La nena de la clavellina (1893) Santiago Rusiñol. Foto: Josep Maria Alegre |
Abans de l’arribada de Rusiñol a Sitges a finals de 1891, Ramon Casas havia exposat ja a la Sala Parés de Barcelona, “amb motiu de l’exposició conjunta, una composició en la qual una figura femenina, vestida de blanc, enmig d’un pati sitgetà pintat de blau, destacava per la seva brillantor i per la peculiar gamma de matisos d’un mateix color”.3
Tot
això fa que Rusiñol tingués raons de pes per fer parada a Sitges i conèixer de
primera mà el seu entorn i el seu paisatge marítim. Era l’època en què anotava
els viatges que feia, sovint fent dibuixos i esbossos del que el meravellava, i
com ell mateix explicava en el seu primer llibre, recull d’articles titulat
Anant pel món publicat el 1896.
En
aquest viatge a Sitges Rusiñol decideix fer-hi estada, quedant-s’hi un mes i
mig, i per tant no continua el camí que s’havia proposat. En comptes
d’anar-se’n de seguida a París, com havia fet l’any anterior, es quedà a Sitges
a pintar i a descansar a la fonda de Francesc Carcolse. La coneixença amb els
pintors luministes també va ser clau, ja que reben Rusiñol amb els braços
oberts.
Rusiñol
no va parar de pintar amb decisió i convenciment. Pintà alguns paisatges i un
bon nombre de patis interiors,4 i casualment el que també aconseguí fou posar-se a la
butxaca a “totes les forces vives d’aquella població i d’entusiasmar tots els
esperits inquietes de la vila”.
També
pintà retrats de gent senzilla que anava guanyant com a amics: La nena de la
clavellina, En Tirano, En Cuca, En Malavida, els músics de La Banda del Pensil
o el Retrat del metge Gaietà Benaprés.5
També
és conegut que Rusiñol organitzà un banquet de comiat a la Fonda Subur, amb els
sitgetans que més amistat havia fet, celebrat el 5 de gener de 1892. En aquella
ocasió, Rusiñol pronuncià un discurs prou emotiu on feia esment amb les seves
paraules, l’amor i estima incondicional que va tenir a partir d’aquell moment
cap a la nostra vila. Aquest serà el primer dels molts elogis que Rusiñol
dedicà a la nostra vila:
Doncs
be, jo amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, i saltant torrents
i barrancs, quan un dia vaig veure una terra on hi feia més sol que als demés
llocs, on el cel era mes blau, la mar més blava també, les cases erren blanques
i sense neu, i tot era verd i florit, hi vaig fer alto.
Vaig
voler veure de la vora, el que tan hermós era de lluny, vaig voler seguir
aquella platja on l’escuma sempre va i ve i gronxant-se alegrement, i sentir la
veu d’aquell mar, que enraona amb veu d’onades dient coses que venen de molt
endins i entren més endins encara, per qui les vol escoltar.
I
no vaig tenir-ne prou de veure lo que des de fora es veia. Vaig voler entrar en
aquests patis plens de llum, on l’ombra mai hi entra, i enquibint-me en aquells
raconets blancs i blaus, a cada un d’ells hi vaig trobar un amic que em rebia
somrient, que m’allargava la ma i me l’estrenyia amb apreci i se li pintava a
la cara la noblesa del seu cor.
Potser
per fer la contra, Josep Pla en el seu llibre Rusiñol y su tiempo, destaca que
“En realidad a Rusiñol le costó bastante tiempo lograr que Sitges le tomara en
serio. En los primeros tiempos fue considerado un bohemio suburbial, de café y
taberna, un barrilaire más o menos divertido. Alrededor del artista y de sus
amigos se había formado una leyenda de anécdotas diabólicas, pecaminosas ideas
y maneras de vivir libérrimas. (…) Pero esto se disipó también con el tiempo.
Cuando los habitantes de Sitges observaron que el Cau Ferrat atraía a
forasteros conocidos y a mucha gente, consideraron más formalmente lo que
Rusiñol hacía o decía”.
Del
que diu Pla se’n desprèn just el contrari del que escrivien Utrillo o Planes,
potser idealitzats de com van ser aquells mesos de tardor, però és molt
probable que Pla en aquest escrit distorsioni i adapti les seves investigacions
en un absurd sentit crític caduc. Les seves notes foren publicades a principis
de la dècada dels quaranta, en plena postguerra i dictadura franquista.
Les
noticies que llegim a les pàgines de l’Eco de Sitges són prou clares per
posar-nos al corrent de les accions que Rusiñol va fer a Sitges a finals de
1891. Tornant a la cronologia dels fets, un cop a París, Rusiñol i Meifrèn
exposaren alguns quadres en les exposicions artístiques que es realitzaven en
aquesta ciutat, alguns dels quals es referien a paisatges sitgetans.6 Rusiñol
estava convençut que aquests paisatges agradarien a París, i ja pel mes de
juny, torna a la nostra vila, aquesta vegada per treballar en una exposició
d’art que se celebraria a l’edifici de l’ajuntament. Aquesta exposició
esdevindrà la primera de les cinc festes modernistes, celebrada per la Festa
Major de 1892.
Victor
Balaguer fou un dels que, des de la seva ploma, escriví no pocs detalls del Cau
Ferrat i sobre la personalitat singular de Rusiñol.“Esta es la población
escogida por Santiago Rusiñol para establecer su Cau ferrat. ¡El Cau ferrat!
Hay que hablar, hay que hablar de esta humorada, que ha tomado todos los aires
y todos los vuelos de una institución. El Cau ferrat es un capricho que ha
venido á erigirse hoy en templo suntuoso del modernismo”.
“Santiago
Rusiñol, el pintor impresionista, reputado por su talento excepcional, por sus
cuadros de mérito superior, y algo también por sus rasgos de originalidad y de
carácter, el artista noble, generoso y simpático, que ha sabido hacerse querer
y admirar de todos, poseía una riquísima colección de hierros. Los fué
recogiendo en sus viajes, y llegó á formar con ellos un Museo, pero un Museo de
precio y de estima. Convertido Rusiñol en coleccionista de hierros, tiene hoy
en este género un verdadero tesoro. En una de sus excursiones por Cataluña, se
prendó de Sitges, y decidió hacerla depositaria de su artística ferramienta,
recogida y alcanzada con la selección del inteligente, el celo del arqueólogo,
la avaricia del anticuario y el ojo del artista”. 7
En
alguna ocasió hem pogut escoltar que si Santiago Rusiñol no hagués tingut la
pensada de construir el seu Cau Ferrat, Sitges, avui dia seria probablement un
de tants pobles ignorats. Això no ho sabrem mai. El que si sabem és que ningú
no dubta de la importància d’aquest patrimoni i del llegat que deixà el
polifacètic artista al poble de Sitges, en la seva disposició testamentària,
que es convertí en el bressol i temple del modernisme català i que ha estat
juntament amb el Maricel, un dels museus més importants del nostre país.
BIBLIOGRAFIA
Coll
i Mirabent, Isabel. Rusiñol.
Vilafranca del Penedès: l’autora, 1990
Laplana,
Josep de C. Santiago Rusiñol: el pintor, l’home. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995
Laplana,
Josep de C. La Pintura de Santiago Rusiñol: obra completa; Josep de C. Laplana, Mercedes Palau-Ribes O’Callaghan. Barcelona:
Mediterrània, 2004
Panyella,
Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003
Pla,
Josep. Rusiñol y su tiempo. Barcelona: Barna, [1942]
Planes,
Ramon. El Modernisme a Sitges, Barcelona, Ed. Selecta, 1969, (Bibl. Selecta, 421)
NOTES
3
Coll i Mirabent, Isabel. Ramon Casas. Una vida dedicada a l’art:
Catàleg raonat de l’obra pictòrica. Barcelona: El
Centaure Groc, 1999, p. 61
4 L’Eco de
Sitges, 20.XII.1891
5
Panyella, Vinyet. Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol:
París, Sitges, Granada. Barcelona: Curial, 2000,
p. 25-26
6 L’Eco de
Sitges, 5.V.1892
7
Balaguer, Victor. Sitges, la blanca a Historias y tradiciones. Madrid : Tip. e “El Progreso Editorial”, 1896
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada