diumenge, 15 de novembre de 2020

LA PALMA (1905-1908)

HISTÒRIA DE LA 'TERCERA' SOCIETAT RECREATIVA DE SITGES



L'Edifici de la Palma. Fotografia de Joan Yll i Fontanals


Fa anys va existir, a banda del Casino Prado Suburense i de la Societat Recretiva El Retiro, que aquest any celebra els seus primers 150 anys d'existènci, una rivalitat des dels seus inicis fundacionals, quan a Sitges hi vivien vora les tres mil persones. 

Des de les primitives bandes de música, el Gra i la Palla, els casinets, han anat recreant una mena de competència, cosa que ha fet, o almenys ha servit perquè desprès de més d’una centúria, pervinguin aquestes entitats fins a arribar tal com les coneixem avui en dia.

 

De com es va originar una societat anomenada La Palma, ens hem de remuntar a principis de l’any 1904, per la primavera. Per aquells temps, quan tant la Societat Recreativa El Retiro com el Casino Prado Suburense estaven ja ben assentats dins el panorama social de la vila, va ser quan va entrar en vigor el nou reglament de la societat del Prado, que limitava el poder de Josep Carbonell, àlies Senalla en benefici de la Junta Directiva de dita societat. Trobem a les cròniques de l’època notes sobre aquest fet: “La comidilla de estos días ha consistido en comentar la discrepancia surgida entre la Junta Directiva de El Prado suburense presidida por don Bartolomé Misas Rosés y el usufructuario del edificio D. José Carbonell Vidal, quien, no acatando las disposiciones del nuevo Reglamento, pretende ser libre de alquilar la sala de espectáculos a quien crea conveniente tanto para dar en la misma funciones teatrales, como para organizar veladas, celebrar mitins o disponer otra clase de diversiones”[1] cosa que provocà la separació de Senalla, que era una de les persones més popular del casinet de dalt, i que anteriorment havia estat el director de la banda del Prado, primer anomenada “del Pensil” o “d’en Carbonell”, i posteriorment “del Prado”, el mateix que l’any 1869 va tenir la valentia de comprar, amb prou privacions i amb prou feines, un terreny al llavors afores de la vila on aixecà la primera sala de festes particular que hi va haver a la vila, El Salón Suburense, i que més tard, el 1878, es convertiria en la seu del Casino Prado, així doncs i per aquest fet, va proporcionar al bàndol contrari, és a dir, la gent de El Retiro, un esplèndid motiu per a criticar i riure’s de les penalitats dels seus antagonistes tradicionals. Així doncs, una vegada fora del Prado, en Carbonell, amb pocs recursos i sense massa diners però animat pels seus incondicionals amics, aquells que fins aleshores havien estat del Prado i també per un bon grup de socis de El Retiro, s’animà novament amb una nova pensada i amb un nou projecte sota el braç de considerable envergadura i fer realitat la construcció d’una nova entitat social anomenada: La Palma.[2]

Durant gairebé quatre anys, la vila va gaudir de tres societats a la vegada: El Prado, El el Retiro i La Palma. Construït el 1905, va tenir una curta però intensa vida, fins al punt que encara es recorda el nom del carrer com a “carrer de La Palma”,

Les activitats de dita societat, s’iniciaren per Carnaval del febrer de 1905. Per aquestes dates[3], els retiristes optaren per fer la guitza als rivals donant suport a La Palma, que eren partidaris de Josep Carbonell. Per això, trobem que els músics de la seva banda, “no han querido abandonarle en la desgracia.”

Com que encara s’estaven tramitant els permisos per a la construcció del local al carrer de Santiago Rusiñol, els balls es van haver de fer en un lloc provisional; a un magatzem del carrer de Sant Salvador, cantonada amb la Bassa-rodona i on la premsa de l’època assegurava que “los bailes en La Palma resultó ser un grandioso éxito, siendo insuficiente el salón para dar cabida á la gran extraordinaria concurrencia adicta al popular D. José Carbonell Vidal[4]

La nova sala d’esbarjo va construir-se amb rapidesa i les obres començaren el dia 20 de març, sota la direcció del contractista Francesc Virella i Escofet, enmig de no poques traves per part del primer tinent d’alcalde, i aleshores president del Casino Prado, Bartomeu Misas. El 15 d’abril, El Eco de Sitges informava que, salvades les dificultats que obstaculitzaven l’aixecament de La Palma, “esta tarde han quedado instalados en su sitio los tres grans caballetes de madera que deben sostener la cubierta, trabajándose con febril actividad para inaugurar dicho nuevo local en la noche de Pascua de Resurrección con un baile público”.

