ELS LLIBRES DEL VINYET

Enguany estem vivint un estiu i un any diferent. Molt diferent, sense festes i celebracions de cap mena, ni grans ni petites. Ni Festa Major, pel que fa a la seva tradicional celebració habitual, ni Santa Tecla i ara per ara, a principis d'agost, amb una festivitat del Vinyet ben particular, adaptada a la situació de pandèmia actual.

Justament fa un any, es va publicar de la mà del Grup d'Estudis Sitgetans, un nou quadern sobre el Vinyet, per Ignasi Mª. Muntaner, on explica detalladament els canvis que s'han fet històricament a l'edifici de l'església del Vinyet, des de la primitiva capella medieval fins a l'església actual, la que es va construir en el segle XVIII, que només ha experimentat petites modificacions, en especial la de la construcció del campanar. Els esplèndids dibuixos de Lluís Albors i Soler ens permente veure l'església del Vinyet tal com la veieren els nostres avantpassats dels segles XIII al XIX.

LA DEVOCIÓ DE LA MARE DE DÉU DEL VINYET

Durant segles, el Vinyet ha estat lloc de romiatge per als sitgetans, que hi van a demanar favors a la Mare de Déu. Com diu el pare Narcís Camós: "Ofrécenle muchas dádivas sus devotos y en particular los marineros que, como está dicho, la tienen por patrona suya".

Mossèn Fèlix Clarà afegia: "Los marineros en las tormentas, los enfermos en las enfermedades, los atribulados en sus tribulaciones, acuden a la santísima Virgen en su título del Viñet, y sin duda, que la Madre de Dios, invocada en su imagen, ha sido la salvación de sus devotos, los cuales han colgado sus exvotos en su santuario, como se veían antes de pintarse y como lo indican aún algunas embarcaciones en pequeño que cuelgan de sus arcos y otras dádivas en joyas, vestidos y funciones de acción de gracias".

Bibliografia sobre el Vinyet

Arias, Joan. Segon centenari de l'actual església de Santa Maria del Vinyet : 1727-1927. [Sitges] : El Eco de Sitges, [1927?]

Carbonell i Gener, Josep. Siete ensayos de historia suburense. Sitges : L'Eco de Sitges, 1961

El Vinyet histórico, pàgs. 139-168

 

Ferrando Roig, J. La Virgen del Vinyet : Sitges. Barcelona : [Montaner y Simon], 1941

Ferrer Soler, Albert.  Hallazgo de una necrópolis romana en el Santuario del Vinyet (Sitges). Barcelona : [s.n.], 1951 

Fontanals, Blai. El Vinyet : guia ràpida. Sitges : Ajuntament, DL 2012

 

Llopis i Bofill, Joan. Descripció del Santuari i consideracions crítiques sobre la imatge de la Verge del Vinyet. Barcelona : Tip. La Hormiga de Oro, 1892

Muntaner, Ignasi Mª ; Albors, Lluís. Les Esglésies del Vinyet. Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, 2019

Relación de las Fiestas que la villa de Sitges en los dias 14, 15, y 16 de Mayo del Año 1814 dedicó á la Santisima Virgen Maria, con motivo de la traslación de la prodigiosa Imagen del Viñet de la Iglesia Parroquial de dicha Villaà su propia Capilla. Siendo administradores los Señores: Miguel Febrer, y Manuel Seriol. Custodio de dicha Capilla el Reberendo Josef Casacubierta Presbitero. Barcelona : Imprenta de Rubió, en la calle de la Librería año 1814. (AHS)

Relación de las fiestas que la villa de Sitges en los dias 14, 15 y 16 de mayo del año 1814 dedicó a la Santisima Virgen Maria... siendo administradores los señores: Miguel Febrer y Manuel Seriol Custodio... rdo.Josep Casacubierta... Sitges : Imp. "El Eco" de Tasis, 1929

Els Romans al Garraf i Penedès. Coordinació: Joan Garcia Targa ; textos: Francesc Xavier García-Marquès ... [et. al.]. Sitges : Ajuntament de Sitges, Regidoria de Cultura, [2009]

