CABEÇUTS

1922

Anys 40

Quin és l’origen dels cabeçuts? originàriament, apareixen per contraposició amb els gegants i son una variant o extensió de la màscara o mascarot. Es té constància de que la primera referència documentada en la Corona d’Aragó és d’una processó del Corpus de Barcelona de l’any 1380. Apropant-nos a la teoria de què poguessin existir cabeçuts o capgrossos anteriors a les dates esmentades, en el llibre Gegants i altres entremesos de la Garrotxa de Josep Murlà, ens documenta la referència de 1678, en que en l'inventari de béns comunals es cita: lo gegant, gegantessa, gegantó, mulassa y ninoy ab llurs vestas ja molt usades. D'aquesta cita en traiem que existeix la possibilitat que ninoy es refereixi a un cabeçut, nano o noi. 

Malgrat els possibles orígens que suposem, es pot afegir, concretament als cabeçuts les representacions de figures que són caps amb cames, o éssers en els quals el cos també és un cap. Segons Joan Amades, els cabeçuts són relativament moderns a Catalunya. Les primeres dades que va trobar eren de començaments del segle XIX. Fins i tot, apunta com a primer possible capgrós documentat el Lligamosques d’Olot. Actualment, coneixem l’existència de cabeçuts al segle XVIII com ara els de Cardona i els de Reus, documentada la seva construcció el 1774. Al segle XIX, n’hi ha documentats, entre altres llocs, a Manresa (1852), Berga (1853 i 1890), Vilafranca del Penedès (1859), Tarragona (1865) i Capellades (1899). 

No cal oblidar que en el segle XVIII van sovintejar les prohibicions dels entremesos. Primer va ser el 1714 i el Decret de Nova Planta de Felip V, més tard sovintegen les prohibicions fins arribar a la de 1780 de Carles III. Tanta repressió va suposar la fi per a molts entremesos. A finals del segle XVIII i començament del XIX van significar una represa a nivell popular i per tant el Corpus va significar més que mai una celebració festiva de caire popular, en la que els entremesos van anar perdent el seu sentit religiós i es van incorporar a la processó elements purament lúdics. 

Pel que fa al folklore festiu català, els cap-grossos, nans i cabeçuts son d’incorporació tardana. Amades els situa a principis del segle XIX, però sembla que amb anterioritat en algunes poblacions hi havia els esparriots (persones abillades amb màscares grotesques que encapçalaven les cercaviles davant dels gegants i que van anar evolucionant fins a convertir-se en cabeçut). En el cas de Sitges, en els seus inicis, els Cabeçuts no tenien una dansa pròpia. 

El fet que, com ja deia Amades l’any 1934 en el seu llibre de Gegants, cabeçuts i Altres entremesos esmentés que els cabeçuts de Sitges “fan quatre giravoltes sense cap concert ni harmonia” i que “van abillats de maneres molt variades sense guardar entre ells cap mena d’harmonia ni relació” diu suficient com per aclarir que a la nostra vila no hi ha havia consciència d’elaborar cap dansa específica que permetés fer un ball amb coreografia pròpia i donar així un caire més “harmònic” als cabeçuts. Al programa de la festa major de 1969 hi trobem: los años transcurridos han desmerecido esta representacion, y ultimamente los cap grossos, muy seriados en construcción, sin ningún caràcter, han pasado a acompanyar a los gegantes, mezclándose en sus evoluciones. 

Darrerament, s’ha girat la truita i els cabeçuts actualment gaudeixen d’una esplèndida posada al dia gràcies a la tasca ingent de l’Agrupació de Balls Populars, incorporant de tant en tant un personatge local a mode d’homenatge i ballant al so de diverses coreografies.