QUAN RUSIÑOL ANANT PEL MÓN, ES TROBÀ SITGES (i II)

La nena de la clavellina (1893) Santiago Rusiñol. Foto: Josep Maria Alegre

Abans de l’arribada de Rusiñol a Sitges a finals de 1891, Ramon Casas havia exposat ja a la Sala Parés de Barcelona, “amb motiu de l’exposició conjunta, una composició en la qual una figura femenina, vestida de blanc, enmig d’un pati sitgetà pintat de blau, destacava per la seva brillantor i per la peculiar gamma de matisos d’un mateix color”.³

Tot això fa que Rusiñol tingués raons de pes per fer parada a Sitges i conèixer de primera mà el seu entorn i el seu paisatge marítim. Era l’època en què anotava els viatges que feia, sovint fent dibuixos i esbossos del que el meravellava, i com ell mateix explicava en el seu primer llibre, recull d’articles titulat Anant pel món publicat el 1896.

En aquest viatge a Sitges Rusiñol decideix fer-hi estada, quedant-s’hi un mes i mig, i per tant no continua el camí que s’havia proposat. En comptes d’anar-se’n de seguida a París, com havia fet l’any anterior, es quedà a Sitges a pintar i a descansar a la fonda de Francesc Carcolse. La coneixença amb els pintors luministes també va ser clau, ja que reben Rusiñol amb els braços oberts.

Rusiñol no va parar de pintar amb decisió i convenciment. Pintà alguns paisatges i un bon nombre de patis interiors,⁴ i casualment el que també aconseguí fou posar-se a la butxaca a “totes les forces vives d’aquella població i d’entusiasmar tots els esperits inquietes de la vila”.

També pintà retrats de gent senzilla que anava guanyant com a amics: La nena de la clavellina, En Tirano, En Cuca, En Malavida, els músics de La Banda del Pensil o el Retrat del metge Gaietà Benaprés.⁵

També és conegut que Rusiñol organitzà un banquet de comiat a la Fonda Subur, amb els sitgetans que més amistat havia fet, celebrat el 5 de gener de 1892. En aquella ocasió, Rusiñol pronuncià un discurs prou emotiu on feia esment amb les seves paraules, l’amor i estima incondicional que va tenir a partir d’aquell moment cap a la nostra vila. Aquest serà el primer dels molts elogis que Rusiñol dedicà a la nostra vila:

Doncs be, jo amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, i saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terra on hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era mes blau, la mar més blava també, les cases erren blanques i sense neu, i tot era verd i florit, hi vaig fer alto.

Vaig voler veure de la vora, el que tan hermós era de lluny, vaig voler seguir aquella platja on l’escuma sempre va i ve i gronxant-se alegrement, i sentir la veu d’aquell mar, que enraona amb veu d’onades dient coses que venen de molt endins i entren més endins encara, per qui les vol escoltar.

I no vaig tenir-ne prou de veure lo que des de fora es veia. Vaig voler entrar en aquests patis plens de llum, on l’ombra mai hi entra, i enquibint-me en aquells raconets blancs i blaus, a cada un d’ells hi vaig trobar un amic que em rebia somrient, que m’allargava la ma i me l’estrenyia amb apreci i se li pintava a la cara la noblesa del seu cor.

Potser per fer la contra, Josep Pla en el seu llibre Rusiñol y su tiempo, destaca que “En realidad a Rusiñol le costó bastante tiempo lograr que Sitges le tomara en serio. En los primeros tiempos fue considerado un bohemio suburbial, de café y taberna, un barrilaire más o menos divertido. Alrededor del artista y de sus amigos se había formado una leyenda de anécdotas diabólicas, pecaminosas ideas y maneras de vivir libérrimas. (…) Pero esto se disipó también con el tiempo. Cuando los habitantes de Sitges observaron que el Cau Ferrat atraía a forasteros conocidos y a mucha gente, consideraron más formalmente lo que Rusiñol hacía o decía”.

Del que diu Pla se’n desprèn just el contrari del que escrivien Utrillo o Planes, potser idealitzats de com van ser aquells mesos de tardor, però és molt probable que Pla en aquest escrit distorsioni i adapti les seves investigacions en un absurd sentit crític caduc. Les seves notes foren publicades a principis de la dècada dels quaranta, en plena postguerra i dictadura franquista.

Les noticies que llegim a les pàgines de l’Eco de Sitges són prou clares per posar-nos al corrent de les accions que Rusiñol va fer a Sitges a finals de 1891. Tornant a la cronologia dels fets, un cop a París, Rusiñol i Meifrèn exposaren alguns quadres en les exposicions artístiques que es realitzaven en aquesta ciutat, alguns dels quals es referien a paisatges sitgetans.⁶ Rusiñol estava convençut que aquests paisatges agradarien a París, i ja pel mes de juny, torna a la nostra vila, aquesta vegada per treballar en una exposició d’art que se celebraria a l’edifici de l’ajuntament. Aquesta exposició esdevindrà la primera de les cinc festes modernistes, celebrada per la Festa Major de 1892.

Victor Balaguer fou un dels que, des de la seva ploma, escriví no pocs detalls del Cau Ferrat i sobre la personalitat singular de Rusiñol.“Esta es la población escogida por Santiago Rusiñol para establecer su Cau ferrat. ¡El Cau ferrat! Hay que hablar, hay que hablar de esta humorada, que ha tomado todos los aires y todos los vuelos de una institución. El Cau ferrat es un capricho que ha venido á erigirse hoy en templo suntuoso del modernismo”.

“Santiago Rusiñol, el pintor impresionista, reputado por su talento excepcional, por sus cuadros de mérito superior, y algo también por sus rasgos de originalidad y de carácter, el artista noble, generoso y simpático, que ha sabido hacerse querer y admirar de todos, poseía una riquísima colección de hierros. Los fué recogiendo en sus viajes, y llegó á formar con ellos un Museo, pero un Museo de precio y de estima. Convertido Rusiñol en coleccionista de hierros, tiene hoy en este género un verdadero tesoro. En una de sus excursiones por Cataluña, se prendó de Sitges, y decidió hacerla depositaria de su artística ferramienta, recogida y alcanzada con la selección del inteligente, el celo del arqueólogo, la avaricia del anticuario y el ojo del artista”. ⁷

En alguna ocasió hem pogut escoltar que si Santiago Rusiñol no hagués tingut la pensada de construir el seu Cau Ferrat, Sitges, avui dia seria probablement un de tants pobles ignorats. Això no ho sabrem mai. El que si sabem és que ningú no dubta de la importància d’aquest patrimoni i del llegat que deixà el polifacètic artista al poble de Sitges, en la seva disposició testamentària, que es convertí en el bressol i temple del modernisme català i que ha estat juntament amb el Maricel, un dels museus més importants del nostre país.

BIBLIOGRAFIA

Coll i Mirabent, Isabel. Rusiñol. Vilafranca del Penedès: l’autora, 1990

Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol: el pintor, l’home. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995

Laplana, Josep de C. La Pintura de Santiago Rusiñol: obra completa; Josep de C. Laplana, Mercedes Palau-Ribes O’Callaghan. Barcelona: Mediterrània, 2004

Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003

Pla, Josep. Rusiñol y su tiempo. Barcelona: Barna, [1942]

Planes, Ramon. El Modernisme a Sitges, Barcelona, Ed. Selecta, 1969,  (Bibl. Selecta, 421)

NOTES

3 Coll i Mirabent, Isabel. Ramon Casas. Una vida dedicada a l’art: Catàleg raonat de l’obra pictòrica. Barcelona: El Centaure Groc, 1999, p. 61

4 L’Eco de Sitges, 20.XII.1891

5 Panyella, Vinyet. Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol: París, Sitges, Granada. Barcelona: Curial, 2000, p. 25-26

6 L’Eco de Sitges, 5.V.1892

7 Balaguer, Victor. Sitges, la blanca a Historias y tradiciones. Madrid : Tip. e “El Progreso Editorial”, 1896