divendres, 26 de novembre del 2010

SITGETANES. 1901

L'article que reproduïm, il·lustrat amb la seva corresponent fotografia, es refereix a un fet que va tenir lloc a Sitges el 4 d’agost de 1901. Va ser la visita que l’Orfeó Català va fer a la nostra vila, en la qual va ser rebut per un gran nombre de sitgetans. No era aquesta la primera vegada que l’Orfeó visitava Sitges. Ja l’any 1895, Santiago Rusiñol va rebre una agradable visita amb l'arribada de Lluís Millet i de l’Orfeó per fer una cantada al Cau Ferrat. L'article que publiquem a continuació va aparèixer en La Ilustració Llevantina : Revista artístich-literària de Catalunya, València, Balears y Rosselló, número 20. La Ilustració va ser una revista barcelonina, de vida no gaire lluïda malgrat tenir una excel·lent presentació. Va néixer el març de 1900 però dos mesos després, pel maig, va plegar. Va tornar a sortir el novembre de 1900 i va durar fins al desembre de 1901. És en aquest període quan va publicar aquest article. Cal indicar que el balcó de la fotografia és el del Casino Suburense, que era a la banda de muntanya del Cap de la Vila, on ara hi ha la pizzeria. L'Agrupació Catalanista de Sitges havia estat fundada l'1 de gener de 1899. El seu president va ser Bartomeu Misas i el bibliotecari Josep Soler i Tasis, de l'Eco de Sitges.



ESTOL DE SITGETANES CONTEMPLANT LO PAS DEL “ORFEÓ CATALÁ”

Una fulla més pot enganxar lo celebrat Orfeó Catalá á la seva brillant corona de llors recullits arreu arreu per tots los que celebrém les tasques del Orfeó, sinó que’ls forasters, potser més impregnats del ambient musical y artístich que’s respira en altres terres més europees que la nostra, apreciant també ab ton son valer á la llorejada institució catalana que tan va celebrar la bonica y riallera vila de Sitjes lo diumenge dia 4 del corrent, fan grans elogis de aquesta societat choral y li dedican frasses d’encoratjament y afalagadores felicitacions.
A Sitges se’n recordarán molt temps de aquella festa, perque, com per tot allá hont va l’Orfeó, se li va fer una rebuda entusiasta, en la que hi prengué part tot lo poble, uns recorrent junt ab l’Orfeó los nets carrers de la vila, altres des dels balcons y terrats saludant á la senyera y als individuos que forman lo chor, particularment á la secció de senyoretes que dava bo de véurer ab ses blanques mantellines crehuant per los carrers de la blanca y assoleyada Sitjes.
D’aquella festa ne doném un recort als postres llegidors al reproducir lo balcó de la patriótica Agruapació catalanista de aquella vila, curullat de boniques sitjetanes, si guapes sempre, más en aquells instants en que’ls seus cors glatían per la patria; que les noyes catalanes son més maques quant més catalanes son.

La Ilustració Llevantina : Revista artistich-literaria de Catalunya, Valencia, Balears y Rosselló, 16.VIII.1901, n. 20, p. 234 i 243

dimarts, 9 de novembre del 2010

ELS MOLINS


Ara que s'acosta el temps fred i melangiós de la tardor i coincidint amb una sèrie d'articles publicats pels mesos de novembre i desembre de 1919 amb l'encapçalament intitulat Croquis sitgetans, recupero aquests articles d'Emerencià Roig i Raventós, que contenen cert punt de melangia i nostàlgia, d'aquells records que posteriorment li serviren per fer el Sitges dels nostres avis, llibre tan indispensable per a la histografia sitgetana.

Voltats de garrofers, els molins, reposen al damunt d’un pedruscall brodat de farigoles i romanins. Miran al mar, blanquinosos, isolats i amb posat trist; senten enyorança de temps endarrerits, en que les moles voltaven molent el blat d'or que els hi abocaven a carretades... i del temps en que hi vivia un moliner, que tant els estimava, donant-els'hi vida, emblanquinant-los perque sempre fessin força goig ... Llavorç, que les devanadores, com sagetes de rellotje coratjoses, tallaven el vent, i que tant bé els hi esqueien voltant enfilades a dalt de tot...
D’aquells típics molins sols ne resta una torra com a recort... Al seu dedins, hi regna una quietut de tomba corprenedora... Sols una claror baixada del cel, amb posat d'encantament, omple el seu interior, que està plè de pedres, que fan venir a la imaginació la idea de qualque lluita titànica que avui sembla envoltada de misteri...
Dels molins, cada any, quan s’acosta el mes de les flores, els falciots volten al seu damunt, xisclant, com una corona vivent... Les aurenetes negres, de pit blanc, cerquen lloc per a fer-hi son niu. Xarrotejant, van i venen, omplint de joia aquell lloc on hi nien... Pares i fills, en venint la tardor, emigren, duent-se un bon recort, i acomiadant-se els hi endrecen una paraula de consol. L’any vinent tornarem a fer-vos companyia.
I ve la tardor. Les plantes que creixen en son interior, el molí les mira, com un alè de vida, com una mena d'anima que li dona caliu i cor per a l’hivern, rublert d’asprors i esmortiments...

EMERENCIÀ ROIG. Croquis sitgetans IV. El Eco de Sitges, 1 de novembre de 1919