L’alcalde Francesc Batlle i Gené (antic retirista, passant a les files del Prado) va fer un últim intent desesperat per impedir l’obertura de La Palma posant traves a la inauguració del saló de ball, però finalment, atendiendo a un volante recibido del Gobierno Civil de Barcelona”, hagué d’acatar les disposicions superiors i permetre que el nou local obrís portes a la data prevista, el 23 d’abril de 1905[5]. Així doncs, l’entitat es va crear per divergències polítiques.

Els del Retiro li donaren el suport necessari per bastir la societat i el punt àlgid de l’entitat va esdevenir per Carnaval de 1906 on La Palma va assolí el seu punt màxim de popularitat. Ja a la nit de reis, iniciant la temporada carnavalesca, quan les tres entitats sitgetanes organitzaren els diversos balls de màscares precedits de les corresponents comparses, La Palma, composada per 64 parelles, doblava les del Casino Prado i El Retiro juntes, formades per 32 i 23 parelles respectivament. Més tard i per la nit de la Candelera, La Palma se superà a si mateixa i tornà a treure al carrer la comparsa més nombrosa amb un total de 102 parelles de palmistescon un jinete al frente ostentando una gran palma”, respecte als 80 de pradistes, i només 18 retiristes fent gran gatzara i al so d’alegres músiques populars de les respectives bandes de música que les acompanyaven. I amb aquesta gran corrua, recorregueren els carrers de Sitges. Aquest sorprenent resultat va ser fruit del gran suport que va rebre La Palma per part dels retiristes, per fer, una vegada més, la guitza als membres del Casino Prado.[6]

La base social de la Palma era el Sitges menestral i obrer amb un poder adquisitiu limitat, amb un tarannà més aviat socialista, doncs com ha quedat reflectit es procurava celebrar mítings i actes de divulgació  en temes legislatius, acords de congressos socialistes, etc. tot i que sovint s’havien negat els permisos per fer-hi mítings, al ser societat recreativa.

A diferència de Prado i Retiro, La Palma no comptava amb mitja dotzena de butxaques adinerades amb capacitat d’assumir les despeses que comporta la vida quotidiana d’una entitat. [8] 

El tancament de l’entitat

Quan els palmistes que havien estat anteriorment membres de El Retiro, havent aconseguit el seu objectiu, decidiren retornar a la seva societat retirista, La Palma s’esvairia i així no passaria de l’agost de 1908. L’entitat tancà les seves portes concretament el 12 d’agost de 1908. Quan això succeí, Josep Carbonell i Vidal passà a regentar el cafè Català, fins el 1913, que assumí la direcció de la banda musical de El Retiro.[10] Per contra, la major part dels palmistes procedents del Prado, decebuts de la situació, no hi retornaren. Contràriament, molts d’ells passaren a ser socis d’El Retiro.

 

A principis de 1909, la liquidació del local de diversions La Palma, era ja un fet. La directiva d’El Retiro, el 21 de març, comentava que “... Habiendo ofrecido los propietarios del local La Palma ceder a precio módico un piano para la Sociedad, la Presidencia manifiesta que no podiendo o no conveniendo verificar semejante compra, la ha realizado el dueño del cinematógrafo señor Bolet, con la condición de que dicho instrumento pueda utilizarlo en las sesiones de cine y llevárselo siempre que dicho señor lo estime oportuno.” Més endavant, el 13 de juliol, la mateixa junta proposava beneficiar-se de “...la existencia de algunos atrezzos y una decoración en el que fué teatro La Palma, así como varios brazos de gas de dicho salón de baile, cuya venta a precio baratísimo propone para esta Sociedad.” El Retiro aprofità aquelles rebaixes per autèntica liquidació, i adquirí tot aquell material, acordant “... el inmediato cambio de aparatos y aumento de luces en el salón de espectáculos.[11] 



[1] El Eco de Sitges,  22 de maig de 1904.