El Vinyet : el lloc i el santuari. [Textos: Francesc Xavier García Marquès... et. al.] ; [ Il·lustracions: Lluis Albors] ; [Dibuixos: Joan García Targa... et. al.]. [Sitges : L'Ajuntament : Consorci del Patrimoni de Sitges, 2006]

ARTICLES

Casanova Giner, Santiago. Els goigs de Nª Sª del Vinyet de Sitges a XXIX Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. Sitges, 27-28 octubre 1984 Vol. II. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, p. 353-364

Garcia i Targa, Joan. Les Excavacions arqueològiques al Vinyet:  una vila romana al descobert a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges,  Núm. 35 (Abr. 2004), p. 6-13

Garcia i Targa, Joan. Treballs arqueològics al Vinyet (Sitges, el Garraf), 1996 a Miscel·lània penedesenca [Vilafranca] : Institut d'Estudis Penedesencs, 1978- Núm. 26 (oct. 2001), p. 19-41

Garcia i Targa, Joan. Vil·la romana del Vinyet : noves aportacions a Miscel·lània penedesenca [Vilafranca] : Institut d'Estudis Penedesencs, 1978- Núm. 23 (juny 1998), p. 35-52

Mirabent i Castiel, Jordi. El Santuari de La Verge del Vinyet  a La Xermada Sitges : Ajuntament de Sitges,  Núm. 8 (estiu 1998), p. 8-11 i  Núm. 11 (tardor 1999), p. 33-37

Miret i Mestre, Xavier. La Llegenda del Vinyet  la versió de Teodor Creus i Coromines a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges,   Núm. 41, (estiu 2010), p. 14-17 

Miret i Mestre, Xavier. Un Nom femení originari de Sitges. Vinyet a La                Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges,   Núm. 4, (est. 1997), p.14-15 

Panyella, Vinyet. Denominació d'origen i marca registrada a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges,   Núm. 4 (estiu 1997), p.16

Panyella, Vinyet. Els Goigs de la Mare de Déu del Vinyet : culte litúrgic i literatura popular a La Xermada Sitges : Ajuntament de Sitges,  Núm. 1 (tardor 1996), p. 28-32

Parra Mestres, Francesc. Les Festes commemoratives a Sitges del final de la Guerra del Francès : 200 anys de la processó religiosa i dels balls populars al Vinyet : 1814 a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges,  . Núm.46 (estiu 2014), p. 8-10

Vilà Soler, Jofre. Nostra Senyora del Vinyet a La Xermada Sitges : Ajuntament de Sitges,  Núm. 22 (estiu 2001), p. 25-30 i Núm. 23 (tardor 2001), p. 12-16

L'ERMITA I APLEC DE SANTA BÀRBARA

L'Ermita de Sant Bàrbara recentment restaurada. 2 de desembre de 2018

Situada a l’antiga Quadra dels Gassons i separada uns quants metres de la creu de Ribes, antigament els veïns de Sitges i de Sant Pere de Ribes tenien l’ocasió de celebrar la diada de Santa Bàrbara el dia 4 de desembre. El seu aplec era molt popular, doncs el dia de la festa sortia la gent de bon matí pel portal de Sant Francesc i s’encaminava vers l’ermita enmig de l’alegria de les converses i cants i en arribar a la capella, la gent s’escampava pel pla, mentre esperaven l’arribada del capellà perquè celebrés la missa de vuit. A les 10, es celebrava l’ofici amb molta concurrència, segons conten les cròniques de l’època. Acabada la cerimònia religiosa, la gent se’n tornava a casa per dinar. Després, la romeria tornava altra vegada a l’ermita. Es feia la novenada seguida de cant dels goigs i, a l’igual que el matí, es feien ballades a l’era durant tota la tarda.
Es repartien bons de pa, carn i arros, a l’igual que es feia per Festa Major i durant la diada es feia la tradicional venda de coques típiques de Santa Bàrbara, dolços, licors i pastes.
L’ermita que avui existeix, no és la mateixa de que parlen els documents del segle XVI. Aquella, sota l’advocació de Santa Maria, va ser fundada pels senyors de Ribas i estava dintre de la casa de la quadra dels Gassons. L’actual ermita va ser beneïda pel rector Mn. Antoni Claramunt el dia 4 de desembre de 1858 i el 1893 Josep Ballester, el seu propietari, reformà la capella i hi feu millores als voltants per donar una mica d'impuls a la celebració. L'any 1936 va ser saquejada i fins fa relativament poc, tant l'ermita com la casa es trobaven en un llarg estat ruinós i de degradació.
L'Ermita s'ha rehabilitat i restaurat de manera respectuosa i pel que fa la masia, es preveu restaurar-la ben aviat en una segona fase. 

