sin embargo de haber algunas torres con guarnición para su resguardo.

El terreno de esta villa no es muy fértil en granos, pero produce lo necesario para el consumo de sus naturales : abunda en aceite, avellana, almendra, cáñamo, y mucho vino : de la uva que en ella se coge, se hace la malvasía tan especial, y estimada de los extranjeros, de cuyo genero se abastece España, Roma, Nápoles, Francia, Inglaterra, y otras partes ; este comercio lo hacen sus mismos naturales, como igualmente el de las anchovas que pescan, y de los encaxes y blondes que hacen sus mujeres, y niñas, que son industriosas, y aplicadas como todas las del Principado.

Es esta Villa de las mas antiguas de Cataluña ; pero como fue este Principado, el teatro de la guerra tantos años, quemaron los enemigos los Archivos, y papeles que pudieran ilustrarnos sobre este asunto : su antigüedad la firma el Arzobisco Marcá, fol. 141



Font: Atlante español, ó Descripcion general geográfica, cronológica è histórica de España ... de sus ciudades, villas y lugares mas famosos ... : adornado de estampas finas que demuestran las vistas perspectivas de todas las ciudades ... / Autor : Espinalt i Garcia, Bernat

Publicació : En Madrid : en la imprenta de Pantaleon Aznar, 1781

dissabte, 27 de febrer del 2021

POSTALS

 





Àngel Toldrà Viazo fou un editor de postals català. Realitzà un gran treball com a editor de postals. Signava les postals editades amb les sigles ATV. La seva activitat professional no va ser la fotografia, sinó que estava al capdavant d'una casa de venda de papers i allí mateix editava i venia les targetes postals. Les imatges daten entre 1905 i 1915




Lucien Roisin Besnard fou un fotògraf i editor francès, establert a Barcelona i conegut per la gran quantitat de postals que va produir o aplegar de molts racons de Catalunya i Espanya durant la primera meitat del del segle xx.






dissabte, 16 de gener del 2021

SANT ANTONI, PATRÓ DELS ANIMALS

 

Festa de sant Antoni al carrer de Port de n'Alegre. Finals de segle XIX


En tot el mes de gener i en la tradició popular catalana hi ha tot un conjunt de sants posseïdors de llargues i espesses barbes que celebren la seva festivitat al llarg de la mateixa setmana, cosa que fa que el nom popular sigui la setmana dels barbuts, coincidint amb la més freda de l'any.

Les principals diades que inclou la Setmana dels Barbuts són les dedicades a tres sants que es representen tradicionalment amb barba: Sant Pau ermità (15 de gener), Sant Antoni Abat (17 de gener) i Sant Maür Abat (18 de gener). També hi ha qui inclou dins aquests sants a Sant Vicenç màrtir (22 de gener) i altres sants barbuts menors, com Sant Benet i Sant Efigi (15 de gener), Sant Faci (18 de gener) i Sant Canut (19 de gener).

A Sitges, antigament,, el 17 de gener era una diada senyalada, el dia de Sant Antoni Abat, conegut popularment com «Sant Antoni dels burros o dels animals». Aquest dia era una gran festa. Es feia la benedicció, dels animals, des del baluard Vidal i Quadras, tots guarnits i molt ben abillats, destacant els de les cases de transports de can Matas i de can Gori Mirabent[Manel, L'Eco de Sitges, 29 de gener de 1977]Hom veia com més d'un genet corria al trot per la platja fent una demostració d'habilitat. Un cop beneïts els animals, es feia una passejada per la Vila, i no hi faltava la banda de música que tocava passos-dobles.  

Aquesta festa es celebrava, almenys des de mitjans dels segle XIX,  i el lloc habitual era a la platja de Sant Sebastià o carrer Port d'En Alegre, que ve a ésser el mateix hi havien dues festes que es celebraven en el carrer, la de Sant Antoni Abad (sant Antoni dels burros) i la de Sant Sebastià. Les dues en el mes de gener. La primera, molt tradicional amb la cavalcada i benedició de cavalleries, i la segona amb les parades de bargallons. Al carrer aleshores hi havia quatre cellers amb els seus cups corresponents. [Manel, L'Eco de Sitges, 9 de gener de 1982]