[2] ¡Ditxosa y desventurada Palma! Avans de que neixis, els teus padríns ja s’equivocan: volen que entris al món dels vius per escotilló, d’amagatotis... y l’erran. ¡Pretenen que no paguis drets de entrada com las demés companyas tevas, y t’aturan ja al donar el primer pas! ¡Oh, qué aixerits que són els que’t voltan! En particular D. Ramón, val un Perú! ¡Tan bé que lladra! Llástima que al obrir la boca ell mateix es mossegui!... Bolets. Baluard de Sitges, 8 d’abril de 1905

[3] El Eco de Sitges, 11 de febrer de 1905

[4] El Eco de Sitges, 18 de febrer de 1905

[5] (…) han puesto en condiciones de ser inaugurado mañana el nuevo salón para bailes y otras diversiones La Palma. El Eco de Sitges, 22 d’abril de 1905

[6] El Eco de Sitges, 17 de febrer de 1906

[7] Sierra, Roland. Cinc mirades del carnaval. El carnaval de començaments de segle. 1901-1923. Sitges, Societat Recreativa El Retiro, 2000

[8] (...) interpretaronse con acierto por la estudiosa compañia de aficionados dirgida por don Andrés Bosch Domingo. El Eco de Sitges, 4 de maig de 1907.

[9] El Eco de Sitges, 4 de maig de 1907

[10] La sala de diversiones La Palma ha cerrado sus puertas, habiéndose comprado para D. José Carbonell Vidal (...) el céntrico Café Catalá, a cuyo frente se halla desde el dia 5 de este mes. Deseamos al señor Carbonell, victima de los mas africanos odios locales, toda clase de prosperidades en su nuevo negocio. El Eco de Sitges, 9 d’agost de 1908.

[11] (A.H.R., Actes de la Socitat).



dilluns, 2 de novembre de 2020

EL LLIBRE CATALÀ EN TEMPS DE MODERNISME

LA FADA


Al Museu Maricel de Sitges es pot visitar una gran exposició: El llibre català en temps del Modernisme, comissariada per Aitor Quiney i Eliseu Trenc. Aquesta mostra «ofereix una visió sobre el que va significar el llibre com a objecte d’art des de la darrera dècada del segle XIX fins a la segona dècada del segle XX, un dels períodes més rics en la creació artística del nostre país». 
Sens dubte l’Art Modern o Modernisme català va ser un moviment de gran vitalitat creativa, una explosió d’imaginació majúscula i una decidida aposta intel·lectual per embellir la vida quotidiana.

A tall d'exemple, el 1897, Alexandre de Riquer va realitzar composicions decoratives per a la òpera La Fada que va composar Enric Morera, i que es va estrenar al Teatre Prado Suburense.



Al llibret, imprès per l'Avenç, de Riquer dibuixa aquesta "elegant figura d'una fada-dona d'aigua, que viu immergida dins un paisatge aqüàtic del qual sembla que l'ànima, és una de les imatges més emblemàtiques d'aquest folklore tradicional català, que els artistes modernistes, poetes, músics i pintors es van tornar a apropiar".

Fragment dels il·lustradors dins  el capítol sobre el llibre il·lustrat, paradigma del Modernisme gràfic per Elseu Trenc



Adrià Gual va fer la coberta de la tercera Festa Modernista del Cau Ferrat. Barcelona : L'avenç, 1895










Il·lustracions de Miquel Utrillo Molius per al llibre Oracions de Santiago Rusiñol publicat el 1897






El llibre catala`en temps del Modernisme . Aitor Quiney, Eliseu Trenc, Pilar Vélez. Barcelona : Viena ; Consorci del Patrimoni de Sitges, 2020

 

dijous, 29 d’octubre de 2020

CA L'ANTONIET


CA L'ANTONIET


Lloc molt antic vora la carretera de Vilafranca on s'hi anava per mitjà d'un camí  d'uns 250 metres (...). Era una antiga masia que ja portava aquest nom l'any 1824. Era un conjunt de sis vivendes, propietat de la família d'Antoni Almirall i Carbonell. 

Manel, l'Eco de Sitges, 26 de juny de 1982




Foto: Maig del 1992










 

Del llibre de l'Ignasi Mª Muntaner: 
Masia que hi havia uns 200 m al SE del barri de la Bòbila, a la banda E de l'actual carrer de ca l'Antoniet, més o menys davant del carrer de Luchon. La casa era almenys del segle XVIII perquè sobre un banc d'obra que hi havia al costat de la porta de la casa, hi havia una rajola que deia: "Aqví reposà per via / de recreo de lo ilustrí- / ssim senyor don / Joseph Climent / bisbe de Barcelo- /na lo primer dia / de ianer /1773. 
L'Era de Ca l'Antoniet era lloc on s'anava a menjar figues de moro i es feien aplecs els dies de festa. (...) La masia va ser enderrocada el 8 de novembre de 2004.


Muntaner, Ignasi Mª. El Terme de Sitges i la seva rodalia. Els seus noms de lloc. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, núm. 6 -Vol. 1, pàg. 51.

 


Fotografies: Francesc Parra

dimecres, 21 d’octubre de 2020

UN PASSAT SABATER I LA FESTA DE SANT CRISPÍ A SITGES

Si ens fixem en tot allò publicat sobre les fàbriques de sabates a Sitges, amb la quantitat de monografies sobre els diferents temes i aspectes que es pot parlar sobre la nostra vila, trobem que potser faltaria un monogràfic sobre aquest. El Grup d’Estudis Sitgetans, amb tres quaderns sobre el tema; La Fàbrica de Can Bóta, La Fàbrica Tarrida 1874-1908 i La Fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904 - 1959), amb els que es feia una repàs per tres dels establiments de calçat des de finals del XIX a prinicpis del XX i on el recordat mestre Antoni Vigó va elaborar dos d’aquests estudis i la recopilació inicial de la documentació referent a la fàbrica Benazet.


Sant Cripí, patró dels sabaters
(del quadern d'Antoni Vigó La Fàbrica de Can Bóta publicat pel Grup d'Estudis Sitgetans.
Per la diada del patró, Sant Crispí, es feia festa i el costum era d’anar a passar el dia a la muntanya lluny del brogit de màquines i de la rutina del treball. Els llocs més apreciats per a les sortides eren Vallcarca, Garraf, la font del Ferro, Lurdes i la Plana Novella. En la de l’any 1889 s’organitzà a la vigília una cercavila presidida per un peó al·lusiu al sant, guarnit amb tot de sabates, que recorregué els carrers de la vila al so de trompetes i bombos, i seguit per un reguitzell d’obrers portant atxes. A la matinada de la festa els crits i cants de les colles anunciaren la sortida de l’excursió que també fou ben sorollosa a la tornada.
Però hauríem de destacar les festes dels anys 1903 i 1904. En la primera l’empresa va regalar a cada obrer una quantitat de diners perquè celebressin la festa. El retorn des de la muntanya es féu amb carros engalanats, i en entrar al poble s’hi afegí l’orquestra del senyor Carbonell fins al pati de la fàbrica, il·luminat amb bombetes de colors i “aquell lloch a hont els altres dies feiners serveix de sala d’espera dels treballadors pera entrar a les quadres al ultim toc de xiulet”... es converteix en sala de ball que durarà fins a la nit.
A l’any següent, a la tornada de la muntanya a mitja tarda es formà una corrua de vint carros adornats humorísticament, sobressortint els dos últims que representaven un vapor i una sabata respectivament. Aquesta rua anava acompanyada per la banda de música del senyor Carbonell i des dels carros s’encenien focs artificials. Però durant el dia, el senyor Tarrida preparà l’arribada i féu construir un arc de triomf que abastava tot el torrent i on el pintor, senyor Monfort, pintà el lema de la diada: “Pau i Unió”. La família Tarrida esperava els obrers dalt el balcó d’on penjava un domàs amb la inscripció: “En Tarrida als seus operaris”. I a la porta de la fàbrica els esperà l’orquestra del senyor Magrané. En entrar tots al pati, il·luminat amb bombetes de colors, s’inicià el ball amb les dues orquestres i s’enlairaren globus.


Bibliografia

Jou i Andreu, David. La Fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904 - 1959) [David Jou i Andreu, Ventura Sella i Barrachina, Antoni Vigó i Marcé], Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 2006

Morando, Vicens. Inca, Elda… Sitges a “L’Eco de Sitges”, 1 de novembre de 2008

Panyella, Vinyet. Les fàbriques de Sitges. Dues fàbriques sitgetanes del segle XX: la fàbrica de calçat Benazat i Vallcarca, una fàbrica, una colònia a “L’Eco de Sitges”, 6 de maig de 2006

Parés, Àngels. La Fàbrica de Can Puighibet a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 7 (primavera 1998), p. 30-31

Parés, Àngels. Sitges i la indústria del calçat a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 5 (tardor 1997), p. 3-7

Tutusaus, Joan. Un Calçat d'altre temps a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 5 (tardor 1997), p. 9-11

Vigó Marcé, Antoni. La Fàbrica de Can Bóta [endreça de Lluís Jou Mirabent], Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1994

Vigó Marcé, Antoni. La Fàbrica Tarrida 1874-1908, Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1987









dijous, 24 de setembre de 2020

ELS BALLS POPULARS A LES FESTES DE LA MERCÈ DE BARCELONA





Festa Major de Sitges, 1958. Fotografia de Salvador Picas. Col. F. Parra



En els darrers dies d'estiu i tot just arriba el dia de la nostra co-patrona santa Tecla, te lloc com ja és sabut a Barcelona, les populars festes de la Mercè el 24 de setembre. Una celebració que durant molts anys va tenir els seus alts i baixos i que fou considerada com la Festa Major de Catalunya per l'alta participació de balls populars i entremesos, principalment de la mateixa ciutat, però anys enrera, gràcies també al fet que nombroso balls de diverses poblacions catalanes, contribuïssin a fer de La Mercè, una festa principal, amb gegants, cabeçuts, dracs, etc, d'arreu.

Si ens fixem en el costumari i concretament al refranyer popular, ens trobem que per aquests dies, un fet que cal remarcar és observar la climatologia i fixar-nos be en com aniran les pluges : les aigües d'agost duen la tardor ; si plou per sant Bartomeu, bona tardor tindreu ; la pluja de santa Tecla, no ha durat mai un segle ; per la Mare de Déu de la Mercè, convé que plogui bé... i així aniriem desencabdellant tot un seguit de frases fetes que ens indiquen el que cada any demostra el temps: la pluja hi és present.



LA FESTA

Les festes barcelonines no constitueixen una tradició que es remunti a diversos segles. Enguany fa 149 anys d'existència de la seva vida atzarosa. Desprès que a finals de 1868 el Vaticà declarès la Verge de la Mercè patrona de la diócesi de Barcelona, l'Ajuntament va creure convenient celebrar alguna festa de caràcter popular i aconseguir una major participació ciutadana. Tot i això, el clima, en aquest cas polític, va impedir qualsevol signe de festivitat fins dos anys més tard, el 1871.

Finalment, el 1871 es van poder celebrar les festes, amb gran esforç per part de l'Ajuntament, amb l'objectiu d'animar els seus ciutadans i aprofitar l'esdeveniment per a l'atracció de forasters i així donar-li vida als comerciants. L'alcalde en aquells temps era Francesc Soler i Mates, però la iniciativa festiva procedia del primer tinent d'alcalde i president de la secció de festes, Francesc de Paula Rius i Taulet.

Malgrat les bones intencions de celebrar la festa cada any i les variacions i innovacions que pretenien afegir els organitzadors, no es va poder evitar que les festes de La Mercè acabarien en l'oblit una bona colla d'anys, tal vegada per les inevitables pluges que contribuïen a un deslluïment continu, com hem dit abans, en certa manera a semblança de l'aiguat de Santa Tecla del 23 de setembre de 1874 que va patir la vila de Sitges, com a tall d'exemple.


1902 LA FESTA DELS GEGANTS DE CATALUNYA


Proposta d'Adrià Gual per al concurs per a les Festes de la Mercè de 1902




Els antics gegants de Santa Maria del Mar de Barcelona a primer terme


Va ser l’any 1902 que tindria lloc la primera trobada de gegants de tot Catalunya i que va estar impulsada pel Centre Excursionista de Catalunya, entre altres entitats de la ciutat i que un grup d’intel·lectuals, entre els que hi destacaven Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch i Miquel Utrillo va voler donar un nou aire singular a les festes que en anys posteriors, no tinguren continuïtat degut a, entre altres motius, les condicions climatològiques i també per crispacions polítiques del moment. 

"Jo volia que no fossin les festes de Barcelona, sinó que fossin les festes de tot Catalunya", recordava Cambó en les seves memòries. Per aquell any, es van convocar tota una sèrie de gegants, nans, dracs, balls populars, àligues i comparses. Durant la setmana anterior, van anar arribant comitives de Lleida, Valls, Vilanova, Sitges, Canet de Mar, Mataró, Olot, Berga, entre altres. 

Els gegants, foren ubicats a l’antic Palau de Màquines de la Ciutadella, on eren llavors les quadres dels cavalls de la Guàrdia municipal muntada de Barcelona. A cada departament de cavall es col·locà un gegant, i a l’alçada de les quadres s’estengueren taulons, que feien de bastidor, per tal de poder abillar-los per la sortida. 

La desfilada estava programada per al 25 de setembre però es va haver de posposar un dia degut a la pluja. Els gegants del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar varen guanyar el primer premi del concurs, guanyant una medalla d'or i 1000 pessetes per a tota la comparsa , i els de Sitges una medalla d'argent i diploma d'honor per la seva indumentària. 


Gegants de Berga. La Mercè, 1902
.
Gegants del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar.
La Mercè, 1902, guanyadors del primer premi de la mostra.


Gegants de Vilanova i la Geltrú. La Mercè, 1902



LA DÈCADA DELS 50


A partir de l’any 1951, el llavors alcalde de Barcelona, Antoni Maria Simarro recuperà la festa tot i les condicions precàries, donant-li un caire festiu i popular i que comptà durant alguns d’anys amb la participació de nombrosos balls populars de diverses poblacions, entre elles Sitges. 

Cal destacar que fou habitual que es comptes amb la presència dels gegants, cabeçuts, fera foguera, diables, bastons petits, pastorets, cercolets, diables, bastons grans i la Moixiganga. Com a dada curiosa podem destacar el fet que quan els balls populars arribaven a Sitges, especialment el ball de bastons  i el grup de grallers feia algun ball al Cap de la Vila, on eren força aplaudits.

1 (…) los de Sitges, que han enviado una numerosa representación compuesta de gigantes, cabezudos, “ball de bastons”, “pastorets”, “cercolets”, el dragón con su corte de diablos y el sonar de sus fuegos de artificio y la “moixiganga” a La Vanguardia, 26.IX.1961, p. 20

El fet de participar tant en aquestes festes de Barcelona també és degut a que per la Santa Tecla dels anys cinquanta i seixanta no era com ara. De fet, ni tant sols era un dia festiu i si bé, durant molts anys, es celebrava l’ofici com a acte central i a la tarda amb la Processó, un cop acabada aquesta, ja es tenia en compte que a l’endemà es faria el viatge cap a Barcelona perquè al matí els gegants i els balls estiguessin a punt per al cercavila que es feia pels principals carrers i rambles de Barcelona.


Festes de la Mercè. Els gegants de Sitges a la plaça Sant Jaume, any 1957. Arxiu Cuyàs.



Festes de la Mercè. La Moixiganga a la plaça Sant Jaume, any 1953. Arxiu Cuyàs



Castañeda, Jordi. Uns Gegants viatgers. La Xermada, estiu 2010, núm. 41, p. 8-9

Masip, J. Los Gigantes en Barcelona. L'Eco de Sitges, 2.10.1955, p. 3

Parra, Francesc. Les Trobades de gegants a les festes de La Mercè. La Xermada, est. 2010, núm. 41, p. 7

Permanyer, Lluís. Tradición y desventuras de las Festes de la Mercè. La Vanguardia, 23.9.1988, p. 38

Rabaseda, Joaquim. La Mercè, unes festes catalanistes i antimonàrquiques. L'Avenç, setembre 2018, núm. 449, p. 70-71











divendres, 4 de setembre de 2020

FESTA MAJOR DE SITGES... UNA DE GEGANTS





Festa Major. Sortida d'Ofici de l'any 1900. Copia d'època positiva
en paper a l'albúmina. Col. F. Parra



Sortida d'Ofici de l'any 1900. Fons CL-BPSR


Aquest any de pandèmia, ens toca, com aquell qui diu, actuar amb prudència i coneixement, alterant-se així el nostre dia a dia i modificant els nostres hàbits.  Aquest estiu ha estat com ha estat i s'ha fet estrany el fet de veure poca gent pels carrers, acostumats com estem de veure la corrua de turistes i estrangers que arriben cada any, sobretot per aquestes caluroses dates. 

Un temps estrany també evident pel que fa al calendari festiu. Aquest 2020 la Festa Major ha tingut un registre diferent, a l'igual que Santa Tecla i anteriorment totes les altres festivitats i els qui la vivim de mes a prop, no queda cap altra cosa que passar-la de la millor manera. En tot cas, el primer és la salut i també com es diu, l'any que ve més i millor, i destacar l'exemple de la nostra vila durant el 23 i 24 d'agost, pel que fa al respecte i responsabilitat de tot un poble, que viu la Festa Major intensament i que aquest any tan "especial", s'ha vist com s'han fet les coses molt be. Felicitem-nos!

I ara una petita troballa. La imatge que encapçala aquest post, ha estat trobada ni mes ni menys que a una llibreria de vell madrilenya. No sabem a qui podia pertànyer, ni sabem com va anar a parar, la única cosa que podem llegir al verso de la fotografia original és: "3. Fiestas de Catalanes". Aquesta numeració ja indica que formava part d'una col·lecció?. El que no sabem és si el col·leccionista o  propietari era el mateix fotògraf, i tampoc ens queda clar qui devia ser tal fotògraf. Que hi feia la fotografia a Madrid? Està el fotògraf, esperant a que el públic es col·loqui en posició per disparar la instantània? 

Les imatges pertanyen de ben segur a la sortida d'ofici de l'any 1900, segons podem comprovar de les dades que trobem al blog de la Colla Vella de Xiquets de Valls i que reprodueixo en aquest post:




"Doncs efectivament, tenim el gust de reproduir la fotografia més antiga coneguda de castells a Sitges: concretament correspon a un pilar de cinc de salutació a les autoritats aixecat per la Colla Vella dels Xiquets de Valls per la Festa Major de Sant Bartomeu de Sitges de l’any 1900. Considerem que es tracta d’un document gràfic totalment inèdit fins a la data, al mateix temps que presenta una bellesa formidable, tot i que el pas dels anys ha anat deteriorant la qualitat de la imatge. El pilar apareix perfecte, esvelt, amb l’enxaneta a l’antiga amb les mans; per sota passen les autoritats amb barrets de copa alta al mateix temps que la moixiganga fa una de les seves figures. Tot plegat una Festa Major en estat pur". Text de Xavier Cabré Puig (www.collavella.cat)


Una altra curiositat d'aquestes imatges és la casa que es veu al fons, Can Puig de Galup, on ara hi ha el monument al Dr. Robert. L'ajuntament comprà la casa pocs anys desprès, per 8.040 pessetes i segons sembla, es trobava molt envellida i en mal estat i fou enderrocada, de tal manera que a finals d'agost de 1906, la demolició ja estava totalment enllestida. Amb l'estàtua del Dr. Robert, l'entorn es va veure molt beneficiat, donant sensació d'amplitud en tots aquest context monumental. 



Fem un salt en el temps i ens situem a l'any 1920. Durant el mes de juny d'enguany i cap al final del confinament, Beli artigas publicava en una xarxa social un film que pertany a Jordi Baron i Rubí, que com diu Beli, és un tresor inèdit, on apareixen un conjunt d'imatges provinent d'una pel·lícula en blanc i negre i que comença en la matinal de la Festa Major d'aquell any, ara just en fa cent. De les moltes escenes que s'hi veuen, hi ha un personatge que destaca per sobre els altres, pero per ara no se sap qui és.

Dues imatges inèdites  dels gegants durant la Festa Major de 1920
Fotogrames del film,  col·lecció de Jordi Barón Rubí.