dilluns, 27 de maig de 2019

UNA DESCRIPCIÓ DE SITGES DE 1783






Antigament, la major part de les activitats econòmiques de Sitges era la pesca, el cultiu, i la vinya, sobretot de la Malvasia. També es conreava blat, horta, garrofers i bargallons, però n'hi havia d'altres, i és a partir del segle XVIII quan Catalunya obté el permís per a comerciar amb Amèrica, establint una relació comercial amb les colònies, amb la qual cosa es genera una bonança econòmica que durarà fins a començament del segle XIX.
En aquest Sitges, l'any 1833 s'amplien oritzons, on més del 27% dels catalans que comerciaven amb Amèrica eren sitgetans i la població passa a ser un petit poble pesquer a ser un nucli on arriben molts d'aquests americanos sitgetans a instal·lar-se, a viure-hi, construïnt les seves grans cases i impulsant la modernització. El 1881 arriba el ferrocarril i es forma el carrer del Progrès (avui carrer Illa de Cuba) i moltes d'aquestes cases i xalets es construeixen al voltant de la modernor de les vies fèrries.


A la guia Atlante español, ó Descripción general geográfica, cronológica è histórica de España ... de sus ciudades, villas y lugares mas famosos publicat el 1783 hi trobem la descripció de moltes de les poblacions de la nostra geografía, on es descriu de manera breu, algunes de les dades principals, la seva situació geogràfica, i detalls que ens poden semblar curiosos, i que ens ajuden a conèixer una mica més el nostre passat. 






Villa de Sitges

La Villa de Sitges està situada al Oriente de Barcelona de donde dista ocho leguas, però es del Corregimiento de Villafranca, que tiene a su Norte á cuatro leguas de distancia, y á los diez y ocho grados y veinte minutos de longitud, y cuarenta y un grados y diez y siete minutos de latitud, consta de mil vecinos en una Iglesia Parroquial dedicada a Nuestra Señora de la Asumpcion, Santa Tecla, y san Bartolomé; está servida por tres Vicarios, y nueve Clérigos, perteneciente á los Canónigos de la Seo de Barcelona; tiene un Hospital, y un cuartel para Infantería, y Caballería. Está en el camino Real que vá de Valencia á Barcelona ; en dicha Villa empiezan las costes de Garraf, que son unes montañas muy ásperas, en las cuales suelen haber los Moros sus emboscadas para salir al encuentro á las embarcaciones Christianas, sin embargo de haver algunas torres con guarnición para su resguardo.
El terreno de esta villa no es muy fértil en granos, però produce lo necesario para el consumo de sus naturales : abunda en aceite, avellana, almendra, cañamo, y mucho vino : de la uba que en ella se coge, se hace la malvasia tan especial, y estimada de los extranjeros, de cuyo genero se abastece España, Roma, Nápoles, Francia, Inglaterra, y otras partes ; este comercio le hacen sus mismos naturales, como igualmente el de las anchovas que pescant, y de los encaxes y blondes que hacen sus mujeres, y niñas, que son industriosas, y aplicadas como todas las del Principado.
Es esta Villa de las mas antiguas de Cataluña ; pero como fue este Principado, el teatro de la guerra tantos años, quemaron los enemigos los Archivos, y papeles que pudieran ilustrarnos sobre este asunto : su antigüedad la firma el Arzobisco Marcá, fol. 141


Espinalt i Garcia, Bernat. Atlante español, ó Descripción general geográfica, cronológica è histórica de España ... de sus ciudades, villas y lugares mas famosos ... : adornado de estampas finas que demuestran las vistas perspectivas de todas las ciudades ... / su autor don Bernardo Espinalt y Garcia. En Madrid : en la imprenta de Pantaleon Aznar, 1778-1795




NOTES

Carbonell i Gener, Josep. Esquema històric dels sis anys napoleònics a Sitges. 1808. Revolta i resistència (I) i (II)  a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 6 juny 1977, (nov. 1977)

I.M.P. Sitges i Joan Pere Fontanella a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 35/36, febrer/maig 1986

Jou Andreu, David. Les bateries de costa sitgetanes a últims del segle XVIII a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 18, desembre 1980

Jou i Andreu, David. La relació sitgetana amb Amèrica (I)-(II) a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 47-48 (febrer-maig 1989)

Miret i Mestre, Xavier. Sitges dins del marc de la guerra entre la corona espanyola i francesa a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 35/36, febrer/maig 1986

Muntaner i Alsina, Carme. Registros notariales y registros de la corte del baile. Dos registros complementarios para el estudio del funcionamiento de una pequeña villa señorial (Sitges, Cataluña, ss.XIV y XV) a La escritura de la memòria: los registros (2011), p. 247-262

Muntaner i Pascual, Ignasi M. Els canons del Baluard i els preludis de la guerra dels Segadors a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 132 (febrer 2010)

Panyella, Vinyet. Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14 desembre 1979

Panyella, Vinyet. Els fets del Primer de Maig de 1838 a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 15 març 1980

Serramalera i Cosp, Pere. Amèrica i els sitgetans (I)- (XII) a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núms. 41-55, ago./nov. 1987-febrer 1991



dimarts, 8 de gener de 2019

GARRAF, POEMA LÍRIC


L’òpera Garraf va ser el projecte més ambiciós del poeta Ramon Picó i Campamar (1848-1916) i del compositor Josep Garcia Robles (1835-1910). La composició de l’obra durà tretze anys. Ni el poeta ni el compositor no buscaven ni l’èxit ni els guanys materials de la representació. A poc a poc bastiren una obra que dedicaren al seu benefactor, Eusebi Güell i Bacigalupi.
Garraf, publicació de 1911
El primer acte es va estrenar al Palau Güell l’agost de 1892, i tingué una bona acollida. El segon acte s’escoltà l’octubre de 1894, en una audició que va aplegar al Palau Güell el bo i millor de l’època. 
Per arrodonir el concert  s'interpretà un preludi de Grieg i un Himne a Apol·lo, presentat com la primera obra dramàtica de l’antiguitat que servia de marc inspirador a l'òpera Garraf. Les al·legories mitològiques del llibret es combinaven amb les referències al paisatge de la quadra de Garraf i de la cova de la Falconera. 
Pocs dies després, Ramon Picó llegí a Joan Alcover el tercer acte de l’òpera, en el qual descobrí un món sensible i dramàtic.
L'òpera Garraf no pretenia fer una descripció costumista d’una propietat d’Eusebi Güell que hauria pogut abastir d’aigua Barcelona. El seu lent procés de composició anava creant expectatives, justament els anys de més efervescència del teatre líric català. La partitura escapà de les influències de Wagner i Puccini, que llavors es disputaven el públic barceloní.
Malgrat tot, Garraf no va arribar mai als escenaris i no va sortir de l'àmbit de vetllades privades i versions de concert.


Notes

dimarts, 4 de desembre de 2018

L'ERMITA DE SANTA BÀRBARA. UN ABANS I UN DESPRÈS

Estat de l'ermita de Santa Bàrbara abans de la seva restauració

Interior de l'ermita amb teules amuntegades

Nova imatge de Santa Bàrbara

Moment prèvi a la benedicció de la nova imatge

L'ermita recentment restaurada


El Cronista Oficial de Sitges, Joan Yll, explica que “l’ermita està documentada en textos antics del segle XIV, sota l’advocació de Santa Maria i la situaven a la quadra anomenada dels Gassons. Segons els historiadors locals, l’emplacen en el lloc que avui coneixem per Santa Bàrbara, limitant amb el que seria el Fondat de baix. Al segle XVII s’edifica l’actual ermita dedicada a Santa Bàrbara. Amb el pas del temps es va restaurar i va ser beneïda el 4 de desembre de 1858, pel rector de la parròquia de Sitges Mn. Antoni Claramunt. L’any 1892 el seu propietari Josep Ballester, hi torna a fer una restauració, que també es va estendre per tot l’entorn, inclosa la masia que és al costat. Els descendents dels  Ballester, fins fa relativament poc, Josep Maria Ballester i la seva muller, l’Antonia Hostench, han ostentat la propietat de l’ermita, la masia i les terres.  

El dia 4 de desembre, amb motiu de la festivitat de Santa Bàrbara, s’hi celebrava un popular aplec, en el qual hi participaven gent de Sitges i els veïns de Sant Pere de Ribes perquè l’ermita tenia uns lligams amb aquesta població. Tot això es va perdre a conseqüència de la guerra civil, quan va ser saquejada, començant així la seva decadència i mai més va ser oberta al culte i el seu espai interior va estar destinat a magatzem. El pas dels anys la va degradar, tot i que la façana principal s’ha mantingut de peu, com també del seu interior. L’Any 1917, el pintor sitgetà Joaquim Sunyer va pintar el quadre Cala Forn en què s’hi veu reflectia l’ermita de Santa Bàrbara i la masia. De les quatre noies que surten a l’obra, una d’elles era filla dels masovers de la masia de Santa Bàrbara”.*

*Text extret de: www.sitges.cat

dimecres, 27 de juny de 2018

RUSIÑOL VERSUS SITGES

Un dels patis blaus que pintà Santiago Rusiñol

El nom de Sitges està vinculat perpètuament al de Santiago Rusiñol i viceversa. Vegis, si no, com el gran artista demostra el seu gran amor a aquesta vila, amb el llegat que li fa:

En el seu darrer testament, atorgat el 9 d'abril de 1929, Rusiñol llegava a la vila de Sitges les col·leccions i l'edifici del "Cau Ferrat", propietat seva, amb la condició que mai no es poguessin vendre ni alienar, i disposant que en el cas que es fes així la venda o alienació resultés absolutament nul·la.
El cas és que a l'Ajuntament de Sitges se li presentava una tasca de conservació i funcionament que no s'esqueia amb els mitjans que podia disposar, de manera que per tal de trobar una solució, seria la Junta de Museus de Barcelona, com a delegada de la Generalitat de Catalunya pel que atany a afers de Museus d'Art, tindria la direcció tècnica i administrativa del nou Museu. 

