dimarts, 24 de desembre de 2019

DE SITGES AL MÓN


La Moixiganga de Sitges representada per noies. 1947

Entrevista a Cecília i Mercè Arnau Camps, sobre els espectacles teatrals dirigits per Jofre Vila i l’esbart de Sitges, aleshores anomenat grup de “Coros y Danzas”

En uns dies plujosos i fredosos com aquests dies de tardor, ve de gust escoltar vivències i records d’uns temps passats, però que es reviuen permanentment en el present. La Cecília i la Mercè Arnau Camps, bessones del carrer de l’aigua i nascudes l’any 1926, n’han vist de tots colors. Aquesta vegada recordem amb elles i amb la companyia d’una de les seves amigues, la Teresa Lorenz Costea, algunes de les seves vivències i experiències amb el grup sitgetà de noies i més tard, nois, que durant una colla d’anys, participaren en aquell “Coros y Danzas” amb nombroses actuacions tant al nostre país com a l’estranger. I veurem que era força especial participar-hi, ja que en aquells anys, el fet de viatjar, i molt més a l’estranger, no era pas com és ara.
El període que ens ocupa i que ells van participar, passa per aproximadament de l’any 1946 al 1964. Son, per tant, quinze anys plens de viatges, descobriments, assajos i actuacions de danses i balls populars sitgetans.

A vostès, com és que els hi va picar el cuquet participar en els balls tradicionals i el teatre?
(Mercè) Vaig participar en un espectacle de l’Artur Carbonell, mig per casualitat, però feia de “bulto”, no tenia cap paper principal.

I com van iniciar-se amb el grup de “Coros y Danzas”?
La Remei Casanova i Giner i la Maria Teresa Rodríguez, van ser les iniciadores de fer balls tradicionals a Sitges. En aquells anys, devia ser mitjans dels anys quaranta, volien ajuntar noies per fer una bona colla. Nosaltres ens vam afegir després.
Com que no podíem participar a la Festa Major de Sitges, ja que com és sabut, els integrants dels balls sempre havien estat homes, nosaltres podíem fer el mateix, però o bé fora de Sitges, o be al damunt d’un escenari.

I també participaren en alguna obra al Teatre Prado amb Jofre Vila?
Vam participar en alguns espectacles on actuàvem amb en Joan Serra. A l’Artur Carbonell li va sorprendre que féssim teatre amb en Jofre, fins i tot ens anomenava les “Girls d’en Jofre”. Molta gent es pensava que parlàvem un anglès perfecte però no cantàvem pas nosaltres, era un tocadiscs. En un dels espectacles que vam participar, al davant de l’escenari a cada cantó hi havia dos fanalets, i enmig de la funció, vam aparèixer nosaltres, de dins... a la gent li va sorprendre! Fèiem espectacles musicals, però teatre de text no en fèiem.

Tornant als “Coros y Danzas”, qui us dirigia?
Recordo (Cecília) que els primers anys ens dirigia en Josep (Pep) Ventura, que venia de Barcelona, era, com en dèiem, el nostre instructor. Després ens va dirigir en Rafael Marcet, Francesc Fontanals, (encara recordo que en per aquells anys ens deien “en Fontanals i sus muchachas”, també ens va dirigir en Josep Cabré i els darrers anys que hi vam ser nosaltres, en Jofre Vila.
Assajàvem en diferents llocs, allà on en aquell moment hi havia lloc per fer-ho. Al Patronat del carrer Sant Gaudenci, el que es deia també Teatre Vell, a la seu de la Falange, al carrer Sant Bartomeu o al Sindicat del carrer Illa de Cuba.

Recordeu qui formava part d'aquell grup, almenys els anys en què vau participar?
Entre altres, la Maria Ransanz, la Tello i Loli Borrell, Pepita i Carme Soler, de l'Eco, Tecla Briva, Dolors Llopis, Teresa Capdet, Lourdes Coll, Carmina Roig, Maria Montane, Rosa Valls, Teresa Lorenz, Anita Valls, Dolors Lujan, Cecília i Mercè Arnau, ...

En aquells anys vau tenir l’oportunitat de fer nombrosos viatges, en una època en que no era el costum fer-ho. Vau fer moltes actuacions a l’estranger?
Entre altres llocs, vam anar a París, a Roma, a Brussel·les... a Nova York nosaltres no. Vam plegar just abans d’aquell viatge. En aquells anys cinquanta i principis dels seixanta, podíem viatjar quan molt poca gent ho feia.
Vam estar, entre altres llocs, un mes a París, actuan al Théatre National du Palais de Chillot, coincidint amb un tal Coronel W. de Basil que dirigia ballets russos. Allà quan tocava ballar grups espanyols, en alguna actuació aparegueren manifestants estudiants i exiliats antifeixistes en contra del règim polític que representaven els “Coros y Danzas”, amb pancartes i tot. Eren fets i situacions que aquí evidentment no es veien.
També vam fer alguns viatges a Madrid, a les Canàries... fèiem forces coneixences i fèiem amistat amb altres noies d’altres pobles i ciutats que els agradava la dansa. A totes les noies ens agradava ballar i era una bonica ocasió per fer-ho.
Fins i tot vam fer amistat amb una cantant canària molt famosa, la Maria Mérida, que va estar a Sitges més d’una vegada. Amb tot, mai vam viatjar en avió, ja que era un mitjà car i com que érem moltes noies, era habitual viatjar en tren. Eren moltes hores però ens ho passàvem molt bé! És el que té la joventut!

Quins balls populars representàveu? Tot just no fa massa s’ha incorporat a la Moixiganga, una noia. Vosaltres la fèieu íntegrament per noies.
Fèiem el Ball de bastons, la Moixiganga, algunes vegades fins i tot el Ball de diables, amb foc i tot. Com que no hi estàvem acostumades al foc, teníem por que se’ns cremés la roba, i anàvem amb cura per no cremar-nos.
La Moixiganga, tota interpretada per noies, la vam fer a molts llocs de Catalunya i Espanya. Al principi la representaven un grup de noies de Lleida més quatre sitgetanes, entre elles, nosaltres. També vam representar La “Llegenda del Vinyet”, però en poques ocasions. Amb els “Coros y Danzas” també guanyàvem premis.

Podríem estar conversant amb elles moltes més hores, perquè no hi ha dubte que les germanes Cecília i Mercè, tenen moltes experiències i vivències per recordar. Que sigui per molts anys!

Una escena musical d'un dels espectacles dirigits per Jofre Vilà al Teatre Prado



NOTA
[Cronologia de Coros y Danzas fins l’any 1963 extreta de] : SINO. Una embajada suburense que debemos considerar dins L’Eco de Sitges, 10 de novembre de 1963, p. 1-2
(1942) Ganan frente a 659 grupos de Cataluña el primero, clasificándose para el Nacional. Desde entonces se clasifican en todos los concursos bianuales que organiza la Nacional de Coros y Danzas. (1946) Gira de exhibiciones por Europa: Alemania, Francia, Bélgica, etc. (1948) Salida a Italia, actuando frente al inolvidable Pío XII. Sigue la actividad en el ámbito nacional y son años dedicados al estudio de nuevas danzas, preparación de nuevos vestuarios, y renovación de los cuadros de danzantes, ya que los anteriores han ido tomando estado y colocándose en actividades, que les dificulta el ensayo y estado a punto. (1956) El grupo Juvenil gana el primer Regional y el de Sector, frente a Baleares y Valencia. El mismo año gana el Nacional con una danza antigua. (1957) Segundo Nacional, con el “Ball de Gitanes". El mismo año, exhibición en Canarias con otros grupos nacionales. (1958) En Barcelona, primer Regional. (1959) Concurso en Madrid, cuarto Nacional. (1960) Italia, Valle de Aosta -Torino- primer. Clasificado en el concurso en competición con Yugoslavia en la final. (1961) Ganan el Primer- festival de Europa — Infiori — San Remo. 1962 Campeones de Cataluña, habiendo actuado en agosto del mismo año en Holanda — frente al gobernador, y enviado especial de S. M. la Reina Juliana.

dilluns, 27 de maig de 2019

UNA DESCRIPCIÓ DE SITGES DE 1783






Antigament, la major part de les activitats econòmiques de Sitges era la pesca, el cultiu, i la vinya, sobretot de la Malvasia. També es conreava blat, horta, garrofers i bargallons, però n'hi havia d'altres, i és a partir del segle XVIII quan Catalunya obté el permís per a comerciar amb Amèrica, establint una relació comercial amb les colònies, amb la qual cosa es genera una bonança econòmica que durarà fins a començament del segle XIX.
En aquest Sitges, l'any 1833 s'amplien oritzons, on més del 27% dels catalans que comerciaven amb Amèrica eren sitgetans i la població passa a ser un petit poble pesquer a ser un nucli on arriben molts d'aquests americanos sitgetans a instal·lar-se, a viure-hi, construïnt les seves grans cases i impulsant la modernització. El 1881 arriba el ferrocarril i es forma el carrer del Progrès (avui carrer Illa de Cuba) i moltes d'aquestes cases i xalets es construeixen al voltant de la modernor de les vies fèrries.


A la guia Atlante español, ó Descripción general geográfica, cronológica è histórica de España ... de sus ciudades, villas y lugares mas famosos publicat el 1783 hi trobem la descripció de moltes de les poblacions de la nostra geografía, on es descriu de manera breu, algunes de les dades principals, la seva situació geogràfica, i detalls que ens poden semblar curiosos, i que ens ajuden a conèixer una mica més el nostre passat. 






Villa de Sitges

La Villa de Sitges està situada al Oriente de Barcelona de donde dista ocho leguas, però es del Corregimiento de Villafranca, que tiene a su Norte á cuatro leguas de distancia, y á los diez y ocho grados y veinte minutos de longitud, y cuarenta y un grados y diez y siete minutos de latitud, consta de mil vecinos en una Iglesia Parroquial dedicada a Nuestra Señora de la Asumpcion, Santa Tecla, y san Bartolomé; está servida por tres Vicarios, y nueve Clérigos, perteneciente á los Canónigos de la Seo de Barcelona; tiene un Hospital, y un cuartel para Infantería, y Caballería. Está en el camino Real que vá de Valencia á Barcelona ; en dicha Villa empiezan las costes de Garraf, que son unes montañas muy ásperas, en las cuales suelen haber los Moros sus emboscadas para salir al encuentro á las embarcaciones Christianas, sin embargo de haver algunas torres con guarnición para su resguardo.
El terreno de esta villa no es muy fértil en granos, però produce lo necesario para el consumo de sus naturales : abunda en aceite, avellana, almendra, cañamo, y mucho vino : de la uba que en ella se coge, se hace la malvasia tan especial, y estimada de los extranjeros, de cuyo genero se abastece España, Roma, Nápoles, Francia, Inglaterra, y otras partes ; este comercio le hacen sus mismos naturales, como igualmente el de las anchovas que pescant, y de los encaxes y blondes que hacen sus mujeres, y niñas, que son industriosas, y aplicadas como todas las del Principado.
Es esta Villa de las mas antiguas de Cataluña ; pero como fue este Principado, el teatro de la guerra tantos años, quemaron los enemigos los Archivos, y papeles que pudieran ilustrarnos sobre este asunto : su antigüedad la firma el Arzobisco Marcá, fol. 141


Espinalt i Garcia, Bernat. Atlante español, ó Descripción general geográfica, cronológica è histórica de España ... de sus ciudades, villas y lugares mas famosos ... : adornado de estampas finas que demuestran las vistas perspectivas de todas las ciudades ... / su autor don Bernardo Espinalt y Garcia. En Madrid : en la imprenta de Pantaleon Aznar, 1778-1795




NOTES

Carbonell i Gener, Josep. Esquema històric dels sis anys napoleònics a Sitges. 1808. Revolta i resistència (I) i (II)  a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 6 juny 1977, (nov. 1977)

I.M.P. Sitges i Joan Pere Fontanella a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 35/36, febrer/maig 1986

Jou Andreu, David. Les bateries de costa sitgetanes a últims del segle XVIII a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 18, desembre 1980

Jou i Andreu, David. La relació sitgetana amb Amèrica (I)-(II) a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 47-48 (febrer-maig 1989)

Miret i Mestre, Xavier. Sitges dins del marc de la guerra entre la corona espanyola i francesa a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 35/36, febrer/maig 1986

Muntaner i Alsina, Carme. Registros notariales y registros de la corte del baile. Dos registros complementarios para el estudio del funcionamiento de una pequeña villa señorial (Sitges, Cataluña, ss.XIV y XV) a La escritura de la memòria: los registros (2011), p. 247-262

Muntaner i Pascual, Ignasi M. Els canons del Baluard i els preludis de la guerra dels Segadors a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 132 (febrer 2010)

Panyella, Vinyet. Procés per unes cobles contra Magí Totesaus, comissari reial a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 14 desembre 1979

Panyella, Vinyet. Els fets del Primer de Maig de 1838 a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 15 març 1980

Serramalera i Cosp, Pere. Amèrica i els sitgetans (I)- (XII) a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, núms. 41-55, ago./nov. 1987-febrer 1991



dimarts, 8 de gener de 2019

GARRAF, POEMA LÍRIC


L’òpera Garraf va ser el projecte més ambiciós del poeta Ramon Picó i Campamar (1848-1916) i del compositor Josep Garcia Robles (1835-1910). La composició de l’obra durà tretze anys. Ni el poeta ni el compositor no buscaven ni l’èxit ni els guanys materials de la representació. A poc a poc bastiren una obra que dedicaren al seu benefactor, Eusebi Güell i Bacigalupi.
Garraf, publicació de 1911
El primer acte es va estrenar al Palau Güell l’agost de 1892, i tingué una bona acollida. El segon acte s’escoltà l’octubre de 1894, en una audició que va aplegar al Palau Güell el bo i millor de l’època. 
Per arrodonir el concert  s'interpretà un preludi de Grieg i un Himne a Apol·lo, presentat com la primera obra dramàtica de l’antiguitat que servia de marc inspirador a l'òpera Garraf. Les al·legories mitològiques del llibret es combinaven amb les referències al paisatge de la quadra de Garraf i de la cova de la Falconera. 
Pocs dies després, Ramon Picó llegí a Joan Alcover el tercer acte de l’òpera, en el qual descobrí un món sensible i dramàtic.
L'òpera Garraf no pretenia fer una descripció costumista d’una propietat d’Eusebi Güell que hauria pogut abastir d’aigua Barcelona. El seu lent procés de composició anava creant expectatives, justament els anys de més efervescència del teatre líric català. La partitura escapà de les influències de Wagner i Puccini, que llavors es disputaven el públic barceloní.
Malgrat tot, Garraf no va arribar mai als escenaris i no va sortir de l'àmbit de vetllades privades i versions de concert.


Notes

dimarts, 4 de desembre de 2018

L'ERMITA DE SANTA BÀRBARA. UN ABANS I UN DESPRÈS

Estat de l'ermita de Santa Bàrbara abans de la seva restauració

Interior de l'ermita amb teules amuntegades

Nova imatge de Santa Bàrbara

Moment prèvi a la benedicció de la nova imatge

L'ermita recentment restaurada


El Cronista Oficial de Sitges, Joan Yll, explica que “l’ermita està documentada en textos antics del segle XIV, sota l’advocació de Santa Maria i la situaven a la quadra anomenada dels Gassons. Segons els historiadors locals, l’emplacen en el lloc que avui coneixem per Santa Bàrbara, limitant amb el que seria el Fondat de baix. Al segle XVII s’edifica l’actual ermita dedicada a Santa Bàrbara. Amb el pas del temps es va restaurar i va ser beneïda el 4 de desembre de 1858, pel rector de la parròquia de Sitges Mn. Antoni Claramunt. L’any 1892 el seu propietari Josep Ballester, hi torna a fer una restauració, que també es va estendre per tot l’entorn, inclosa la masia que és al costat. Els descendents dels  Ballester, fins fa relativament poc, Josep Maria Ballester i la seva muller, l’Antonia Hostench, han ostentat la propietat de l’ermita, la masia i les terres.  

El dia 4 de desembre, amb motiu de la festivitat de Santa Bàrbara, s’hi celebrava un popular aplec, en el qual hi participaven gent de Sitges i els veïns de Sant Pere de Ribes perquè l’ermita tenia uns lligams amb aquesta població. Tot això es va perdre a conseqüència de la guerra civil, quan va ser saquejada, començant així la seva decadència i mai més va ser oberta al culte i el seu espai interior va estar destinat a magatzem. El pas dels anys la va degradar, tot i que la façana principal s’ha mantingut de peu, com també del seu interior. L’Any 1917, el pintor sitgetà Joaquim Sunyer va pintar el quadre Cala Forn en què s’hi veu reflectia l’ermita de Santa Bàrbara i la masia. De les quatre noies que surten a l’obra, una d’elles era filla dels masovers de la masia de Santa Bàrbara”.*

*Text extret de: www.sitges.cat

dimecres, 27 de juny de 2018

RUSIÑOL VERSUS SITGES

Un dels patis blaus que pintà Santiago Rusiñol

El nom de Sitges està vinculat perpètuament al de Santiago Rusiñol i viceversa. Vegis, si no, com el gran artista demostra el seu gran amor a aquesta vila, amb el llegat que li fa:

En el seu darrer testament, atorgat el 9 d'abril de 1929, Rusiñol llegava a la vila de Sitges les col·leccions i l'edifici del "Cau Ferrat", propietat seva, amb la condició que mai no es poguessin vendre ni alienar, i disposant que en el cas que es fes així la venda o alienació resultés absolutament nul·la.
El cas és que a l'Ajuntament de Sitges se li presentava una tasca de conservació i funcionament que no s'esqueia amb els mitjans que podia disposar, de manera que per tal de trobar una solució, seria la Junta de Museus de Barcelona, com a delegada de la Generalitat de Catalunya pel que atany a afers de Museus d'Art, tindria la direcció tècnica i administrativa del nou Museu. 

Per a portar a realització aquest projecte el més aviat possible i a fi que l'obertura i organització del «Cau Ferrat» com a museu públic sia un dels primers actes de l'homenatge a la memòria de Santiago Rusiñol que es projectaria, la Junta de Museus es posà d'acord amb l'Ajuntament de Sitges comunicant-li les condicions de la seva intervenció, que foren examinades pel municipi sitgetà i acceptades.

Una de les darreres imatges de Santiago Rusiñol
Així llegim en l'acta administrativa: En la villa de Sitges, a los diez y ocho de Junio de mil novecientos treinta y uno. Ante el señor Alcalde Presidente de este Ilustrísimo Ayuntamiento D. José Costa Canal e infrascrito Asesor Jurídico, habilitado para ello, personase en estas Casas Consistoriales D. José Planas Amell, esposo de D.ª María Rusiñol Denís, quien delegado por la familia de don Santiago Rusiñol Prats, Hijo Adoptivo de Sitges, fallecido en Aranjuez el día 13 del corriente, [juny de 1931], expresó al señor Alcalde, que según noticias de la misma, el difunto otorgó su último testamento a los nueve de Abril de mil novecientos veintinueve ante el señor Notario con residencia en Barcelona D. Miguel Martí Beya, abrigando el convencimiento de que en el mismo se expresa su definitiva voluntad, constando en el referido testamento la cláusula literal que sigue: -" Poseo una colección de cerrajería antigua, cuadros, esculturas y otros objetos de arte, instalada en el edificio de mi propiedad, denominado "Cau Ferrat", situado en la villa de Sitges y es mi deseo que la indicada coleccion no salga de Catalunya y se quede perpetuamente, junto con el edificio en que se halla instalada, de propiedad de la villa de Sitges por el cariño que profeso a dicha población. Por estos motivos LEGO a la villa de Sitges el expresado edificio denominado "Cau-Ferrat" con la colección de objetos de arte que en él existan en el día de mi muerte". (...) El Ayuntamiento de Sitges deberá permitir la entrada en dicho "Cau-Ferrat" a los que quieran visitarlo todos los días durante las horas que designe el Ayuntamiento. (...) 
-En seguida, D. José Planás Amell que, cumplida la misión que ha motivado su viaje a esta villa, somete al señor Alcalde la conveniencia de sellar el edificio Cau-Ferrat con la colección artística que contiene mientras no se cumpla a la orden de inventariarlo y se sepa en definitiva la última voluntad del Hijo Adoptivo de Sitges señor Rusiñol. (...) Llenada la misión confiada al señor Planás, dispuso el Alcalde se extendiera por duplicado la presente acta administrativa, siscribiéndola con D. José Planás Amell, con D. José Planas i Robert, con D. Antonio Muntané Sardá y conmigo el Asesor jurídico, de que certifico. - José Costa, J. Planás, J. Planas i Robert, Antonio Muntané. El Asesor jurídico Buenaventura Juliá.- Rubricados". 

L'Abella d'Or. Al Penedès, 1932. Ed. Altés, Barcelona
Butlleti dels Museus d'Art de Barcelona. Junta de Museus, Juny 1933

dimecres, 16 de maig de 2018

LA PRIMERA EXPOSICIÓ DE CLAVELLS DE 1918

El Pavelló de Mar vist des del Passeig

El Pavelló de Mar en una jornada recreativa



Enguany es commemora el centenari de la primera exposició de clavells que va tenir lloc a la nostra vila, i que coincideix, com ja sabem amb la festivitat del Corpus, si bé en anys posteriors l'exposició no mantenia vincles amb la festivitat.

Llegim a la premsa local: "Estamos orgullosos de que Sitges haya realizado un certamen tan superiormente hermoso como el inaugurado en el Pabellón de Mar el día de la solemnidad de Corpus. Una inteligencia privilegiada se ofreció a la decoración de los salones, a la instalación de las macetas y a la agrupación de los claveles, siendo forzoso reconocer que su alma de artista se ha excedido a sí misma presentando una exposición de la referida preciada flor que causa la admiración de cuantos la visitan; nadie podía sospechar que los amantes de la floricultura en esta villa se dedicaran a la especialidad de cultivar con supremo cariño el clavel en sus más interesantes variedades; de procurarse sin reparar en sacrificios ejemplares soberbios por el matizado de sus flores, por la delicadeza de sus matices, por el gigantesco desarrollo de sus capullos y por la ufanía de la planta". (L’Eco de Sitges, 2 de juny de 1918).
El proyecto fué amorosamente acariciado por un selecto grupo de suburenses. José Serra Vivó, Rosendo Bartés Bora, Antonio Clará Busquets, Mariano Carbonell Mirabent, Manuel Sabater Carbonell, José Soler Tasis y otros. (L’Eco de Sitges, 22 de juliol de 1945). Fou el director de la part artística Miquel Utrillo Morlius.
  
Pel  que fa a el dia de la inauguració, sortiren de l’Ajuntament la comitiva oficial a les 12 del migdia del dijous, dia de Corpus les més significades personalitats de la población, precedint a tots els Gegants de Sitges i la banda de ‘El Retiro’ que dirigia Francesc Montserrat, dirigint-se la comitiva al Pabelló de Mar pels carrers Major, Parellades i Bonaire entre les felicitacions del veïnat.
Seguidament, l’Alcalde, Bonaventura Julià Masó, pronuncià un breu parlament enaltint el que l’Exposició-Concurs representava per la vila i manifestant que es trobava bocabadat per el gran èxit assolit.

Durant tots els dies l’exposició de clavells es va veure molt visitada, amenitzant les músiques locals en determinades hores la visita, contribuïnt a augmentar l’animació del passeig durant les primeres hores de la nit.
Dins del propi Pavelló, actuà durant la tarda el Sextet Mozart. (Baluard de Sitges, 8 de juny de 1918)
  
Pel que fa a la festa de clausura, “La sola idea de la exposición constituye un timbre de gloria para sus iniciadores, contribuyendo indudablemente a la importancia alcanzada el calor con que el Ilustrísimo Ayuntamiento la acogió, imprimiéndole su entusiasmo y concediéndole su Patronato. Tal acuerdo permitió a su Presidente don Buenaventura Juliá Masó cuidar de la parte representativa preocupándose, con suprema autoridad municipal, de que se rindieran los debidos honores a las significadas personalidades que, aceptando la invitación, hicieron acto de presencia en la fiesta de clausura”. (Eco de Sitges, 9 de juny de 1918). Així doncs, aquest any es el primer i l'últim a celebrar-se al Pavelló de Mar, si bé l'any següent es faria als jardins del Prado, el 1920 als jardins d'El Retiro i el 1921 al Prado, éssent aquesta la darrera vegada dins d'aquest període. 
No serà fins el 1929 que es recupera l'exposició al Vall i a partir d'ara amb major participació, vincultan-se definitivament amb la festivitat del Corpus Christi.

dijous, 16 de novembre de 2017

LA MÚSICA D'ENRIC MORERA

Morera vist per Picasso

El 12 de març d'enguany s'esqueia el 75è aniversari de la mort del compositor Enric Morera i Viura, ferm defensor de la divulgació musical des de l'àmbit més popular i compositor de les sardanes La Santa Espina, Les Fulles seques, L'Emporà entre altres i de tantes composicions.
Però realment què en sabem, més enllà de les sardanes? Encara no massa cosa. Entestat en crear un teatre líric català on es produïren un fons d'0bra escènica catalana capaç de fer ombra a la sarsuela, Morera, amb el seu caràcter enèrgic i amb una gran capacitat de treball, creia en la seva obra, malgrat les crítiques que moltes vegades venien per motius extramusicals.
Ras i curt. El mestre Morera fou un dels compositors catalanas més notables de finals de segle XIX i principis del XX. Amb un dels catàlegs lírics més extens, fou, des de ben jove, un gran defensor del cant coral i de la música escènica catalana. En conjunt, el seu catàleg el formen més de 700 partitures entre òpera, teatre líric, música escènica, música simfònica, religiosa, coral, instrumental i cobla. Va escriure la seva sardana vers el 1903, quan ja era una figura de renom, dins i fora del país i son justament les seves sardanes per a cobla, les que van tenir més repercussió popular. 
Malgrat això, la posteritat no ha reservat a Morera la mateixa sort que a d'altres grans músics com Josep Anselm Clavé o Lluís Millet per posar dos exemples. A partir de 1939, el buit fou absolut i el silenci fou total. Un cop acabada la guerra civil, s'acaba el que significà Morera i el que ell representava.
Alguns dels biògrafs del mestre asseguraven que si Morera no és conegut a l'estat espanyol, malgrat ser millor músic, - almenys en l'aspecte tècnic i en el domini instrumental-, que Granados, Falla o Albéniz, és degut probablement a circumstàncies del destí, sense tenir dubt que, tard o d'hora serà redescobert com ho va ser Bach, i que es podran veure als escenaris alguna dia les seves obres Bruniselda, Tassarba i tantes altres i que en el seu dia van ser un gran èxit de crítica i públic.
Biografia de Morera publicada el 1972
En paraules de l'escriptor sitgetà Ramon Planes, autor d'una biografia dedicada al compositor i que l'anomena de manera especial com "el cas Morera" ens explica : hi ha gent (parlem de persones dotades), que per sort o per traça, sempre naveguen amb el vent favorable. Es volten d'un grup d'amics, tots ells situats en llocs estratègics, i aleshores només cal fer còrrer les lloances mútues. D'altres, en canvi, es posen de cara al vent ; o bé és el vent el que dóna la volta. Tenen un talent que ningú no s'atreveix a negar. Però sigui per la seva poca o nul·la capacitat de maniobra, o sigui per enveges i els recels que han despertat, no hi ha manera de que surin. (...) Morera fou víctima del seu talent i de la seva sinceritat: En vida hagué de lluitar sempre, però sense descoratjar-se mai. I després de mort, la posteritat l'ha tractat com ho van fer alguns dels seus contemporanis. L'arma adversa de la posteritat és l'oblit. O amb més refinament encara: un oblit dissimulat".
Criat de ben petit a Argentina, la seva família s'hi instal·là com tantes altres famílies per trobar-hi prosperitat. Trobà en el seu pare, ebanista i músic, la seva base on forjar el seu talent i la seva personalitat. Tornaren el 1881 a Barcelona i allí, el mestre Tolosa li dona lliçons de piano, violí i harmonia, així com dels mestres Felip Pedrell i C. Vidiella.
Desprès d'una nova estada a l'Argentina entre 1883 i 1885, establint-se a la ciutat de Còrdova, treballa com a músic en cafès i teatres fins que, tot just, complert els vint anys, marxa a Brusel·les i durant cinc anys estudia al conservatori d'aquesta ciutat, on gràcies al mestratge de Philippe Fiévez, aleshores professor auxiliar del conservatori, assoleix una gran preparació tècnica.





El Modernisme musical

Desprès d'aquests anys a Bèlgica, el 1890, Morera torna a Barcelona. En aquell moment, amb 25 anys, entra en contacte amb els cercles innovadors del moment: L'Avenç i els Quatre Gats.
Amb tot l'impacte de la renovació musical que viu Europa, s'adona que Catalunya necessita una sacsejada per introduir els nous corrents ja consolidats al vell continent. Es dona a coneixer a l'Associació Musical de Barcelona i a la Societat Catalana de Concerts, entitats on posteriorment estrenaria bona part de les seves composicions.

La col·laboració Rusiñol-Morera
Morera es dona a conèixer a Barcelona el 1893, gràcies a una composició orquestral titulada "Dansa dels gnoms", on debuta com a compositor de música simfònica, estrenada a la veterana Associació Musical. També compon el poema simfònic "Introducció a l'Atlàntida", inspirat en la magna creació poètica de Mossèn Cinto Verdaguer, i estrenada per la Societat Catalana de Concerts.
Morera va venir a Sitges el mes de setembre de 1893 i participa en la Segona Festa Modernista on interpreta al Teatre Prado Suburense fragments de les seves obres Sonata en do menor i Quartet en si menor. 
La primera part del programa, -sota la batuta de Morera- s'interpreten a més, obres de Popper Goelard i un quintet de César Frank. En la segona part, s'estrena la traducció catalana per Pompeu Fabra de La Intrusa, de Maurice Maeterlinck.
És en aquest context on fa amistat amb Ignasi Iglésias, Ramon Casas i Miquel Utrillo. En la Quarta Festa Modernista (1897), l'esdeveniment principal va ser l'estrena al Teatre Prado de l'òpera La Fada, amb llibre de J. Massó i Torrents, el 14 de febrer de 1897.