Algunes de les cròniques de L'Eco de Sitges ens diuen: "Siguiendo la tradicional costumbre, el domingo próximo, fiesta de San Antón Abad, tendrá lugar en la playa de San Sebastian la religiosa ceremonia de bendecir a los animales. Se nos ha dicho, sin que salgamos garantes de la noticia, que, aprovechando la oportunidad de ser día festivo, este año los caleseros tratan de acudir a dicho acto con las caballerías enjaezadas precedidos de una música". L'Eco de Sitges, 10 de gener de 1897.

dimecres, 16 de desembre del 2020

LA BUFERA




La Bufera és un dels llocs avui desapareguts. A tocar de la punta de les forques, al que aleshores eren les afores de Sitges, el lloc desapareix degut a la construcció del port d'Aiguadolç. 

"La Bufera", situat en el sector conegut com "Les forques", on avui hi ha el port esportiu d'Aiguadolç. Era un forat fet de forma natural a uns 15 metres del mar. En petar les onades contra la costa, pel forat sortia un vent acompanyat del soroll de l'onada contra les roques. Era un lloc on hi acostumaven a anar-hi gent de Sitges a portr els nens i nenes a passejar i berenar al mateix temps, quan no hi havia escola. Les criatures s'entrenien en tirar farigoles o altres herbes pel forat, que la força de l'aire que sortia les retornava amb força amunt, el que feia que servís de gran distracció per als petits.

Manel Ferrer Hill. L'Eco de Sitges, 5 de febrer de 1983




La Bufera, rere sant Sebastià, un lloc on els sitgetans hi anaven a peu d'excursió quan aquest indret era ben be les afores de Sitges

LA BUFERA també va ser un periòdic satíric - fins i tot la redacció i la impremta eren inventades. Va sortir amb motiu de les eleccions municipals de l'any 1922 i va ser dirigit per Josep Soler i Cartró, director i fundador del setmanari L'Eco de Sitges :

La Bufera : Bufarà sempre que hi hagi tràngol i marejada. Redacció: Platja d'Aiguadolç, cantonada el Torrent dels Ases


Claudi Mas i Jornet també en va fer un poema, en publiquem alguns dels versos:


LA BUFERA

del llibre de poemes de Claudi Mas i Jornet, 1914

1. (Cova marina, prop de Sitges. Les onades, baten-t'hi amb violencia, comprimeixen l'aire del seu interior, que surt, udolant per una esberla del sostre).


Les roques nues de la costa brava

en'quells indrets tenen quelcom d'humà:

d'un clam sinistre que jamay s'acaba,

esgarrifades semblen tremolar.

Hi ha un esboranc del mar a la vorera

que es resirall d'un calaboç pregon

a dins, radiant com acosada fera,

hi jau un monstre des que'l món és món.


Qui es el damnat? Quin és el crim que expía?

Del tràgic fet se'n esborra'l recort.

No més se sap que sempre nit i dia

hi ha un foll que brega en mig del desconhort.


Brega, captiu d'endimoniades furies

y ni venç ni se sent mai defallir

brega obstinat, per sobre les centuries,

en lluita inacabable amb el Destí.


...

I mai s'agota son desig de fuita

per més que sempre el resultat és nul

Tot reprenent la mil·lenària lluita

de nou fendeix l'espai son ronc bramul.


diumenge, 15 de novembre del 2020

LA PALMA (1905-1908)

HISTÒRIA DE LA 'TERCERA' SOCIETAT RECREATIVA DE SITGES



L'Edifici de la Palma. Fotografia de Joan Yll i Fontanals


Fa anys va existir, a banda del Casino Prado Suburense i de la Societat Recretiva El Retiro, que aquest any celebra els seus primers 150 anys d'existènci, una rivalitat des dels seus inicis fundacionals, quan a Sitges hi vivien vora les tres mil persones. 

Des de les primitives bandes de música, el Gra i la Palla, els casinets, han anat recreant una mena de competència, cosa que ha fet, o almenys ha servit perquè desprès de més d’una centúria, pervinguin aquestes entitats fins a arribar tal com les coneixem avui en dia.

 

De com es va originar una societat anomenada La Palma, ens hem de remuntar a principis de l’any 1904, per la primavera. Per aquells temps, quan tant la Societat Recreativa El Retiro com el Casino Prado Suburense estaven ja ben assentats dins el panorama social de la vila, va ser quan va entrar en vigor el nou reglament de la societat del Prado, que limitava el poder de Josep Carbonell, àlies Senalla en benefici de la Junta Directiva de dita societat. Trobem a les cròniques de l’època notes sobre aquest fet: “La comidilla de estos días ha consistido en comentar la discrepancia surgida entre la Junta Directiva de El Prado suburense presidida por don Bartolomé Misas Rosés y el usufructuario del edificio D. José Carbonell Vidal, quien, no acatando las disposiciones del nuevo Reglamento, pretende ser libre de alquilar la sala de espectáculos a quien crea conveniente tanto para dar en la misma funciones teatrales, como para organizar veladas, celebrar mitins o disponer otra clase de diversiones”[1] cosa que provocà la separació de Senalla, que era una de les persones més popular del casinet de dalt, i que anteriorment havia estat el director de la banda del Prado, primer anomenada “del Pensil” o “d’en Carbonell”, i posteriorment “del Prado”, el mateix que l’any 1869 va tenir la valentia de comprar, amb prou privacions i amb prou feines, un terreny al llavors afores de la vila on aixecà la primera sala de festes particular que hi va haver a la vila, El Salón Suburense, i que més tard, el 1878, es convertiria en la seu del Casino Prado, així doncs i per aquest fet, va proporcionar al bàndol contrari, és a dir, la gent de El Retiro, un esplèndid motiu per a criticar i riure’s de les penalitats dels seus antagonistes tradicionals. Així doncs, una vegada fora del Prado, en Carbonell, amb pocs recursos i sense massa diners però animat pels seus incondicionals amics, aquells que fins aleshores havien estat del Prado i també per un bon grup de socis de El Retiro, s’animà novament amb una nova pensada i amb un nou projecte sota el braç de considerable envergadura i fer realitat la construcció d’una nova entitat social anomenada: La Palma.[2]

Durant gairebé quatre anys, la vila va gaudir de tres societats a la vegada: El Prado, El el Retiro i La Palma. Construït el 1905, va tenir una curta però intensa vida, fins al punt que encara es recorda el nom del carrer com a “carrer de La Palma”,

Les activitats de dita societat, s’iniciaren per Carnaval del febrer de 1905. Per aquestes dates[3], els retiristes optaren per fer la guitza als rivals donant suport a La Palma, que eren partidaris de Josep Carbonell. Per això, trobem que els músics de la seva banda, “no han querido abandonarle en la desgracia.”

Com que encara s’estaven tramitant els permisos per a la construcció del local al carrer de Santiago Rusiñol, els balls es van haver de fer en un lloc provisional; a un magatzem del carrer de Sant Salvador, cantonada amb la Bassa-rodona i on la premsa de l’època assegurava que “los bailes en La Palma resultó ser un grandioso éxito, siendo insuficiente el salón para dar cabida á la gran extraordinaria concurrencia adicta al popular D. José Carbonell Vidal[4]

La nova sala d’esbarjo va construir-se amb rapidesa i les obres començaren el dia 20 de març, sota la direcció del contractista Francesc Virella i Escofet, enmig de no poques traves per part del primer tinent d’alcalde, i aleshores president del Casino Prado, Bartomeu Misas. El 15 d’abril, El Eco de Sitges informava que, salvades les dificultats que obstaculitzaven l’aixecament de La Palma, “esta tarde han quedado instalados en su sitio los tres grans caballetes de madera que deben sostener la cubierta, trabajándose con febril actividad para inaugurar dicho nuevo local en la noche de Pascua de Resurrección con un baile público”.

L’alcalde Francesc Batlle i Gené (antic retirista, passant a les files del Prado) va fer un últim intent desesperat per impedir l’obertura de La Palma posant traves a la inauguració del saló de ball, però finalment, atendiendo a un volante recibido del Gobierno Civil de Barcelona”, hagué d’acatar les disposicions superiors i permetre que el nou local obrís portes a la data prevista, el 23 d’abril de 1905[5]. Així doncs, l’entitat es va crear per divergències polítiques.

Els del Retiro li donaren el suport necessari per bastir la societat i el punt àlgid de l’entitat va esdevenir per Carnaval de 1906 on La Palma va assolí el seu punt màxim de popularitat. Ja a la nit de reis, iniciant la temporada carnavalesca, quan les tres entitats sitgetanes organitzaren els diversos balls de màscares precedits de les corresponents comparses, La Palma, composada per 64 parelles, doblava les del Casino Prado i El Retiro juntes, formades per 32 i 23 parelles respectivament. Més tard i per la nit de la Candelera, La Palma se superà a si mateixa i tornà a treure al carrer la comparsa més nombrosa amb un total de 102 parelles de palmistescon un jinete al frente ostentando una gran palma”, respecte als 80 de pradistes, i només 18 retiristes fent gran gatzara i al so d’alegres músiques populars de les respectives bandes de música que les acompanyaven. I amb aquesta gran corrua, recorregueren els carrers de Sitges. Aquest sorprenent resultat va ser fruit del gran suport que va rebre La Palma per part dels retiristes, per fer, una vegada més, la guitza als membres del Casino Prado.[6]

La base social de la Palma era el Sitges menestral i obrer amb un poder adquisitiu limitat, amb un tarannà més aviat socialista, doncs com ha quedat reflectit es procurava celebrar mítings i actes de divulgació  en temes legislatius, acords de congressos socialistes, etc. tot i que sovint s’havien negat els permisos per fer-hi mítings, al ser societat recreativa.

A diferència de Prado i Retiro, La Palma no comptava amb mitja dotzena de butxaques adinerades amb capacitat d’assumir les despeses que comporta la vida quotidiana d’una entitat. [8] 

El tancament de l’entitat

Quan els palmistes que havien estat anteriorment membres de El Retiro, havent aconseguit el seu objectiu, decidiren retornar a la seva societat retirista, La Palma s’esvairia i així no passaria de l’agost de 1908. L’entitat tancà les seves portes concretament el 12 d’agost de 1908. Quan això succeí, Josep Carbonell i Vidal passà a regentar el cafè Català, fins el 1913, que assumí la direcció de la banda musical de El Retiro.[10] Per contra, la major part dels palmistes procedents del Prado, decebuts de la situació, no hi retornaren. Contràriament, molts d’ells passaren a ser socis d’El Retiro.

 

A principis de 1909, la liquidació del local de diversions La Palma, era ja un fet. La directiva d’El Retiro, el 21 de març, comentava que “... Habiendo ofrecido los propietarios del local La Palma ceder a precio módico un piano para la Sociedad, la Presidencia manifiesta que no podiendo o no conveniendo verificar semejante compra, la ha realizado el dueño del cinematógrafo señor Bolet, con la condición de que dicho instrumento pueda utilizarlo en las sesiones de cine y llevárselo siempre que dicho señor lo estime oportuno.” Més endavant, el 13 de juliol, la mateixa junta proposava beneficiar-se de “...la existencia de algunos atrezzos y una decoración en el que fué teatro La Palma, así como varios brazos de gas de dicho salón de baile, cuya venta a precio baratísimo propone para esta Sociedad.” El Retiro aprofità aquelles rebaixes per autèntica liquidació, i adquirí tot aquell material, acordant “... el inmediato cambio de aparatos y aumento de luces en el salón de espectáculos.[11] 



[1] El Eco de Sitges,  22 de maig de 1904.

[2] ¡Ditxosa y desventurada Palma! Avans de que neixis, els teus padríns ja s’equivocan: volen que entris al món dels vius per escotilló, d’amagatotis... y l’erran. ¡Pretenen que no paguis drets de entrada com las demés companyas tevas, y t’aturan ja al donar el primer pas! ¡Oh, qué aixerits que són els que’t voltan! En particular D. Ramón, val un Perú! ¡Tan bé que lladra! Llástima que al obrir la boca ell mateix es mossegui!... Bolets. Baluard de Sitges, 8 d’abril de 1905

[3] El Eco de Sitges, 11 de febrer de 1905

[4] El Eco de Sitges, 18 de febrer de 1905

[5] (…) han puesto en condiciones de ser inaugurado mañana el nuevo salón para bailes y otras diversiones La Palma. El Eco de Sitges, 22 d’abril de 1905

[6] El Eco de Sitges, 17 de febrer de 1906

[7] Sierra, Roland. Cinc mirades del carnaval. El carnaval de començaments de segle. 1901-1923. Sitges, Societat Recreativa El Retiro, 2000

[8] (...) interpretaronse con acierto por la estudiosa compañia de aficionados dirgida por don Andrés Bosch Domingo. El Eco de Sitges, 4 de maig de 1907.

[9] El Eco de Sitges, 4 de maig de 1907

[10] La sala de diversiones La Palma ha cerrado sus puertas, habiéndose comprado para D. José Carbonell Vidal (...) el céntrico Café Catalá, a cuyo frente se halla desde el dia 5 de este mes. Deseamos al señor Carbonell, victima de los mas africanos odios locales, toda clase de prosperidades en su nuevo negocio. El Eco de Sitges, 9 d’agost de 1908.

[11] (A.H.R., Actes de la Socitat).



dilluns, 2 de novembre del 2020

EL LLIBRE CATALÀ EN TEMPS DE MODERNISME

LA FADA


Al Museu Maricel de Sitges es pot visitar una gran exposició: El llibre català en temps del Modernisme, comissariada per Aitor Quiney i Eliseu Trenc. Aquesta mostra «ofereix una visió sobre el que va significar el llibre com a objecte d’art des de la darrera dècada del segle XIX fins a la segona dècada del segle XX, un dels períodes més rics en la creació artística del nostre país». 
Sens dubte l’Art Modern o Modernisme català va ser un moviment de gran vitalitat creativa, una explosió d’imaginació majúscula i una decidida aposta intel·lectual per embellir la vida quotidiana.

A tall d'exemple, el 1897, Alexandre de Riquer va realitzar composicions decoratives per a la òpera La Fada que va composar Enric Morera, i que es va estrenar al Teatre Prado Suburense.



Al llibret, imprès per l'Avenç, de Riquer dibuixa aquesta "elegant figura d'una fada-dona d'aigua, que viu immergida dins un paisatge aqüàtic del qual sembla que l'ànima, és una de les imatges més emblemàtiques d'aquest folklore tradicional català, que els artistes modernistes, poetes, músics i pintors es van tornar a apropiar".

Fragment dels il·lustradors dins  el capítol sobre el llibre il·lustrat, paradigma del Modernisme gràfic per Elseu Trenc



Adrià Gual va fer la coberta de la tercera Festa Modernista del Cau Ferrat. Barcelona : L'avenç, 1895










Il·lustracions de Miquel Utrillo Molius per al llibre Oracions de Santiago Rusiñol publicat el 1897






El llibre catala`en temps del Modernisme . Aitor Quiney, Eliseu Trenc, Pilar Vélez. Barcelona : Viena ; Consorci del Patrimoni de Sitges, 2020

 

dijous, 29 d’octubre del 2020

CA L'ANTONIET


CA L'ANTONIET


Lloc molt antic vora la carretera de Vilafranca on s'hi anava per mitjà d'un camí  d'uns 250 metres (...). Era una antiga masia que ja portava aquest nom l'any 1824. Era un conjunt de sis vivendes, propietat de la família d'Antoni Almirall i Carbonell. 

Manel, l'Eco de Sitges, 26 de juny de 1982




Foto: Maig del 1992










 

Del llibre de l'Ignasi Mª Muntaner: 
Masia que hi havia uns 200 m al SE del barri de la Bòbila, a la banda E de l'actual carrer de ca l'Antoniet, més o menys davant del carrer de Luchon. La casa era almenys del segle XVIII perquè sobre un banc d'obra que hi havia al costat de la porta de la casa, hi havia una rajola que deia: "Aqví reposà per via / de recreo de lo ilustrí- / ssim senyor don / Joseph Climent / bisbe de Barcelo- /na lo primer dia / de ianer /1773. 
L'Era de Ca l'Antoniet era lloc on s'anava a menjar figues de moro i es feien aplecs els dies de festa. (...) La masia va ser enderrocada el 8 de novembre de 2004.


Muntaner, Ignasi Mª. El Terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, núm. 6 -Vol. 1, pàg. 51.

 


Fotografies: Francesc Parra

dimecres, 21 d’octubre del 2020

UN PASSAT SABATER I LA FESTA DE SANT CRISPÍ A SITGES

Si ens fixem en tot allò publicat sobre les fàbriques de sabates a Sitges, amb la quantitat de monografies sobre els diferents temes i aspectes que es pot parlar sobre la nostra vila, trobem que potser faltaria un monogràfic sobre aquest. El Grup d’Estudis Sitgetans, amb tres quaderns sobre el tema; La Fàbrica de Can Bóta, La Fàbrica Tarrida 1874-1908 i La Fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904 - 1959), amb els que es feia una repàs per tres dels establiments de calçat des de finals del XIX a prinicpis del XX i on el recordat mestre Antoni Vigó va elaborar dos d’aquests estudis i la recopilació inicial de la documentació referent a la fàbrica Benazet.


Sant Cripí, patró dels sabaters
(del quadern d'Antoni Vigó La Fàbrica de Can Bóta publicat pel Grup d'Estudis Sitgetans.
Per la diada del patró, Sant Crispí, es feia festa i el costum era d’anar a passar el dia a la muntanya lluny del brogit de màquines i de la rutina del treball. Els llocs més apreciats per a les sortides eren Vallcarca, Garraf, la font del Ferro, Lurdes i la Plana Novella. En la de l’any 1889 s’organitzà a la vigília una cercavila presidida per un peó al·lusiu al sant, guarnit amb tot de sabates, que recorregué els carrers de la vila al so de trompetes i bombos, i seguit per un reguitzell d’obrers portant atxes. A la matinada de la festa els crits i cants de les colles anunciaren la sortida de l’excursió que també fou ben sorollosa a la tornada.
Però hauríem de destacar les festes dels anys 1903 i 1904. En la primera l’empresa va regalar a cada obrer una quantitat de diners perquè celebressin la festa. El retorn des de la muntanya es féu amb carros engalanats, i en entrar al poble s’hi afegí l’orquestra del senyor Carbonell fins al pati de la fàbrica, il·luminat amb bombetes de colors i “aquell lloch a hont els altres dies feiners serveix de sala d’espera dels treballadors pera entrar a les quadres al ultim toc de xiulet”... es converteix en sala de ball que durarà fins a la nit.
A l’any següent, a la tornada de la muntanya a mitja tarda es formà una corrua de vint carros adornats humorísticament, sobressortint els dos últims que representaven un vapor i una sabata respectivament. Aquesta rua anava acompanyada per la banda de música del senyor Carbonell i des dels carros s’encenien focs artificials. Però durant el dia, el senyor Tarrida preparà l’arribada i féu construir un arc de triomf que abastava tot el torrent i on el pintor, senyor Monfort, pintà el lema de la diada: “Pau i Unió”. La família Tarrida esperava els obrers dalt el balcó d’on penjava un domàs amb la inscripció: “En Tarrida als seus operaris”. I a la porta de la fàbrica els esperà l’orquestra del senyor Magrané. En entrar tots al pati, il·luminat amb bombetes de colors, s’inicià el ball amb les dues orquestres i s’enlairaren globus.


Bibliografia

Jou i Andreu, David. La Fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904 - 1959) [David Jou i Andreu, Ventura Sella i Barrachina, Antoni Vigó i Marcé], Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 2006

Morando, Vicens. Inca, Elda… Sitges a “L’Eco de Sitges”, 1 de novembre de 2008

Panyella, Vinyet. Les fàbriques de Sitges. Dues fàbriques sitgetanes del segle XX: la fàbrica de calçat Benazat i Vallcarca, una fàbrica, una colònia a “L’Eco de Sitges”, 6 de maig de 2006

Parés, Àngels. La Fàbrica de Can Puighibet a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 7 (primavera 1998), p. 30-31

Parés, Àngels. Sitges i la indústria del calçat a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 5 (tardor 1997), p. 3-7

Tutusaus, Joan. Un Calçat d'altre temps a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 5 (tardor 1997), p. 9-11

Vigó Marcé, Antoni. La Fàbrica de Can Bóta [endreça de Lluís Jou Mirabent], Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1994

Vigó Marcé, Antoni. La Fàbrica Tarrida 1874-1908, Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1987