Per a portar a realització aquest projecte el més aviat possible i a fi que l'obertura i organització del «Cau Ferrat» com a museu públic sia un dels primers actes de l'homenatge a la memòria de Santiago Rusiñol que es projectaria, la Junta de Museus es posà d'acord amb l'Ajuntament de Sitges comunicant-li les condicions de la seva intervenció, que foren examinades pel municipi sitgetà i acceptades.

Una de les darreres imatges de Santiago Rusiñol
Així llegim en l'acta administrativa: En la villa de Sitges, a los diez y ocho de Junio de mil novecientos treinta y uno. Ante el señor Alcalde Presidente de este Ilustrísimo Ayuntamiento D. José Costa Canal e infrascrito Asesor Jurídico, habilitado para ello, personase en estas Casas Consistoriales D. José Planas Amell, esposo de D.ª María Rusiñol Denís, quien delegado por la familia de don Santiago Rusiñol Prats, Hijo Adoptivo de Sitges, fallecido en Aranjuez el día 13 del corriente, [juny de 1931], expresó al señor Alcalde, que según noticias de la misma, el difunto otorgó su último testamento a los nueve de Abril de mil novecientos veintinueve ante el señor Notario con residencia en Barcelona D. Miguel Martí Beya, abrigando el convencimiento de que en el mismo se expresa su definitiva voluntad, constando en el referido testamento la cláusula literal que sigue: -" Poseo una colección de cerrajería antigua, cuadros, esculturas y otros objetos de arte, instalada en el edificio de mi propiedad, denominado "Cau Ferrat", situado en la villa de Sitges y es mi deseo que la indicada coleccion no salga de Catalunya y se quede perpetuamente, junto con el edificio en que se halla instalada, de propiedad de la villa de Sitges por el cariño que profeso a dicha población. Por estos motivos LEGO a la villa de Sitges el expresado edificio denominado "Cau-Ferrat" con la colección de objetos de arte que en él existan en el día de mi muerte". (...) El Ayuntamiento de Sitges deberá permitir la entrada en dicho "Cau-Ferrat" a los que quieran visitarlo todos los días durante las horas que designe el Ayuntamiento. (...) 
-En seguida, D. José Planás Amell que, cumplida la misión que ha motivado su viaje a esta villa, somete al señor Alcalde la conveniencia de sellar el edificio Cau-Ferrat con la colección artística que contiene mientras no se cumpla a la orden de inventariarlo y se sepa en definitiva la última voluntad del Hijo Adoptivo de Sitges señor Rusiñol. (...) Llenada la misión confiada al señor Planás, dispuso el Alcalde se extendiera por duplicado la presente acta administrativa, siscribiéndola con D. José Planás Amell, con D. José Planas i Robert, con D. Antonio Muntané Sardá y conmigo el Asesor jurídico, de que certifico. - José Costa, J. Planás, J. Planas i Robert, Antonio Muntané. El Asesor jurídico Buenaventura Juliá.- Rubricados". 

L'Abella d'Or. Al Penedès, 1932. Ed. Altés, Barcelona
Butlleti dels Museus d'Art de Barcelona. Junta de Museus, Juny 1933

dimecres, 16 de maig de 2018

LA PRIMERA EXPOSICIÓ DE CLAVELLS DE 1918

El Pavelló de Mar vist des del Passeig

El Pavelló de Mar en una jornada recreativa



Enguany es commemora el centenari de la primera exposició de clavells que va tenir lloc a la nostra vila, i que coincideix, com ja sabem amb la festivitat del Corpus, si bé en anys posteriors l'exposició no mantenia vincles amb la festivitat.

Llegim a la premsa local: "Estamos orgullosos de que Sitges haya realizado un certamen tan superiormente hermoso como el inaugurado en el Pabellón de Mar el día de la solemnidad de Corpus. Una inteligencia privilegiada se ofreció a la decoración de los salones, a la instalación de las macetas y a la agrupación de los claveles, siendo forzoso reconocer que su alma de artista se ha excedido a sí misma presentando una exposición de la referida preciada flor que causa la admiración de cuantos la visitan; nadie podía sospechar que los amantes de la floricultura en esta villa se dedicaran a la especialidad de cultivar con supremo cariño el clavel en sus más interesantes variedades; de procurarse sin reparar en sacrificios ejemplares soberbios por el matizado de sus flores, por la delicadeza de sus matices, por el gigantesco desarrollo de sus capullos y por la ufanía de la planta". (L’Eco de Sitges, 2 de juny de 1918).
El proyecto fué amorosamente acariciado por un selecto grupo de suburenses. José Serra Vivó, Rosendo Bartés Bora, Antonio Clará Busquets, Mariano Carbonell Mirabent, Manuel Sabater Carbonell, José Soler Tasis y otros. (L’Eco de Sitges, 22 de juliol de 1945). Fou el director de la part artística Miquel Utrillo Morlius.
  
Pel  que fa a el dia de la inauguració, sortiren de l’Ajuntament la comitiva oficial a les 12 del migdia del dijous, dia de Corpus les més significades personalitats de la población, precedint a tots els Gegants de Sitges i la banda de ‘El Retiro’ que dirigia Francesc Montserrat, dirigint-se la comitiva al Pabelló de Mar pels carrers Major, Parellades i Bonaire entre les felicitacions del veïnat.
Seguidament, l’Alcalde, Bonaventura Julià Masó, pronuncià un breu parlament enaltint el que l’Exposició-Concurs representava per la vila i manifestant que es trobava bocabadat per el gran èxit assolit.

Durant tots els dies l’exposició de clavells es va veure molt visitada, amenitzant les músiques locals en determinades hores la visita, contribuïnt a augmentar l’animació del passeig durant les primeres hores de la nit.
Dins del propi Pavelló, actuà durant la tarda el Sextet Mozart. (Baluard de Sitges, 8 de juny de 1918)
  
Pel que fa a la festa de clausura, “La sola idea de la exposición constituye un timbre de gloria para sus iniciadores, contribuyendo indudablemente a la importancia alcanzada el calor con que el Ilustrísimo Ayuntamiento la acogió, imprimiéndole su entusiasmo y concediéndole su Patronato. Tal acuerdo permitió a su Presidente don Buenaventura Juliá Masó cuidar de la parte representativa preocupándose, con suprema autoridad municipal, de que se rindieran los debidos honores a las significadas personalidades que, aceptando la invitación, hicieron acto de presencia en la fiesta de clausura”. (Eco de Sitges, 9 de juny de 1918). Així doncs, aquest any es el primer i l'últim a celebrar-se al Pavelló de Mar, si bé l'any següent es faria als jardins del Prado, el 1920 als jardins d'El Retiro i el 1921 al Prado, éssent aquesta la darrera vegada dins d'aquest període. 
No serà fins el 1929 que es recupera l'exposició al Vall i a partir d'ara amb major participació, vincultan-se definitivament amb la festivitat del Corpus Christi.

dijous, 16 de novembre de 2017

LA MÚSICA D'ENRIC MORERA

Morera vist per Picasso

El 12 de març d'enguany s'esqueia el 75è aniversari de la mort del compositor Enric Morera i Viura, ferm defensor de la divulgació musical des de l'àmbit més popular i compositor de les sardanes La Santa Espina, Les Fulles seques, L'Emporà entre altres i de tantes composicions.
Però realment què en sabem, més enllà de les sardanes? Encara no massa cosa. Entestat en crear un teatre líric català on es produïren un fons d'0bra escènica catalana capaç de fer ombra a la sarsuela, Morera, amb el seu caràcter enèrgic i amb una gran capacitat de treball, creia en la seva obra, malgrat les crítiques que moltes vegades venien per motius extramusicals.
Ras i curt. El mestre Morera fou un dels compositors catalanas més notables de finals de segle XIX i principis del XX. Amb un dels catàlegs lírics més extens, fou, des de ben jove, un gran defensor del cant coral i de la música escènica catalana. En conjunt, el seu catàleg el formen més de 700 partitures entre òpera, teatre líric, música escènica, música simfònica, religiosa, coral, instrumental i cobla. Va escriure la seva sardana vers el 1903, quan ja era una figura de renom, dins i fora del país i son justament les seves sardanes per a cobla, les que van tenir més repercussió popular. 
Malgrat això, la posteritat no ha reservat a Morera la mateixa sort que a d'altres grans músics com Josep Anselm Clavé o Lluís Millet per posar dos exemples. A partir de 1939, el buit fou absolut i el silenci fou total. Un cop acabada la guerra civil, s'acaba el que significà Morera i el que ell representava.
Alguns dels biògrafs del mestre asseguraven que si Morera no és conegut a l'estat espanyol, malgrat ser millor músic, - almenys en l'aspecte tècnic i en el domini instrumental-, que Granados, Falla o Albéniz, és degut probablement a circumstàncies del destí, sense tenir dubt que, tard o d'hora serà redescobert com ho va ser Bach, i que es podran veure als escenaris alguna dia les seves obres Bruniselda, Tassarba i tantes altres i que en el seu dia van ser un gran èxit de crítica i públic.
Biografia de Morera publicada el 1972
En paraules de l'escriptor sitgetà Ramon Planes, autor d'una biografia dedicada al compositor i que l'anomena de manera especial com "el cas Morera" ens explica : hi ha gent (parlem de persones dotades), que per sort o per traça, sempre naveguen amb el vent favorable. Es volten d'un grup d'amics, tots ells situats en llocs estratègics, i aleshores només cal fer còrrer les lloances mútues. D'altres, en canvi, es posen de cara al vent ; o bé és el vent el que dóna la volta. Tenen un talent que ningú no s'atreveix a negar. Però sigui per la seva poca o nul·la capacitat de maniobra, o sigui per enveges i els recels que han despertat, no hi ha manera de que surin. (...) Morera fou víctima del seu talent i de la seva sinceritat: En vida hagué de lluitar sempre, però sense descoratjar-se mai. I després de mort, la posteritat l'ha tractat com ho van fer alguns dels seus contemporanis. L'arma adversa de la posteritat és l'oblit. O amb més refinament encara: un oblit dissimulat".
Criat de ben petit a Argentina, la seva família s'hi instal·là com tantes altres famílies per trobar-hi prosperitat. Trobà en el seu pare, ebanista i músic, la seva base on forjar el seu talent i la seva personalitat. Tornaren el 1881 a Barcelona i allí, el mestre Tolosa li dona lliçons de piano, violí i harmonia, així com dels mestres Felip Pedrell i C. Vidiella.
Desprès d'una nova estada a l'Argentina entre 1883 i 1885, establint-se a la ciutat de Còrdova, treballa com a músic en cafès i teatres fins que, tot just, complert els vint anys, marxa a Brusel·les i durant cinc anys estudia al conservatori d'aquesta ciutat, on gràcies al mestratge de Philippe Fiévez, aleshores professor auxiliar del conservatori, assoleix una gran preparació tècnica.





El Modernisme musical

Desprès d'aquests anys a Bèlgica, el 1890, Morera torna a Barcelona. En aquell moment, amb 25 anys, entra en contacte amb els cercles innovadors del moment: L'Avenç i els Quatre Gats.
Amb tot l'impacte de la renovació musical que viu Europa, s'adona que Catalunya necessita una sacsejada per introduir els nous corrents ja consolidats al vell continent. Es dona a coneixer a l'Associació Musical de Barcelona i a la Societat Catalana de Concerts, entitats on posteriorment estrenaria bona part de les seves composicions.

La col·laboració Rusiñol-Morera
Morera es dona a conèixer a Barcelona el 1893, gràcies a una composició orquestral titulada "Dansa dels gnoms", on debuta com a compositor de música simfònica, estrenada a la veterana Associació Musical. També compon el poema simfònic "Introducció a l'Atlàntida", inspirat en la magna creació poètica de Mossèn Cinto Verdaguer, i estrenada per la Societat Catalana de Concerts.
Morera va venir a Sitges el mes de setembre de 1893 i participa en la Segona Festa Modernista on interpreta al Teatre Prado Suburense fragments de les seves obres Sonata en do menor i Quartet en si menor. 
La primera part del programa, -sota la batuta de Morera- s'interpreten a més, obres de Popper Goelard i un quintet de César Frank. En la segona part, s'estrena la traducció catalana per Pompeu Fabra de La Intrusa, de Maurice Maeterlinck.
És en aquest context on fa amistat amb Ignasi Iglésias, Ramon Casas i Miquel Utrillo. En la Quarta Festa Modernista (1897), l'esdeveniment principal va ser l'estrena al Teatre Prado de l'òpera La Fada, amb llibre de J. Massó i Torrents, el 14 de febrer de 1897.

Santiago Rusiñol i Enric Morera, autors de "L'Alegria que passa"

Morera ens va deixar un llegat musical únic i irrepetible, entre sardanes, drames escènics, música simfònica, obra coral que ens pertany. Algunes romanen adormides als calaixos i d'altres, perviuen en la nostra memòria col·lectiva, com la sardana Festa Major, bell passatge de la nostra festa gran i que es repeteix cada 23 d'agost, o la Santa Espina, esdevenint música de fons de tants moments transcendentals de la nostra història més recent.

dissabte, 5 d’agost de 2017

FESTA MAJOR, UN LLIBRE DE JOSEP MARIA ESPINÀS


Festa Major de Josep Maria Espinàs, publicat el 1969 per Destino


De de la col·lecció de llibres que l'editorial Destino va publicar entre les dècades dels 60 i 70, n'hi ha un que ens toca de ben a prop. El llibre, amb el títol Festa Major del periodista i escriptor Josep Maria Espinàs, és un llibre esplèndid que recull algunes de les millors festes majors catalanes, i redactat sempre amb la gràcia i identitat que hi posa l'autor, on, si ens hom mirem amb deteniment, queda clara la visió forània de l'autor barceloní. Presentat amb unes magnífiques imatges del fotògraf de Canet de Mar Eugeni Forcano, ens fan un repàs de les festivitats mes típiques i populars, retratades entre 1966 i 1967.No es tracta d'una enciclopèdia de festes majors, encara que n'ofereixi una valuosa antologia; és, per damunt de tot, un llibre viu, treballat sobre el terreny, gràcies a la singular capacitat d'observació dels seus autors, Josep Maria Espinàs i Eugeni Forcano, escriptor i fotògraf que han recorregut de festa en festa, compartint maldecaps i sorpreses, empentes i polsegueres, i centenars d'hores a peu dret. En ell es recullen festes majors grosses, com la de Vilafranca, Sitges, Cardona, Badalona, Solsona, Gràcia i olot, però també festes més humils com les de l'Esquirol, Vilalba Sasserra, Argentona, Castelló de la Farfanya, Torregrossa, Linyola, Arbeca, la Barceloneta, la Guingueta, Castellterçol o Cantonigrós.

En el capítol dedicat a la Festa Major de Sitges, Espinàs, amb afany curiós i observador, l'anomena Festa Major de La Moixiganga, posant aquest ball com a element principal i singular de la nostra festa principal. Hem de tenir en comte que el 1966, ni a Vilafranca del Penedès ni a Vilanova i la Geltrú es ballava aquest ball, si bé havia format part del seu repertori fins a principis del segle XX, aquest no va ser recuperat fins ben entrat els anys 80.
 Fotografia original d'Eugeni Forcano
És per tant aquest capítol, un testimoni de la Festa Major dels anys seixanta. Per als balladors i participants directes de la festa, aquesta es vivia amb la mateixa intensitat d'ara i de sempre.

El llibre es va publicar en primera edició el 1969 i se'n va fer una segona el 1976. Destino va ser qui va publicar el volum, que segueix la col·lecció d'altre volums, seguint una mateixa línia editorial : Els Monestirs Catalans, amb fotografies de Francesc Català Roca ; Guia de Catalunya de Josep Pla i fotografies de Català Roca ; Ceràmica catalana d'Alexandre Ciriri i Ramon Manent ; Vuit segles de carrers de Barcelona, entre altres.






"A l'esquerra, la dramàtica i inoblidable "Moixiganga" sitgetana... i a la dreta, els contrastos d'una festa major a ple estiu i en una platja de moda".


"Una dona indígena comença a remugar, després ja protesta en veu alta, busca adhesions, i aconsegueix complicar-hi un senyor respectable, que s'adreça finalment a un municipal. Li ensenya les dues estrangeres més sumàriament "bikíniques" que volten entre els nobles elements de la Festa Major, però el guàrdia dissimula".



"La presència d'una gentada caracteritza la festa major de qualsevol indret, però aquí no, aquí els turistes, estiuejants i passavolants tafaners són cosa de cada dia. Les úniques persones que us demostraran que avui hi ha alguna novetat són els senyors de l'Ajuntament, que s'han posat uns vestits seriosos, unes sabates negres i unes corbates rígidament impecables. Entre la gent que duu shorts i va descalça, aquestes respectables persones deuen ser considerades com uns "provocadors"".

divendres, 28 de juliol de 2017

SITGES, LA BLANCA SUBUR


Festa Major de Sitges, 1924

I aquí va un altre article publicat al setmanari El Borinot, (juliol de 1924) episodi de Biografia dels llocs d'estiueigs a Catalunya"

No volem començar sense pronunciar aquest nom: Santiago Rusiñol. Fa trenta anys que el Cau Ferrat marca el ritme de la bellesa de Sitges, racó florit de la Mediterrània, per on han passat tantes personalitats.
Però hi ha de tot a la vinya del Senyor. Després de l'arribada dels quadres del Greco, amb l'Utrillo i En Casas tirant encens, i després que el Pati Blau fou exaltat i glorificat, la dama dels nostres amors se'ns tornà una mica vanitosa, enflocant-se vistosos plomalls, com una nouvelleriche, malgrat escaure's el fet molt abans de la gran guerra.
Al centre de la nostra finíssima platja, un home tot cordial, per nom Antoni Cartró, plantava quatre antenes per sostenir una ampla vela que es convingué a anomenar Toldo. La primitiva coberta s'anà eixamplant, i aviat se la designà per Kiosk. Pocs anys després se l'anomenava Conxa de Mar, i finalment Pavelló de... ídem. Doncs bé; els senyors forasters que han anat pujant i baixant Pel Pavelló de Mar, són en realitat, els qui portaren el major trasbals en els costums vilatans. No cal dir que els nostres "descobridors" implantaren immediatament, com evidents senyals de civilització, el "ball d'apatxes", "el ball de mantons", la pública exhibició en cos de camisa, i la supressió de l'ús de mitjons.
Cal fer justícia així mateix als nostres autèntics americanos, que han fet molt de bo. Però la gestió llur més aviat es desplega dintre el clos d'"El Retiro" i "Prado Suburense", que són els dos pols oposats de l'esfera de la vida estricta de Sitges. L'altre dia, el senyor Joan Ramon Benarprés (Ves per on) anava desesperat pel carrer, tot cridant: -Hem de cremar el "Prado" i el "Retiro" ; ja estem tips de partidismes; visca la unitat sitgetana!...- I altres coses per l'estil.
Però, però... si tot fos com una bassa d'oli, què fariem els sitgetans, tan ensopits? 
Llàstima que la dinàmica atmosfèrica no ens permeti ésser més explícits i, lamentant-ho amb tota sinceritat -després de pregar als botiguers que no s'alarmin perquè aquest estiu encara vindrà més gent,- demanarem que es presenti el senyor Francesc Armengol i Duran, els cognoms del qual ja el delaten (és de Sabadell); car heu de saber i entendre que parlem amb l'iniciador, promotor i realitzador del "Passeig Marítim", "Terramar" i "L'Autòdrom Nacional". Quina figura, eh, per no ésser sitgetana? Ah, aquests sitgetans que es descrismen únicament per defensar les finances municipals! Hem tingut homes d'un tremp definit que haurien escalat uns quants graons més de no haver gastat únicament llurs energies per reparar els danys del cacic, que té set vides com els gats. Consti que En Bartomeu Misas, en Joan Marsal, en Xavier de Querol, en Pere Carbonell, en Francesc Batlle, en Planas i Robert i molts altres han resultat de la fusta dels patricis íntegres i cal assenyarlar-los; de la mateixa manera que assenyalarem, dintre de les arts, en Mas i Fondevila, en Miró, en Joaquim Sunyer, n'Agustí Ferrer i en Magí Albert Cassanyes; havent crescut en els camps de les lletres en Llopis i Bofill, el nostre historiador, en Josep Roig i Raventós, perfecte novel·lista, en Trinitat Catasús, el poeta de les atzavares, Sant Joan i la blavor ; en Salvador Soler, que ara es dedica a fer sermons de Quaresma en plena canícula (qui no pot segar, espigola), en Josep Carbonell i Gener, creador de "Monitor"...
Si a tot el que resta dit afegiu l'Orxateria Valenciana i la Fàbrica de Gel Canigó, ja comprendreu que la nostra caldera, gustosa i sempre a punt de tast, courà plats especialíssims, i que els mallots, les veles llatines i el bacallà a la marinera no desmereixen en res d'altres vegades, aquests juliol, agost i setembre.

Caimitu Hill


dimecres, 26 de juliol de 2017

LA SITGES EXTRAORDINÀRIA



Es tracta d'un article breu, escrit amb l'humor propi de l'època, i que es va publicar al setmanari il·lustrat "El Borinot". Fundat per Lluís Bertran i Pijoan i Josep Aragay, el Borinot va ser creat amb intenció política, iniciada la Dictadura de Primo de Rivera. És un precedent d'"El Be Negre". Malgrat les bones intencions, no va poder sobreviure a la censura, ja que es va clausurar l'any 1927. Malauradament no podem esbrinar quin fou l'autor real d'aquest article. 


Enrieu-vos-en, de Deauville, Baden-Baden, Cauterets i Ostende. El veritable centre estival és Sitges. Ací és on hi ha la bona confitura.
Quan algú es decideixi a escriure el nostre Baedeker, que no s'oblidi de posar-nos al primer lloc de l'estiueig, de la Malvasia i del Moscatell, car no ens en recordàvem, i no fa res que negligeixi detallar la mena de banys, perquè els banys són el de menys.
Al futur hipotètic autor que voldríem incubar en aquestes ratlles, li direm un secret per tal que l'escampi per mitjà del seu vade-mecum i arribi al Far-West i a la Yokohama reconstruïda. El secret és el següent: en el subsol de certs indrets de Sitges existeixen raigs ultra-violeta. Un dia l'artista sitgetà N'Agustí Ferrer mentre pintava el cambril de la Mare de Déu del Vinyet anà a fer la migdiada vora el camí vell. En despertar-se, i ben despert, veié que al lluny, a frec del Passeig Marítim es projectava perpendicularment terra endins com si passés al caire d'un bassol. Corregué cap aquell lloc i no veié la més mínima senyal d'aigua. L'experiment el renovà mantes vegades, donant sempre el mateix resultat. El miralleig del desert de Sahara esdevé insignificant al costat nostre.
També n'hi direm una altra al futur autor hipotètic. A Cala-forn poden observar-se perfectament empremtes de peus de gegant, datant naturalment dels temps anti-diluvials, i vers els retorns d'Aiguadolç, en unes roques enormes apareixen meravellosament esculpides formes de torços humans...
Vinguen, vinguen els geòlegs, els historiadors, els estudiosos de totes les contrades, que no es tracta solament de fer rajar les aixetes dels renta-mans, sinó els dolls de la nostra antiguitat, -ai-las!- massa erma. 

Adam
El Borinot, núm. 39 (21 d'agost de 1924)



dilluns, 12 de juny de 2017

CORPUS:... LA FESTA... EL LLIBRE




Doble celebració aquest any, o triple!
Un. Els gegants celebren 120 anys, que es diu aviat, i per a tal commemoració, enguany sortiran per Corpus els gegants vells, els autèntics. 

Dos. La recuperació del penó de la Minerva. La Minerva era el nom amb el que es coneixia la Confraria del Santíssim Sagrament, entitat amb una antiguitat anterior al 1635 i que s'encarregava de l'organització de la festivitat del Corpus Christi, juntament amb el Consell de la Vila i que va esdevenir la més important a Sitges durant molts anys.
Per als membres de dita Confraria era un honor ser el pendonista. El penó, que data del 1854 és el més antic de les festes sitgetanes i va participar per darrer cop en la festa del Corpus del 1973. En aquests anys, el penó ha estat custodiat a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla i Mossèn Pauses en va encarregar la restauració l'any 2009. Enguany la figura del pendonista ha recaigut en Rosa Andreu i Almirall.


Tres. L'enhorabona a Eduard Tomàs per aquest nou llibre del Grup d'Estudis Sitgetans : Corpus : La Festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360 - 2017), on l'autor ha treballat a partir de més de 10.000 fotografies i on ha estudiat més de 18.000 documents històrics de Sitges, havent fet a més, un buidatge de més de 200 volums entre llibres, articles i tesis doctorals sobre les festes de Sitges i especialment sobre el Corpus.


Detall del nou llibre sobre el Corpus a Sitges d'Eduard Tomàs i Sanahuja

Aquesta nova obra, esdevé doncs un volum de consulta i de referència amb més de 700 notes sobre la festa i tot el que l'envolta, i on s'en destaquen les il·lustracions, i tot un gruix de referències que fins ara es desconeixia. Amb la intenció de ser el màxim d'exhaustiu, aquest estudi situa el primer testimoni documental del Corpus al segle XIV i una de les valoracions i conclusions amb les que el seu autor ens afirma, entre altres, és que la celebració del Corpus a Sitges ha mantingut inalterable el seguici processional característic del segle XIX, i que ha perdurat fins els nostres dies. 





Per saber-ne més....
Llibres

Marzal Ortiz, Miquel. L'Altar i la catifa de flors del Cap de la Vila : 1952-1957 : les bases d'una manera d'entendre el seu disseny. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, 2012

Mirabent Muntané, Antoni. Exposicions de clavells. Catifes de flors per Corpus. Sitges : Ajuntament de Sitges, 1997

Montornès Dalmau, Frederic. Les Catifes de flors a Sitges, un costum tradicional?, Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, 1988


Infantils

Sierra Farreras, Roland. Ginesta i clavells. El Corpus de Sitges. Sitges : Ajuntament de Sitges, 2009


Articles

Marzal Ortiz, Miquel. Mar al peu, clavells al niu a La Xermada. Sitges: Ajuntament de Sitges, Núm. 15 (estiu 200), p. 7-11.

Marzal Ortiz, Miquel. Les catifes del Corpus Christi de Sitges. Passat, present i futur a Butlletí del Grup d'Estudis Sitgetans. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, Núm. 132 (febrer 2010).

Miret i Mestre, Xavier. L'ou com balla : del Corpus de Sitges a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 15 (estiu 2000, p. 12-14.

Ruiz de Castañeda, Jordi. Els Clavells i Sitges, una relació apassionada : Núria i Rosa Andreu, l'afició de dues germanes a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 21 (estiu 2001), p. 12-14.

Yll, Joan. Detalls del Corpus : en els altars de les cases particulars a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 21 (estiu 2001), p. 8-11.


En línia