FESTES DEL CAU

Ara que el Cau Ferrat està tancat degut a aquesta benvinguda remodelació i que trigarem força en tornar-hi a entrar, volem aprofitar per reproduir un article d’un dels números de la revista Esquella de la Torratxa de setembre de 1918 on es publica la crònica les festes del 25è aniversari de la inauguració del Cau Ferrat, i on s’esmenten alguns dels actes de la celebració, així com d’algunes de les persones i institucions que hi van prendre part. L’esdeveniment, no cal dir-ho, va ser notícia i sortí publicada en diferents diaris, tant locals com generals.

Festes del Cau
Dignes de la il·lustre personalitat a qui anaren dedicades foren les festes que dissabte i diumenge passat celebrà la pintoresca població de Sitges en honor del nostre amic Santiago Rusiñol amb motiu del XXVè aniversari de la inauguració del museu artístic “Cau Ferrat”, del qual n’és fundador-propietari l’eminent pintor-poeta.
La manifestació del dissabte fou un acte popularíssim i grandiós al qual s’hi associaren tots els estaments sitgetans. Reunides les corporacions a la Plaça de la Constitució avançà el seguici dret al Cau, on l’alcalde de Sitges oferí a En Rusiñol un magnífic ram de ferro forjat. Amb sentides paraules l’homenatjat donà les gràcies al poble, que en nombre de centenars d’ànimes s’aplegà al voltant de l’artístic casal, per a festejar an ell i al seu propietari amb sincers aplaudiments i entusiastes aclamacions.
Complement grandiós d’aquest esplèndid acte públic fou el banquet popular celebrat l’endemà en el Pavelló de Mar, al qual hi assistí una nodrida representació del Ajuntament de Barcelona, presidida pel propi Alcalde, senyor Morales Pareja.
Uns dos-cents comensals; molt d’entusiasme i un pet de discursos que no hi havia més que demanar. Entre els parlaments que foren molt bons, cal recordar el del digníssim alcalde de Sitges senyor Julià, molt fervorós per a la personalitat de l’artista a qui es dedicava la resta, el del senyor Morales, molt sentit i molt catalanesc, el de l’Albert Rusiñol, els dels regidors Gambús i Giralt, molt coratjosos i donant esperances de que serà aviat un fet lo de l’”Escola de la Forja”; i finalment el discurs de gràcies d’En Santiago Rusiñol, qui, a pesar de trobar-se lleugerament indisposat, sapigué com sempre engrescar als oients amb la seva explosió de sinceritat i de bon humor.
Els dos casinos-teatre de Sitges, “Retiro” i “Prado”, s’associaren a les festes del “Cau”, donant representacions d’obres d’En Rusiñol. En el primer, dissabte a la nit, s’hi jogà La bona gent, obtenint-hi un gran èxit la companyia d’En Jaume Borrás, i ovacionant-se de valent a l’autor a cada final d’acte. En el “Prado” s’hi donà el diumenge a la nit El Místic, a qual representació no pogué assistir-hi En Santiago a causa de la indisposició; indisposició de la que, afortunadament, se troba ja avui completament restablert. En resum, unes festes memorables de les que en conservaran gratíssim record tots quants hi pogueren assistir, i sobre tot el nostre bon amic, el fundador del “Cau”, que ara fa vint-i-cinc anys, se reunia també a Sitges amb uns quants amics per a celebrar la inauguració del Museu, que no tenia sinó planta baixa, en una festa més íntima potser, i no menys afectuosa.

El “Cau Ferrat”
En Santiago Rusiñol és conegut i admirat com pintor de jardins, i com autor dramàtic o escriptor per la majoria dels espanyols i fins de gents de més enllà d’Espanya. Lo que no coneixen potser molts dels seus admiradors és el gust exquisit i els alts coneixements que el nostre artista demostra sempre que té ocasió de exercir de col·leccionador antiquari.
Enamorat de les precioses peces de ferros artístics forjats a mà, que a Espanya hi abunden com en no gaires països, va començar a dedicar-se ara fa trenta anys En Rusiñol a col·leccionar-les i en poc temps va reunir-ne una colla esplèndida tant per la quantitat com per la qualitat. Això fou gracies als seus grans coneixements del perfecte historiaire, al seu “bon nas” i a la seva bona estrella, tot lo qual no ha permès que els amics antiquaris l’ensarronessin mai; perquè sempre ha sapigut distingir lo bo de lo dolent, lo antic de lo modern, lo original de lo imitat.
Començada amb èxit la col·lecció de ferros, era necessari cercar-li un marc adequat; exhibir-la en un local que reunís bones condicions, que constituís un digne estoig per a tanta bellesa.
Com fos que aqueix marc no el trobés al seu gust, En Santiago Rusiñol volgué també construir el marc. I a prop del mar, del nostre mar blavíssim que besa constantment les roques que li serveixen de fonaments, va aixecar el Cau Ferrat, aqueix edifici que ha fet popular la ciutat de Sitges, i en ell va guardar-hi curosament els exemplars de la seva col·lecció preferida, convertint-lo amb els anys en un veritable museu públic, d’un extraordinari mèrit, d’un imponderable valor, en el qual s’hi conserven no sols ferros, sinó tota mena de joies artístiques en pintura (que parli el Greco), en vidre, etc, etc. I tot degut al esforç personal i a la particular iniciativa del benemèrit amo de la casa.
Vint-i-cinc anys són complerts d’ençà de l’ inauguració de “Cau”, el popular museu rusiñolesc de Sitges. Durant aqueix temps, milers i milers de persones, entre elles molts intel·ligents artistes estrangers, han visitat anualment les seves sales. I tothom n’ha sortit encantat. Encantat de les meravelles que enclou el museu; en ferros, sen dubte la millor col·lecció d’Espanya; encantat de l’art i el bon gust que presideixen en la presentació i col·locació de les peces en les sales del ”Cau”; encantat de la poètica situació del edifici, i encantat, sobre totes les coses, de l’afabilitat atractívola i de la conversa agradable –única al món– amb que sap sembrar simpaties tot treballant per a la glòria de la seva terra aqueix gran artista català que’s diu Santiago Rusiñol. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2073, 20.IX. 1918, p. 604-606.