Poder remarcar la importància de la tradició del teatre amateur a Sitges entre finals del segle XIX i principis del XX, no és tasca fàcil, doncs trobar testimoniatge de tot allò que configura una representació escènica i poder arribar a aprofundir en el nivell interpretatiu dels actors i de les obres representades, és pràcticament impossible, tenint en compte les migrades referències i crítiques a la premsa i la nul·la informació de primera mà.
A Sitges, com en tants altres pobles de Catalunya, arribaven força companyies de teatre i sarsueles vingudes de fora amb el seu repertori d’obres, sainets, comèdies, drames, etc. A finals del segle XIX, poc després d’inaugurar-se el Teatre de la Societat El Retiro, i amb el popular Teatre Vell del carrer Sant Gaudenci pràcticament obsolet, venien a la població diferents companyies de sarsuela i òpera, com la que formaven part la tiple Paulina Villalba i l’actor Josep Bosch, ambdós ben coneguts en el seu moment on donaven representacions cada diumenge i un dia entremig de la setmana amb un repertori a base de sarsueles castellanes.
També actuà al Retiro la companyia de sarsuela del tenor Ferrer, composada per la tiple Julia Lamarca, el tenor Miró, el baríton Sr. Soler Catarineu, el baix Ariarte i el tenor còmic Ruperto Torres. La competència de les entitats per fer-se amb les millors companyíes era el pa de cada dia, ben sabut de tothom era l’habitual competència i rivalitat entre entitats, que amb els seus espais escènics acabats d’estrenar, sovintejaven les representacions, diumenge rera diumenge, incloent diades festives, amb les sarsueles i en menor quantitat, óperes d’èxit del moment on posteriorment hi feien funció la companyía del Teatre Romea integrada per la primera actriu Carmen Parreño i que dirigien els actors Antoni Tubau i Iscle Soler.
Ja ben entrat el segle XX, també vingué la companyía de Pubill-Roca amb l’actor Enric Borràs al capdavant o la companyía còmica que dirigia Josep Portes.
Les companyies del Retiro
Una de les facilitats que tenien els grups d’aficionats per representar obres setmana si, setmana també, era, en part perquè no calia que s’aprenguessin els papers amb exactitud, doncs es comptava amb l’ajuda i suport durant tota la funció de la figura de l’apuntador, que llegia i resseguia fil per randa tota l’obra, donant el peu als actors les vegades que necessitessin.
A Catalunya, les primeres companyies de teatre d’aficionats depeníen de les socitats i ateneus culturals i recreatius. A Sitges, entitats com el Casino Prado, El Retiro i la Palma, en els breus anys que funcionà aquesta entitat, van potenciar les seves companyies teatrals i les ajudaven econòmicament.
No és fins a mitjans dels anys setanta del s. XIX quan llegim a les cròniques l’existència d’una companyia de teatre local amb vocació amateur i integrada única i excluivament per homes, cosa habitual en aquells temps, on els papers femenins els acostumava a representar actrius professionals que es contractaven per a l’ocasió.
La ‘Compañía lírico-dramática de aficionados’. 1877 - 1892
La primera companyia d’aficionats del Retiro que trobem documentada estava integrada per Josep i Pere Termes, (de Can Pela), Josep Bartés, Josep Díaz, entre altres i estava dirigida per Joaquim de Miró i Lluc Morera.
