ELS ORIGENS DEL PRADO I DEL RETIRO

Aplec a l'era dels Molins per Pasqua. Principis de s. XX

No es pot explicar la història d’una entitat sense no esmentar l’altra. Prado i Retiro i les persones que les van fer possibles, estan estretament lligades i barrejades en el context musical en que es trobaven durant la dècada dels 60 del segle XIX.

La fundació d’ambdues entitats fou el resultat final de tot un llarg procés de disputes i enfrontaments que la història local batejà en el seu dia com “La Qüestió Musical”. Disputes entre músics, que protagonitzaren el mestre Joaquim Oller i el seu deixeble, Josep Carbonell Vidal, anomenat popularment com "En Senalla".

En una població de poc mes de tres mil habitants, per aquells anys, en Senalla va voler independitzar-se i exercir de mestre i director d’una banda pròpia. El mestre Oller, que ocupava els càrrecs mal remunerats de mestre de música municipal, mestre de capella i organista s’hi oposà, defensant el monopoli de celebració de les misses, balls al Teatre Vell del carrer de Sant Gaudenci o processons.

Amb tot, el 1861 es funda el “Casino Primero de Sitges”, que mes tard esdevindria El Retiro, situat al carrer de Sant Francesc, en una casa propietat de Laureano Matas, conegut per Can Laureà. Per contra, al mateix any es funda el “Casino Suburense”, situat al Cap de la Vila i precursor del “Prado Suburense”. Ambdós locals eren molt senzills i sense massa pretensions.

En un primer moment, el mestre Oller, i la seva orquestra continuaven actuant en les funcions religioses i als balls que es donaven al Casino Primero. Es veu que en Senalla anava fent de les seves i la vida tranquil·la es desgavellà en raons entre els músics que esclataren el 15 d’agost de 1863, posant-se les coses tant malament, que per fi es dividiren els músics i formaren dues orquestres, la del mestre Oller que tocava en l'esmentat Casino primero, i la de Josep Carbonell i Vidal al Casino Suburense, fent-se d'aquesta manera la competència musical.

Tots els anys pel mes de juny s'arrendava a pública subhasta el Teatre Vell, per tocar orquestra en aquest local, aconseguint com a molt seixanta o setanta duros anuals, arribant a donar, l'any 1868 dos-cents trenta, últim any de l’arrendament. Això explica clarament que el bàndol que es quedava sense sala per a ballar, farien ús d'un magatzem amb prou capacitat per al temps fred d'hivern i ja durant l'estiu, es farien els saraus a les eres de les properes cases de pagès, essent les mes conegudes les de Ca l'Antoniet, les del Mas d'En Liri, de Can Milà i dels Molins, deliciosos punts que abans de la guerra civil, s'utilitzen per a ballar-hi les colles de caramelles a la tarda del dilluns de Pasqua, acudint-hi tot el poble a menjar-hi la mona.

Durant aquest temps, el músic D. Josep Carbonell Vidal anà perfeccionant-se en la composició, tenint per professor el Pare Joaquim, de Vilanova i la Geltrú, qui, a la vegada, era també el mestre del que fou celebrat compositor vilanoví D. Antón Urgellès.

Per altre part, el mestre Oller, que sols ensenyava de música a seques, des de llavors, ensenyava a tots els deixebles alguna noció d'harmonia, particularment als alumnes que cantaven a la Capella, per ser molt més senzill.

Durant aquells anys, cada vegada que s’apropava el Carnaval, caramelles o Festa Major, ja se sabia que hi hauria xivarri per qui lluiria més o per qui s’enduia la festa, tenint els mestres de les dues orquestres grandíssima fal·lera en presentar nous músics al públic, i mostrar els nous avenços dels deixebles.

Es veu que en alguna ocasió, es feu rebombori quan les dues orquestres coincidien al Cap de la Vila, o quan es feien comparses de carnaval, al trobar-se les dues bandes en un carrer en direcció oposada, amb les corresponents disputes...

Així s'anà passant alguns anys, amb més o menys gresca musical i acalorades disputades, divertint se el poble d’allò més entusiasmat, fins a l'any 1868, en que la revolució setembrina embrolla la política amb la qüestió local, canviant l'aspecte de les raons fins que el temps es normalitzà desfent- se aquella gruixuda torbonada.

La qüestió musical amagava una tensió molt més profunda que la que es pogués derivar de les partitures o dels càrrecs oficials dels músics locals. Per això aconseguí polaritzar la vida de Sitges entre partidaris i detractors d'un mestre i de l'altre. Els seguidors del mestre Oller -que acabarien fundant El Retiro- defensaven l'ordre establert. Al voltant del mestre Carbonell s'hi aglutinava un conjunt de ciutadans -els futurs pradistes- d'arrel liberal. Mentre els primers s'oposaran a la revolució de 1868, que significà el final de la monarquia d’Isabel II, els segons en seran, en general, partidaris entusiastes.

Acabada la revolució de setembre d’aquell any, com hem esmentat abans, el Teatre Vell fou arrendat al millor postor, que foren els partidaris del mestre Jaquim Oller, i els seguidors del mestre Josep Carbonell (Senalla), empipats per haver-se quedat sense sala, en van constituir una de nova, que denominaren “Prado Suburense” ubicat a l'aleshores carrer del Ferrocarril, posteriorment, carrer Francesc Gumà.

Aquest petit saló, on s'hi avingueren els del  Casino Suburense, posteriorment passà a ser el Casino Prado Suburense, constituïnt-se l'any 1877.

Això va produir molt mal efecte als socis del “Casino Primero de Sitges”, els quals reunits en la rebotiga de l'apotecari Ribot, feren una raonada critica dels fets. Així doncs, el 1870 es fundà la Societat Recreativa El Retiro, celebrant-se la seva inauguració el dia 1 de novembre del citat any.

La banda de Josep Carbonell "Senalla" un dia de festa a finals de segle XIX