CAMPDÀSENS

Campdàsens, vers 1929

Dediquem un petit apunt a Campdàsens i concretament a la seva esglèsia, seguint amb la línia de fer un breu recorregut a les nostres ermites sitgetanes. 

De Campdàsens podem dir que la seva toponímia consta almenys des del segle XI (Campus asinorum). El territori era de propietat reial i en foren feudetaris Bernat de Centelles i Bernat de Fonollar. Al cap d'uns anys, el rei Pere el Cerimoniós d'Aragó, va tornar a comprar el "mer i mixt imperi" i la jurisdicció de la vila de Sitges, juntament amb la quadra de Campdàsens, l'any 1385 i en féu donació al seu cunyat Bernat de Fortià. Però el seu successor, Joan I, per qüestions econòmiques, hagué de vendre, altra vegada, tots els drets sobre els castells de Sitges i Campdàsens a la Pia Almoina l'any 1390.

El 1686 es va fundar a l'esglèsia de Campdàsens un benefici atornat pel bisbat de Barcelona a un membre de la familia Robert. A l'esglèsia del "caseriu" continuaven celebrant-se els oficis religiosos amb l'assistència d'un capellà domiciliat a la casa annexa, el qual s'encarregava també de fer escola diària als infants de tota la contrada veïna del massís, que llavors era molt habitada.

No queden restes de l'antiga capella del segle XIV, dedicada al Sant Crist. L'esglèsia actual fou construïda gràcies a Francesc Robert i Batlle, pare del Dr. Bartomeu Robert, propietari i hereu de les terres de Campdàsens i can Llussà, el 1853, sota l'advocació de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist. Contenia -segons es desprèn de l'article de Pilar Casas i Robert- una gran imatge de Jesús Crucificat, juntament amb tots els ornaments necessaris per a celebrar la missa. Al costat hi ha una casa o rectoria, destinada a l'allotjament del capellà.

Com és ben sabut, cada primer diumenge de juliol se celebra la seva Festa Major, amb tot un gruix d'actes organitzats pels Amics del Garraf, entitat que vetlla per la preservació d'aquests paratges i la promoció de diverses activitats culturalss i lúdiques sobre el Massís del Garraf i el seu entorn.

Casas Robert, Pilar. Campdàsens, una llarga història. El Eco de Sitges, 23.VI.1990

Casas Robert, Pilar. El Dr. Robert i Campdàsens. El Eco de Sitges, 15.VII.1995

Muntaner, Ignasi Ma. Pregó de la festa de Campdàsens 2006. El Eco de Sitges, 8.VII.2006

Sastre Tutusaus, Jacint. La formació de l'antic arxiu de Campdàsens. El Eco de Sitges, 30.VI.1979

L'ANTIC APLEC DE SANTA BÀRBARA

L'Ermita de Santa Bàrbara. Fotografia publicada a l'Eco de Sitges, 6 de gener de 1912