Una de les primeres funcions documentades és la de la funció per al “Teatro del Retiro” per al 21 de maig amb el debut de la “compañía lírico-dramàtica de aficionados e inauguracion de la sociedad coral La Bella Subur y concierto musical bajo la direccion del Maestro Sr. Català”. Es posà en escena la peça catalana en un acte i en vers Cafè i copa, Cura de moro de Pitarra i la sarsuela Setze jutges amb cors, comparses i gegants.[1]
L’any 1887, el grup d’aficionats retirista posaren a escena el drama Sacro-Biblico-Tradicional, en siete pasos y ocho cuadros, original de D. José Julián Cavero cuyo título es Los Siete Dolores de María Santísima.[2]
Per l’any 1891, ja feia temps que no s’havia fet cap representació per part de cap agrupament teatral d’ambdues entitats ¡Lástima que estos estudiosos jóvenes no continuen las funciones dramáticas, ya que estamos privados de poder ver á ninguna compañía en los dos teatros![3] Malgrat aixó, al setembre del mateix any, alguns aficionats organitzaren una representació a benefici dels damnificats per les inundacions de Consuegra i Almería.
Posteriorment, l’any 1893, es crea una nova companyía, amb membres que havien participat en anteriors formacions i amb la suficient experiència per encarar funcions dramàtiques i líriques. Es representaven obres de Narcís Campmany, Antoni Ferrer i Codina, Sebastià Sans i Bori, Eduard Aulés, Frederic Soler (Pitarra), Santiago Rusiñol, Manuel Ribot i Sierra, Joan Molas i Casas, Francisco Camprodon, Josep Maria Arnau entre altres i sarsueles d’autors com ara Luis Olona, F. A. Barbieri, José Jackson Veyán o Fernández Caballero.
En aquests anys, trobem força activitat per part de la Companyia Retirista, on era habitual iniciar les primeres funcions de temporada per Quaresma, que acabaven a finals de primavera. Passat l’estiu, es començava de nou l’altra temporada teatral, que tenia lloc a finals de setembre i principis d’octubre.
El ‘Renaixement’. 1896 - 1898
A principis del mes d’agost del 1896 debutà al Teatre d’El Retiro una compañía de aficionados compuesta de varios distinguidos jóvenes de esta villa y algunos veraneantes, poniendo en escena las conocidas piezas Una señora sola y Tal hi va qui no s’ho creu; todos los noveles actores pusieron buena voluntad en el desempeño de sus papeles y la interpretación que dieron á las comedias nos convenció de que habían estudiado bien las obras, aunque notándose inseguridad en la dicción en algunos actores. La actríz Sra. Santana muy flojita y de los actores hay uno que nos gustó mucho y que fue justamente aplaudido.[4]
A partir d’aqui, El Renaixement no parà de representar cada diumenge un bon nombre de comèdies, juguets, monòlegs, drames, i evidentment, contracten a les actrius pertinents.
La ‘Compañía Retirista’. 1898 - 1918
Per l’octubre de 1898, en començar la nova temporada teatral i sota la direcció escènica del jove aficionado Josep Saura ens trobem amb una renovació de l’elenc de la “Compañía Retirista”, cuyos jóvenes se proponen ofrecer un rato divertidísimo á las familias de los señores socios de El Retiro que asistan al baile de los días festivos, en cuyas veladas de invierno no dudamos verá colmados sus deseos la citada Compañía llenándose el salón-teatro de escojida concurrencia deseosa de saborear los chistes de las obras de los diferentes autores catalanes con que forman su repertorio.[5]
Debutaren doncs, amb la joguina còmica L’embaixador del hivern i en aquella temporada de finals del 1898 i enmig de la tumultuosa guerra de Cuba, representaren Lo San de Sans (23 d’octubre), Cura de Cristiá (30 d’octubre), Un D. Juan Tenorio á trossos (1 de novembre), Un Tenorio y un Mejia (13 de novembre), La Butifarra de la llibertat (20 de novembre), la sarsuela Los dos ciegos (27 de novembre, éssent el debut de la secció lírica de la Compañía Retirista amb direcció musical del mestre Català amb un gran éxit.
L’11 de desembre de 1898 estenen El pom de flors del sitgetà Josep Soler i Tasis amb la participació de la jove actriu Srta. Maria Martí. També es representen les obres Justícia y venganza ó Don Pedro y la virtud y un muerto sin enterrar i la sarsuela Música clasica.