Santiago Rusiñol i Enric Morera, autors de "L'Alegria que passa"

Morera ens va deixar un llegat musical únic i irrepetible, entre sardanes, drames escènics, música simfònica, obra coral que ens pertany. Algunes romanen adormides als calaixos i d'altres, perviuen en la nostra memòria col·lectiva, com la sardana Festa Major, bell passatge de la nostra festa gran i que es repeteix cada 23 d'agost, o la Santa Espina, esdevenint música de fons de tants moments transcendentals de la nostra història més recent.

dissabte, 5 d’agost de 2017

FESTA MAJOR, UN LLIBRE DE JOSEP MARIA ESPINÀS


Festa Major de Josep Maria Espinàs, publicat el 1969 per Destino


De de la col·lecció de llibres que l'editorial Destino va publicar entre les dècades dels 60 i 70, n'hi ha un que ens toca de ben a prop. El llibre, amb el títol Festa Major del periodista i escriptor Josep Maria Espinàs, és un llibre esplèndid que recull algunes de les millors festes majors catalanes, i redactat sempre amb la gràcia i identitat que hi posa l'autor, on, si ens hom mirem amb deteniment, queda clara la visió forània de l'autor barceloní. Presentat amb unes magnífiques imatges del fotògraf de Canet de Mar Eugeni Forcano, ens fan un repàs de les festivitats mes típiques i populars, retratades entre 1966 i 1967.No es tracta d'una enciclopèdia de festes majors, encara que n'ofereixi una valuosa antologia; és, per damunt de tot, un llibre viu, treballat sobre el terreny, gràcies a la singular capacitat d'observació dels seus autors, Josep Maria Espinàs i Eugeni Forcano, escriptor i fotògraf que han recorregut de festa en festa, compartint maldecaps i sorpreses, empentes i polsegueres, i centenars d'hores a peu dret. En ell es recullen festes majors grosses, com la de Vilafranca, Sitges, Cardona, Badalona, Solsona, Gràcia i olot, però també festes més humils com les de l'Esquirol, Vilalba Sasserra, Argentona, Castelló de la Farfanya, Torregrossa, Linyola, Arbeca, la Barceloneta, la Guingueta, Castellterçol o Cantonigrós.

En el capítol dedicat a la Festa Major de Sitges, Espinàs, amb afany curiós i observador, l'anomena Festa Major de La Moixiganga, posant aquest ball com a element principal i singular de la nostra festa principal. Hem de tenir en comte que el 1966, ni a Vilafranca del Penedès ni a Vilanova i la Geltrú es ballava aquest ball, si bé havia format part del seu repertori fins a principis del segle XX, aquest no va ser recuperat fins ben entrat els anys 80.
 Fotografia original d'Eugeni Forcano
És per tant aquest capítol, un testimoni de la Festa Major dels anys seixanta. Per als balladors i participants directes de la festa, aquesta es vivia amb la mateixa intensitat d'ara i de sempre.

El llibre es va publicar en primera edició el 1969 i se'n va fer una segona el 1976. Destino va ser qui va publicar el volum, que segueix la col·lecció d'altre volums, seguint una mateixa línia editorial : Els Monestirs Catalans, amb fotografies de Francesc Català Roca ; Guia de Catalunya de Josep Pla i fotografies de Català Roca ; Ceràmica catalana d'Alexandre Ciriri i Ramon Manent ; Vuit segles de carrers de Barcelona, entre altres.






"A l'esquerra, la dramàtica i inoblidable "Moixiganga" sitgetana... i a la dreta, els contrastos d'una festa major a ple estiu i en una platja de moda".


"Una dona indígena comença a remugar, després ja protesta en veu alta, busca adhesions, i aconsegueix complicar-hi un senyor respectable, que s'adreça finalment a un municipal. Li ensenya les dues estrangeres més sumàriament "bikíniques" que volten entre els nobles elements de la Festa Major, però el guàrdia dissimula".



"La presència d'una gentada caracteritza la festa major de qualsevol indret, però aquí no, aquí els turistes, estiuejants i passavolants tafaners són cosa de cada dia. Les úniques persones que us demostraran que avui hi ha alguna novetat són els senyors de l'Ajuntament, que s'han posat uns vestits seriosos, unes sabates negres i unes corbates rígidament impecables. Entre la gent que duu shorts i va descalça, aquestes respectables persones deuen ser considerades com uns "provocadors"".