Seguint amb la línia de fer una breu explicació de les ermites sitgetanes, ens aturarem aquest cop a l'antiga ermita de Santa Bàrbara, que es troba, o almenys estava situat al que eren les afores de la vila, a l’antiga Quadra dels Gassons i distanciada uns quants metres de la Creu de Ribes. Durant alguns anys, els veïns de Sitges i de Ribes tingueren l’ocasió de celebrar la diada de Santa Bàrbara, celebrant-se el 4 de desembre. El seu aplec era molt popular, doncs el dia de la festa sortia la gent de bon matí  -per l'antic portal de Sant Francesc- i s’encaminava vers l’ermita. Segons Emerencià Roig en el seu Sitges dels nostres avis, els vilatants avançaven lentament, enmig de l’alegria de les converses i cants i en arribar a la capella, la gent s’escampava pel pla, mentre esperaven l’arribada del capellà perquè celebrés la missa de vuit. A les 10, es celebrava l’ofici amb molta concurrència, segons conten les cròniques de l’època. Acabada la cerimònia religiosa, la gent se’n tornava a casa per dinar. Després, la romeria tornava altra vegada a l’ermita. Es feia la novenada seguida de cant dels goigs i, a l’igual que el matí, es feien ballades a l’era durant tota la tarda.

Es repartien bons de pa, carn i arros, a l’igual que es feia per Festa Major i durant la diada es feia la tradicional venda de coques típiques de Santa Bàrbara, dolços, licors i pastes.

L’ermita

Existia almenys des de 1376. A mitjans del segle XIX va ser refeta i beneïda. El 1936 va ser expoliada. L’ermita que avui existeix, no és la mateixa de que parlen els documents del segle XVI. Aquella, sota l’advocació de Santa Maria, va ser fundada pels senyors de Ribas i estava dintre de la casa de la quadra dels Gassons. L’actual ermita va ser beneïda pel rector Mn. Antoni Claramunt el dia 4 de desembre de 1858. Actualment es troba en estat d'abandó amb la porta d'entrada tapiada, i pel que haviem observat darrerament, les parets laterals conservaven part de les pintures originals que la decoraven.

Llopis i Bofill, Joan. Assaig històric sobre la vila de Sitges. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, 1977

Roig, Emerencià. Sitges dels nostres avis, Barcelona : Catalonia, 1934

ERMITA DE LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA

Ermita de la Mare de Déu de Gràcia

Miralpeix, zona de gran interès ecològic i cultural, té al capdamunt l´ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Edificada de cara a ponent, està formada per un senzill àbsis. Al seu interior, antigament s'hi venerava la imatge de la Mare de Déu de Gràcia a la que hi tenien devoció els habitants de la contrada, tant sitgetans com ribetans.

A Miralpeix hi havia dues capelles: la de Santa Margarida i la de la Mare de Déu de Gràcia. Cinc vegades a l’any s’hi celebraven aplecs. Els que atreien més gent eren els de Sant Joan i Santa Margarida. També s’acostumava a celebrar missa el dia de Sant Marc Evangelista (25 d’abril), el qual era invocat pels pagesos per tal que els salvés les collites. També s’hi feien moltes excursions degut a la seves extraordinàries vistes.
Aquests aplecs suposaven un enllaç directe entre Miralpeix i el gran nombre de ribetans que hi anaven. Però aquestes festes van anar decandint-se en el segle XIX. La capella de Santa Margarida fins i tot es va enrunar.

La seva existència consta documentalment des del s. XIV, però amb tota probabilitat, degué patir modificacions ja que l’arquitectura i estil actuals no correspon a l’època. Se sap que pel 1662 mentre el vicari de Ribes hi celebrava una missa “se movió una gran tempestad y entró un rayo en la capilla resultando seis muertos”.

El 15 de setembre de 1858 els passatgers i tripulants supervivents del tràgic tràngol sofert pel vapor “indio” el 23 d’agost hi van celebrar un “oficio con orquesta” en agraïment del feliç desenllaç amb el que es van veure beneficiats. Molt a prop de l’ermita existeix una mena de pou o boca de cova envoltada de pedres; en ell es deia, va ser trobada la imatge que es venerava dins l’ermita. Abans que aquesta ermita fos destruïda parcialment, en el seu interior es trobava l’altar com un enreixat de fusta ple de flors amb la imatge al centre. Aquest altar es trobava entre l’àbsis i la nau, de manera que l’àbsis venia a ser la sagristía. Per altra banda, dins la capella podíem trobar ex-vots: caps i cames de cera, tauletes pintades, entre altres.

La Mare de Déu de Gràcia era invocada per les esposes de navegants i comerciants d’ultramar quan no rebien les notícies desitjades, per la gent de mar, mariners, pescadors, en temps de tempestes, si es trobaven en perill de naufragi i pels que, tenint familiars en viatge a Amèrica, esperaven notícies inmediates.

El 1936 es va destruir el seu interior, cremant-ne tot el que hi havia, en la pletita placeta davant la porta, on molt de temps després encara es veia a les pedres la marca del foc.

Darrerament, amb els anys s’hi han fet actuacions puntuals, com ara neteja de l’interior, reparació del potell que hi ha al marge que sosté la placeta de davant l’ermita, entra altres, tot i que encara hi manca una bona restauració pel que fa a la seva estructura i interior.

Bibliografia:

Amunt! Boletin de la “Agrupació Muntanyenca” de Sitges, 1 de mayo de 1955, núm. 24

Soler i Cartró, Josep. Geografia i guia de la vila de Sitges i son terme municipal. Grup d’Estudis Sitgetans, 1980. Estudis sitgetans, 5. pàg. 35

Miret i Mestre, Xavier. La Quadra de Miralpeix. Notes sobre la formació del terme municipal de Sitges. Grup d’Estudis Sitgetans (Quaderns 13), 1983

Vigia de Miralpeix, El (Santiago Casanova i Giner). Records de la Mare de Déu de Gràcia (1930-1934) dins La Xermada, núm. 27, pàg. 26-29.

LA CAPELLA DE L'ANTIC HOSPITAL DE SANT JOAN

L’antic hospital de Sant Joan fou construït al segle XIV (és referenciat ja l’any 1326) per Bernat de Fonollar que llegà per al seu sosteniment cinc cents sous de moneda barcelonesa.

Aquest hospital, que a partir de 1850 anà a càrrec de les Religioses de la Immaculada Concepció va anar sofrint algunes modificacions en diferents èpoques. Pel que fa a la seva capella, l’altar major era senzill, pintat sobre llenç amb la imatge de Sant Joan dins d’una capelleta amb altres dos sants un a cada cantó. Aquesta, estava situada als baixos de l'edifici, -actual Maricel de mar- conservant-ne l'estructura.

Capella de l'Hospital de Sant Joan amb l'altar major a principis del segle XX. Fotografia realitzada el 9 de juny de 1910

Entremig d’arc i arc, a banda i banda dels murs hi havia els altars de l’Ecce Homo, el de la Mare de Déu de la Mercè, el de Sant Bartomeu i Santa Tecla, el de Sant Lli, el de Sant Antoni Abat i el de la Mare de Déu del Roser. Entremig del presbiteri i la primera arcada hi havia l’altar de l’Ecce Homo a la dreta i el de Sant Antoni Abat a l’esquerra. Entre la primera i la segona arcada hi havia l’altar de la Verge de la Mercè, tancat amb una reixa de ferro i enfront s’hi admirava un retaule de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que havia figurat com altar major de la Parròquia abans de construir-se l’actual.

L’església i l’hospital va tancar les portes el dia 9 de juny de 1910, celebrant-s’hi el dia abans la darrera missa per part de Mn. Josep Figuls, passant l’antic edifici a ser propietat de Charles Deering.

Segons Soler i Cartró, a les pàgines de l'Eco de Sitges de 27 de juny de 1926 llegim : El epílogo de la historia del viejo inmueble fué su venta a Mr. Deering, quien adquirió además todas las casas de la plaza de San Juan y construyó, en su conjunto, el famoso palacio Marycel, encanto de propios y extraños.

Trasladado el Hospital de San Juan al nuevo edificio construído con el producto de la venta del antiguo y con espléndidos donativos de buenos patricios, posee Sitges un Hospital modelo, que se inauguró el 23 de agosto de 1912, ampliado con el magnífico Pabellón Roger Deering próximo a inaugurarse, perpetuándose así el nombre del generoso dueño de Marycel e Hijo Adoptivo de Sitges.

Coll, Isabel. L'Edifici i el retaule de l'Hospital de Sant Joan de Sitges. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, 1990

Relós. Costums perdudes. El Eco de Sitges, 19.VI.1910

Soler i Cartró, Josep. El Hospital de San Juan y su antigua Iglesia. El Eco de Sitges, 27.VI.1926

ERMITA DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

L’origen d’aquesta ermita s’ignora. L’historiador Llopis i Bofill ens diu: “Aquesta ermita és molt antiga, tota vegada que en un document del any 1375 (AHS) consta que ja hi havia ermitans, y l’haverse trobat en aquells indrets una creu ab la imatge de la Trinitat fou la causa que se la erigís aquesta ermita”.

L’opinió és que l’origen caldria buscar-lo en algun ermità que hauria escollit aquell lloc desert i feréstec per dedicar-se a la vida solitària de pregaria i penitència. Que aquest lloc era desert i molt aspre ens ho confirma la descripció que de les costes del Garraf ens fa l’humanista Pere Màrtir d’Angleria l’any 1519, en una carta dirigida al gran canceller Mercurino de Gatinara i a Lluis Marliano, bisbe de Tuy, del consell de Carles V.

Llopis diu encara que la causa de l’ermita fou el trobament d’una creu i d’una imatge de la Trinitat. Hom creu que fou la vida eremítica que portà aquí la creu i la imatge. En aquell segle (XIV) la devoció a aquest misteri s’incrementà quan Joan XXII, l’any 1334 va decretar la celebració de la festa de la Santíssima Trinitat, el primer diumenge després de la Pentecosta, per a totes les esglésies de la cristiandat. Antigament es tocava “a mal temps” a fi d’avisar els pagesos del perill de tempesta i per tal d’invitar a l’oració demanant la protecció a Déu.

Aquesta ermita és un edifici senzill, sense categoria artística ni arquitectònica, que en el decurs dels segles ha sofert reparacions, afegits i millores que emmascaren la forma que devia tenir en els seus inicis i fins i tot el seu primer emplaçament.

Soler i Tasis escriu: “La primitiva Capella sembla que havia estat situada en el avui corredor, que hi ha pasada la entrada de la casa de l’ermità, el qual, moltíssims anys enrera, es dividí en dos departaments conduint l’un al Coro de l’actual Capella i l’altre serveix de rebost. En aquest quarto s’hi observa, al front, els senyals indubtables de haver-hi permanescut, encastat a la paret, un retaule que bé podria ser el que existeix a la capella. Aquesta raó, l’haver-se gratat, amb motiu d’unes obres de reparació, les parets dels encastes, trobant-s’hi algun troç malmés del fresc relacionat amb el dibuix del referit retaule, junt amb l’evident prova del petit campanar que existeix al desobre, posa ben clar que era la primera capella i dit retaule l’altar”.

Es pot afirmar que durant els segles XVII i XVIII l’ermita prestà senyalats serveis als habitants de Sitges, avisant el perill, sobretot als que es dedicaven a la marineria, de les naus pirates que aterraven les costes.

Antigament la devoció dels sitgetans a la Santíssima Trinitat era tan arrelada que citarem com a exemple a Elisabeth Robert, la qual fundà a la Parròquia de Sitges el dia 7 de maig de 1657, cinquanta misses cantades a la Ssma. Trinitat, misses que degueren celebrar-se els dilluns en sufragi a la memòria del seu espòs. En un document datat el 24 d’abril de 1702, relacionat amb les obligacions de la “clerecía”, s’exposa que en aquells temps era costum anar en processó el dia de Sant Isidre, a la creu que a la muntanya del mateix nom s’alçava. Des d’allí es beneïa el terme i encaminant-se a la Trinitat, es celebrava un solemne ofici. En aquest acte hi assistia tot el poble en massa amb l’ajuntament al capdavant. Sempre els ermitans han viscut a la casa del costat, cuidant els terrenys propietat de la capella, donant albergs als peregrins i tocant les campanes en dia de tempesta. Aquest costum era molt antic, doncs el dia 22 de setembre de 1746 el jove Joan Rovira de 22 anys moria fulminat per un llamp, mentre tocava la campana de l’ermita.