El 31 de desembre i l’1 de gener de 1900 es representà al Retiro, la gatada en prosa de costums típiques i populars titulada L’últim d’any ó l’home dels nassos.
El 24 de març de 1907 es representen les molt conegudes sarsueles de l’època Los embusteros, El barquillero, El chico de la portera, El contrabando i las Erradas del Papá.
Les sessions de cinema cada vegada més freqüents
En aquels anys, van aparèixer les habituals sessions cinematogràfiques, agafant protagonisme i ajudant a què les companyíes de teatre quedessin en part, arraconades. De fet aquesta no va ser una acció inmediata, però poc a poc s’observa que les sessions dominicals i temporades teatrals van desapareixent. L’any 1909 amb prou feines hi ha representacions teatrals i a prinicipis de 1910, s’esmenta una formació amb el nom de ‘El Requeté retirista’ que debutà amb la joguina L’hereu Pruna, actuant, per entendren’s com a ‘teloners’ de la sessió de cinema que s’havia de representar, o sigui que ja podem observar com la pel·lícula passa per davant del teatre.[6]
A la fotografia: Joaquim Benaprès i Mestre, autor d'algunes de les peces representades al Teatre El Retiro.
Així doncs, a partir de 1910 les actuacions de la Compañía Retirista es limitaven a representacions puntuals d’algun esdeveniment o festivitat representativa. També eren habituals les funcions benèfiques on es recaptava fons on, abans o després de la funció, es procedia a fer algun sorteig o rifa que els mateixos aficionats s’encarregaven de repartir. Per Carnaval de 1911, representaren excepcionalment La mare eterna i Un beneit del cabàs a benefici de les victimes del mar i durant l’estiu, representaren diferents peces còmiques a benefici de les obres de construcció del nou hospital que s’havia d’inaugurar l’any següent.
Entre 1908 i 1912, l’elenc de la companyía estigué format per: Andreu Bosch, Joan Alsina, L. Larrosa, Emili Sanchez, Lleó Cabero, E. Llorens, R. Comas, F. Argenter, E. Aguilera, R. Marcé, Antonio Pina, Lluis Carbonell, Isidre Marcet, Rafel Munté, Fèlix Delgado, Primitiu i Dimas, entre altres.
L’incendi del teatre l’any 1916
La matinada del 9 de març de 1916 es produí el gran incendi del Teatre del Retiro on l’escenari i platea quedaren totalment destruïts. Malgrat això i amb el fet d’haver estat tot un any sense representacions teatrals per les obres de contrucció, ja trobem una nova embranzida de funcions teatrals, començant per la nit del 16 de setembre de 1917 on la companyía d’aficionats retiristes va representar i organitzar una vetllada benèfica, presentant la comèdia Les carbasses de Mont-Roig de Pitarra. El 1918, els aficionats, assajaven l’obra de Guimerà Sol solet per a un espectacle benèfic que tingué lloc la nit del 4 d’agost a benefici del músic veterà sr. Carbonell i que comptà amb les actrius Luisa Fernandez i Maria Hostau.[7]
En aquells anys, entre 1916 i 1918, formaven part de la Compañia Retirista: Casadesús, Enric Almiñana, Joan Marcé, L. Julián, V. Julián, Adjutori Roqueta, Matas, entre altres.
El ‘Renaixement’. 1920 -1924
El Renaixement, naixia com a grup de teatre i organitzador de balls festius. El 24 de setembre de 1920, debutà doncs la secció denominada “El Renaixement”, organitzant un ball anomenat “Vell i nou”. Poc desprès, a finals del mateix any, aquest grup i amb la cooperació de les Srtes. Teresa Llonch i Josepa Navarro representaren les peces El joc dels disbarats i Chateaux Margaux i en els anys successius no pararen de representar peces còmiques, dramàtiques i sarsueles, com ara Los Guapos, Quién fuera libre!, Molinos de viento, El puñao de rosas amb la col·laboració del sextet instrumental “Albéniz”.
El diumenge de rams de 1924, la Compañía de aficionados El Retiro (amb la col·laboració) de la que forman parte las conocidas actrices del “Teatro Romea” de Barcelona Luísa Fernández, María Lostal y Consuelo Roura, es posaren en escena per primera vegada a Sitges el drama d’Ignasi Iglesias La Barca Nova sota direcció artística de Josep Vidal, i finalment es posà en escena el joguet còmic de M. Sala Marquillas, La Sala de rebrer., Cap a 1925 la companyía es dissolgué i poc temps desprès aparegué una nova formació amb el nom de Nova Renaixença.
La Penya Nova Renaixença (1928-1931)
La Penya Nova Renaixença, es formà l’any 1928. Era una formació teatral sota iniciativa del mestre Gabriel Pallarés i Andreu Bosch, com a projecte engegat tres anys abans i que es va materialitzar amb un seguit de nomobroses peces dramàtiques, còmiques i sarsueles Es van fer moltes sarsueles sota la direcció musical de Gabriel Pallarès i d’escena d’Antoni Huerta. Entre les obres representades detaquem Home casat, burro espatllat, Las tentaciones de San Antonio, Los Cadetes de la reina, El Húsar de la guàrdia, La Viejecita, Bohemios, La Generala, La Princesa del dolar, Los Valientes, La Banda de trompetas, Entre naranjos, El Trebol, El Túnel, Cara de ministro, La Alsaciana, Los Guapos, La Tragedia de Pierrot, Montería, Mussetta, entre altres.
En aquell grup hi formaven part: Adjutori Roqueta, Francesc Vendrell, Joan Miret, Joan Roig, Salvador Casamitjana, August Jacas, Bartomeu Plana, Joan Alsina, Salvador Llopis, Estanislau Carbonell, Joan Marcé, J. Dalla, Antoni Hilll (alguns d’ells havien pertangut a la Colla El Renaixement. Més endavant, hi prendien part Antoni Huerta, Ramon Rojo, J. Aleacar, S. Vidal, Joan Figueras, Ramon Duran, F. Felipe i Joan Bayot. També hi formarien part un seguit de noies: Mariana Far, Eulalia Marcé, Carme i Neus del Cueto, Rita Planas, Antònia Raventós, Francesca Planas i Engràcia Fusté.
Entre 1931 i 1932, quan la Penya Nova Renaixença estava en el seu punt àlgid i organitzava balls al Retiro i a mes, feia sortides a diferents poblacions amb les seves sarsueles, el grup teatral es va dissoldre, per diferències amb alguns membres de l’entitat.
En anys posteriors i de manera puntual, es ferien representacions per part de joves retiristes, com la que va tenir lloc el 29 de juny de 1935, on es va fer un acte d’homenatge al Mestre Enric Morera amb la representació de La nit de l’Amor de Santiago Rusiñol i música d’Enric Morera amb la cooperacio de la soprano Montserrat Viladoms i direcció musical dels mestres Manuel Bosser i Gabriel Pallarés i amb la participació de Rafael Villardaga, Salvador Casamitjana, E. Marcé, Francesc Vendrell, M. Matas, E. Fusté, Carme Fusté, Maria Barnés, A. Fuertes, F. Gonzàlez i per finalitzar, representaren L’Alegria que passa amb alguns dels actors abans esmentats més D. Planas, M. Carbonell, Ll. Carbonell, Joan Miret i A. Gonzàlez.
Dissortadament i amb el trencament que va suposar la guerra civil, com en tots els àmbits, els aspectes ludics i festius es van veure interromputs i trencats bruscament, i en l’àmbit escènic, mai més va tornar a ser el mateix. Així doncs, posem punt i apart en aquest breu repàs dels diferents elencs retiristes, ja que aixó donaria pas a una segona part, la més actual del nostre fet teatral.
