dijous, 9 de març de 2017

QUAN RUSIÑOL ANANT PEL MÓN, ES TROBÀ SITGES (i II)



La nena de la clavellina (1893) Santiago Rusiñol. Foto: Josep Maria Alegre




Abans de l’arribada de Rusiñol a Sitges a finals de 1891, Ramon Casas havia exposat ja a la Sala Parés de Barcelona, “amb motiu de l’exposició conjunta, una composició en la qual una figura femenina, vestida de blanc, enmig d’un pati sitgetà pintat de blau, destacava per la seva brillantor i per la peculiar gamma de matisos d’un mateix color”.3
Tot això fa que Rusiñol tingués raons de pes per fer parada a Sitges i conèixer de primera mà el seu entorn i el seu paisatge marítim. Era l’època en què anotava els viatges que feia, sovint fent dibuixos i esbossos del que el meravellava, i com ell mateix explicava en el seu primer llibre, recull d’articles titulat Anant pel món publicat el 1896.
En aquest viatge a Sitges Rusiñol decideix fer-hi estada, quedant-s’hi un mes i mig, i per tant no continua el camí que s’havia proposat. En comptes d’anar-se’n de seguida a París, com havia fet l’any anterior, es quedà a Sitges a pintar i a descansar a la fonda de Francesc Carcolse. La coneixença amb els pintors luministes també va ser clau, ja que reben Rusiñol amb els braços oberts.
Rusiñol no va parar de pintar amb decisió i convenciment. Pintà alguns paisatges i un bon nombre de patis interiors,4 i casualment el que també aconseguí fou posar-se a la butxaca a “totes les forces vives d’aquella població i d’entusiasmar tots els esperits inquietes de la vila”.
També pintà retrats de gent senzilla que anava guanyant com a amics: La nena de la clavellina, En Tirano, En Cuca, En Malavida, els músics de La Banda del Pensil o el Retrat del metge Gaietà Benaprés.5
També és conegut que Rusiñol organitzà un banquet de comiat a la Fonda Subur, amb els sitgetans que més amistat havia fet, celebrat el 5 de gener de 1892. En aquella ocasió, Rusiñol pronuncià un discurs prou emotiu on feia esment amb les seves paraules, l’amor i estima incondicional que va tenir a partir d’aquell moment cap a la nostra vila. Aquest serà el primer dels molts elogis que Rusiñol dedicà a la nostra vila:
Doncs be, jo amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, i saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terra on hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era mes blau, la mar més blava també, les cases erren blanques i sense neu, i tot era verd i florit, hi vaig fer alto.
Vaig voler veure de la vora, el que tan hermós era de lluny, vaig voler seguir aquella platja on l’escuma sempre va i ve i gronxant-se alegrement, i sentir la veu d’aquell mar, que enraona amb veu d’onades dient coses que venen de molt endins i entren més endins encara, per qui les vol escoltar.
I no vaig tenir-ne prou de veure lo que des de fora es veia. Vaig voler entrar en aquests patis plens de llum, on l’ombra mai hi entra, i enquibint-me en aquells raconets blancs i blaus, a cada un d’ells hi vaig trobar un amic que em rebia somrient, que m’allargava la ma i me l’estrenyia amb apreci i se li pintava a la cara la noblesa del seu cor.
Potser per fer la contra, Josep Pla en el seu llibre Rusiñol y su tiempo, destaca que “En realidad a Rusiñol le costó bastante tiempo lograr que Sitges le tomara en serio. En los primeros tiempos fue considerado un bohemio suburbial, de café y taberna, un barrilaire más o menos divertido. Alrededor del artista y de sus amigos se había formado una leyenda de anécdotas diabólicas, pecaminosas ideas y maneras de vivir libérrimas. (…) Pero esto se disipó también con el tiempo. Cuando los habitantes de Sitges observaron que el Cau Ferrat atraía a forasteros conocidos y a mucha gente, consideraron más formalmente lo que Rusiñol hacía o decía”.
Del que diu Pla se’n desprèn just el contrari del que escrivien Utrillo o Planes, potser idealitzats de com van ser aquells mesos de tardor, però és molt probable que Pla en aquest escrit distorsioni i adapti les seves investigacions en un absurd sentit crític caduc. Les seves notes foren publicades a principis de la dècada dels quaranta, en plena postguerra i dictadura franquista.
Les noticies que llegim a les pàgines de l’Eco de Sitges són prou clares per posar-nos al corrent de les accions que Rusiñol va fer a Sitges a finals de 1891. Tornant a la cronologia dels fets, un cop a París, Rusiñol i Meifrèn exposaren alguns quadres en les exposicions artístiques que es realitzaven en aquesta ciutat, alguns dels quals es referien a paisatges sitgetans.6 Rusiñol estava convençut que aquests paisatges agradarien a París, i ja pel mes de juny, torna a la nostra vila, aquesta vegada per treballar en una exposició d’art que se celebraria a l’edifici de l’ajuntament. Aquesta exposició esdevindrà la primera de les cinc festes modernistes, celebrada per la Festa Major de 1892.
Victor Balaguer fou un dels que, des de la seva ploma, escriví no pocs detalls del Cau Ferrat i sobre la personalitat singular de Rusiñol.“Esta es la población escogida por Santiago Rusiñol para establecer su Cau ferrat. ¡El Cau ferrat! Hay que hablar, hay que hablar de esta humorada, que ha tomado todos los aires y todos los vuelos de una institución. El Cau ferrat es un capricho que ha venido á erigirse hoy en templo suntuoso del modernismo”.
“Santiago Rusiñol, el pintor impresionista, reputado por su talento excepcional, por sus cuadros de mérito superior, y algo también por sus rasgos de originalidad y de carácter, el artista noble, generoso y simpático, que ha sabido hacerse querer y admirar de todos, poseía una riquísima colección de hierros. Los fué recogiendo en sus viajes, y llegó á formar con ellos un Museo, pero un Museo de precio y de estima. Convertido Rusiñol en coleccionista de hierros, tiene hoy en este género un verdadero tesoro. En una de sus excursiones por Cataluña, se prendó de Sitges, y decidió hacerla depositaria de su artística ferramienta, recogida y alcanzada con la selección del inteligente, el celo del arqueólogo, la avaricia del anticuario y el ojo del artista”. 7
En alguna ocasió hem pogut escoltar que si Santiago Rusiñol no hagués tingut la pensada de construir el seu Cau Ferrat, Sitges, avui dia seria probablement un de tants pobles ignorats. Això no ho sabrem mai. El que si sabem és que ningú no dubta de la importància d’aquest patrimoni i del llegat que deixà el polifacètic artista al poble de Sitges, en la seva disposició testamentària, que es convertí en el bressol i temple del modernisme català i que ha estat juntament amb el Maricel, un dels museus més importants del nostre país.

