dilluns, 12 d’agost del 2013

GEGANTS I GEGANTES

Festa Major. Principis s. XX



En les darreres décades, es parla sobre bestiari festiu com a element patrimonial a preservar i conservar. En moltes poblacions catalanes tenim prova d'això, doncs son consideras patrimoni alguns dels gegants amb mes antiguitat, com és el cas de Berga, Olot, Valls, Tarragona, Vilafranca del Penedès, per citar-ne alguns.
És una realita que l'inventari de les figures de gegants centenaris de Catalunya va endavant i que ben aviat els gegants de Sitges constaran en el Catàleg que elabora el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya.

Per altra cantó, a Sitges, tot i haver canviat de nom i aspecte diverses vegades -recordem que el gegant representava el rei Jaume I el Conqueridor i la geganta una dama de l'època- i que probablement no van posar nom a la geganta perquè l'esmentat rei es casà en tres ocasions i tingué diverses amants. Actualment els coneixem amb els noms de Bartomeu i Montserrat (vells) i Jordi i Maria Rosa (rèplica construïda el 1975 per la casa El Ingenio, del carrer Raurich de Barcelona).


Però abans d'aquests gegants, inaugurats el 1897, com molt de vostès saben, n'hi van haver uns altres. Els antics moros construïts pels germans Querol l'any 1845. I que, cap a la dècada de 1890 es van malmetre tant, que el consistori prengué la decisió d'estrenar-ne uns de nous, més alts, més pesats, més majestuosos i impossibles d'aixecar. Els geganters, acostumats com estaven als gegants moros, no es van veure en cor de ni tan sols fer caminar aquesta nova parella i es va haver de recorrer a en Mestret, pagès i home molt fort, fent ell el tour de fouce d'aixecar gegant i geganta pel carrer Major aquell 23 d'agost de 1897.

I els moros quedaren en un segon pla, encara que tal era l'estimació i l'apreci que la canalla i no tan canalla tenien vers aquests gegants, que fins i tot, l'any següent, el 1898 un grup de sitgetans va tenir la intenció de portar-los fins a l'Aplec de la Trinitat, tal i com llegim a les pàgines de l'Eco de Sitges del 27.2.1898 :

Háblase estos dias de la adquisición de los jigantes antiguos entre varios patricios, con objeto de trasladarlos a la ermita de la Santísima Trinidad à fin de dar más atractivo y amenidad a la fiesta patronal...". Tammateix, tal esdeveniment no es va materialitzar.

Aqui va un petit article escrit el 1924, sobre l'assumpte dels gegants que no deixa de ser curiós:

GEGANTS I NANS SITGETANS
A la primeria teníem uns gegants molt guapos. Ell era moro i ella -naturalment,- mora. Després encara els volguérem millors, i encarregàrem la fabricació d'uns personatges majestàtics amb cabelleres llargues i uns ulls d'ametlla que fascinaven a tothom, obtenint premi d'honor en el cèlebre Concurs de Gegants de Barcelona; pesaven massa, però; i els vàrem vendre a un "Hotel de Vendes" a pes de cartró-pedra.
Enyoràvem els moros i els vàrem restaurar; sinó que com que tot passa en aquest món de mones, el poble demanà gegants insuperables; i els tenim, amb nans i tot, bastant bufons.
El gegant d'ara va tot arrisat i, a la mà, enlloc d'un ceptre com l'altre, porta una paleta amb una col·lecció sencera de pinzells. La túnica se la decora ell mateix mentre balla. La geganta és una exquisidesa.
Respecte als nans, el més simpàtic és indubtablement el "Bibelot de Cel·luloide", a l'extrem que, per tal de guanyar estètica, el minyó que el porta ha de posar-se talons a fora i a dins. Cal també assenyalar l'"Estuche de monerías", una meravella deliciosament coquina (caixista, no posis cocaïna eh!) i amb cella fina.
Si els veiéssiu dansar!


Caimitu Hill
Sitges i juny
El Borinot, any II núm. 30, 19.6.1924

1 comentari:

david ha dit...

no se perqué, pero últimament tothom s'entossudeix en possar noms a uns gegants que NO en tenen, en tot cas, la única que podría tenir nom sería la geganta vella, que tal i com em va dir l'avi, qui es va cuidar del seu manteniment, muntatge i desmuntatge durant molts anys, i, tal i com recull Blai Fontanals en el seu llibre "Sitges L'encant de la tradició" la geganta vella es podría dir Maria Rosa, sempre tenint en compte que oficialment, cap de les dues parelles tenen nom.