MIRALPEIX

Joan Puig i Mestre (Sitges, 1901-1981) va ser un impressor sitgetà amb fortes inquietuds culturals. Autodidacta, de jovenet treballà en la construcció de Maricel ja que fou aprenent de la fusteria de Joan Marsal i Brunet. L'any 1927 obrí una impremta -La Puntual- que més tard es convertiria en la seva nova Imprempta Puig. Participà activament en diferents setmanaris, La Punta, La Gaseta de Sitges i El Baluard, aquest darrer que ell mateig dirigia. Membre de la junta consultiva del Casino Prado, soci de Joventuts Musicals, de Sitges Foto Film, també va ser soci fundador del Grup d'Estudis Sitgetans, on pronuncià diverses conferències, reproduïdes en aquest mateix butlletí. Reproduïm ara, un article que ell va publicar a la revista Joventut Catalana del 20 d'agost de 1925 on fa una descripció sobre la vila de Sitges d'aquell temps i concretament sobre Miralpeix.

MIRALPEIX

El Passeig de la Ribera, que és el nostre folgat esplai de cada dia, amb les dues fileres de palmeres cimbrejantes, com exòtica i pagana perenne processó, s’allarga fins a Terramar la futura ciutat jardí que esdevindrà l’alat repòs de les turbulències de la ciutat capdal. Més enllà del Passeig Marítim hi ha el límit de la plana, on hi neix, formant una muralla als colls de mar, una serra que suau va enlairant-se i al cim envoltada de mates i romanins hi ha la petita ermita de la Mare de Déu de Gràcia ; i al mig aire de la serra la casa pairal de Miralpeix, de molt antic llinatge, justifica el sentit del mot de cara a mar. Al flanc té una petita vall tota conreada i un bosc de pins que exhalen dolçor de reïna i uns garfits garrofers que fins d’alt del cim van escalant-se i que va plantar el meu avi de jovenet, siguent mosso de la masia ; potser per això és el lloc predilecte dels meus esplais...

Puja dalt d’un castellot que centúries enrera els alarbs aixecaren a l’envair les terres catalanes, i guaita al teu envolt, que tot és una paradissíaca meravella : l’ampla visual del pla de Sitges, ple de la verdor de les vinyes de malvasia i moscatell al voltant del Santuari del Vinyet, amb diminutes casetes blanques com un ramat de xais pasturant dispersos d’ací d’allà. Terramar amb les seves amples vies i els xalets que hi van naixent, i allà al fons, sota les altívoles muntanyes de llevant, la vila acotxada tímidament amb nítides fulgors i una aureola d’inquietud ben perceptible, com l’esguard d’una nuvial donzella.

Mire cap el Nord i veuràs al lluny, entre boira, més ençà el pic d’Olèrdola, i més cap açi Sant Pere de Ribes i l’óvol de l’autòdrom que diríeu dibuixat infantívolament en muntanyetes de pessebre. Veuràs cap a Ponent, Vilanova i el cap de Salou, i des d’aquest punt s’afua la mirada per la gran ratlla de l’horitzó fins a les costes de Garraf.

És indescriptible l’encís d’aquesta badia que les muntanyes inconfundibles de Montserrat ; forma la costa i la platja de Sitges ovirat des d’ací ; si el dia és clar, veurás brotar de l’horitzó les crestes de les muntanyes de Mallorca.

Llavors, assadollat d’immensitat i d’embriagadora bellesa panoràmica, bo serà que devallis fins arran de mar i t’endinzis en les coves llegendàries; paorosos cataus laberíntics que al bell endins de la terra, per la infiltració de les aigües, la Natura ha onrat amb estelactites.

Vet aquí, lector pacient que si no t’ha importunat aquestes ratlles, després de recórrer els carrers de la vila, les platges, Terramar, visitar el barri de Maricel i el Cau Ferrat, si mai véns a Sitges cal que vagis a Miralpeix.

Joan Puig i Mestres

Fotografia: Criticart