BIBLIOGRAFIA
Coll i Mirabent, Isabel. Rusiñol. Vilafranca del Penedès: l’autora, 1990
Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol: el pintor, l’home. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995
Laplana, Josep de C. La Pintura de Santiago Rusiñol: obra completa; Josep de C. Laplana, Mercedes Palau-Ribes O’Callaghan. Barcelona: Mediterrània, 2004
Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003
Pla, Josep. Rusiñol y su tiempo. Barcelona: Barna, [1942]
Planes, Ramon. El Modernisme a Sitges, Barcelona, Ed. Selecta, 1969,  (Bibl. Selecta, 421)



NOTES
3 Coll i Mirabent, Isabel. Ramon Casas. Una vida dedicada a l’art: Catàleg raonat de l’obra pictòrica. Barcelona: El Centaure Groc, 1999, p. 61
4 L’Eco de Sitges, 20.XII.1891
5 Panyella, Vinyet. Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol: París, Sitges, Granada. Barcelona: Curial, 2000, p. 25-26
6 L’Eco de Sitges, 5.V.1892
7 Balaguer, Victor. Sitges, la blanca a Historias y tradiciones. Madrid : Tip. e “El Progreso Editorial”, 1896


divendres, 17 de febrer de 2017

QUAN RUSIÑOL, ANANT PEL MÓN, ES TROBÀ SITGES (I)

Fotografia de Santiago Rusiñol a Sitges, octubre de 1892

Santiago Rusiñol va ser des de ben jove un artista únic: pintor, escriptor, col·leccionista, precursor del modernisme a Catalunya, amic de Ramon Casas, Zuloaga, Utrillo, i tants altres artistes. Moltes són les seves anècdotes i vivències, la majoria d’elles plasmades en els seus quadres i escrites en els seus innombrables textos.
En motiu del 150è aniversari del naixement de Ramon Casas i la casualitat de que tot just fa 125 anys de la descoberta i primera estada de Santiago Rusiñol a Sitges, ens fa repensar que no són pocs els articles i llibres publicats que ens parlen sobre aquest darrer fet. Serveixi aquest article per recordar-ho i posar al dia tots aquests records.
Ja en la seva joventut, el seu interès per les excursions el conduïren a ser conferenciant i escriptor. En el marc de les activitats de l’Associació d’Excursions Catalana, Rusiñol realitza una excursió a Subirats, i de Ribes al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll i a partir d’aquí en fa una conferència. Més endavant, s’interessa per viatjar en altres paratges mes llunyans, tot i que en aquesta ocasió, situarem l’escena en el seu primer viatge casual a Sitges.
I és que no cal qüestionar-nos quina és la importància de la descoberta de Sitges per part de Rusiñol, però els sitgetans sabem que, pel que fa a la biografia de l’artista, aquesta efemèride va marcar una fita.
L’escena va tenir lloc a finals d’octubre de 1891. Com molt bé descriu Josep Laplana: ”Podrem veure com la personalitat desbordada de Rusiñol revertirà sobre la població de Sitges, talment que podríem parlar d’una mena de “místiques esposalles” entre la població i l’artista. El dia, doncs, i les circumstàncies en què el pintor va posar els peus a Sitges per primera vegada tenen considerable importància en la història local”.
Miquel Utrillo i Morlius precisà amb detall aquest moment, tot i que ell no el va viure en primera persona, però va voler saber-ne més, a base d’interrogar a testimonis directes d’aquest fet. En les seves notes, que després es publicarien en el volum Història Anecdòtica del Cau Ferrat per el Grup d’Estudis Sitgetans explica: “De primer hi ha el que el portà, que fou l’Eliseu Meifrèn, que passava de llarg perquè volia anar a Vilanova, sens dubte per veure el museu. El que el deturà, membre d’una família sitgetana a tot ser-ho, és en Rossend Bartés, que havia vist en un periòdic barceloní un gravat que representava l’artista”.
El viatge el van fer amb tartana i desprès de passar les costes del Garraf, van fer parada al cafè de la plaça de l’estació. Així va ser com Rossend Bartés el reconeix, gràcies a un gravat aparegut feia poc al setmanari L’Esquella de la Torratxa on l’artista apareixia amb cos d’ocell.1
L’enamorament de Rusiñol cap a Sitges també ens el va descriure l’escriptor sitgetà Ramon Planes: “Sitges oferirà tot el que Rusiñol desitjava en aquell moment: la quietud provinciana per contrarestar el frenesí de Montmartre, el sol per esbandir les boires d’allà dalt i, sobretot, un grup d’admiradors incondicionals dels quals se sentirà estimat i que l’estimularan constantment a fer coses”.
Però Sitges era ja un poble conegut per un bon nombre de pintors. El 1881 és l’any de l’arribada del ferrocarril i això va fer que la vila fos més propera a Barcelona. Aquí hi estiuejava el metge Josep Meifrèn, germà del pintor Eliseu, i l’escola luminista estava aleshores en plena efervescència. A més del pintor sitgetà Joaquim de Miró, hi residien també Arcadi Mas i Fondevila, Joan Roig i Soler, Joan Batlle i Amell i Antoni Almirall, i molt altres altres.
Una altra dada a destacar és que Eliseu Meifrèn, el company d’aquest viatge, ja coneixia l’entorn perfectament. Amb anterioritat, havia fet estada a Sitges i a Vilanova i, degut al seu interès per captar la llum en les seves pintures, es relacionà amb alguns pintors de l’escola luminista.2

Durant l’estiu d’aquell 1891, Ramon Casas i el mateix Meifrèn havien estat a Sitges pintant i aquest fet va transcendir a la premsa local. Com descriu Isabel Coll: “Els dos pintors sabien captar en les seves pintures la intensitat dels colors del mar, la sorra daurada de la platja i les barques de pescadors, tan característiques”. Per tant, Ramon Casas i els pintors luministes coneixien Sitges de primera mà, i sabem que Eliseu Meifrèn ho coneixia almenys, si tenim en compte la seva producció pictòrica, des de feia deu anys. I és més que probable, que aquests amics mostressin a Rusiñol alguns dels seus quadres pintats a Sitges.



Pati Blau de Sitges (1893) Santiago Rusiñol. Fotografia: Josep Maria Alegre


1 Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Curial, 1997, p. 68-70

2 Coll i Mirabent, Isabel. Eliseu Meifrèn entre 1879 i 1892 a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 60/61, (febrer/maig 1992)

Seguirà....

divendres, 2 de desembre de 2016

ELS MOLINS. 1897

Els antics molins de Sitges. Modest Teixidor. 1897

Els antics molins de Sitges. Modest Teixidor. 1897


Dibuixos de Modest Teixidor i Torres (1854-1927). Pintor especialitzat en retrats i paisatges, tot i que va fer pintura d'història i costumista. Es va formar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a París, on fou deixeble de Carlous-Duran i Jules Bastien-Lepage.
Els antics molins de Sitges, desapareguts des de fa anys, aquí els podem veure dempeus, malgrat la seva decadència. Els dibuixos son del 1897.

"Voltats de garrofers, els molins, reposen al damunt d'un pedruscall brodat de farigoles i romanins. Miren al mar, blanquinosos, isolats i amb posat trist; senten enyorança de temps endarrerits, en que les moles voltaven molent el blat d'or que els hi abocaven a carretades... i del temps en que hi havia un moliner, que tant els estimava, donant-els-hi vida, emblanquinant-los, perque sempre fessin força goig... Llavors, que les devanadores, com sagetes de rellotge coratjoses, tallaven el vent, i que tant bé els hi esqueia voltant enfilades a dalt de tot"

Emerencià Roig i Raventós. Croquis Sitgetans IV. L'Eco de Sitges, 1.XI.1919








dimarts, 11 d’octubre de 2016

DEL MAS D'EN LLIRI A CAL LIRI


Potser els lectors trobaran que se’n fa un gra massa d’aquest debat a tres sobre un mas que ens era molt proper, en quant a la seva denominació i ubicació. Els hi demano disculpes per tornar  a treure el tema, si més no m’ha semblat d’un gran interès i molt alliçonador el resultat sobre els dubtes que sembla ser vaig generar amb l’article en qüestió i que m’han estat aclarits, tant per la Noemi com per l’Ignasi Mª. Muntaner.  La confusió m’ha ensenyat, gràcies a la cura que esmerça l’Ignasi en aquests detalls dels  noms dels llocs i que va recollir en un interessant llibre, que el susdit  mas  es pot dir de les dues maneres.  
Un dels motius que la Noemi centrava la denominació, deia que era per la gran quantitat de liris  que arniaven per l’entorn i que l’Ignasi també discrepa , degut que el nom del mas  prové, com ho té documentat,  del nom de qui en va ser propietari. Ell mateix, però, s’estranya de l’existència d’aquest ocell, ja que amb  aquest nom no apareix en cap diccionari. És ben bé cert,  perquè m’hi he referit altres vegades i també ho vaig buscar amb el mateix resultat. Però diré que sempre l’havíem anomenat així, es caracteritza pel seu plomatge, una barreja de tonalitats grogues i barrejat amb altres d’un color més fosc. Val a dir que fa gala d’ un refilar molt apreciat. Eren tres espècies les que predominaven per aquests verals: les caderneres, els gafarrons i els liris, deixant a banda els passerells i altres que els pobres acabaven amb el coll retorçat  i a la paella o dintre l’arròs.  Era un temps en què quasi totes les cases sitgetanes disposaven d’una gàbia amb l’ocellet. Els mateixos que havien estat captivats en els paranys. Cadascú tenia els seus proveïdors, els meus eren en Ginés Rufete  que vivia al Passeig de Vilafranca, on avui hi ha la llibreria de les seves netes, la Yolanda i la Bibi. Filles del  fill de la casa, també gran aficionat al parany, en Josep i la Pilar. L’altre era en Juanillo, en Joan Martínez, que regentava el bar, una mica més enllà, a  l’altra cantó de la pensió  Julian.
   Deixàvem que comences l’època de cacera i els hi portàvem la gàbia per a que quan  captivessin una de les tres especies esmentades ens la guardessin. Aquella gent tenia tantes ganes de quedar bé que no et donaven la primera que s’enredava entre les teles, sinó que les tenien uns dies  a casa per tal d’escoltar els seus cants, l’ocell que mostrava un cert mutisme li obrien la gàbia i el deixaven lliure, et donaven el que el seu refilet era persistent i bonic. Potser els més preferits eren les caderneres, els del cap tacat de vermell i una barreja de tonalitats en les plomes de la cua, i és que  tenien una fama ben guanyada. I potser els que eren més silenciosos eren els gafarrons que són molt similars, en quant a colors, als liris.
I del mas d’en Lliri o d’en Liri, a la família de cal Líri. Em refereixo als descendents i amos del mas i de les terres. Quan van marxar d’allà eren cinc germans, tres van anar a Cuba i no van tornar més, van quedar el Isidre Mestres Baqués, casat amb la Magdalena Vadell Marce. I el seu germà Ramon, casat amb  la Pauleta. El primer es va comprar una casa a la Ribera, es pot dir al costat on avui hi ha el Marenostrum . Però en l’aiguat de Santa Tecla, que va tenir lloc durant la matinada del 23 de setembre de l’any 1874,  li va quedar tot malmès i va decidir canviar de lloc, comprant una propietat  al  carrer d’en Bosc, on últimament hi vivia el doctor Serramalera i la seva família. Van tenir cinc fills: en Joan que va morir als 18 anys, la Catarina , la Lola, la Rosita i la  Cristina.
Aquesta última, la Cristina Mestres Vadell es va casar amb en Francesc Vigó  Vendrell. Van tenir dos fills, la Mª. Dolors i en Joan que va passar part de la seva vida  a Anglaterra on va morir. Quan van vendre la casa, en van comprar una al Passeig de Vilafranca, al costat de la casa dels pobres. Allà hi va anar a viure la Lolita quan es va casar amb l’Antoni Garcia.
El germà de l’Isidre, en Ramon i la Puleta,  van comprar  casa al carrer Sant Bartomeu, al costat de cal carreter. I el matrimoni va tenir dos fills, en Francesc, que va continuar amb l’ofici de pagès i en Josep que va fer de paleta. En Cisco es va casar amb la Dolors Soler Comas de cal  xiulet. Van tenir dos fills, la Carme i en Joan Ramon. I en Pepet  amb laCarme Soca Mur, la seva filla  Olga i el net en Francesc Parra Mestres.
Continuant amb els germans Mestres, la Catarina es va casar amb en Joan  Cañellas Domingo que va enviudar i es va tornar a casa amb l'Agustina Martí Ill,  de l'espardenyeria  carrer Sant Damià 8.  La Lola amb en Francesc Viñola , germà d’en Gumersindo,   treballava a la fàbrica de sabates d’en Julio Martínez Àvila van tenir dues filles, la Lolita i la Mercedes. La Rosa es va casar amb en Manel Farreras, i van tenir també dues filles : la Maria Rosa, casada amb l’Antoni Enríquez  i la Toni, qui damunt la seva bicicleta  passeja una eterna joventut.
Són gent de cal Liri, descendents dels propietaris del mas. I que quan en Pepito Milà i va anar a fer de masover ells ja no n’eren part interessada. És curiós  com ha donat de si un mas que, durant tres setmanes, ha propiciat estires i arronses en les pàgines d’aquest setmanari.    
    Davant les evidències podem dir que, amb tanta terra pel mig, la collita ha estat bona.

                                                                                   J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'abril del 2016 )


Festa Major de Sitges, 1942
D'esquerra a dreta els geganters Antoni Caverdós, Antoni Nogués Borrell, Joaquim Comas Paulí, Josep Milà Mirabent (Pepito del Mas d'En Lliri) i Joan Coll.

divendres, 5 d’agost de 2016

150 ANYS DEL PRIMER PROGRAMA DOCUMENTAT DE LA FESTA MAJOR DE SITGES


Si hi ha algun document que ens resulta útil de cara al coneixement de les activitats pròpies d’un esdeveniment, aquest és el programa on es recullen els diversos actes que se succeiran en el transcurs d’una festa o una celebració. 
Així doncs, una de les coses que mai falta per la Festa Major de Sitges, entre altres coses, és el programa on queda reflectit tota la programació organitzada per part d’entitats, balls populars i principalment de l’Ajuntament. Si mirem enrere, esdevé un record d’una Festa Major passada i per tant, es converteix en un testimoni documental i gràfic on es deixa constància dels actes que aquell any es realitzaren. 
Hi ha actes de la Festa Major que, almenys des de mitjans de segle XIX estan consolidats, tant en horari com en espai o lloc de celebració. Però si volem saber on es farà un acte nou o be que fa pocs anys que es celebra, acudim al programa per no equivocar-nos del lloc ni dia i hora que es durà a terme. 
És doncs un element de la festa necessari i de fet ho ha estat des de com a mínim l’any 1866. Originàriament, deuria ser una variació o evolució dels antics bans o ‘bandos, on s’anunciaven actes especials que feien aturar la vida diària, el treball i la monotonia quotidianaper gaudir d’uns dies de Festa Major. Una pausa necessària per deixar pas a l’exaltació del sant patró i ja de pas, gaudir –els qui podien- dàpats especialment típics d’un dia de celebració, i així gaudir de nou dels actes socials, litúrgics i en definitiva, de fer festa a tota orquestra.  
Alguns d’aquests programes, els podem considerar autèntiques filigranes, petites joies editades per les antigues impremtes, essent un treball artesanal que s’ha mantingut, com la festa, de manera ininterrompuda, només aturada per causes de força major i que amb els anys, ha esdevingut en certa manera, una imatges icònica, gràfica i testimonial d’un temps i d’una època. 
La feina la tenia l’impremta encarregada de fer un bon programa d’actes i d’un cartell anunciador. Aquestes foren entre altres la del Diario de Barcelona, la dels successors de Narciso Ramírez y Cª, ambdues de Barcelona, la de José Antonio Milá de Vilanova i la Geltrú i ja des de la seva fundació i de manera habitual la de l’Eco de Sitges i sense oblidar en anys posteriors la impremta de Joan Puig i Mestre. 


Una bona manera de promocionar les festes, també era a través dels pregoners que anunciaven qualsevol esdeveniment o succés remarcable de ser anunciat. L’any 1860 per exemple, trobem una petita despesa a los pregoneros de Villanueva y Ribes.1 
El 1871 es pagà la quantitat de 7 pessetes por los carteles programas de la fiesta i que incloïa tots els actes a desenvolupar a Sitges durant els dies que dura la Festa Major. Si actualment, els programes inclouen articles d’assaig sobre la vila sobre algun aspecte de la festa, antigament els programes només tenien la utilitat prèvia de descriure únicament els actes de la  celebració. 
La ressenya mes antiga del que foren els actes inclosos en una publicació periòdica, la trobem al “Diario de Barcelona” del 22 d’agost de 1843, on s’esmenta la presència dels gegants i balls populars amb motiu de la festa patronal. Altres referències posteriors es troben al Diario de Villanueva, a partir de 1850 en endavant. 

LA FESTA MAJOR DE 1866 
La informació que es desprèn del programa-cartell de la Festa Major de 1866 és el següent: A las 2 de la tarde del 23 el repique y voleo de campanas y una salva de morteretes y petardos anunciará á los habitantes de la antigua y hermosa Subur la proximidad de las fiestasO sigui, com ara. Diferent però igual. Enlloc de les dues o una mica més tard com darrerament te lloc, els balls de 1866 sortien a les 3 i recorrerán las calles los GIGANTES, BALLS DE BASTONS, DIABLES, PASTORETS, GITANAS y otros con sus correspondientes dulzainas haciendo sus evoluciones”. 

A las 10 de la noche, més d’hora que no pas ara, se disparará un nutrido y variado castillo de fuegos artificiales en la Ribera, estando de un entendido pirotécnico de la vecina villa de Villanueva. 

Al rayar el alba del 24, los Gigantes, Balls y músicas recorrerán todas las calles de la población sembrando por do quiera la alegria.  
En aquesta ocasió no esmenta l’ofici ni la sortida d’ofici, i passa a informar directament els detalls de la processó : A las 6 de la tarde saldrá de la Parroquial una lucida procesionsiendo el pendonista de la hermandad de San Bartolomé el patricio D. Manuel Bernis, que no perdona gastos para su mayor lucimientocorriendo á cargo una de las orquestas ; al pasar la procesion por la Ribera se disparará una gran tronada ; despues de retirada la procesion, se acompañará el Ayuntamiento á la Casa Consistorial y se volverá la imágen del Santo Patron á casa de los señores Administradores acompañados de BALLS y orquestas 


LA FESTA MAJOR EN LA DÈCADA DE 1860 
Per situar-nos en aquells anys, ens trobem amb un Sitges on el nombre d’habitants es mantenia estable, malgrat haver patit anteriorment una gran epidèmia el 1854 amb nombroses baixes. Els joves marxaven de la vila per anar a buscar noves perspectives de futur, i com és sabut, foren molts els que emigraren cap a les antilles, degut a l’escassetat dels recursos de la zona, el qual feia difícil la prosperitat, que arribaria en dècades posteriors, entre altres motius gràcies a l’arribada del ferrocarril, el progrés que va comportar les comunicacions i la indústria. 
Eren els anys en que la vila es trobava immers en una lluita musical entre dos bàndols que es feien la competència. Els anys que els músics joves, liderats per en Josep Carbonell Vidal (el popular Senalla) que es separà de la banda del mestre Oller (Joaquim Oller Fontanet), aleshores mestre de Capella. Com llegim al programa de 1866, las dos orquestas acompañarán la imágen del Santo Patron ... 
A banda d’això, és quan trobem també la regularitat amb la que els balls feien la seva aparició, any rere any, a banda dels balls populars habituals i que actualment s’entenen com a balls blancs, feien exhibició pels carrers de Sitges els balls parlats com el Ball de Nostra Senyora del Vinyet (1860), el Ball del fill pròdig (1861), el Ball de Sant Bartomeu (1863, 1865), el Ball dels malcasats (1865), el Ball de les criades (1868), i probablement molts d’altres que lamentablement avui per avui desconeixem. 
Hi va haver anys que, degut a la crisi econòmica i la inestabilitat política, aquestes feien perillar els actes habituals. Per la Festa Major de 1867, es determinà que atendidas las circunstancias políticas que nos rodean bien conocidas de todos, y amenazados como lo estamos de un disgusto; era de parecer que la festividad del Santo Patron de la Parroquia se limitase á una cosa moderada que no llamase la atención,...” –així, entre d’altres funcions, no tingué lloc la celebració de la processó del sant- “... que la de Santa Tecla se celebre en la forma que otros años,... si no se presentan obstaculos insuperables.2 
Fou una dècada cabdal per al desenvolupament urbà i pel teixit civil que continuava organitzant el comerç de la malvasia i la relació amb les Antilles. És el 1863 quan es culminen les obres del campanar de l’església parroquial i te lloc la benedicció de la imatge de la Mare de Déu que la corona, transformant la imatge icònica de l’edifici i donant-li aquest aspecte que s’ha mantingut intacte durant tots aquests anys.  
En els darrers anys d’aquella dècada va tenir lloc les accions que es dugueren a terme arran de la revolució de setembre de 1868, anomenada «La Gloriosa» i que forçà a l'exili a Isabel II a França i  transformà el panorama nacional amb noves reformes polítiques. 
Aquelles festes majors ens queden llunyanes, tant, que escassegen les dades i mes aviat podem suposar que afirmar. A vegades només cal imaginar-nos com devien ser aquelles festes, i imaginar-nos com era la nostra vila, quan tot eren horts i els carrers estaven per fer. Malgrat no tenir gran cosa, sempre ens quedarà el programa.