L'ERMITÀ DE LA COSTA

La Trinitat. Fotografia de Josep Maria Alegre

 

Dins l'obra de Santiago Rusiñol trobem un text, un dels molts en que ens parla sobre una ermita blanca situada dalt d'un penyal de les costes del Garraf. Aquest text el podem trobar dins del conjunt de petites narracions que porta per títol "Anant pel món", el que seria la seva primera obra literària, publicada el 1896. Heus aquí un fragment:

"Penjada a les costes de Garraf, allí a sobre d’un penyal, hi ha una ermita. Petita, baixa, i amb l’abside arrodonit, s’assembla a totes i a cada una de les demés ermites, solament que així com ses germanes de muntanya són colrades pel sol i per l’aire de la serra, aquesta, per ser filla de la costa, és blanca com un minaret i tenyida dels reflexos que’l mar li envia per conducte de les brises.

La tal ermita, amb prou feines aguantada al bell cim de la penya, sembla talment que reposa, sembla que espera per eixamplar ses blanques ales i aixecar la volada sobre el llençol immens del mar; i que’l mar, xuclant-la amb els llavis del seu vertic, l’espera per guardar-la en el fondo del seu blau, a modo de blanquíssima petxina.

Perquè allí el mar, i sols el mar, sembla l’amic de tot lo que s’ovira. Se’l contempla tant gran, tant imponent, tant ric en matisos i en contrastos, tan àmpliament grandiós estès allí mateix sota els peus, en el fons del precipici, que’ls ulls no s’apartarien mai d’aquella amplària, que, sense línies ni relleus, té quelcom, en sa extesa vaguetat, de visió de lo infinit, la terra sembla mesquina i miserablement petita, comparada amb la sublim senzillesa d’aquella massa sens fites; i el primer terme es borra i desapareix davant d’aquell escenari, sempre igual i variat sempre.

¡Quina gran cosa és el mar! Té de veure-se’l des de aquella gran altura per comprendre sa vida i sentir la sensibilitat exquisida de ses aigües i les vibrants subtileses de son anima. Ni un nuvolet camina pel firmament, ni un raig de sol o una guspira de llum tremola enlaire sense qu’ell la reculli i la reflexi en ses fondes transparències; ni una alegria o tristesa té el cel sense qu’ell la plori o canti en musica i llàgrimes de colors, ni una queixa de dolor el firmament sense qu’ell ronqui de ràbia i reboti per les roques sa bromera furiosa.

Des lo alt d’aquella ermita, ja se’l vegi com adormint en sa pròpia falda, ja se senti sa veu entre el repòs de la nit, pel seu color o pel seu soroll, té de recordar-se’l sempre.

Té de recordar-se que palpita allí mateix rosegant foll i incansable les penyes, per devorar-se la terra mentre devora els seus fills molt més endintre; té de recordar-se que si des de l’ermita se veu el mar, són molts els qu’en moments de perill i en les llargues nits d’angúnia veuen l’ermita com santuari d’esperança, com refugi darrer de sa angustiosa mirada.

Un d’ells, un dels caminants del mar, un vell navegant d’aquelles ones exteses, un dia va arribar-hi en aquella pobra ermita i va quedar-s’hi d’ermità. Home acostumat al mar, colrat de sa patina i gronxada sa existència per les ones, a l’arribar en aquella edat que’l cos no pot seguir l’esperit, va obtenir de ser el guàrdia d’aquella deserta casa. Tirat en aquella costa com a invàlid de les batalles del mar, podia viure contemplant-lo, podia a totes hores recordar les lluites de sa vida accidentada, endevinar dibuixats en aquella extensió immensa els camins invisibles que seguia en sos viatges, i desembarcat en terra, fixar la vista en aquell camp dels seus somnis i continuar, de record, viatjant sobre aquell blau que tenia com cortina darrera de les finestres."

Santiago Rusiñol
Fragment de L’ERMITÀ DE LA COSTA
ANANT PEL MÓN (1896)