La primera dada documentada que es troba referent a uns gegants a Sitges és de l’any 1814, en haver-se acabat la guerra del francés i en motiu de la processó celebrada per la translació de la imatge de la Mare de Déu del Vinyet des de la parròquia fins al seu santuari, on “la abrian los gigantes, la tarasca y los bayles. (...)” segons podem observar en la “Relación de las fiestas que la Villa de Sitges en los dias 14,15 y 16 de Mayo del Año 1814 dedicó a la Santisima Virgen Maria, con motivo de la translación de la prodigiosa Imagen del Viñet de la Iglesia Parroquial de dicha Villa a su propia Capilla.
Posteriorment, cap allà el 1845, es van construir uns nous gegants d’aparença morisca, realitzats pels germans Joan i Joaquim de Querol i Cabanyes i que segons sembla, agafaren com a model per a la geganta a una masovera del Mas Nou de Jafre.
Més endavant i per altra banda, la societat El Retiro organitzà el 1877 una matinal paral·lela per la Festa Major en el qual prengué part una parella de gegants construïts pels socis Joan Blanch, Josep Suñé i Josep Soler. La geganta anava vestida d’Adriana Angot –dama molt popular del directori de la revolució francesa– i el gegant de pagès[1]. Aquests gegants, posteriorment, servien per encapçalar les rues del carnaval retirista.
El 1886 els gegants moros, van participar a les festes de Sant Magí a Vilafranca del Penedès i dos anys més tard, el 1888 la geganta va estrenar una perruca nova, treballada per un perruquer depenent d’Ignasi Barrabeitg, pentinada a l’ultima moda, cosa que feia que els pentinats de la geganta servia com a model per a les noies del poble, segons el costum popular. Aquesta tingué una despesa de 119 pessetes. L’any següent, el 1889 van estrenar una nova indumentària i a més el gegant també va lluir un nou turbant, amb una despesa de 135 pessetes.
Amb els anys, es van anar deteriorant i fins i tot van patir algun ensurt força curiós: “Sentimos mucho, pero no podemos llorar, la gigantesca caida de la jiganta desde el primer piso de la casa de su peinadora, donde había acudido pera lucir su garbo y su peinado verdaderamente artístico; el lance, a pesar de su gravedad, no tuvo las fatales consecuéncias que eran de temer, pues con la autorización facultativa, pudo pasearse por la población con el natural contento de sus numerosos admiradores”[2].
El 1896 i segons el que podem extreure’n de les escasses notícies de la premsa, és que aquests gegants es trobaven en tan mal estat de conservació que l’Ajuntament va decidir en un primer moment fer-hi una acurada restauració.
Amb l’estrena dels nous gegants, el qual va ser força accidentada i que més endavant detallarem, en diversos anys, es va prendre el determini que per als cercaviles també apareguessin els gegants vells.
LA CONSTRUCCIÓ I ESTRENA DELS NOUS GEGANTS
Una de les altres qüestions a plantejar-nos és la manera com van ser construïts aquests nous gegants que avui dia passegen per la nostra vila durant la Festa Major. El motiu, com ja hem explicat abans, va ser el mal estat que es trobaven els gegants moros i segons sembla, en un primer moment hi va haver la intenció de restaurar-los i arreglar el seu vestuari[3].
Com era habitual a l’època, es van recollir els diners per subscripció popular, encarregant les gestions de recollida de fons i altres detalls no menys importants a “una Comisión de Señoras con amplias facultades para la realización de semejante mejora, acordandose unanimamente invitar a doña Josefa Mestre de Ribas, doña Francisca Selva de Llopis, doña Salvadora Font de Dalmau, doña Josefa Mestre de Mirabent, doña Josefa Forment de Soler, doña Dolores Llopis, viuda de Querol, doña Josefa Solé de Virella y doña Eladia Masó de Juliá para que se sirvan construir la referida Comisión al objeto indicado. Sesión ordinaria celebrada por el Ayuntamiento el 30 de Junio de 1897”.
