SITGES 1848-1854

Vista panoràmica de la Vila de Sitges, presa per la part de la Creu de Ribes, el mes de setembre de 1848

1 - L'Església Parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla
2 – Torre i casa anomenada El Castell
3 - La Torre de les Hores
4 - L'Ermita de Sant Sebastià i cementiri amb la torre “El Molinot”
5 - El camí de les Costes / Fort de les Ànimes
6 - Porta del carrer de Sant Bartomeu o d'Enzinelles
7 - El portal de Sant Francesc
8 - El Pou de la Terra Cabada
9 - Part posterior de la Casa-Teatre o "Teatre Vell"
10 - Can Llopis / Casa Correu
11 - Fort de “Cala Fló”
12 - El portal de Les Parellades
13 - El “Pou Vedre”
14 - La Fàbrica de filats Batlló & Hnos.
15 - El camí del Vinyet
16 - Sant Muç
17 - Carretera de Vilafranca del Penedès
18 - Pont i pas per al pou que està sota la carretera

SITGES 1848-1854

SOBRE L'ENTRADA DE CARLISTES I LA FUGIDA AMB BARQUES DE BOU CAP A BARCELONA, DEL 1852 AL 1855 PAU I CONSTRUCCIÓ DE CASES D'AMERICANOS, PER BARTOMEU CARBONELL I BATLLE.

Entre els anys 1848 i 1854, Sitges mantenia la seva típica vella blancor i aquella netedat imposada pel geni escrupolós dels seus habitants, que després han esdevingut proverbials. En les vigílies de les grans festes d'estiu i d'hivern, pels capvespres de les llargues tardes de primavera, era un bell espectacle veure pels carrers de Jesús, de Parellades, de Sant Francesc i els altres, les dones de Sitges, amb pinzells i desenteranyinadors, curoses d'emblanquinar i desempolsegar façanes, reixes i llindes.

Aquests sis anys foren plens de revoltes i de trastorns. De 1848 a 1850, els sitgetans hagueren de patir ensopegades d'importància. I ni les mines del pobre Saloma, ni les carretilles de l'infeliç Pau Neli, eren prou per a distreure els atribulats que a la nit despertava i esfereïa el toc de sometent.

L'època de més soroll començà el 1848. No era molta la gent alçada a muntanya, però com que les comunicacions eren escasses, per no dir nul·les, mantenia sense gran esforç la intranquil·litat en les viles i els camins que coneixia pam a pam. Pràctics en el terreny, la presència semblava multiplicar-se fantàsticament d'aquells pocs homes.

Tinc encara fresc aquell any el record del mes de juny, mes de clavells i de vestits clars. Una tarda, per allà les quatre, quan la gent sortia a passejar beatament, del campanar donaven el senyal de recloure's els indefensos i d'alçar el sometent. L'Escoda i en Masbonet eren a les portes. Entraren, i després d'una crida en la qual hom manava obrir totes les cases i eixir tots els seus habitadors al carrer, veiérem desfilar, pel de Sant Pau i vers el Cap de la Vila, uns quatre cents homes que portaven foradats a les baquetes pans de més de dos quilos.

El pas d'aquesta columna deixà a Sitges un mal rastre; saquejaren i cremaren a Can Puig i Puig, de la Carreta i a Can Jacas, del carrer de Bonaire, fins que, un batalló de la tropa de Vilafranca, vingut de Ribes, els feu fugir pel portal de Sant Sebastià, amb el conseqüent xafarranxo i trets que esfereïren als vilatans. No hi hagué més d'un ferit que restà ací i morí després a Can Portacreu.

Tants d'espants i disgusts motivaren un èxode de famílies cap a Barcelona; a Sitges no hi restaren altres persones que aquelles a qui un semblant desplaçament fou del tot impossible. L'endemà de l'esdeveniment que us he comtat, sortiren sis o vuit barques de bou amb tota la gent que hi va cabre, entre la qual m'hi comptava jo, minyonet de sis anys, arredossat al faldar de la meva mare que, amb molts de parents, es decidí pel trasllat. Recordo que passàrem tota una nit a mar i que a l'alba de l'endemà veiérem els llums de la riba de la Barceloneta.

Una nit de juliol, en Baldrich i l'Escoda, amb una forta columna, entraren de nou a Sitges. Fou una entrada amb molt de brogit de sabres i trucs a les portes en demanda de pa, vi i altres minestres. S'acabà aquest nou esglai amb la conseqüent topada amb la tropa i fugida dels alçats de nit, a l'empar de la fosca i a l'ordre de xiulets que ells sols entenien. L'estacada que hi havia a baix a mar, amb les presses, els feu de ratera; alguns dels fugitius hi deixaren la roba i la pell.

Fou un temps que els sitgetans en passaren de crespes i fins dames hi hagué que pagaren amb l'esclavitud els atzars de la guerra. Així la muller d'en Joan Amell fou duta amb altres dues o tres i retornada amb les altres, gràcies a una redempció en or.

I així seguiren tots aquells anys, fins que vingué el general Concha, Marqués del Duero, que ho va acabar tot amb la seva política. Sitges restà en pau dintre el seu beat silenci. Llavors els pagesos tornaren, a les festes, a trencar pinyons a les llindes de can Vilanova i feren de nou beguda als pòrtics de la Carreta i al Cafè d'En Pere Espardanyer.

Del 1852 al 1855, la reacció produïda per la pau es feu visible i Sitges començà a créixer amb la construcció de cases importants, com les dels senyors Pere Mestre i Francesc Julià, al carrer de Bonaire; Antón Vilanova i Agustí Amell, als carrers de Sant Pau i de Sant Pere.

Aquells anys foren els últims de la marina mercant de Sitges; descomptats els afers que en Josep Batlle sostenia portant ací carregaments de farines i fustes, que venia a l'interior i els transports de vi al port de Barcelona, ja no restava del vell comerç més que els mariners de barba i pipa, colrats pel sol del tròpic que passaren a bord dels vaixells Aguila d'Or, Esperança, Bella Subur, Nacional i Comerç. Asseguts als bancs de l'areny, fits sempre els ulls a l'horitzó, atents a tots els vents i a totes les veles, hom els hauria pres per exiliats o dements de passades epopeies.

B. C. i B.