L'ERMITA DE SANT SEBASTIÀ

Ara que estem de ple a la setmana dels barbuts, i que aquest any celebrarem Sant Sebastià gairebé com abans se celebrava, parlarem de la seva ermita i del seu aplec que havia tingut lloc en el seu dia, el 20 de gener. 

Així doncs, tot i que no hi ha gaire documentació sobre els origens de la primitiva ermita de Sant Sebastià, hom pensa que data del segle XIII. La inscripció de l'any 1614 que hi havia en un dels seus murs va fer que els historiadors situessin en aquesta data una de les obres de remodelació. Un conjunt de comptes existents a l'arxiu parroquial demostra que la primitiva capella fou objecte de diverses reparacions en diferents èpoques.

L'ermita, que enguany celebra el seu 152è aniversari de la seva benedicció, tot i que l'actual edifici es va començar a construir el 1857 sota la direcció del mestre d'obres Francesc Cros. Fou beneïda el 23 d'agost de 1861 per mossèn Antoni Claramunt i el dia 25 del mateix mes s'hi va portar la imatge del sant des de la parròquia.

El santuari de Sant Sebastià

Llegim a l'eco de Sitges de l'any 1933 : "El vinent diumenge, dia 20, la nostra vila festeja el patronatge d'aquest temple que els nostres avantpassats alçaren en etern homenatge al gloriós màrtir de l'Esglèsia.

Antigament els estaments de Sitges s'endiumenjaven per a celebrar la tradicional diada, però, en els nostres temps, sols els aimants de les coses nostrades, amatents a la metálica veu del cloquer, amb la seva presència donen vida a la festa omplenant la capella durant els cultes en honor de Sant Sebastià.

Considerant els canviants dels temps i els trasbals que els homes fan de les coses, ens plau dir que la pietat sitgetana vers el santuari, mai ha minvat, al contrari, sempre s'ha manifestat la predilecció del nostre poble en fer-lo lluir com una tassa de plata i en donar-li el màxim relleu en les funcions religioses, mercès als patricis que han cuidat gentilment de la seva administració. Festejant la diada, bo és recordar que l'actual església començà a fer-se en 1857 sots la direcció dels mestres d'obres senyors Crós.

Del tot llesta, el 23 d'Agost de 1861 fou solemnement beneïda i el següent dia 25 s'hi portà la imatge del Sant, precedint-la d'una brillant processó, concorreguent-hi tot el poble. Amb tant faust motiu, els veïns del carrer de Sant Sebastià, per on passà la processó, l'adornaren amb arca» des de boix i banderetes i en domassos els balcons i finestres. L'església és d'una sola nau, amb creuer i capelles als costats; té 84 peus de llargada per 40 d'amplada. Segueix l'ordre tosca, i està pintada a l'estil barroc.

Serveixen de piques dos trigans, hermosos exemplars crustàcecs que en 1924 portà de les índies el Rnd. Sr. Pau Farret Raventós i els regalà al santuari. La imatge del Nen Jesús, que s'adora en l'Ofici de la diada de Sant Sebastià, és un donatiu que feu el sitgetà Rnt. Sr. Manuel Sans, entusiasta del santuari, el qual adquirí i beneí la preciosa escultura precisament a Betlem, en el lloc on nasqué el diví Redemptor.

En els diferents altars s'hi veneren les imatges de Sant Isidre, de la Mare de Déu del Mar, de Santa Marina, de Sant Rafael i de Santa Clara. El primer, o sigui el de Sant Isidre, el va fer construir el reverend Narcís Mestre, Pvre., i els tres restants són procedents de la capella que es va enderrocar.

S'ignora l'any en que es va erigir la primitiva capella, però en obres practicades antigament es trobà en un mur la data 1614. En la resserca i ordenació de documents feta a l'Arxiu Parroquial pel qui fou vicari d'aquí el benemèrit Mossèn P. Farret Raventós, s'hi troben una pila de comptes d'obres, realitzades des de 1623, palesant l'existència del temple dedicat al gloriós Sant Sebastià, quina devoció pels sitgetans ha continuat creixent fins als nostres dies i Déu fassi que perduri sempre, entre els moradors de Sitges i la seva encontrada, aquesta fe cristiana que enlaira l'esperit i fortifica l'ànima.—M.E.U.

L'Eco de Sitges, 15.1.1933

Valentí Mongay va publicar a La Xermada un extens article sobre els aplecs de diferents ermites i santuaris de la nostra vila, on, entre els quals s'hi troba el de la popular ermita de Sant Sebastià.

El 20 de gener se celebra Sant Sebastià. Actualment no s’hi fa aplec, però sí la Novena, que comença la vigília de la festa: amb l’Ofici cantat i els goigs, la diada del sant.

Abans, però s’hi celebrava un aplec popular. Era el primer de l’any. A la vigília, com en l’actualitat, hi havia la Novena amb el Res del Sant Rosari i el cant dels goigs de Sant Sebastià. La diada del sant començava amb una missa matinal a la parròquia, seguida d’una processó que es dirigia a l’ermita. Aquesta processó va deixar de celebrar-se a finals del primer quart de l’actual segle. Després de la processó començava l’Ofici. Després de dinar, a la tarda tornaven al santuari on es resava el Rosari, es feia la Novena i es cantaven els goigs. En sortir dels actes religiosos la gent s’escampava per les diferents parades que hi havia a l’explanada d’aquell indret, comprava diferents productes com torrons, carquinyolis, esclopets i, sobretot, els més característics, els bargallons. Amb aquest motiu, Salvador Soler Forment ens deia “No es que se trate de un aforismo popular, pero en nuestra intimidad solíamos decir: ‘Per Sant Sebastià, bargallons i dards’”, en clara al·lusió als bargallons que produïren uns fruits que es trobaven dins d’unes violes. Aquests productes són de tonalitat groguenta i té un gust força dolç. Cada bargalló pot tenir dues o tres violes i excepcionalment quatre; quantes més violes en tenien, més apreciats eren i més diners se’n pagaven. La venda d’aquests productes – avui totalment prohibida – era un complement econòmic per a qui tenia les parades. Els recollien abans de l’aplec, generalment pagesos. L’Eco de Sitges del 25 de gener de 1920 ens diu que aquest any ja només quedaven dues parades de venda de bargallons.
Un dels altres ingredients d’aquest aplec – com el de la gran majoria – eren els balls a la tarda. En aquest cas, però, només en Josep Soler i Cartró ens parla d’aquesta activitat lúdica. El cas és que es van deixar de fer cap a l’últim quart del segle XIX. Com a nota curiosa hem de dir que, almenys des de principis de segle, com a mínim, hem constatat que, en aquesta diada es donava inici al període de Carnaval: “Por la noche hubo baile de máscaras en la Societat El Retiro, precedida de una bulliciosa comparsa...”. Eco, 27 de gener de 1901.
“Nuestra juventud anda preocupada en organizar los bailes preliminares del próximo Carnaval, cuya temporada piénsase inaugurar en la fiesta de San Sebastian”. Eco, 27 de gener de 1923.
Així doncs, sembla que l’inici de la temporada del Carnaval, amb els seus balls i comparses nocturnes, restaven protagonisme als balls de la tarda de l’aplec, fins que es varen perdre.
(Valentí Mongay. La Xermada núm. 11 pàg. 5)