L'Ermita abans de la reforma amb la característica façana de pedra rústega (1909-1910)

INTERIOR DE LA CAPELLA ABANS DE LA DESTRUCCIÓ DE 1936

A l’altar major hi havia un retaule provinent del temple parroquial, segons es deia. La data 1666 que hi figurava ho confirmava, ja que era el mateix any en que es començaren les obres de l’actual església de Sitges. Al presbiteri es venerava una imatge de l’Ecce Homo que l’any 1927 havia estat traslladada a una fornícula vora la porta. També al presbiteri, on es feren importants reformes entre els anys 1927 i 1929, l’artista Agustí Ferrer Pino féu una decoració mural.

Entre arc i arc, també a mà esquerra, un altar presentava a la pietat dels fidels una imatge del Sant Crist. Penjats a les parets, es veien molts ex-vots, oferts pels devots. A l’espadanya, una campana beneïda el 1805 convocava els fidels a les diferents celebracions religioses.

ESTAT ACTUAL

L’ermita, té una façana molt original en forma de porxada ideada per l’administrador Manel Bertran, anomenat popularment “Xana” i realitzada amb pedra “corcada” del país. Dins de la porxada hi ha la font del Remei i una fornícula amb una imatge d’aquesta devoció mariana.

El campanaret d’espadanya té dos finestrals amb dues campanes. Un cop dins de l’oratori, veiem al fons del presbiteri tres fornícules, la central amb una imatge de la Santíssima Trinitat, obra en terracota de Manuel Muns, la del costat de muntanya hostatja la imatge de Nostra Senyora de Fàtima i la del costat de mar, la imatge de Sant Isidre.

Tot entrant, a mà esquerra, es venera la imatge de l’Ecce Homo, coneguda popularment pel “Sant Crist del Mal de cap”. Aquest nom li ve pel fet que hom l’invoca contra aquesta doléncia, i a més de la pregària, els fidels s’emporten una agulla de cap de les que hi ha en un coixinet i en deixen una altra. Com abans, en aquest pany de paret de l’esquerra, entre arc i arc, es venera la imatge del Sant Crist. Aquesta imatge, pràcticament arraconada fou recuperada per les administradores de la Trinitat. A la paret del davant, es venera una talla del Sagrat Cor de Jesús, de la mateixa procedència. Entrant a mà dreta, hi ha l’escala de cargol que condueix al cor, situat damunt de la porxada ja esmentada.

L'Ermita de la Trinitat en una imatge de principis de segle XX

L’aplec se celebra en la festivitat titular, el diumenge de la Santíssima Trinitat. Festa movible que és el diumenge que fa nou després de la Pasqua, comptant el dia de Pasqua com a primer. Tal dia es celebren tres misses: a les 8, l’ofici a les 11 i una a la tarda després del res del rosari i del Trisagi de la Santíssima Trinitat. Ballada de Sardanes amb cobla, traca, i en determinats anys, actuacions folklòriques (gegants, moixiganga, falcons, gralles, entre altres). També se celebra la Via Crucis i missa de Quaresma, per la muntanya, a la tarda d’un dels diumenges d’aquest temps litúrgic. 

[Casanova i Giner, Mn. Santiago]. Ermita de la Trinitat. Sitges. [s.n.], [s.l.], 1992

Roig i Raventós, Emerencià. Sitges dels nostres avis. Catalonia, 1934

Soler i Cartró, Josep. Costums perduts. Quaderns de Sitges, Ajuntament de Sitges, 1995

Soler i Cartró, Josep. Geografia i Guia de la Vila de Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1980