També actuà al Retiro la companyia de sarsuela del tenor Ferrer, composada per la tiple Julia Lamarca, el tenor Miró, el baríton Sr. Soler Catarineu, el baix Ariarte i el tenor còmic Ruperto Torres. La competència de les entitats per fer-se amb les millors companyíes era el pa de cada dia, ben sabut de tothom era l’habitual competència i rivalitat entre entitats, que amb els seus espais escènics acabats d’estrenar, sovintejaven les representacions, diumenge rera diumenge, incloent diades festives, amb les sarsueles i en menor quantitat, óperes d’èxit del moment on posteriorment hi feien funció la companyía del Teatre Romea integrada per la primera actriu Carmen Parreño i que dirigien els actors Antoni Tubau i Iscle Soler.
Ja ben entrat el segle XX, també vingué la companyía de Pubill-Roca amb l’actor Enric Borràs al capdavant o la companyía còmica que dirigia Josep Portes.
Les companyies del Retiro
Una de les facilitats que tenien els grups d’aficionats per representar obres setmana si, setmana també, era, en part perquè no calia que s’aprenguessin els papers amb exactitud, doncs es comptava amb l’ajuda i suport durant tota la funció de la figura de l’apuntador, que llegia i resseguia fil per randa tota l’obra, donant el peu als actors les vegades que necessitessin.
A Catalunya, les primeres companyies de teatre d’aficionats depeníen de les socitats i ateneus culturals i recreatius. A Sitges, entitats com el Casino Prado, El Retiro i la Palma, en els breus anys que funcionà aquesta entitat, van potenciar les seves companyies teatrals i les ajudaven econòmicament.
No és fins a mitjans dels anys setanta del s. XIX quan llegim a les cròniques l’existència d’una companyia de teatre local amb vocació amateur i integrada única i excluivament per homes, cosa habitual en aquells temps, on els papers femenins els acostumava a representar actrius professionals que es contractaven per a l’ocasió.
La ‘Compañía lírico-dramática de aficionados’. 1877 - 1892
La primera companyia d’aficionats del Retiro que trobem documentada estava integrada per Josep i Pere Termes, (de Can Pela), Josep Bartés, Josep Díaz, entre altres i estava dirigida per Joaquim de Miró i Lluc Morera.
Una de les primeres funcions documentades és la de la funció per al “Teatro del Retiro” per al 21 de maig amb el debut de la “compañía lírico-dramàtica de aficionados e inauguracion de la sociedad coral La Bella Subur y concierto musical bajo la direccion del Maestro Sr. Català”. Es posà en escena la peça catalana en un acte i en vers Cafè i copa, Cura de moro de Pitarra i la sarsuela Setze jutges amb cors, comparses i gegants.[1]
L’any 1887, el grup d’aficionats retirista posaren a escena el drama Sacro-Biblico-Tradicional, en siete pasos y ocho cuadros, original de D. José Julián Cavero cuyo título es Los Siete Dolores de María Santísima.[2]
Per l’any 1891, ja feia temps que no s’havia fet cap representació per part de cap agrupament teatral d’ambdues entitats ¡Lástima que estos estudiosos jóvenes no continuen las funciones dramáticas, ya que estamos privados de poder ver á ninguna compañía en los dos teatros![3] Malgrat aixó, al setembre del mateix any, alguns aficionats organitzaren una representació a benefici dels damnificats per les inundacions de Consuegra i Almería.
Posteriorment, l’any 1893, es crea una nova companyía, amb membres que havien participat en anteriors formacions i amb la suficient experiència per encarar funcions dramàtiques i líriques. Es representaven obres de Narcís Campmany, Antoni Ferrer i Codina, Sebastià Sans i Bori, Eduard Aulés, Frederic Soler (Pitarra), Santiago Rusiñol, Manuel Ribot i Sierra, Joan Molas i Casas, Francisco Camprodon, Josep Maria Arnau entre altres i sarsueles d’autors com ara Luis Olona, F. A. Barbieri, José Jackson Veyán o Fernández Caballero.
En aquests anys, trobem força activitat per part de la Companyia Retirista, on era habitual iniciar les primeres funcions de temporada per Quaresma, que acabaven a finals de primavera. Passat l’estiu, es començava de nou l’altra temporada teatral, que tenia lloc a finals de setembre i principis d’octubre.
El ‘Renaixement’. 1896 - 1898
A principis del mes d’agost del 1896 debutà al Teatre d’El Retiro una compañía de aficionados compuesta de varios distinguidos jóvenes de esta villa y algunos veraneantes, poniendo en escena las conocidas piezas Una señora sola y Tal hi va qui no s’ho creu; todos los noveles actores pusieron buena voluntad en el desempeño de sus papeles y la interpretación que dieron á las comedias nos convenció de que habían estudiado bien las obras, aunque notándose inseguridad en la dicción en algunos actores. La actríz Sra. Santana muy flojita y de los actores hay uno que nos gustó mucho y que fue justamente aplaudido.[4]
A partir d’aqui, El Renaixement no parà de representar cada diumenge un bon nombre de comèdies, juguets, monòlegs, drames, i evidentment, contracten a les actrius pertinents.
La ‘Compañía Retirista’. 1898 - 1918
Per l’octubre de 1898, en començar la nova temporada teatral i sota la direcció escènica del jove aficionado Josep Saura ens trobem amb una renovació de l’elenc de la “Compañía Retirista”, cuyos jóvenes se proponen ofrecer un rato divertidísimo á las familias de los señores socios de El Retiro que asistan al baile de los días festivos, en cuyas veladas de invierno no dudamos verá colmados sus deseos la citada Compañía llenándose el salón-teatro de escojida concurrencia deseosa de saborear los chistes de las obras de los diferentes autores catalanes con que forman su repertorio.[5]
Debutaren doncs, amb la joguina còmica L’embaixador del hivern i en aquella temporada de finals del 1898 i enmig de la tumultuosa guerra de Cuba, representaren Lo San de Sans (23 d’octubre), Cura de Cristiá (30 d’octubre), Un D. Juan Tenorio á trossos (1 de novembre), Un Tenorio y un Mejia (13 de novembre), La Butifarra de la llibertat (20 de novembre), la sarsuela Los dos ciegos (27 de novembre, éssent el debut de la secció lírica de la Compañía Retirista amb direcció musical del mestre Català amb un gran éxit.
L’11 de desembre de 1898 estenen El pom de flors del sitgetà Josep Soler i Tasis amb la participació de la jove actriu Srta. Maria Martí. També es representen les obres Justícia y venganza ó Don Pedro y la virtud y un muerto sin enterrar i la sarsuela Música clasica.
El 31 de desembre i l’1 de gener de 1900 es representà al Retiro, la gatada en prosa de costums típiques i populars titulada L’últim d’any ó l’home dels nassos.El 24 de març de 1907 es representen les molt conegudes sarsueles de l’època Los embusteros, El barquillero, El chico de la portera, El contrabando i las Erradas del Papá.
Les sessions de cinema cada vegada més freqüents
En aquels anys, van aparèixer les habituals sessions cinematogràfiques, agafant protagonisme i ajudant a què les companyíes de teatre quedessin en part, arraconades. De fet aquesta no va ser una acció inmediata, però poc a poc s’observa que les sessions dominicals i temporades teatrals van desapareixent. L’any 1909 amb prou feines hi ha representacions teatrals i a prinicipis de 1910, s’esmenta una formació amb el nom de ‘El Requeté retirista’ que debutà amb la joguina L’hereu Pruna, actuant, per entendren’s com a ‘teloners’ de la sessió de cinema que s’havia de representar, o sigui que ja podem observar com la pel·lícula passa per davant del teatre.[6]
A la fotografia: Joaquim Benaprès i Mestre, autor d'algunes de les peces representades al Teatre El Retiro.
Així doncs, a partir de 1910 les actuacions de la Compañía Retirista es limitaven a representacions puntuals d’algun esdeveniment o festivitat representativa. També eren habituals les funcions benèfiques on es recaptava fons on, abans o després de la funció, es procedia a fer algun sorteig o rifa que els mateixos aficionats s’encarregaven de repartir. Per Carnaval de 1911, representaren excepcionalment La mare eterna i Un beneit del cabàs a benefici de les victimes del mar i durant l’estiu, representaren diferents peces còmiques a benefici de les obres de construcció del nou hospital que s’havia d’inaugurar l’any següent.
Entre 1908 i 1912, l’elenc de la companyía estigué format per: Andreu Bosch, Joan Alsina, L. Larrosa, Emili Sanchez, Lleó Cabero, E. Llorens, R. Comas, F. Argenter, E. Aguilera, R. Marcé, Antonio Pina, Lluis Carbonell, Isidre Marcet, Rafel Munté, Fèlix Delgado, Primitiu i Dimas, entre altres.
L’incendi del teatre l’any 1916
La matinada del 9 de març de 1916 es produí el gran incendi del Teatre del Retiro on l’escenari i platea quedaren totalment destruïts. Malgrat això i amb el fet d’haver estat tot un any sense representacions teatrals per les obres de contrucció, ja trobem una nova embranzida de funcions teatrals, començant per la nit del 16 de setembre de 1917 on la companyía d’aficionats retiristes va representar i organitzar una vetllada benèfica, presentant la comèdia Les carbasses de Mont-Roig de Pitarra. El 1918, els aficionats, assajaven l’obra de Guimerà Sol solet per a un espectacle benèfic que tingué lloc la nit del 4 d’agost a benefici del músic veterà sr. Carbonell i que comptà amb les actrius Luisa Fernandez i Maria Hostau.[7]
En aquells anys, entre 1916 i 1918, formaven part de la Compañia Retirista: Casadesús, Enric Almiñana, Joan Marcé, L. Julián, V. Julián, Adjutori Roqueta, Matas, entre altres.
El ‘Renaixement’. 1920 -1924
El Renaixement, naixia com a grup de teatre i organitzador de balls festius. El 24 de setembre de 1920, debutà doncs la secció denominada “El Renaixement”, organitzant un ball anomenat “Vell i nou”. Poc desprès, a finals del mateix any, aquest grup i amb la cooperació de les Srtes. Teresa Llonch i Josepa Navarro representaren les peces El joc dels disbarats i Chateaux Margaux i en els anys successius no pararen de representar peces còmiques, dramàtiques i sarsueles, com ara Los Guapos, Quién fuera libre!, Molinos de viento, El puñao de rosas amb la col·laboració del sextet instrumental “Albéniz”.
El diumenge de rams de 1924, la Compañía de aficionados El Retiro (amb la col·laboració) de la que forman parte las conocidas actrices del “Teatro Romea” de Barcelona Luísa Fernández, María Lostal y Consuelo Roura, es posaren en escena per primera vegada a Sitges el drama d’Ignasi Iglesias La Barca Nova sota direcció artística de Josep Vidal, i finalment es posà en escena el joguet còmic de M. Sala Marquillas, La Sala de rebrer., Cap a 1925 la companyía es dissolgué i poc temps desprès aparegué una nova formació amb el nom de Nova Renaixença.
La Penya Nova Renaixença (1928-1931)
La Penya Nova Renaixença, es formà l’any 1928. Era una formació teatral sota iniciativa del mestre Gabriel Pallarés i Andreu Bosch, com a projecte engegat tres anys abans i que es va materialitzar amb un seguit de nomobroses peces dramàtiques, còmiques i sarsueles Es van fer moltes sarsueles sota la direcció musical de Gabriel Pallarès i d’escena d’Antoni Huerta. Entre les obres representades detaquem Home casat, burro espatllat, Las tentaciones de San Antonio, Los Cadetes de la reina, El Húsar de la guàrdia, La Viejecita, Bohemios, La Generala, La Princesa del dolar, Los Valientes, La Banda de trompetas, Entre naranjos, El Trebol, El Túnel, Cara de ministro, La Alsaciana, Los Guapos, La Tragedia de Pierrot, Montería, Mussetta, entre altres.
En aquell grup hi formaven part: Adjutori Roqueta, Francesc Vendrell, Joan Miret, Joan Roig, Salvador Casamitjana, August Jacas, Bartomeu Plana, Joan Alsina, Salvador Llopis, Estanislau Carbonell, Joan Marcé, J. Dalla, Antoni Hilll (alguns d’ells havien pertangut a la Colla El Renaixement. Més endavant, hi prendien part Antoni Huerta, Ramon Rojo, J. Aleacar, S. Vidal, Joan Figueras, Ramon Duran, F. Felipe i Joan Bayot. També hi formarien part un seguit de noies: Mariana Far, Eulalia Marcé, Carme i Neus del Cueto, Rita Planas, Antònia Raventós, Francesca Planas i Engràcia Fusté.
Entre 1931 i 1932, quan la Penya Nova Renaixença estava en el seu punt àlgid i organitzava balls al Retiro i a mes, feia sortides a diferents poblacions amb les seves sarsueles, el grup teatral es va dissoldre, per diferències amb alguns membres de l’entitat.
En anys posteriors i de manera puntual, es ferien representacions per part de joves retiristes, com la que va tenir lloc el 29 de juny de 1935, on es va fer un acte d’homenatge al Mestre Enric Morera amb la representació de La nit de l’Amor de Santiago Rusiñol i música d’Enric Morera amb la cooperacio de la soprano Montserrat Viladoms i direcció musical dels mestres Manuel Bosser i Gabriel Pallarés i amb la participació de Rafael Villardaga, Salvador Casamitjana, E. Marcé, Francesc Vendrell, M. Matas, E. Fusté, Carme Fusté, Maria Barnés, A. Fuertes, F. Gonzàlez i per finalitzar, representaren L’Alegria que passa amb alguns dels actors abans esmentats més D. Planas, M. Carbonell, Ll. Carbonell, Joan Miret i A. Gonzàlez.
Dissortadament i amb el trencament que va suposar la guerra civil, com en tots els àmbits, els aspectes ludics i festius es van veure interromputs i trencats bruscament, i en l’àmbit escènic, mai més va tornar a ser el mateix. Així doncs, posem punt i apart en aquest breu repàs dels diferents elencs retiristes, ja que aixó donaria pas a una segona part, la més actual del nostre fet teatral.
[1] Revista Suburense, 20 de maig de 1877
[2] El Eco de Sitges, 6 de març de 1887,
[3] El Eco de Sitges, 29 de març de 1891
[4] La Voz de Sitges, 9 d’agost de 1896
[5] El Eco de Sitges, 16 d’octubre de 1898.
[6] El Eco de Sitges, 30 de gener de 1910
[7] El Eco de Sitges, 21 de juliol de 1918.
[2] El Eco de Sitges, 6 de març de 1887,
[3] El Eco de Sitges, 29 de març de 1891
[4] La Voz de Sitges, 9 d’agost de 1896
[5] El Eco de Sitges, 16 d’octubre de 1898.
[6] El Eco de Sitges, 30 de gener de 1910
[7] El Eco de Sitges, 21 de juliol de 1918.
Article publicat a la Revista La Palla de la Societat Recreativa El Retiro, núm. 43. Abril de 2008
