Enric Morera i Viura (1865-1942), va ser un dels representants del modernisme i un dels compositors catalans més importants de la música de finals de segle XIX i principis del XX. Influí en les noves generacions de compositors. La seva obra reflecteix complicitat amb els compositors Isaac Albèniz i Enric Granados, amb els quals compartí el projecte i la creació del Teatre Líric Català, i també la influència dels seus mestres, el compositor, professor i musicòleg Felip Pedrell, Carles G. Vidiella o el violinista Ernesto Cioffi, i entrà tot seguit, a formar part de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu.[1]
A la
dècada de 1890, mentre les sarsueles i el género
chico triomfaven als teatres i òperes, va proposar un model de música
catalana: repertori simfònic, teatre líric i cançó coral. Amb la col·laboració d’Ignasi Iglésias, Miquel Utrillo, i la producció musical dels Espectacles i audicions Graner, endegà, al teatre Tívoli, la creació del Teatre Líric Català.
Enric Morera va estudiar a Brussel·les cinc anys, de 1885
a 1890, any en què tornà a Barcelona i fou a la ciutat comtal que aconseguí entrar en
l’orquestra del Liceu, on actuà per espai de tres temporades.
En l'ambient musical de
la Barcelona d’aquells anys, a part de Granados, Antoni Nicolau, Amadeu Vives i
Lluís Millet, destacaven compositors com Josep Garcia Robles, Francesc Alió, Joan
Gay o Josep Lapeyra. Enric Morera, que en aquell moment tenia
25 anys, va entrar en la vida musical barcelonina portant aires de fora i l’empenta
de la seva joventut,[2]
de manera que no li costà gaire fer-se amo de la
situació. A finals de 1892, debutà amb una composició orquestral titulada Dansa dels gnoms, “petita obra
simfònica, força interessant, esdevenint com a resultat, imposant-se tot seguit
per la novetat”.[3] La Dansa de gnoms s’estrenà a
l’Associació Musical de Barcelona el 13 de novembre de 1892.
El seu moment de glòria
va arribar, però, el 1893 amb el poema simfònic Introducció a l'Atlàntida, inspirat en la introducció de la creació poètica de mossèn Cinto Verdaguer, que la Societat
Catalana de Concerts va estrenar en teatre
Principal el 24 de febrer del 1893, dirigida pel mestre Antoni Nicolau.[4]
Amb l'estrena d'aquesta obra, Morera es va manifestar com
una nova promesa. S’explica que el mestre Nicolau va dir a Morera, abraçant-lo amb efusió i brillant-li
llàgrimes als ulls, “si així comences,
com acabaràs? Ai de mi, que no ho podré veure!”
Morera va aterrar a Sitges, com tants altres artistes,
escriptors i músics, de la mà de Santiago Rusiñol. El 1893 va participar en la
segona Festa Modernista amb la interpretació, al Prado, de fragments de les
seves Sonata en do menor i Quartet en si menor. En
la primera part de l’acte, a més de les obres de Morera se’n van interpretar
altres de David Popper, Benjamin Godard i un Quintet de César Frank. I en la segona,
s’estrenà la traducció catalana, feta per Pompeu Fabra, de La Intrusa
de Maurice Maeterlinck,[5] on Raimon Casellas interpretava el paper de l’avi.
A la Quarta Festa Modernista, que tingué lloc el 14 de febrer de 1897, es va estrenar al Prado el drama líric La fada, amb lletra de Jaume Massó i Torrents i
música d’Enric Morera. Tracta d’amors tràgics derivats de rivalitats familiars dins d'un
context, medieval i mitològic, situat en el Pirineu català.
En les seves estades a Sitges, Morera va fer amistat i
coneixença amb molts sitgetans. Un gran amic seu va ser Salvador Robert,
conegut per Tirano, un barber culte, polifacètic i pintoresc, molt aficionat a
la música, que es va fer amic de tota la intel·lectualitat sitgetana o que
visitava Sitges. L’any 1909, Morera va apadrinar el fill del Tirano, Jordi. I també
va conèixer els Riera, especialment la que seria la seva dona, Maria Riera, la
filla de la família. Els pares de la noia eren Joan Riera i Fabre i Marcel·la
Mestre i Cot i vivien al carrer de Sant Bartomeu número 2. Mentre festejaven, la
Voz de Sitges explica que l’agost de
1897 “el coro Catalunya Nova que dirige el maestro Morera ha estrenado una
magnífica bandera confeccionada por la simpática y hermosa señorita María Riera
y tres varias de sus amigas”.[6] El 22 de novembre d’aquell mateix any 1897, Enric Morera i Maria Riera es
van casar al Santuari del Vinyet. Els havia de casar mossèn Cinto
Verdaguer, però finalment va
ser el rector de Sitges, Josep Bricullé. Els padrins van ser el pintor Arcadi
Mas i Fondevila i el metge Gaietà Benaprès, i com a testimonis Santiago Rusiñol
i Antoni Almirall i Romagosa [7]. En un
primer moment, el matrimoni
va anar a viure a Barcelona.
Morera va tenir també gran participació en la cinquena Festa Modernista, el 5 de juliol de 1899. Al
teatre del Retiro, el pianista Joaquim Nin va interpretar obres de Morera, Joan Gay, Francesc Alió i altres, Ignasi Iglésias va
estrenar Lladres!, Apel·les Mestres La reina del cor, amb música de Morera, i Santiago Rusiñol L’alegria que passa, amb música també d’Enric Morera.
Durant aquests anys de relació amb el Modernisme, Morera va ser impulsor de diferents iniciatives musicals. Així, el 14 de juliol de l’any 1895, va fundar la coral Catalunya Nova, formada per obrers, a l’estil dels cors de Clavé. Rusiñol inmortalizà aquesa acció en un quadre que es troba en un lloc preferent al Cau Ferrat. El seu primer concert va ser en el saló de l'Ateneu Barcelonès, el 7 de març de 1896 i, després va recórrer nombroses poblacions del país, entre elles Sitges. Com el 8 de setembre de 1897, en què actuaren al Retiro. I el 10 setembre de 1899 en què van cantar la missa de Glòria al Vinyet i a la tarda hi van fer un concert al Retiro. Morera va dirigir la Catalunya Nova fins a l’any 1900. El quadre del Cau Ferrat on Rusiñol pintà el nostre compositor dirigint el cor Catalunya Nova, encara resta penjat al gran saló del museu, això ens fa indicar que Rusiñol li tenia un gran afecte.
Cartell de La Fada
Amb tot, Enric
Morera i Maria Riera van decidir anar a viure a Sitges. Com que
Morera volia viure en un lloc isolat, ell i el seu amic Salvador Robert, Tirano, van recórrer les masies de la rodalia. El mas d’en Puig, havia estat
reformat recentment, com indica la data de 1900 que figura a la seva façana, i
va agradar a Morera. El Tirano va fer gestions amb l’amo del mas, Rafael
Llopart Ferret, i aquest va llogar unes habitacions al matrimoni.
L’estada al mas d'en Puig fou fructífera per a Enric
Morera. Era una vida tranquil·la però no aïllada. Morera hi rebia amics i
coneguts als quals feia escoltar fragments de l’obra que estava component [8].
Actualment, una placa a la paret
del mas ho recorda: "En aquest mas d’en
Puig va residir el mestre Enric Morera Viura els anys 1901-1905, i hi va
compondre les seves obres. Sitges 1980".
Al mas d’en Puig, Morera va acabar l'òpera Empòrium. En parla l’Eco de Sitges: “El amigo Morera se
dedica en sus alegres soledades a escribir la ópera Empòrium… cuyo primer acto, bajo libreto del señor Marquina, está
terminado. La obra [però] no està terminada [setembre de 1901], le falta
todavía el tercer acto. (…). El ambiente de aquel delicioso sitio, la misma
soledad que le rodea, la despreocupación de las cosas de la tierra, todo
contribuye a que el compositor se entregue a sus anchas a su trabajo favorito y
que este nazca fresco cual capullo de penetrante aroma”[9].
Acabada
la seva òpera, però, Enric Morera va fer una cosa contradictòria amb el que
sempre havia defensat: se’n va anar a Madrid, on va estar entre 1902 i 1905.
Just
arribat a Madrid, Morera s’adreçà al Teatro Lírico, acabat de construir, i va
oferir l’òpera Emporium al seu
director Ruperto Chapí, que era qui tenia l’última paraula en el món del teatre
musical madrileny. Chapí li va acceptar l’òpera i van començar els assaigs.
Segons l’Eco: “Nuestro amigo don Enrique Morera
continua en Madrid siendo objeto de toda clase de consideraciones… [En] el
teatro Lírico se ensaya la ya célebre
ópera Empòrium cuya partitura, según
nuestras referencias entusiasmó a nuestros respetables compatricios,
confiándose que su estreno pordrá tener lugar a mediados del próximo abril,
augurándose con tal motivo un grandioso éxito al maestro Morera”. [10] Però sembla que algú no hi va estar d’acord i aconsellà
l’empresa que ho deixés, i Morera i la seva obra van quedar al mig del carrer.
Però
Morera no es va adaptar a l’ambient madrileny, i venia de tant en tant a Catalunya.
El desembre de 1903, Morera executà al piano
del Cau Ferrat fragments de les seves obres recents i treballa incansablement
en diverses obres musicals per a escena.[11]
El 6 de maig de 1904, va inaugurar un estudi a la platja de Sant Sebastià, al
qual va donar el nom d’Empòrium. En
la inauguració va interpretar el Vals de
les estrelles, de la sarsuela La
vuelta de Pierrot. Van parlar Joaquim Benaprès i Bonaventura Julià. El
mestre Amadeu Cuscó va tocar una peça musical feta sobre un poema de Trinitat
Catasús. Enric Morera va enumerar les seves produccions sitgetanes, des d’Empòrium fins a La nit de l’amor. I també van parlar, Josep Soler i Cartró i
Bartomeu Carbonell Batlle. També el 1904 posà música a una obra de teatre
infantil estrenada al Retiro, escrita per Joaquim Benaprès i Mestre, titulada Nit de
trons
Va ser l’any 1905 quan Enric
Morera, amb l’Empòrium
encara inèdit, tornà a Barcelona. A la publicació Cu-cut va sortir la caricatura del mestre amb l’al·legoria de La canción del náufrago i la llegenda “anar
per llana i tornar esquilat”. En el seu retrobament amb la ciutat de Barcelona, va establir
contacte amb els Espectacles i audicions Graner, i va posar música a
obres com El comte Arnau, de Josep
Carner, estrenada el 14 d'octubre del 1905. I finalment, va poder
estrenar al Gran Teatre del Liceu, no sense haver de superar inconvenients, la seva òpera Empòrium.
 |
| El mestre Enric Morera |
A finals
de 1906, Morera havia de posar música a un drama en quatre actes de Trinitat
Catasús[13], però el projecte no va acabar de fructificar. Aquesta
peça, inspirada en L'Atlàntida, de
Jacint Verdaguer, "ha inspirado a nuestro poeta don Trinidad Catasús una
interesante trilogía, una de cuyas tres partes ha terminado con el nombre de Alcides, libreto en cuatro actos que el
maestro don Enrique Morera ha aceptado con viva complacencia para desarrollarlo
en música, dando vida a un drama lírico". I també fou a la seva sínia on
Enric Morera va compondre la música de la rondalla d’Àngel Guimerà, La santa espina, que es va
estrenar al Teatre Principal de Barcelona el 19 de gener de 1907. Malgrat la seva diferència d’edat, Morera i Guimerà van arribar a un grau d’amistat i
enteniment molt grans[14].
Pel mes
de març de 1908, llegim a l’Eco de Sitges la següent nota: “En la tarde del domingo último congregáronse varios amigos en la
deliciosa morada de D, Enrique Morera, en cuya blanquísima casa de campo del
eminente Maestro, el joven escritor D. Antonio Benazet y Plana dio lectura á su nueva producción Arrant del cel, drama en tres actos,
cuya acción se desarrolla en una elevada cumbre. El argumento, muy atrevido por
cierto, agradó mucho à los concurrentes, quienes agradecieron al señor Benazet
la audición de su obra y al señor Morera la exquisita deferencia guardada á sus
entusiastas admiradores”.[15]
Malgrat aquests èxits, Enric Morera considerava que a
Catalunya havia tingut massa problemes i que no s’hi podia guanyar la vida de
manera adequada. I l’estiu de 1909 va decidir tornar a l'Argentina, a provar
fortuna., però només s’hi va estar un parell d’anys. I malgrat tot i amb tota la pena del món, Morera va tornar
a Catalunya. Per poder-se repatriar, li calgué recórrer a l’ajut de bons amics
i compatriotes. Amb la moral enfonsada arribà a la ciutat comtal i va anar a
Sitges, a la seva sínia. I a Sitges, a finals de setembre, s’hi celebrà una
festa al Pavelló de Mar, on “en la noche del pasado lunes, reinando
durante la comida íntima expansión y
franca alegría por haber recobrado nuestra villa al eminente maestro...”. [16]
El 29 de juny del 1935, els seus amics l'homenatjaren a
Sitges, al teatre del Retiro, amb la representació de L'Alegria que passa, La nit
de l'amor i un concert coral. I el març
de 1936, en sortir Companys i el govern de la Generalitat de la presó en què
estaven pels fets d’Octubre, tres mil orfeonistes van cantar Els Segadors dirigits pel mestre Morera.[17]
També l’any 1936, va musicar dotze cançons del llibre Les cançons del llibre de la Pàtria, de Josep Vives i Miret i es va publicar la seva
autobiografia Moments viscuts.
En
esclatar la guerra Civil, Morera es refugià amb la seva família a Caldes de
Montbui, on el seu amic Lamote de Grignon estiuejava des de
feia anys. En acabar-se la guerra el gener de 1939, Enric Morera passà els seus
darrers anys de manera discreta, si bé l’any 1940 encara estrenà al Teatre
Victòria de Barcelona la sarsuela en dos actes El rancho de los Rosales, amb lletra de Gaston A. Màntua. Enric
Morera va morir el 12 de
març de 1942 a Barcelona, als 76 anys, sense que la premsa se'n fes pràcticament
ressò.
En els anys
immediatament posteriors a la seva mort, el mestre Morera era recordat però
només en els ambients musicals. A Sitges, el 1953 es donà
el seu nom a un carrer del sector del Vinyet. Durant la festa major de l’any 1966,
el del centenari del seu naixement, es va posar en escena, als jardins del
Retiro, l’òpera Tassarba, amb l’orquestra,
el cor i el ballet del Gran Teatre del Liceu.[18]
I el 1993, en el
centenari de les Festes Modernistes, els Amics de l’Òpera de Sabadell van representar
La fada al Prado Suburense, sota
direcció de Mirna Lacambra.
El 2015 amb motiu del 150è aniversari del seu naixement,
te lloc a diferents localitats catalanes, entre elles Sitges, la seva
commemoració amb la realització de diferents actes, concerts i exposicions.
[1]
Iglesias, Ignasi. Enric Morera : estudi biogràfic. Barcelona
: Artís, 1921, p. 16
[2]
Panyella, Vinyet. Santiago
Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona : Edicions 62, 2003, p. 274
[3]Pena, Joaquim. Enric
Morera : assaig biogràfic. Barcelona : [President
Macià], 1937, p. 25
[4]
Pena, Joaquim. Enric Morera : assaig biogràfic. Barcelona
: [President Macià], 1937, p. 26
[5] Planes,
Ramon. El Mestre Morera i el seu món. Barcelona:
Pòrtic, 1972, p. 75
[6]
La Voz de Sitges núm. 189, 22.VIII.1897
[7] Saperas, Miquel. El Mestre Enric Morera. Andorra la Vella
: Andorra,1969, p. 40 | La Voz de Sitges núm. 203, 28.XI.1897.
[8] Baluard de Sitges, 20.X.1901 | L’Eco de Sitges 15.IX.1901
[9]
L’Eco de Sitges, 18.VIII.1901 | L’Eco de
Sitges 15.IX.1901
[10]
L’Eco de Sitges, 9.III.1902
[11]
L’Eco de Sitges, 15.VIII.1903
[12] Planes, Ramon. Llibre de Sitges. Barcelona: Selecta, 1952,
p. 225-226
[13]
“El Eco de Sitges, 19.I.1907
[14]
Iglesias, Ignasi. Enric Morera : estudi biogràfic. Barcelona:
Artís, 1921, p. 39
[15]
L’Eco de Sitges, 8.III.1908
[16] M.A.R. Banquete a
Morera a l’Eco de Sitges, 1.X.1911
[17]
La Libertad, 1.III.1936
[18] Homenaje
al maestro Morera. Diario de Barcelona, 19.VIII.1966 | La Vanguardia,
18.VIII.1966
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada