 |
| Els gegants i els geganters de Sitges a les Festes de la Mercè de Barcelona de l'any 1952 |
Ara que ens apropem al Corpus, tornaré a les mateixes i n'explicaré una de gegants. Ja se que no és la primera vegada. El cas és que gaudim d'uns gegants centenaris, la vàlua de la qual, ja estan considerats patrimoni festiu a preservar i conservar.
I doncs, ja que per la vigília de Corpus tornen a sortir, copio i enganxo un breu article que va apareixer en una publicació infantil de l'any 1922 on es descriu una anecdótica situació que succeí a Barcelona, on la mainada hi tenia -i encara te- un gran protagonisme, per no dir tot el protagonisme.
... i metrestant, a Barcelona, explicaven la història...
que sense poder precisar quin alcalde, ni quin any devia passar, en que
els gegants no van sortir i fou motiu de protesta i desengany sobretot per part
dels barcelonins més menuts. El poeta Joan Maragall va posar-se al capdavant de
la protesta i va demanar a l’Ajuntament que declarés els gegants propietat de
la mainada barcelonina. L’acord fou unànime malgrat que el compromís només fos
verbal.
Aureli Capmany, ens explica en el Calendari La Mainada de l’any 1922 el mateix fet: ”que
tant és així veritat, que us recordaré el cas succeït a les darreries del segle
XIX. A causa d’un dels primers estats revolucionaris per què ha passat la ciutat
i amb motiu d’un moviment de vaga obrerista, no es pogué celebrar la processó
del Corpus i la quitxalleta barcelonina, si bé s’avingué a prescindir de la
processó, no volgué conformar-se amb no veure ballar els gegants, i, no
entenent-se de revolucions ni qüestions de cap mena, decidí fer mal averany de
la dita: Dels pecats dels pares els fills en van geperuts. Si els pares
no estaven d’acord i la ciutat es veia en un estat anormal, els fills, que per
res hi havien intervingut, ni culpa hi tenien, no volgueren passar-se de veure
ballar els gegants, i la plaça de Sant Jaume, a l’hora de costum, s’omplí de
menuts ciutadans reclamant la presència dels seus gegantins amics. L’Alcalde,
fent-se càrrec de que tenien tota la raó, disposà que els gegants sortissin a
fer una ballada a la plaça, essent coronada per l’aplaudiment de tothom i,
finit aquest acte de cortesia, es retiraren en espera de l’any vinent, confiats
en que les coses estarien mes centrades. Uns quants anys mes tard, aquest acte
de l’autoritat ciutadana es resolgué en sentit invers. Amb l’excusa que
l’Ajuntament havia acabat els diners i no podia despendre ni una malla per
endreçar els gegants perquè sortissin, com era de consuetud, resultà que aquell
any no n’hi hagué. Aquest fet revoltà petits i grans. i llavors fou quan el
nostre gran poeta En Joan Maragall aixecà bandera iniciant el projecte que els
gegants fossin propietat de l’infantesa ciutadana, pagats i mantinguts per ella
mateixa, per mai més l’Ajuntament de Barcelona no pogués repetir el mancament
que aquell any havia fet amb els petits barcelonins. L’Ajuntament de Barcelona
donà paraula que no es repetiria. [Amb tot, no s'ha pogut datar ni comprovar la veracitat del fet.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada