CASINO PRADO SUBURENSE

Anys vint. Ball als jardins del Prado. Fotografia: Albert Solé Pascual

Com ja vam publicar en una nota anterior, a La Ilustración Iberica, Revista ibero-americana de ciencias-artes-literatura del 15.VIII.1923 va ser un número dedicat a la nostra vila, curull d'articles sobre diferents aspectes culturals i socials del que succeïa a Sitges per aquells temps. L'article que reproduïm, correspon al del Casino Prado Suburense, coincidint en el moment d'un dels seus canvis d'imatges que va tenir en tota la seva trajectòria.

Es su aspecto de estilo moderno, en extremo elegante y de simpaticas líneas, su sala-teatro aún no terminada deja ya adivinar que no podrá envidiar en nada a los mejores salones, pues su decoración que ha sido encomendada a insignies artistas como Agustín Ferrer, su orientación, la forma en que han sido distribuidas sus localidades, todo en conjunto le da un aspecto de grandiosidad poco comunes; su escenario montado con todos los adelantos que el teatro moderno requiere, podrán celebrarse en él toda clase de espectàculos.
Claro es, que no se deja de ver en su organización una exquisita direccion como es la del ilustre arquitecto D. José Mª Martino. Su salón de verano, rodeado de hermosos jardines, es verdaderamente sugestivo, y el matiz aristocratico que se observan en todas las fiestas que allí se celebran es en toda época el lugar preferido de las mas distinguidas familias de la Blanca Villa y colonia turistica.
Elogios muy entusiastas merecen la actuación de su presindente D. José Planas y la de los señores que componen su Junta Directiva por la labor que realizan para conseguir que el Casino Prado sea considerado como una de los mejores de sus similares.
J. P.
Sitges, 1923

EL CAFÈ DE BAIX A MAR. ELS CARNAVALS

Al Cafè de Baix a mar s’hi reunien diàriament els senyors principals de Sitges, molts d'ells gastaven sombrero de copa. Aquell Cafè de Baix a mar, era l’únic que en deien dels senyors, i era molt concorregut. El cafeter, el Xic de Can Vias, era molt estimat i conegut, i va ser el darrer cafeter que hi hagué, perquè després ja vingueren les societats recreatives. El seu antecessor fou en Joan Antón Sardà, de la Botiga Nova. Allà hi anava tota l’elegància de l’estiu, tot el jovent que venia de Barcelona, estudiants la major part : els Ferret, Puig de la Plaça, Robert, Vilanova, bru, cunyat de l’Antoni López, i altres més, tot jovent lluït, que no s’havia democratitzat com avui i vestien de copa, blanc o gris, pantaló blanca, casaca blava amb botons daurats, corbata blanca o de color i armilla blanca, i a la sortida de missa darrera dels diumenges feien la mar de goig. Tots corrien al Cafè, jugant a la guerra, i on En Manel Ferret i algun altre lluïen l’art del Billar, amb admirable mestria.
En aquell Cafè s’hi van donar verdaderes batalles de confits, ametlles i barreja en el darrer dia de Carnestoltes, en que tot anava al pou. Allà hi havia la colla dels senyors, esperant la dels menestrals, i quan es trobaven hi havia un tiroteig que presenciava una gran gentada, arreplegant per terra lo que podien. La canalla hi feia festa major, doncs es tiraven alguns quintars de llaminadures. A pesar de que els tiradors portessin caretes de filferro, era tal la fúria amb que engegaven, que molts sortien amb xiribecs. A mes, en els dos primers dies de Carnestoltes, sortien pels carrers, des de les dues fins a les sis, gran número de jovent disfressat, portant caramels i tirant-los amb llargues ballestes per a fer-los arribar a les mans de les damisel·les dels balcons, donant una nota de galania.
Anaven vestits de totes menes, i s’armava un brogit que no semblava propi d’aquell poble tranquil, sinó d’una bogeria. Com que’s feien molts pocs balls per Carnaval, el de la Candelera i els dels primer i darrer dia de Carnestoltes, eren un esdeveniment, i a la sala del Teatre Vell s’hi enquibien de 700 a 1.000 persones, casi totes disfressades. Allò era una bacanal moderna, on les dones eixerides treien els drapets al sol a molts que es quedaven esglaiats al veure que els hi parlaven de certes coses que creien amagades. (...) Allò donava gust i cregueu que com allavors mai més s’ha divertit ningú a Sitges. Era un Carnaval de nom en tota l’encontrada, veient-se molt concorregut de forasters. Llàstima que s’hagués deixat perdre i no s’anés perfeccionant amb les noves costums!
Una de les coses que més vestia i feia passar una gran tarda en lo que he descrit eren les contradances ballades a Baix a mar, al recó de Can Covat. Els músics es posaven en bancs i es ballava “La contradança” i “La Bullanguera”, constituint l’espectacle al aire lliure, una nota de gran colorit i animació. Allò era divertir-se i refrescar-se, doncs també es sucaven melindros amb orxata, encara que no era de l’esplèndida “Orxatera Valenciana” d’avui.
B. [Bartomeu Carbonell]

La Punta, 2 de maig de 1926 (Sitges: costums velles)