Per altra banda, “La Comissió de senyoras encarregadas de restaurar els gegants, en vista de las declaracions del distingit escultor senyor Molar, ha acordat construir uns gegants nous ja que’ls vells era impossible restaurarlos perel mal estat en que’s trovavan. El citat escultor ja ha comensat á dibuixar els bocetos y ‘ls figurins, que segons noticias, si lluhirá en la seva tasca”.[4]
L’Ajuntament va prendre la decisió de la construcció d’uns nous gegants, a vint-i-pocs dies per a la Festa Major. Com és lògic, s’observa una certa precipitació a l’hora d’afrontar aquest risc que suposa adquirir uns nous gegants en tan curt espai de temps.
A mitjans d’agost ja van començar a aparèixer cròniques locals on esmentaven l’estat de construcció dels gegants: “Están adelantándose los trabajos para la construcción de los nuevos Gigantes, estando á cargo del dibujo de los figurines, el celebrado dibujante don Luis Labarta y la confección de los vestidos los talleres del empresario don Ignacio Elias”[5].
Trobem curiós el fet que nostres gegants de Sitges, de gran bellesa escultòrica, no són únics i exclusius, i podem trobar rèpliques a altres poblacions catalanes com ara els gegants del castell de Santa Florentina de Canet de Mar i que també van participar a la trobada de gegants de Barcelona el 1902 o Sant Quintí de Mediona[6].
Finalment, la comissió de dames va recollir un total de 718 pessetes que van servir per agilitzar el total de despeses que suposava aquesta adquisició i la resta, ho pagà l’Ajuntament. Amb les presses, no es van tenir en compte alguns trets essencials de construcció d’aquests gegants. Artísticament eren d’una gran categoria, però si analitzem els problemes que hi va haver, veurem clarament que hi va haver algun que altre defecte de construcció.
Lluís Labarta seria l’encarregat de fer-ne el disseny, “quien apartándose de la costumbre cursi de copiar personajes históricos, ha dibujado nuestros gigantes de pura fantasía, peron dentro del estilo del siglo XIII y que como podrán ver (...) producen sorprendente efecto”[7]. També hi van intervenir altres artistes en l’elaboració d’aquest projecte, entre els quals hi havia l’atrezzista de Barcelona, Eusebi Vidal, sota la supervisió del Sr. Joan Marçal, de Sitges, amb la col·laboració de J. Escalés, vestuari de Santaliestra, i ornamentació del Sr. Sala.
Les robes es van adquirir a la casa de Baldomero Sellarés, especialitzada en robes de fantasía per a teatres, i els elements d’ornamentació i brodats de la casa Solà[8].
RETOCS DE DARRERA HORA
La nova parella de gegants va arribar de Barcelona a Sitges el dia 22 d’agost, de l’any 1897, desmuntada per peces, i els mateixos artesans conjuntament amb la comissió de dames van haver de treballar en la tasca de muntatge i preparació per tal que a l’endemà, vigilia de Sant Bartomeu, estiguessin a punt. Entre altres coses, el suport de fusta no aguantava la quantitat de pes que la geganta duia al pit, i aquesta queia cap endavant fins que es va poder solucionar.
Tenint en compte que els gegants vells mesuraven 3 metres d’alçada i era més fàcil portar-los, els geganters no van poder amb prou feines aixecar-los i molt menys fer-los ballar. De fet, aquests gegants de 4,20 metres el gegant i 4,10 metres la geganta, es van quedar una estona palplantats a la plaça de l’Ajuntament esperant que algú s’atrevís amb els gegants nous.
Va ser llavors quan les autoritats van anar a cercar a un pagès, que aleshores estava considerat com un dels homes més forts de la contrada, anomenat Mestret. Aquest va accedir a dur-los, sense cap altra remei de fer-ho tot sol sense ajut de ningú, de manera que es va posar sota el gegant, deixant-lo fins davant la casa número 13 del Carrer Major, per anar a trobar la geganta, fins deixar-la al mateix lloc, i així, agafant un, deixant-lo per anar a buscar l’altre fins als terrenys anomenats de Terracavada, per tal de celebrar-se la inauguració de la primera casa per obrers, primer acte de la Festa Major d’aquell any.
Realitzada aquesta proesa, s’hi van afegir en Magí d’En Borràs i Domingo Matas Soler (En Mingo d’En Met).
En un primer moment, aquests nous gegants, segons van acordar la mateixa comissió de dames, que els gegants representessin els personatges de Jaume I el Conqueridor i una dama de l’època, però, estèticament aquests gegants eren ben diferents al que són avui en dia: “... el Rey usará corona condal, cetro con las armas del antiguo reino aragonés, espada de la época, túnica y manto; la dama ostentará diadema con manto y todo cuanto se avenga á la verdad histórica; las ropas escojidas son de mucho gusto y los accesorios corresponden á la riqueza de los trajes”.
Sembla ser que a principis de segle XX, el consistori no aprobava la sortida de gegants en la festivitat del Corpus, i en alguna ocasió s’havia de recòrrer a una subscripció “pera fer sortir los gegants la diada del Corpus”. Per exemple, l’any 1902 trobem que les despeses d’aquesta sortida ho van haver de pagar molts sitgetans i sitgetanes de la seva butxaca i no cal dir que aquest fet va ser durament criticat.
El mateix any, els gegants participen al concurs de gegants i mostres de Barcelona en motiu de la Mercé guanyant una medalla d’argent i un diploma d’honor per la seva indumentària. El jurat qualificador d’aquest concurs estigué format per Josep Puig i Cadafalch, Pere Pagés i Roda i Miquel Utrillo i Morlius.
[1] Revista Suburense, 26 d’agost de 1877
[2] El Eco de Sitges, 8 de juny de 1890
[3] La Veu de Sitges. 4 de juliol de 1897
[4] La Veu de Sitges. 1 d’agost de 1897.
[5] La Voz de Sitges, 15 d’agost de 1897.
[6] Miralles i Figueres, Eloi. Els bessons dels gegants de Sitges dins La Xermada núm. 4. Sitges : Ajuntament de Sitges, p. 19-22. (estiu 1997). (Dossier cent anys dels gegants de Sitges ; 3).
[7] La Voz de Sitges, 22 d’agost de 1897.
[8] Sitges : l’encant de la tradició. Sitges : L’Ajuntament, 2001.
Posteriorment, cap allà el 1845, es van construir uns nous gegants d’aparença morisca, realitzats pels germans Joan i Joaquim de Querol i Cabanyes i que segons sembla, agafaren com a model per a la geganta a una masovera del Mas Nou de Jafre.
Més endavant i per altra banda, la societat El Retiro organitzà el 1877 una matinal paral·lela per la Festa Major en el qual prengué part una parella de gegants construïts pels socis Joan Blanch, Josep Suñé i Josep Soler. La geganta anava vestida d’Adriana Angot –dama molt popular del directori de la revolució francesa– i el gegant de pagès[1]. Aquests gegants, posteriorment, servien per encapçalar les rues del carnaval retirista.
El 1886 els gegants moros, van participar a les festes de Sant Magí a Vilafranca del Penedès i dos anys més tard, el 1888 la geganta va estrenar una perruca nova, treballada per un perruquer depenent d’Ignasi Barrabeitg, pentinada a l’ultima moda, cosa que feia que els pentinats de la geganta servia com a model per a les noies del poble, segons el costum popular. Aquesta tingué una despesa de 119 pessetes. L’any següent, el 1889 van estrenar una nova indumentària i a més el gegant també va lluir un nou turbant, amb una despesa de 135 pessetes.
Amb els anys, es van anar deteriorant i fins i tot van patir algun ensurt força curiós: “Sentimos mucho, pero no podemos llorar, la gigantesca caida de la jiganta desde el primer piso de la casa de su peinadora, donde había acudido pera lucir su garbo y su peinado verdaderamente artístico; el lance, a pesar de su gravedad, no tuvo las fatales consecuéncias que eran de temer, pues con la autorización facultativa, pudo pasearse por la población con el natural contento de sus numerosos admiradores”[2].
El 1896 i segons el que podem extreure’n de les escasses notícies de la premsa, és que aquests gegants es trobaven en tan mal estat de conservació que l’Ajuntament va decidir en un primer moment fer-hi una acurada restauració.
Amb l’estrena dels nous gegants, el qual va ser força accidentada i que més endavant detallarem, en diversos anys, es va prendre el determini que per als cercaviles també apareguessin els gegants vells.
LA CONSTRUCCIÓ I ESTRENA DELS NOUS GEGANTS
Una de les altres qüestions a plantejar-nos és la manera com van ser construïts aquests nous gegants que avui dia passegen per la nostra vila durant la Festa Major. El motiu, com ja hem explicat abans, va ser el mal estat que es trobaven els gegants moros i segons sembla, en un primer moment hi va haver la intenció de restaurar-los i arreglar el seu vestuari[3].
Com era habitual a l’època, es van recollir els diners per subscripció popular, encarregant les gestions de recollida de fons i altres detalls no menys importants a “una Comisión de Señoras con amplias facultades para la realización de semejante mejora, acordandose unanimamente invitar a doña Josefa Mestre de Ribas, doña Francisca Selva de Llopis, doña Salvadora Font de Dalmau, doña Josefa Mestre de Mirabent, doña Josefa Forment de Soler, doña Dolores Llopis, viuda de Querol, doña Josefa Solé de Virella y doña Eladia Masó de Juliá para que se sirvan construir la referida Comisión al objeto indicado. Sesión ordinaria celebrada por el Ayuntamiento el 30 de Junio de 1897”.
Per altra banda, “La Comissió de senyoras encarregadas de restaurar els gegants, en vista de las declaracions del distingit escultor senyor Molar, ha acordat construir uns gegants nous ja que’ls vells era impossible restaurarlos perel mal estat en que’s trovavan. El citat escultor ja ha comensat á dibuixar els bocetos y ‘ls figurins, que segons noticias, si lluhirá en la seva tasca”.[4]
L’Ajuntament va prendre la decisió de la construcció d’uns nous gegants, a vint-i-pocs dies per a la Festa Major. Com és lògic, s’observa una certa precipitació a l’hora d’afrontar aquest risc que suposa adquirir uns nous gegants en tan curt espai de temps.
A mitjans d’agost ja van començar a aparèixer cròniques locals on esmentaven l’estat de construcció dels gegants: “Están adelantándose los trabajos para la construcción de los nuevos Gigantes, estando á cargo del dibujo de los figurines, el celebrado dibujante don Luis Labarta y la confección de los vestidos los talleres del empresario don Ignacio Elias”[5].
Trobem curiós el fet que nostres gegants de Sitges, de gran bellesa escultòrica, no són únics i exclusius, i podem trobar rèpliques a altres poblacions catalanes com ara els gegants del castell de Santa Florentina de Canet de Mar i que també van participar a la trobada de gegants de Barcelona el 1902 o Sant Quintí de Mediona[6].
Finalment, la comissió de dames va recollir un total de 718 pessetes que van servir per agilitzar el total de despeses que suposava aquesta adquisició i la resta, ho pagà l’Ajuntament. Amb les presses, no es van tenir en compte alguns trets essencials de construcció d’aquests gegants. Artísticament eren d’una gran categoria, però si analitzem els problemes que hi va haver, veurem clarament que hi va haver algun que altre defecte de construcció.
Lluís Labarta seria l’encarregat de fer-ne el disseny, “quien apartándose de la costumbre cursi de copiar personajes históricos, ha dibujado nuestros gigantes de pura fantasía, peron dentro del estilo del siglo XIII y que como podrán ver (...) producen sorprendente efecto”[7]. També hi van intervenir altres artistes en l’elaboració d’aquest projecte, entre els quals hi havia l’atrezzista de Barcelona, Eusebi Vidal, sota la supervisió del Sr. Joan Marçal, de Sitges, amb la col·laboració de J. Escalés, vestuari de Santaliestra, i ornamentació del Sr. Sala.
Les robes es van adquirir a la casa de Baldomero Sellarés, especialitzada en robes de fantasía per a teatres, i els elements d’ornamentació i brodats de la casa Solà[8].
RETOCS DE DARRERA HORA
La nova parella de gegants va arribar de Barcelona a Sitges el dia 22 d’agost, de l’any 1897, desmuntada per peces, i els mateixos artesans conjuntament amb la comissió de dames van haver de treballar en la tasca de muntatge i preparació per tal que a l’endemà, vigilia de Sant Bartomeu, estiguessin a punt. Entre altres coses, el suport de fusta no aguantava la quantitat de pes que la geganta duia al pit, i aquesta queia cap endavant fins que es va poder solucionar.
Tenint en compte que els gegants vells mesuraven 3 metres d’alçada i era més fàcil portar-los, els geganters no van poder amb prou feines aixecar-los i molt menys fer-los ballar. De fet, aquests gegants de 4,20 metres el gegant i 4,10 metres la geganta, es van quedar una estona palplantats a la plaça de l’Ajuntament esperant que algú s’atrevís amb els gegants nous.
Va ser llavors quan les autoritats van anar a cercar a un pagès, que aleshores estava considerat com un dels homes més forts de la contrada, anomenat Mestret. Aquest va accedir a dur-los, sense cap altra remei de fer-ho tot sol sense ajut de ningú, de manera que es va posar sota el gegant, deixant-lo fins davant la casa número 13 del Carrer Major, per anar a trobar la geganta, fins deixar-la al mateix lloc, i així, agafant un, deixant-lo per anar a buscar l’altre fins als terrenys anomenats de Terracavada, per tal de celebrar-se la inauguració de la primera casa per obrers, primer acte de la Festa Major d’aquell any.
Realitzada aquesta proesa, s’hi van afegir en Magí d’En Borràs i Domingo Matas Soler (En Mingo d’En Met).
En un primer moment, aquests nous gegants, segons van acordar la mateixa comissió de dames, que els gegants representessin els personatges de Jaume I el Conqueridor i una dama de l’època, però, estèticament aquests gegants eren ben diferents al que són avui en dia: “... el Rey usará corona condal, cetro con las armas del antiguo reino aragonés, espada de la época, túnica y manto; la dama ostentará diadema con manto y todo cuanto se avenga á la verdad histórica; las ropas escojidas son de mucho gusto y los accesorios corresponden á la riqueza de los trajes”.
Sembla ser que a principis de segle XX, el consistori no aprobava la sortida de gegants en la festivitat del Corpus, i en alguna ocasió s’havia de recòrrer a una subscripció “pera fer sortir los gegants la diada del Corpus”. Per exemple, l’any 1902 trobem que les despeses d’aquesta sortida ho van haver de pagar molts sitgetans i sitgetanes de la seva butxaca i no cal dir que aquest fet va ser durament criticat.
El mateix any, els gegants participen al concurs de gegants i mostres de Barcelona en motiu de la Mercé guanyant una medalla d’argent i un diploma d’honor per la seva indumentària. El jurat qualificador d’aquest concurs estigué format per Josep Puig i Cadafalch, Pere Pagés i Roda i Miquel Utrillo i Morlius.
[1] Revista Suburense, 26 d’agost de 1877
[2] El Eco de Sitges, 8 de juny de 1890
[3] La Veu de Sitges. 4 de juliol de 1897
[4] La Veu de Sitges. 1 d’agost de 1897.
[5] La Voz de Sitges, 15 d’agost de 1897.
[6] Miralles i Figueres, Eloi. Els bessons dels gegants de Sitges dins La Xermada núm. 4. Sitges : Ajuntament de Sitges, p. 19-22. (estiu 1997). (Dossier cent anys dels gegants de Sitges ; 3).
[7] La Voz de Sitges, 22 d’agost de 1897.
[8] Sitges : l’encant de la tradició. Sitges : L’Ajuntament, 2001.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada