RETALLS DE SITGES

SITGES, ESTACIÓ D'HIVERN ...

2012-02-02T19:26:00.001+01:00

LA CANDELERA

2012-02-02T11:30:00.002+01:00

"Si la Candelera plora,
el fred ja és fora,
si la Candelera riu,
el fred és viu."
...
"Tant si plora com si riu,
no et pensis ser a l'estiu"

Amb el fred d'aquests dies, ja tenim la Candelera aquí. La tradició eclesiàstica diu que avui és dia de beneïr la candela, acabant d'aquesta manera el cicle de Nadal.

Aquestes dates, properes al Carnaval, van fer que el 1914, les dues entitats preparessin uns esdeveniments festius i pre-carnavalers que van ser del tot lluïts. El Prado i Retiro, acostumats a organtizar saraus, trobem anotat al Baluard del 8 de febrer de 1914 com aquest poble sense parell qui sap d'igual manera sortir al carrer per anar a rebre a l'home d'art, com per a concòrrer a les processons, com per a organitzar comparses, acaba de fer una nova exteriorització de la fe profunda que posa en totes les coses. Les dues joventuts en lluita s'han portat ardidament en el seu comès, i com en totes les lluites, l'una ha guanyat i l'altra ha perdut. Ara, nosaltres encara no hem dit de lo que es tractava guanyar, perquè, a la fi, no ho sabem ben be.

Així doncs, s'organitzaren comparses i balls a les dues entitats. En un d'aquests balls organitzat al Prado Suburense, els músics que hi tocaven, de l'esquena penjava un cartipaç amb xistosos acudits:

La temperatura freda

que aquests dies s'ha observat

tant a Sitges com a Breda,

es pot dir que ha ben cambiat

Així, doncs, hi haurem guanyat;

anant tot "com una seda".

L'ANTIC HOSPITAL

2012-01-10T12:42:00.007+01:00

Ara que ben aviat se celebrarà el centenari de la inauguració de l'actual edifici de l'Hospital de Sant Joan, reprenc, en un petit post, aquest bloc de retalls sitgetans, afegint-hi un breu article sobre l'antic hospital, el construït vers el segle XIV, ja referenciat l'any 1326 per Bernat de Fonollar que llegà per al seu sosteniment cinc cents sous de moneda barcelonesa.

Aquest hospital, que anà a càrrec de les Religioses de la Immaculada Concepció va anar sofrint algunes modificacions en diferents èpoques. L’altar major era senzill, pintat sobre llenç amb la imatge de Sant Joan dins d’una capelleta amb altres dos sants un a cada cantó. A la dreta hi havia un nou altar dedicat a la Immaculada.

Entremig d’arc i arc, a banda i banda dels murs hi havia els altars de l’Ecce Homo, el de la Mare de Déu de la Mercè, el de Sant Bartomeu i Santa Tecla, el de Sant Lli, el de Sant Antoni Abat i el de la Mare de Déu del Roser. Entremig del presbiteri i la primera arcada hi havia l’altar de l’Ecce Homo a la dreta i el de Sant Antoni Abat a l’esquerra. Entre la primera i la segona arcada hi havia l’altar de la Verge de la Mercè, tancat amb una reixa de ferro i enfront s’hi admirava un retaule de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que havia figurat com altar major de la Parròquia abans de construir-se l’actual.

Durant les obres de l’actual temple parroquial, l’església de Sant Joan actuà de Parròquia, havent-s’hi traslladat el Santíssim Sagrament i les fonts baptismals, complint així el manat en comunicació de 9 de maig de 1666 pel vicari general del Bisbat. L’església i l’hospital va tancar les portes el dia 9 de juny de 1910, celebrant-s’hi el dia abans la darrera missa per part del reverend Josep Fíguls, passant l’antic edifici a ser propietat del nord-americà i col·leccionista Charles Deering.

COSTUMS PERDUDES

La iglesia de Sant Joan sembla qu'existía avans de l'any 1326, segons se desprèn de la última voluntat de D. Bernard de Fonollar, Senyor de Sitges, disposant en aquesta data son enterrament en dita iglesia.
Aquest temple sembla sofrí algunes transformacions, conservantse solsament les antigues arcades que'ns indiquen son primitiu estil arquitectónich. L'altar maior era molt sencill, pintat sobre llens ab la imatge escultural del Patró Sant Joan dins de una capelleta ab altres dos Sants a cada part. (…) Aquest hospital al cuidado de les Religioses de la Inmaculada Concepció, ha sofert algunes modificacions en diferents èpoques y mercés als llegats de bons patricis se'l dotà de més comoditats y de major número de celdes, per resultar insuficients els primitius departaments per albergar els malalts de la vila.

Com dihém al principi, la iglesia y hospital de Sant Joan Bautista tanca ses portes el dia 9 de Juny de 1910, celebranthi el día avans l'última Missa el Beneficiat Rvnt. D. Joseph Figuls, passant el vell edifici a ser propietat del súbdit americà Mr. Carles Deerinc; y fins que's pugui inaugurar el nou hospital que, ab el mateix nom, se projecte construir en els terrenos coneguts per La Pedrera, qu'eran propietat de D. Sebastià Sans y Bori, s'ha habilitat l'espayosa casa número 30 del carrer Major, ab fatxada també en el carrer de Àngel Vidal, ahont s'han albergat interinament els malats y assilats existents en l'hospital de Sant Joan, quina desaparició en el vell casal aixecat demunt del rocam que n'acaricia les ones del Mediterrá, resulta un succés de gran importancia pera continuarlo en la historia de Sitges.

MIRALPEIX

2011-12-19T13:46:00.004+01:00

Joan Puig i Mestre (Sitges, 1901-1981) va ser un impressor sitgetà amb fortes inquietuds culturals. Autodidacta, de jovenet treballà en la construcció de Maricel ja que fou aprenent de la fusteria de Joan Marsal i Brunet. L'any 1927 obrí una impremta -La Puntual- que més tard es convertiria en la seva nova Imprempta Puig. Participà activament en diferents setmanaris, La Punta, La Gaseta de Sitges i El Baluard, aquest darrer que ell mateig dirigia. Membre de la junta consultiva del Casino Prado, soci de Joventuts Musicals, de Sitges Foto Film, també va ser soci fundador del Grup d'Estudis Sitgetans, on pronuncià diverses conferències, reproduïdes en aquest mateix butlletí. Reproduïm ara, un article que ell va publicar a la revista Joventut Catalana del 20 d'agost de 1925 on fa una descripció sobre la vila de Sitges d'aquell temps i concretament sobre Miralpeix.

MIRALPEIX

El Passeig de la Ribera, que és el nostre folgat esplai de cada dia, amb les dues fileres de palmeres cimbrejantes, com exòtica i pagana perenne processó, s’allarga fins a Terramar la futura ciutat jardí que esdevindrà l’alat repòs de les turbulències de la ciutat capdal. Més enllà del Passeig Marítim hi ha el límit de la plana, on hi neix, formant una muralla als colls de mar, una serra que suau va enlairant-se i al cim envoltada de mates i romanins hi ha la petita ermita de la Mare de Déu de Gràcia ; i al mig aire de la serra la casa pairal de Miralpeix, de molt antic llinatge, justifica el sentit del mot de cara a mar. Al flanc té una petita vall tota conreada i un bosc de pins que exhalen dolçor de reïna i uns garfits garrofers que fins d’alt del cim van escalant-se i que va plantar el meu avi de jovenet, siguent mosso de la masia ; potser per això és el lloc predilecte dels meus esplais...

Puja dalt d’un castellot que centúries enrera els alarbs aixecaren a l’envair les terres catalanes, i guaita al teu envolt, que tot és una paradissíaca meravella : l’ampla visual del pla de Sitges, ple de la verdor de les vinyes de malvasia i moscatell al voltant del Santuari del Vinyet, amb diminutes casetes blanques com un ramat de xais pasturant dispersos d’ací d’allà. Terramar amb les seves amples vies i els xalets que hi van naixent, i allà al fons, sota les altívoles muntanyes de llevant, la vila acotxada tímidament amb nítides fulgors i una aureola d’inquietud ben perceptible, com l’esguard d’una nuvial donzella.

Mire cap el Nord i veuràs al lluny, entre boira, més ençà el pic d’Olèrdola, i més cap açi Sant Pere de Ribes i l’óvol de l’autòdrom que diríeu dibuixat infantívolament en muntanyetes de pessebre. Veuràs cap a Ponent, Vilanova i el cap de Salou, i des d’aquest punt s’afua la mirada per la gran ratlla de l’horitzó fins a les costes de Garraf.

És indescriptible l’encís d’aquesta badia que les muntanyes inconfundibles de Montserrat ; forma la costa i la platja de Sitges ovirat des d’ací ; si el dia és clar, veurás brotar de l’horitzó les crestes de les muntanyes de Mallorca.

Llavors, assadollat d’immensitat i d’embriagadora bellesa panoràmica, bo serà que devallis fins arran de mar i t’endinzis en les coves llegendàries; paorosos cataus laberíntics que al bell endins de la terra, per la infiltració de les aigües, la Natura ha onrat amb estelactites.

Vet aquí, lector pacient que si no t’ha importunat aquestes ratlles, després de recórrer els carrers de la vila, les platges, Terramar, visitar el barri de Maricel i el Cau Ferrat, si mai véns a Sitges cal que vagis a Miralpeix.

Joan Puig i Mestres

Fotografia: Criticart

LA CALA D'AIGUADOLÇ

2011-11-22T15:51:00.001+01:00

Unmar quiet, d’aigües crestallines, deixa veurer el seu fons rublertde pedres petites i arrodonides de gaies coloraines... Qualque secaescampada, es destaca bruna, escastada de surissos, i sembradad'algues de tons suaus que branden als petits embats del mar... Un eixam de peixos, que semblen de vidre, creuen aquest indret amb posatinsegur. Van, venen i volten, i llurs ombres, que envien al fons dela cala, fan que semblin més abundants.

Lacala d'Aiguadols, curulla de pau i de poesia, rep les manyagues suausd'unes onades petites que fineixen al damunt d'una platja, plena deconquilles multicolors, on s’esborren les petjades d’un pescador,talment com el temps ho fa amb les gestes humanes...

Elllevant, que ve engrescat i amb ardidesa, enfosqueix el mar, aixecaonades que’s desfàn en blancalls i s'ageuen damunt la platjabrunzentes, fent serrells d’escuma que s'escampa en una boirina suau...Salten les onades el esculls desfent-se en cabelleres d'aigua, i en elrocam, deixen tolls que enmirallen el cel...

Lesbelles raconades del fons no es veuen. L'estol de peixos avancen al'etzar adelerats ... Tot es revolt... Tot està en lluita....

Unpescador, que en un gussí, cansat de bogar, rep amb joia l'arribada delvent... Desarma els rems, issa la vela i ferma l'escota... La velas’infla i l’embarcació avança, bordejant aquesta costasitgetana tan plena de poesia i d'encís.

EMERENCIÀROIG. Croquis Sitgetans, VIII. La cala d'Aiguadols. ElEco de Sitges, 30 de novembre de 1919

LES CREUS DE TERME

2011-10-08T20:31:00.003+02:00

Antigamenthi havia distribuïts per les poblacions diferents monuments en formade creu que servien per indicar on començava i on acabava el termemunicipal. Aquests monuments rebien el nom de creus de terme iacostumaven a estar emplaçats als afores de la vila. El basament iel fust eren generalment de pedra, mentre que la creu que es rematavapodia ser també de pedra o bé de ferro. A part de la funcionalitatgeogràfica, les creus de terme tenien també un valor simbòlic deprotecció vinculat al món agrari, l’origen del qual es remunta al’antiguitat ; Terminus,que en llatí significa límit, era el deu romà que protegia leslínies divisòries dels camps i se’ls representava mitjançant unapedra o una estaca, símbol de l’estabilitat de les fites usades enla democràcia. Més endavant, amb la implantació del cristianisme, les creus esdevingueren indrets des d'on es beneïa el terme, i particularment els camps i les futures collites.

LACREUETA

Antigacreu de terme de la vila, avui desapareguda. Estava situada entre elque avui seria la gasolinera i el restaurant Montgavina, on hi ha unrevolt anomenat ‘Barranc de la Creueta’. Allà hi havia una creuon s’acabava el terme i marcava l’antic límit.

CREUDE PINS VENS

Conegudatambé com la creu de Maig, es tenen molt poques referènciesd’aquesta creu, però se sap que estava a l’alçada del barri deSant Quintí, durant l’edat mitjana, en un dels llocs elevats. Allàes pujava en processó el dia de festa i es beneïen els terrenys.

CREUDE SANT JOSEP

Emplaçadaprop de l’Estanyol,propera al mar i quasi enfront del Sellarot,al terme de la banda de Miralpeix, molt a prop del castell. El 1450,era propietat de la vila de Sitges, gràcies a la Pia Almoina. El1917, la propietat era de la Parròquia de Ribes. Avui estàtotalment desapareguda i estava situada prop del que és avui elcarrer de Salvador Casacuberta, i des de la qual es beneïa el termecada 19 de març.

Amitjans segle XIX, per la diada de Sant Josep, també s’anava al’Estanyol a visitar la creu en processó.

CREUDELS GRILLS

Assentadaal cap de Grills, cantó de Vilanova i la Geltrú, a la aresta de lariera de Ribes, prop de la desembocadura al mar. Pràcticament nose’n sap res, només que els vilatans, el dia de Sant Josep anavena fer benediccions, juntament amb la creu de Sant Josep, molt a propd’aquesta.

CREUDE RIBES

Ésuna de les més antigues, data del segle XII o XIII i és d’estilgòtic amb la Creu, el capitell i el fust de pedra de Girona.S’aixeca a ma dreta de la carretera o millor, al costat de mar, dela carretera d’Igualada a Sitges i al cim d’un petit coll quesepara aquesta vila de la plana de Sant Pere de Ribes. La cara de laCreu que mira a la carretera mostra a la Verge amb l’infant Jesús,a l’altra cara es veu el Sant Crist. Aquesta creu fou destruïdal’any 1936. Acabada la Guerra Civil, fou novament erigida gràciesal fet que es van recuperar els trossos de la creu i hi introduïrenun ferro en l’interior per a la seva estabilitat. Sembla que en elsseus principis, fou una creu de terme d’una finca particular i queposteriorment, quan van delimitar-se els termes municipals de Sitgesi Sant Pere de Ribes, es va modificar el seu emplaçament erigint-laal lloc cimer que actualment ocupa.

L’any2005 la Creu de Ribes va ser objecte d’una neteja i restauració,s’hagué de desmuntar i treure el ferro interior de sustentació,ja que estava força malmès i danyava la pedra.

CREU DE RIBES

CREUDE SANT ISIDRE

L’actualcreu és molt recent. Va ser col·locada per un grup de joves l’any1954 posant la primera pedra i ja l’any següent el 1955 quedavainaugurada organitzant un gran aplec. Aquesta creu està situada alPuig d’en Boronet, molt a prop del Puig de Sant Isidre, on estavaemplaçada l’antiga creu, que va desaparèixer a finals del segleXIX i és la muntanya més baixa que es troba arran de mar.Antigament i per la diada del sant, es feia un tradicional aplec onels vilatans beneïen els conreus.

DETALL DE LA CREU DE SANT ISIDRE

CREUDE SANT GREGORI O CREU DELS ESCARABATS

Situadaa la carretera de les costes i prop de les Cases Noves, és una deles poques creus que encara perduren. El nom doble és degut a queestà erigida en honor a Sant Gregori però també es diu que entreels segles XVII i XVIII hi va haver a Sitges una plaga d’una menad’escarabató que amenaçava les vinyes i per aquest motiu es vaaixecar aquesta creu, però el 1868 i durant la revolució carlina,la creu va ser destruïda, i la varen transportar al corral d’enFalç, on avui hi ha la zona de Llevantina. El 1910 fou portada a lesForques, la varen reconstruir i la situaren als terrenys de JaumeEspasa fins que al cap d’uns anys es trencà. L’any 1929 latornaren a col·locar a l’emplaçament actual, tot i que l’any1936 quedà destruïda, fins que als anys quaranta la tornaren aarranjar, deixant-la tal i com la podem veure avui en dia.

Finsben entrat el segle XX, cada 15 de maig, festivitat de Sant Isidre,patró dels pagesos, es beneïa el terme municipal des de la creudels Escarabats. De bon matí es feia una processó que anava des dela parròquia fins on era la creu del terme. Obrien el siguici laimatge del Sant Crist, el rector i les autoritats municipals, darrereles quals es col·locaven els pagesos i hortolans de la vila.

CREUDEL CAP DE LA VILA O CARRER MAJOR

Situadaa l’extrem nord del carrer Major, a prop del Cap de la Vila,d’aquesta creu no se’n sap gran cosa, ia finals del segle XVIII va ser traslladada.

BIBLIOGRAFIA
Muntaner, Ignasi Maria. La Creu de les Tàpies. L'Eco de Sitges, 25.V.1996
Notari. Creu de Sant Isidre 1980. El Eco de Sitges, 25.X.1980
Soler i Catró, Josep. La Creu dels escarabats. El Eco de Sitges, 19.V.1929

Soler i Cartró, Josep. Les Creus de terme. El Eco de Sitges, 20.V.1934
Tutusaus, Joan. Una creu d'esforços. La Xermada, núm. 12, p. 35-36

CREPUSCLES, UNA OPERETA DEL MESTRE CATALÀ

2011-09-17T16:48:00.000+02:00

Al Prado, en la diada de Sant Esteve de 1911 tingué lloc, amb molt bona acollida per part del públic, l’estrena de l'opereta catalana en tres actes Crepuscles, amb lletra de Manel Gibert i Miret i música del mestre Antoni Català i Vidal. Les crítiques de l'Eco i el Baluard foren molt bones. Segons l'Eco, "la natural curiosidad de saborear el público la primera producción escénica de nuestros estimados compatricios motivó que se llenaran completamente los palcos, la platea y las gradas. Sabemos que dicho estreno, á juzgar por los contiuados aplausos de los espectadores, fué un exitazo para los noveles autores, quienes salieron á la escena para acallar la ovación que el público les tributó al terminar la obra, desempeñada por los aficionados del local con la cooperación de las actrices Elvira Fremont y Antonia Verdier, la tiple María Morató, el barítono Matías Ferrer, coro de hombres y la orquesta La Catalana de Villafranca del Panadés, aumentada con músicos de Barcelona y de esta villa. Además se representó La Morta de Creuhet y Un cop d’estat de Pons y Pagés. El Baluard en parla com un "aconteixement artístich".

La orquestra “La Catalana” de Vilafranca del Penedès, augmentada amb distingits professors del Teatre del Liceu de Barcelona i dirigida pel jove mestre Català, autor de l'obra que anava a representar-se, va començar el preludi de Crepuscles, hemosa sinfonía en la que s'hi senten condensats la major part de motius musicals que figuren en aquella obra lírica, tots ells de marcat sabor catalanesc.

Crepuscles. Música del mestre Antoni Català. BPSR - Autors locals

Acabada la sinfonía, que fou coronada amb llargs aplaudiments, va aixecar-se el teló, presentant-se a la vista dels espectadors una tan superba com riallera decoració representant el baluard, porxo, barri o pati (segons se l'anomena en les distintes comarques), d'una masia, obra pictórica plena de llum i color, és a dir, de poesia en la que don Telesfor Monfort, son autor, s'acredita una vegada més d'escenògraf consumat, fents-e digne de tota mena d'elogis.

Y començà la representació. I el públic prompte va interessar-se per l'obra, i sobre tot per el que es refereix als números mucials que exornen la lletra.

No obstant, l'argument, que, dit sia de pas, no constitueix una novetat molt remarcalbe dintre la literatura dramàtica, s'anà desenvolupant paulatinament, i arribà al final deixant bastant ben impressionat al públic, que va prorrompre en aixordadores ovacions, cridant als autors al palco escènic. (...) Resumint, la representació de Crepuscles cal reconèixer que constituí un ver esdeveniment, del que tothom que hi assistí en servarà sempre grata memòria i al esplendoròs éxit del qual hi contribuiren tots quan hi van intervenir: autors, escenògraf i executants; pel qual seria de dòldre que aquesta fos la primera i darrera vegada que aquesta obra es posès en escena.

LA FESTIVITAT DE SANTA TECLA

2011-09-13T12:06:00.002+02:00

Santa Tecla, titular junt amb Sant Bartomeu i compartint patronatge a la nostra vila, ens agermana de manera ancestral amb la ciutat de Tarragona, antiga seu de la nostra administració eclesiàstica. Desprès de molts interrogants, fa relativament poc hem conegut més dades del com i el quan s'afegeix com a copatró l'apòstol Sant Bartomeu com a principal.

Ja sabem prous dades del patronatge únic de Santa Tecla i de com la figura de Sant Bartomeu va agafant relleu? I novament la pregunta... Perquè es canvià la diada màxima de festa dels sitgetans al dia de Sant Bartomeu?


Sant Bartomeu i Santa Tecla, patrons de Sitges

Havia sentit dir que el 1874 hi va haver l'anomenat aiguat. Segons llegim al Diario de Villanueva i la Geltrú, la tempesta afectà a tota la contrada i a Sitges, uns veïns es van veure obligats a obrir forats a les muralles per treure l'aigua fora de la vila, i aquest fet no nomès passà en la nostra població. A la Revista Suburense (1877), no s'esmenta cap acte organitzat en motiu de Santa Tecla, cosa que ens fa suposar que ja feia anys que per tal data no hi havia celebració.

Fins fa poc, la informació que teniem era que des del segle X teniem com a única patrona a Santa Tecla i que al segle XV es construeix el retaule per Nicolau de Credença amb les figures dels Sants Bartomeu i Santa Tecla i que la part central encara es conserva a l'altar major de l'esglèsia parroquial, i que constitueix una de les joies pictòriques més apreciades.

És lògic pensar doncs, com diu Carme Muntaner que a causa del treball que comportava la verema durant el mes de setembre, els pagesos sitgetans estaven massa atrafegats amb la collita del raïm i amb el tràfec del vi i no es podien distreure en festes i celebracions.

Suposem doncs que per això Sant Bartomeu poc a poc va anar agafant protagonisme... avançant la data de la màxima celebració a un més. Ni més ni menys. Fent que el 24 d'agost, quan el raïm encara no era prou madur ni la feina tan abudant, es pogués fer la festa amb totes les màximes.

No va ser fins l'any 1940 de manera puntual i ja continuadament a partir de 1948 que es celebra amb actes civils i religiosos la festivitat de Santa Tecla, més o menys com la coneixem avui en dia, és a dir, amb la sortida de Gegants i demés balls populars. Amb els anys, la festa anava a més i l'any 1980 tindria lloc la primera matinal infantil, podriem dir, de les aportacions més ben encertades en una celebració festiva com és la Festa Major de Sant Tecla.

-o-

"La Fiesta Mayor pequeña constituirá sin duda el merecido incesario de plata vieja que ante Santa Tecla debemos esparcir en la transición del verano al otoño; si a los cultos religiosos unimos el fervorpopular plasmado en nuestras típicas danzas y el empaque señorialde los Gigantes, motivo de admiración de propios y extraños,particularmente de los turistas extranjeros que esta temporada hanimprimido un tono altamente cosmopolita a la Perla del Mediterráneo. El Eco de Sitges, 17.IX.1950"

La festividad de Santa Tecla. L'Eco de Sitges, 17.IX.1950
Miquel Forns. Santa Tecla: vaivens de la Festa Major Petita de Sitges. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, 2004

Ventura Sella. Santa Tecla a la tardor. L'Eco de Sitges, 22.IX.1984

ADÉU AGOST

2011-08-30T19:17:00.007+02:00

Col·lecció F. Parra

(A Josep Carbonell i Gener)

Adéu, agost, el de les altes flames,
llengües de foc en terra, mar i cel!
Llum del Vinyet, que el nostre cor inflames
i el tornes dolç com un gotim de mel;
Assumpció, que tant els àngels ames,
estesa al llit amb randa i cobricel,
fulgent capçal que fins l'atzur ablames,
servant intacta la blancor del vel;
nard i clavell, gardènia i assutzena
que fixà en pit, en picancell i trena
la Matinal portant Sant Bartomeu;
gralla i timbal, rebrots de l'esperança,
gemint tot l'any, amb ecos d'enyorança:
fem a l'agost un clamorós adéu!

Salvador Soler i Forment. Càntics del Vinyet i altres poemes. Grup d'Estudis Sitgetans, 1977

EL FOC, LA FESTA I EL DRAC (II)

2011-08-22T12:37:00.013+02:00

Ben puntualment, amb la plaça plena de gom a gom, el drac es presentà de nou. Es presentà com ja és sabut, renovat, amb una restauració acuradíssima, feta per mans expertes. Ja quan Pep Pasqual intervingué en la restauració necessària dels gegants vells (1996-97) en motiu del seu centenari, vam poder observar aquest treball pacient i minuciós d'aquestes peces que formen part del bestiari popular i festiu i considerades com un tresor patrimonial que son.

És feia notori la necessitat d'una restauració a fons. Lògicament, el pas dels anys, els danys ocasionats en les moltíssimes sortides, fan que aquestes peces s'acabin malmetent, amb les conseqüents reparacions, que amb els anys, transformaven i modificaven les figures originals.

Gràcies a les fotografies, molt ben col·locades ahir a la façana de l'Ajuntament i fent un exercici de memòria gràfica, vam poder observar l'evolució de la figura del drac des de les seves primeres aparicions fins l'actualitat.
La petita crònica que veieu en aquest post és del Baluard de Sitges del 26 d'agost de 1922, com podeu observar, amb força detall ens descriu l'espectacultaritat de l'acte i de com devia ser d'apoteòsic.

Aprofito per afegir una de les fotografies extretes del bloc de Josep Maria Alegre, El Sitges que estimo on recull amb magnífiques imatges l'acte d'ahir a la tarda.

EL FOC, LA FESTA I EL DRAC

2011-08-19T16:54:00.010+02:00

Enguany la Festa Major es presenta plena d'actes, potser com cada any... però jo trobo que no, perquè el programa no s'acaba mai, ple d'actes, actes i més actes... Aquest any la Festa es respira a quilòmetres de distància, i gràcies a les noves tecnologies, he pogut llegir el programa en línia... farcit d'activitats i d'actes que ens conviden a la gran celebració en honor del nostre ínclit Sant Bartomeu. Doncs la meva sorpresa ha estat trobar-me aquest programa-gegant de proporcions cartellístiques, que hauré de guardar juntament amb el programa de la Festa Major de l'any 2004, també de mides semblants. El programa d'enguany, no és l'habitual programa de cada any. Es tracta d'unes làmines força grans, molt ben maquetades i editades, on apareixen alguns dels cartells de la Festa Major que es conserven a l'Arxiu Històric.
El que també m'agradarà serà veure el drac aquest any. A mi el foc m'agrada veure'l de lluny, a certa distància, però aquesta vegada em penso que més de quatre es voldrà mirar el drac de més a prop, i és que una de les novetats més esperades serà veure el drac restaurat de dalt a baix com mai s'ha vist, des d'aquell llunyà 1922 quan es va estrenar. En paraules del mateix Pep Pascual, transcric les seves paraules extretes del programa oficial : Com a restaurador professional he d'intentar recuperar el màxim possible l'aspecte inicial de les obres tal i com les va crear l'artista. Espero que sigui del grat de la majoria de sitgetans.
Segur que ho serà!

DE LA FESTIVITAT DEL VINYET DE L'ANY 1850

2011-07-26T12:35:00.013+02:00

Aqui tenim una petita notícia sobre els actes de la festivitat del Vinyet de l'any 1850 que, com es pot llegir, semblava talment una festa major completa, amb balls populars i castell de focs. Evidentment, la notícia no descriu gran cosa però dóna una idea de com se celebrava aquesta diada per aquells anys. Costums que anaven i venien en funció de qui ho organitzava però que segons sembla, s'havien celebrat amb tota pompa.

Los vecinos de Sitges están haciendo grandes preparativos para celebrar con toda pompa y lucimiento la fiesta de Ntra. Sra. de las Nieves, venerada bajo el titulo del Viñet. Para el efecto el dia 4 del actual, vispera de la festividad, saldrán á las dos de la tarde las numerosas comparsas que recorrerán todas las calles de la poblacion hasta el anochecer, hora en que se dirigiran al santuario del Viñet, cuyo altar mayor estará profusamente iluminado. En seguida se cantarán solemnes completas con música, y concluidas estas se disparará un hermoso castillo de fuego. El 5, dia de la festividad, desde el amanecer volverán á recorrer las calles las mismas comparsas que la víspera, y á las diez se celebrará un solemne oficio á grande orquesta, panegirizando las glorias de la Virgen el jóven orador de esta capital el Pbro. D. Joaquin Lluch : por la tarde se bailarán danzas del país con cocas, y á las diez de la noche se empezará el baile público, prolongándose hasta el amanecer : una porción de familias atraidas por el deseo de disfrutar de tan lucida funcion pasan á aquella villa en el vapor Elba, que saldrá de este puerto el dia 3 del actual.

El Áncora, 2 d’agost de 1850

BANYS DE MAR

2011-07-19T11:22:00.014+02:00

Baños de Oleaje

Reproduïm un article de Josep Soler i Cartró que fa referència als primers banys de mar que es feien a les nostres platges i que, probablement daten en la època de la seva joventut, és a dir, vers la segona meitat del segle XIX, vivències que Soler acostumava a explicar a les pàgines del seu setmanari. Per tant, les fotografies que hi he posat no corresponen a l'escrit, ja que són molt més posteriors, però també reflecteixen un temps on prendre el sol encara no estava de moda, però el poble ja començava a ser lloc d'estiueig reconegut. L'article diu així:

Antiguamente principiaban los baños en esta playa el dia 18 de Julio, fiesta de Santa Marina, a cuya santa se obsequiaba en su altar de la ermita de San Sebastián con Rosario al anochecer de la vigilia, precedido de pasacalle por la banda de música y con Oficio el día de la fiesta.

Los baños en la playa, en aquellos tiempos, sólo se permitían por la noche; desde la Punta a la calle de Carreta era el espacio destinado a las señoras y, desde la calle de San Pablo a la Bassarodona, lo era para los caballeros, presenciándose escenas pintorescas, pues grupos de señoras y de jóvenes, provistos de cuévanos con ropa, se dirigían al baño, aprovechando el clarear de la luna, entre cantos y chillidos, siendo ello en extremo divertido; no se permitía bañar juntos hombres y mujeres, orden de la autoridad que se respetaba durante la temporada que era sólo de uns quince días; solamente se disimilaba que las jóvenes, al contraer matrimonio, tomaran su baño fuera de época, comentándolo el vecindario con la fracesita: “Mira tú, fulana se ha bañado”, queriendo significar: “Fulana mañana se casa”.

Josep Soler i Cartró. L'Eco de Sitges, 21.VII.1929

CASA FALÇ

2011-07-18T13:17:00.004+02:00

Can Falç, a photo by parramf on Flickr.

TURISMO EN SITGES

2011-07-14T16:43:00.015+02:00

De com ha canviat tot els darrers anys...

Donant un tomb per la nostra vila, m'ha vingut de gust esbrinar com es va iniciar el moviment turístic a casa nostra i què fou el que interessava a la gent que ens visitava.

Es diu que tot va començar quan els gustos de la societat que acudien als balnearis, s'anaren decantant a fer banys de mar, ja habituals a Santander, San Sebastián i Sitges. (!) Ja el Doctor Gaietà Benaprès aconsellava aquesta pràctica, que evidentment es va anant popularitzant. (Les dames es banyaven en una zona i els homes en una altra, com havia de ser).

Amb l’arribada del ferrocarril el 1881, l’accés a la vila millora, i a aquest canvi li hem de sumar inequívocament l’arribada de Rusiñol. Rusiñol és un clar exemple per entendre la popularització dels destins litorals catalans i especialment de Sitges. Amb la fugida de l’ambient que es respirava a Barcelona, a la nostra vila hi troba el lloc idoni per a desenvolupar els seus interessos artístics i serà un dels principals responsables en popularitzar aquest destí, primer entre les seves amistats i posteriorment entre els seus coetanis i finalment entre una primera corrent d’estiuejants.

Entorn a Rusiñol i el seu cercle, anirà arribant a Sitges aquesta creixent colònia d’estiuejants burgesos de la propera Barcelona, a la que s’unirà posteriorment una incipient colònia d’estrangers, atrets també per la vila, les seves platges i l’ambient bohemi que es respira.

En aquells anys i en els posteriors, tindrà lloc la conseqüent construcció de grans residències burgeses, configurant un nou front costaner al municipi.

Això va portar algunes conseqüències, ja que en un primer moment aquesta ‘invasió’ de nous residents d’estiueig que contrastaven amb les formes de vida més purament locals, va permetre en certa mesura, la creació de nous llocs de treball, vinculades directament a les cases senyorials, i evidentment, amb tot el referent al projecte de ciutat-jardí de Terramar, que no se trata de la simple construcción de un hotel o de un casino rodeado de un parque más o menos extenso y más o menos alejado de un centro de población, sino de una plana total de ciudad de reposo, al estilo de las urbanizaciones modelo de las costas pacífica y atlántica americanas.[1] Aquesta ciutat-jardí o ciutat del repòs, va ser construïda amb molta cura i de forma minuciosa, tenint en compte el traçat dels carrers, els xalets, els hotels, etc. En paraules del mateix Francesc Armengol, autor i propietari de la idea, volia que Terramar fos Atenas y Niza fundidas, però per problemes econòmics, l’obra no es va veure del tot acabada.

La cosa amb el temps ha canviat... l'apropament amb l'àrea metropolitana i tots els fàcils accessos d'avui en dia han fet que aquell encant de vila marinera (amb la seva important indústria sabatera) hagi desaparegut. Sovint puc pecar de nostàlgic, fins i tot nostàlgic d'un temps que no he pas viscut, però el contrast de l'abans i l'actual és considerable. Fins i tot amb prou feines recordem el nostre passat mariner i pagès i molt menys encara el passat industrial de fàbriques de calçat.

Turismo en Sitges!

A la imatge: Visita de Rubén Darío a Sitges. Grup d'intel·lectuals davant l'estàtua de El Greco., amb Santiago Rusiñol al capdavant. 1913

[1] Signat per O. A. P. Barcelona Atraccion, febrer 1921

D'ANTIGUES PROMOCIONS TURÍSTIQUES

2011-07-08T17:10:00.004+02:00

De quan la nostra vila encara era vila...

ESTIU

2011-06-22T13:03:00.005+02:00

Platja Sant Sebastià. Fotografies de Joan Olivella

CLAVELLS DE SITGES

2011-06-21T17:31:00.004+02:00

CLAVELLS DE SITGES
A Ventura Sella

Clavells blancs, vermells clavells
fent l'ensenya de la Vila,
la bandera que es perfila
més enlaire que els penells.

Clavells blancs, neta claror,
com la calç de les façanes,
clavells vermells, que en baranes
de balcons, doneu claror:
esclatant formeu la creu
del lliberador Sant Jordi,
perfumant dieu l'exordi
d'un missatge sense veu,
i al bell mig lluïu l'escut
del castell de tres torrasses
damunt blaves ones, lasses
de fragata, de llagut
i de tants vaixells de vela
que deixaren solc i estela.

Clavells, rostre de Maria,
clavells, sang de Jesucrist,
en nostre estendard hem vist
totes les clarors del dia.

Salvador Soler i Forment. Càntic del Vinyet i altres poemes. Grup d'Estudis Sitgetans, 1977

EXPOSICIÓ DE CLAVELLS

2011-06-20T13:01:00.003+02:00

No explicarem res de nou sobre el Corpus i les exposicions de clavells que s'han anat succeint durant tots aquests anys des que l'any 1918 tingué lloc la primera, al Pavelló de Mar, gràcies a un grup de sitgetans que, de manera esponània, com acostumen a succeir en aquest tipus d'esdeveniments, organitzaren aquesta exposició i any rera any, malgrat algunes interrupcions, s'ha anat realitzant, primer, alternant-se les dues entitats del Prado i Retiro, posteriorment i durant força anys, al Retiro, i a l'Hort de Can Falç, amb algunes alternances amb el Retiro. Curiositat és que durant dos anys l'exposició tingué lloc a La Vall, el 1929 i 1930, amb la presència, en aquest darrer any, dels reis d'Espanya Alfons XIII i Victòria Eugènia amb els seus fills. Evidentment, no foren aquestes les primeres personalitats que han anat visitant l'Exposició de Clavells al llarg de tots aquests anys. Durant els anys de la república, els presidents de la Generalitat Francesc Macià (1932), Lluís Companys (1934), vingueren als respectius actes inaugurals. Per saber-ne més, recomano el llibre d'Antoni Mirabent i Muntané, Exposicions de Clavells. Catifes de flors per Corpus publicat el 1997 on hi trobem tot allò que volem saber sobre el Corpus a casa nostra.

LA BIBLIOTECA POPULAR SANTIAGO RUSIÑOL

2011-05-31T17:18:00.008+02:00

Encetem ara el mes de juny i amb ell els actes de celebració de la Biblioteca Santiago Rusiñol. Fa 75 anys i velleta com és ha anat aguantant el pas dels anys estoicament. Encara està al seu lloc, el mateix lloc de quan es va inaugurar l'any 1936. Les mateixes cadires i els mateixos prestatges. Les mateixes sales i les mateixes rajoles. El mateix pati noucentista amb el seu característic cigne de terracota. Ja la coneixem prou, tot i que durant aquests mesos n'anirem parlant, descobrint petites coses dins del seu quotidià dia a dia.

Entre les moltes institucions de què Sitges pot gloriar-se, no podem deixar de destacar la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol. Res de més encertat que una biblioteca per a honrar el nom de l'home que tant va fer per Sitges. D'aquí que la Biblioteca Popular sigui una font amb la qual s'incrementa el saber dels fills de Sitges, de tothom qui se sent emporat per la inquietud intel·lectual d'enriquir l'esperit amb els dons de la cultura.
Una Biblioteca popular desenrotlla un treball interessant i variat en benefici del poble; implica no solament el coneixement de les obres existents, sinó encara en molts casos el del públic. La majoria dels lectors no consulta els catàlegs, demana directament informació i es deixa aconsellar en allò que pot satisfer les seves afeccions i els seus gustos.
La Biblioteca compta amb una col·lecció local molt interessant, integrada de làmines, fulletons i llibres d'autors sitgetans i de temes sitgetans. També s'ho val d'esmentar la Secció d'Art, en la qual abunden els llibres sobre ferros, i que és com un complement del Museu del Cau Ferrat, especialitzat en aquesta matèria.
A part de l'organització de la Biblioteca : fitxers, catàlegs, arxius, etc., convé de destacar que hi ha les dependències següents : vestíbul, sala de lectura, sala infantil i per a joves, dipòsit, despatx i un pati típic. Precisament aquesta distribució en seccions permet a la Biblioteca de fer moltes altres activitats inherents o anexes a la seva funció.
Durant l'any també se celebren actes i varis, com ara exposicions bibliogràfiques en commemoracions i efemèrides més importants, concerts, conferències, sessions de cinema documental, etc.
La Biblioteca Santiago Rusiñol dins aquest afany per popularitzar el gust a la lectura, que contribueix, a un millorament de la nostra societat, ha aconseguit que Sitges es beneficiï dels seus serveis de prèstec fins a arribar anualment a la xifra de 9.000 lectors. No són solament els estudiants els quui fan cap a la Santiago Rusiñol, sinó que també hi van les mestresses de casa, els comerciants, empleats, obrers especialitzats i no especialitzats, industrials i agricultors. És per aixó, doncs, que els seus beneficis arriben igual a tots els sitgetans, nadius i no-nadius, adults i joves i a tothom qui sent desig d'augmentar el seu cabal de coneixements.

Fotografia : Biblioteca Popular Santiago Rusiñol

Maria Dolors Mirabent de Jou. La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, Sitges, 1966
Ediciones Klein

SITGES D'ABANS I D'ARA

2011-05-13T18:46:00.010+02:00

Seguint l'exemple d'en Jordi Bonvehí i capbussant-me en el seu historiesmanresanes.blogspot.com, he descobert una pàgina molt il·lustrada, fotosdecatalunya.cat on es troben alguns dels racons més bells del nostre país, el d'abans i el d'ara, comprovant d'aquesta manera com era i com ha quedat el paisatge després de mes de cent anys. Trobem així alguns exemples sobre Sitges. Jo m'he permès posar-ne tres, però n'hi ha més i val la pena fer una ullada per observar altres racons de Catalunya.

BODEGAS J. ROBERT. SITGES

2011-05-08T17:09:00.000+02:00

EL CASTELL

2011-04-22T20:30:00.008+02:00

DEL VELL SITGES ...

Enmig de la plaça major de l'antiga Sitges, s'aixeca un vetust edifici, de parets més altes que les cases que l'envolten, d'aspecte server amb una torre al centre, que temps abans sobresortia: és el Castell o casa del Senyor de Sitges.
La seva construcció data de diverses èpoques, la més antiga és la que mira a la plaça, on apareix una pedra molt deteriorada amb la xifra de l'any 1513. En aquesta paret es va col·locar el Plaza de la Constitución. Te aquesta casa un finestra de treball gòtic, éssent senzilles les tres restants. Tenen la seva porta principal front a muntanya, amb un balcó sobre el mateix; dos finestres a ambdós costats i tres al pis segon. La part posterior compta amb quatre finestres i dos vulgarment anomenades reixes, de les que hi ha tam´be dos al costat de la porta i tres a la façana de la plaça. En l'aresta esquerra es veu marcat l'any 1681. A la porta d'entrada a la gran sala i en altres portes baixes queda de manifest l'estil gòtic, (...) presentant algunes portes senyals de bala dirigides contra elles, quan el Castell fou atacat l'any 1649 per les tropes reials.
Els habitants de Sitges porten al Castell les seves càrregues de raïm dels delmes; aquí es recollia el blat de la dècima porció; aquí residia el notari públic, escriptures de les quals es troben a la Casa Consistorial ; aquí estava aposentat l'Alcalde Major ; aquí, el dia de la Commemoració dels fidels difunts, es donava un tros de pa a tots els habitants de la vila que acudien a l'històric palau.
El Castell ha servit per a aquarterar tropes, ha estat hospital de colèrics el 1854, és al present, escola pública de nenes, amb residència de la senyora mestra i ajudants, tenien caserna els guardes rurals, i era la presó des d'anys remots. Part de la torre fou enderrocada el 1851.
Si aquest vetust edifici s'enderroca (com s'indica públicament), difícil serà que un altre presti tants serveis.

Cau Ferrat. Planta baixa. Elements de l'antic Castell de Sitges

Fèlix Clarà Carbonell, Pvre. (Del seu manuscrit sobre fets i coses de Sitges) L'Eco de Sitges, 29.IX.1929 [Traduït del castellà]

SOBRE ALGUNES CELEBRACIONS...

2011-04-20T17:16:00.006+02:00

Bartomeu Carbonell, amb les petites aportacions a l'anecdotàri sitgetà que va fer al setmanari La Punta amb el títol de Sitges Costums Velles també ens parlà de les festes religioses de la dècada llunyana de 1850.

La Parròquia, encomanda a sol·lícits i virtuosos sacerdots, entre ells venerables mossens Fèlix i Cortès, amb altres dos o tres fills de Sitges, i amb deu o dotze de forasters, feien un cor que donaven a totes les festes una solemnitat propia de poblacions molt més importants. Veritat que els ajudaven molt uns senyors Administradors de l’Obra i de la Minerva, que res planyien sempre que fos per a l’exaltació de nostra religió. Eren aquests, principalment, D. Agustí Milà y D. Francisco Mestres, persones devotes i de gran prestigi en tot el poble.

Aquests foren els que l’any 1855, amb altres senyors també d’aquí, els que iniciaren i portaren a cap l’afegir a l’Església la Capella del Santíssim Sagrament, tapant la porta de Santa Caterina, que abans era on és avui l’Altar del Roser i fent-la a darrera del aixamplis donat i quedant més petita la Sagristia, que ocupava tot lo que ara és l'Altar de San Francesc Xavier i part del seu entorn.

Feta aquesta gran obra, l’Església millorà, donant lloc a major esplendidesa de festes, per l’engrandiment que havia adquirit. El bon nombre de capellans, puig eren catorze o més, permetia que cada dia hi hagués Missa conventual amb orga, molt concorreguda, i qual organista era Mossèn Ramón, excel·lent Mestre de Capella. Aixa pot ben dir-se que tant les Vigílies, Completes i demés cants litúrgics, eren sentits amb molt de gust per la bona entonació amb què es cantaven. Amb aquesta força sobresortien les festes de Setmana Santa, que eren en les que mes es feien veure la santedat d’aquest Sitges, i qual solemnitat superava a les de moltes ciutats. (...)

Si bones resultaven les festes de l’Església, molt més lluïen les del carrer. Les processons eren hermosíssimes, i encara que en la de la Festa Major hi havia tota la pulcritut i cuidado, no era per això la que més sobresortia per la seva solemnitat i bon gust. Llavors existia aquell sant baró Mossèn Joan de Vinyet, que mai descansava en cercar moneda als seus amics de posició per donar al culte tota la grandiositat que ell sabia.

Bartomeu Carbonell. La Punta, 9 de maig de 1926

Pere Jou. Cau Ferrat

2011-04-07T09:32:00.005+02:00

Pere Jou. Relleu Commemoratiu. Cau Ferrat, 1932
Baluard de Sitges, 23.IV.1933

Placa commemorativa col·locada en motiu de l'acte inaugural del Cau Ferrat com a museu públic.

CANÇÓ DE PASQUA

2011-03-24T13:28:00.001+01:00

Cançó de Pasqua

A S. Olivella i Carreras

Era ahir que amb goig dansàvem

Per festejar el Carnaval

I amb serpentines lligàvem

El nostre cor passional.

Virolats gipons cenyien

Cossos càlids de gaudir

I les galtes enrogien

Vora els llavis de carmí.

Les sedes són estripades

Els fràgils lligams, desfets

I les dones estimades

Amb llurs formosos esplets

Ens diuen la nova vida

I la plena llibertat

Que la Primavera, ungida

Per l’Amor, ens ha portat.

Si les hortes són gemades

I les prades treuen flor,

Anem-hi amb nostres cantades

A esbandir-hi nostre ardor.

Ens darem les mans, joiosos,

Cap als florits caminals

I, per no estar ociosos,

Saltarem els marges alts.

Ben sitgetans,

Ben catalans,

Fadrins i donzelles:

Donem-nos les mans.

Musicat pel Mestre Torrents.

Salvador Soler i Forment

Rims de l’hora sitgetana, 1928

CURIOSITATS (I)

2011-03-11T19:52:00.005+01:00

DE MONIATOS...

El muniato, esta rica raiz carnosa alimenticia, es ya solicitada en los mercados de Cataluña por su gusto agradable y se espende á un precio poco mayor que el de las patatas, esto es, á dos y á tres cuartos libra, y lo propio acontece en Reus y en muchas poblaciones del campo de Tarragona, en tanto que en un establecimiento hortícola de Valencia se anuncia su venta á cuatro y á dos reales libra segun su clase. En varios puntos de Cataluña ha probado admirablemente la aclimatacion de esta planta de tanto interés para la agricultura. En Sitges, en terrenos arenosos y que se consideraban como incultivos, se ha obtenido una escelente coseña de muniatos, recogiendose algunos de sorprendente tamaño.

La Época, jueves, 18 de diciembre de 1862

IMPRESIÓN DE LA EXPOSICION SUNYER

2011-02-21T12:40:00.006+01:00

Fragment d'un article - elogi al pintor sitgetà Joaquim Sunyer. L'any 1911, Sunyer realitza una exposició al Faianç Català que el situa en pocs anys en capdavanter de la pintura catalana. És aquí quan Joan Maragall en publica un llarg elogi a la prestigiosa revista Museum, lloant les seves escenes senzilles i idíl·liques, on valora la seva condició d’obres genuïnament catalanes, destacant-ne per damunt de totes Pastoral. Aquesta exposició és molt comentada a la premsa de l’època i és aquí quan es demostra l’evident admiració que els professionals selectes tenen en l’obra de l’artista. Així doncs, aquest fou l’article de la consagració definitiva de Sunyer que aquí reproduïm parcialment.

IMPRESIÓN DE LA EXPOSICION SUNYER
Entre las críticas, con punto de vista técnico, que la obra de Joaquim Sunyer parece sobre todo provocar, tal vez convenga dejar oír una voz incompetente desde tal punto de vista, a fin de ligar una pura contemplación general de la vida la visión de ese artista tan profundamente animada por ella, bajo la singularidad de esta técnica, que ha de ser lo principalmente, lo cuasi exclusivamente discutido de su obra. (…). Pues esa obra de Sunyer me interesó enseguida; sentí el latido; conocí que vivía. Por cierto que encontraba en ella alga extraño; algo como un esfuerzo en parte frustrada; parecía que el artista quería decir algo que no podía acabar de decir: no era de plenitud aquella obra, no me dejaba en paz, no acababa de declararme la vida que representaba: era indudable que el artista sentía más de lo que decía el pintor, y sufría en el esfuerzo, y hacía sufrir; pero hablaba, balbuceaba al menos, y su balbuceo me interesaba vivamente, quería entenderlo; porque el ritmo estaba allí, estaba en mí por afinidad desvelada. (…).
Porque, en la naturaleza, el esfuerzo de la creación se nos presenta en un ritmo de líneas que delatan ciertamente aquel esfuerzo, pero que, también, revelan un poder que está seguro de su objeto, y así nos hacen sentir el ritmo ordenado: y esta ordenación del ritmo es lo que se llama armonía. Pues bien; el artista de aquella obra nos revelaba por ella el esfuerzo con su ritmo, pero no alcanzaba revelarnos el poder del esfuerzo, la ordenación del ritmo, la armonía: y esta era su falta. ¡Santa falta! Porque para llegar a hacérnosla sentir era menester haber levantad algo, mucho ya, del divino velo de las cosas. ¡Y son tantos los artistas que mueren dejando toda una obra y sin haber llegado a sospechar siquiera que había un velo qué levantar!
Así llegué delante de aquella «Pastoral» donde me pareció ver resumida, aclarada y sublimada toda la obra del artista. Me pareció encontrarme en una encrucijada de nuestras montañas, de estos montículos tan característicos de nuestra tierra catalana, áspera y suave al mismo tiempo, simplemente enjuta, como nuestra alma. Y que el aire tan estaba tan limpio que el paisaje parecía sin atmósfera, sin distancias, y que por tanto todo parecía tocarse: el sentido del tacto parecía transferido a los ojos: ver las montañas era tocarlas: el relieve del suelo se nos metía en el alma, y nos sentíamos dentro la caricia de sus líneas, la morbidez de su masa, y hasta el vaho del terruño. Y como sucede siempre que tenemos una sensación así fuerte de un paisaje, que sentimos enseguida la misteriosa afinidad de nuestra naturaleza con la de la tierra y empezamos a amarla con voluntad creadora y quisiéramos que se hiciera cuerpo de mujer, y ya nos lo parece, para crear en ella, he aquí de pronto la mujer aparece en nuestra imaginación, y si somos artistas, aparece en la realidad de nuestra obra.
He aquí la mujer en la «Pastoral» de Sunyer: es la carne del paisaje: es el paisaje que, animándose se ha hecho carne. Aquella mujer allí no es una arbitrariedad, es una fatalidad: es toda la historia de la creación: el esfuerzo creador que produjo las curvas de las montañas no puede detenerse hasta producir las curvas del cuerpo humano. La mujer y el paisaje son grados de una misma cosa; y el artista fascinada por las líneas del paisaje, verá brotar de su pincel, sin quererlo, las Iíneas del cuerpo de la mujer. Este me parece a mí el sentido esencial de la «Pastoral» y de toda la obra de Sunyer. (…).Pues yo diría que Sunyer viene a ser un artista genuinamente catalán. Un gran artista, pero catalán. O, si queréis: un catalán, pero gran artista.

JUAN MARAGALL

MARAGALL, Joan. Impresión de la Exposicion Sunyer a Museum, núm. 7, p. 251-259 ; 1911

BLANCO REFUGIO. GUÍA ESPIRITUAL DE SITGES

2011-02-17T11:26:00.009+01:00

Publicat el 1913 i il·lustrat per Joaquim Sunyer, Blanco Refugio escrit per Diego Ruiz és una petita joia bibliogràfica on s'exalta la vila de Sitges, amb passatges idíl·lics descrits sensiblement. El coneixement que te Diego Ruiz de la nostra vila per aquells anys ja és molt complert, doncs per aquell any, s'instal·la a casa de la família Benaprès, que és quan escriu el seu Blanco Refugio. Una de les crítiques sobre el llibre en parla Romà Jori: "Este libro coqueto y agradable de presentación, está escrito con aquella forma original y fuerte que caracteriza todas las obras de Diego Ruiz. Y está ilustrado por Joaquim Sunyer. Y eran necesarias esas ilustraciones porque en realidad quien primero descubrió de una manera definitiva la fuerza, el ritmo y la gracia de Garraf y de Subur, fue Sunyer. Y lo que Sunyer pintó, Diego Ruiz lo ha escrito". (1)
Aquesta guia espiritual, com el seu subtítol indica, ens endinsa en un ideal de Subur, una gràcia i una força per iniciar-nos amb to sensible, tota la naturalesa mediterrània d'aquest refugi del mar... i de la costa... blanc refugi, amb aires noucentistes.

La gracia de Subur ..."Estos mis pueblos, que yo patrocino, viven vajo el oro del sol, frente a lo azul, y ellos son blancos".
La Fuerza de Subur (El Ritmo de Garraf) "En Vinyet se custodia lo Eterno Femenino, pero como ideal, como puro Entusiasmo apenas humanado; y la población femenina de Sitges, de opulentas discretísimas nereidas formada, es como la actualización de ese Ideal: -hemos de ver que hoy, en la que fué capilla de Sant Gaudenci, donde parece que afloren aún leyendas y prosperan milagros, asistimos a la reposición, en el dominio del Arte, de ese femenino que Sitges contiene como una forma de la gracia".
El Ideal de Subur "El mar es arquitecto: el mar nuestro latino un arquitecto genial, profundo, mesuradísimo cuanto inspirado. La arquitectura minuciosa, aérea, de las conchas que recibe la Playa, no es el único ejemplo de lo que tal artista puede. Con la Costa por colaboradora, el mar crea, a sus orillas, esa síntesis de poder y de gracia -de arquitectura y pensamiento- que es la mujer de Sitges. Decir sólo que es escultórica es definirla por una de sus notas, sin que su esencia aparezca enteramente: porque es una composición, una Idea a la que el feliz concierto de dos ritmos -el de las olas y el de la roca- ha prestado materia; y que al oro, a lo azul, al purísimo blanco dando un motivo humano de glorificación, de apoteosis, luce sobre el imperio de las cosas como un poder tranquilo que llevara al Destino de su parte.

(1) Jori, Romà: "El Eco de Sitges", 15.VI.1913

LA PALMA (i IV)

2011-02-10T18:59:00.002+01:00

Tancament de l’entitat

Quan els palmistes que havien estat anteriorment membres de El Retiro, havent aconseguit el seu objectiu, decidiren retornar a la seva societat retirista, La Palma s’esvairia i així no passaria de l’agost de 1908. L’entitat tancà les seves portes concretament el 12 d’agost de 1908. Quan això succeí, Josep Carbonell i Vidal passà a regentar el cafè Català, fins el 1913, que assumí la direcció de la banda musical de El Retiro.[1] Per contra, la major part dels palmistes procedents del Prado, decebuts de la situació, no hi retornaren. Contràriament, molts d’ells passaren a ser socis d’El Retiro.

A principis de 1909, la liquidació del local de diversions La Palma, era ja un fet. La directiva d’El Retiro, el 21 de març, comentava que “... Habiendo ofrecido los propietarios del local La Palma ceder a precio módico un piano para la Sociedad, la Presidencia manifiesta que no podiendo o no conveniendo verificar semejante compra, la ha realizado el dueño del cinematógrafo señor Bolet, con la condición de que dicho instrumento pueda utilizarlo en las sesiones de cine y llevárselo siempre que dicho señor lo estime oportuno.” Més endavant, el 13 de juliol, la mateixa junta proposava beneficiar-se de “...la existencia de algunos atrezzos y una decoración en el que fué teatro La Palma, así como varios brazos de gas de dicho salón de baile, cuya venta a precio baratísimo propone para esta Sociedad.” El Retiro aprofità aquelles rebaixes per autèntica liquidació, i adquirí tot aquell material, acordant “... el inmediato cambio de aparatos y aumento de luces en el salón de espectáculos.”[2]

Bibliografia

Cinc mirades al carnaval de Sitges. Segles XV-XX. Sitges: Societat Recreativa El Retiro, 2000

Fontanals, Blai. El Retiro. Cent anys i escaig d’història al compàs dels músics de la Societat. Sitges: Societat Recreativa El Retiro, 1994

[1] La sala de diversiones La Palma ha cerrado sus puertas, habiéndose comprado para D. José Carbonell Vidal (...) el céntrico Café Catalá, a cuyo frente se halla desde el dia 5 de este mes. Deseamos al señor Carbonell, victima de los mas africanos odios locales, toda clase de prosperidades en su nuevo negocio. El Eco de Sitges, 9 d’agost de 1908.

[2] (A.H.R., Actes de la Socitat).

LA PALMA (III)

2011-02-10T18:58:00.005+01:00

El teatre de La Palma i la seva companyia d’aficionats

A part dels carnavals, l’entitat tenia altres fal·leres i una d’elles fou l’afició teatral que en aquells moments la població vivia. Es va construir un escenari on hi passaren diverses companyies professionals però és de destacar que just batejada la nova societat, es formà una companyia d’aficionats, amb diferents antics components de les companyies de les altres dues entitats. Per una banda, els de Lo Rebrot (del Casino Prado) i de la Companyia Retirista (de la Societat Recreativa El Retiro) on, entre altres hi van participar actors aficionats de la vila amb un bon nombre d’obres representades, com ara Andreu Bosch com a director[1], Francesc Martí, Fèlix Delgado, Rafel Villardaga, (que venia de Lo Rebrot) Vicents Guillot (provinent de la Companyia Retirista), Lleó Cabero, J. Bartret, Fernàndez entre d’altres. Aquesta nova formació representaven obres catalanes especialment d’autors com Serafí Pitarra i Ignasi Iglesias i segons sembla, els actors s’ho preparaven a consciència, fent que les representacions anessin molt rodades i preparades, amb actuacions gairebé tots els diumenges.

Construït l’escenari, a principis de 1906 ja es feien obres de putxinel·lis i titelles[2]. El diumenge 4 de març de 1906 tinguè lloc la representació de les peces Xarop de bastó, El quinto i L’enredayre, amb èxit de públic.

Les peces i les funcions teatrals

El 19 d’agost de 1906 s’inaugura el saló amb l’escenari amb una funció de sarsuela gran. El que es va representar aquell dia fou La Tempestad, peça en tres actes amb text de Miguel Ramos i música de Chapí, amb la companyia de Parreño i de Cazorla i que obtingueren molt èxit, també amb l’obra dramàtica El Registro de la policia.

Ja de cara a la següent temporada, el grup d’aficionats, representaren un bon nombre de peces catalanes, entre les quals cal destacar Cor de roca (30 de setembre de 1906), Vells i boigs (7 d’octubre de 1906), Los grills de las sebas (14 d’octubre de 1906), Sebas y alioli (21 d’octubre de 1906), El senyó de la americana (28 d’octubre de 1906), Un Tenorio y un Mejia (1 de novembre de 1906), L’Últim inglés (4 de novembre de 1906), A ca’l Jutje (11 de novembre de 1906), Qui de casa fuig o ¿Voleu donas, si o no?(18 de novembre de 1906), Sogras a la graella (25 de novembre de 1906), Lo cuarto dels mals endressos (1 de desembre de 1906), 33,333 (8 de desembre de 1906), Cor de roca (9 i 16 de desembre de 1906), Les mitjes de la Paula (23 de desembre de 1906), Turrons y neules (25 de desembre de 1906) i El cuarto dels mals endressos (26 de desembre de 1906).

L’any següent, seguiren la temporada amb altres obres populars, De gorras (6 de gener de 1907), A la prevenció (13 de gener de 1907), la comèdia Un bany a l’Astillero (20 de gener de 1907), Sistema Munyon (27 de gener de 1907), el juguet còmic Un beneyt del cabàs (3 de febrer i 3 de març de 1907), El cor del poble d’Ignasi Iglesias i A ca la modista (17 de febrer de 1907), Tal faràs tal trobaràs i Mals esperits (24 de febrer de 1907), La mare eterna i Un beneyt del cabàs (3 de març de 1907), Muralla de ferro, Mala nit i La Dolores (10 de març de 1907), Las joyas de la Roser i A pel y a repel (19 de març de 1907), El cor del Poble, Lladres, Gent de platja...

El 6 d’abril de 1907 es representà La Dolores i Riera Baixa (paròdia de Terra Baixa) en motiu d’una funció en benefici del malaguanyat metge Gaietà Benaprès, per fer una suscripció popular per a retre-li un homenatge.

L’1 de maig de 1907 es van representar Justicia humana, Juventut, Gent de platja i El primer de mayo, en motiu del dia del treballador o fiesta obrera[3], Cor de roca (2 de juny de 1907), La Resclosa i Ensopegades (25 d’agost de 1907), Venjança d’apotecari (15 de setembre 1907), Una dona a la brasa i El quarto dels mals endressos (22 de setembre 1907), L’ànima en pena (6 d’octubre de 1907), L’Últim inglés (13 d’octubre de 1907), Sebas al cap (20 d’octubre de 1907), Los grills de las sebas (27 d’octubre de 1907), Las estátuas del tenorio (1 de novembre 1907)

El 5 de gener de 1908 es representa la gatada L’últim de l’any ó l’home dels nassos, Una cova de lladres (El 6 de gener de 1908), Caborias (12 de gener de 1908), Torrons y neulas (19 de gener), el quadre dramàtic L’idiota del Gorch negre (26 de gener i 9 de febrer).

[1] (...) interpretaronse con acierto por la estudiosa compañia de aficionados dirgida por don Andrés Bosch Domingo. El Eco de Sitges, 4 de maig de 1907.

[2] Las últimas fiestas, con las sesiones de Puchinel·lis realizadas, fueron dos llenos colosales para La Palma, á pesar de resultar, con las reformas efectuadas en el edificio, mucho mas grande la sala de diversiones. El compacto público salió, como siempre, completamente satisfecho de las habilidades de los titillas que, con sus gracias, divertieron de lo lindo a los espectadores. El Eco de Sitges, 24 de març de 1906.

[3] El Eco de Sitges, 4 de maig de 1907

LA PALMA (II)

2011-02-10T18:57:00.002+01:00

Durant gairebé quatre anys, la vila va gaudir de tres societats a la vegada: El Prado, El el Retiro i La Palma. Construït el 1905, va tenir una curta però intensa vida, fins al punt que encara es recorda el nom del carrer com a “carrer de La Palma”,

Les activitats de dita societat, s’iniciaren per Carnaval del febrer de 1905. Per aquestes dates[1], els retiristes optaren per fer la guitza als rivals donant suport a La Palma, que eren partidaris de Josep Carbonell. Per això, trobem que els músics de la seva banda, “no han querido abandonarle en la desgracia.”

Com que encara s’estaven tramitant els permisos per a la construcció del local al carrer de Santiago Rusiñol, els balls es van haver de fer en un lloc provisional; a un magatzem del carrer de Sant Salvador, cantonada amb la Bassa-rodona i on la premsa de l’època assegurava que “los bailes en La Palma resultó ser un grandioso éxito, siendo insuficiente el salón para dar cabida á la gran extraordinaria concurrencia adicta al popular D. José Carbonell Vidal”[2]

La nova sala d’esbarjo va construir-se amb rapidesa i les obres començaren el dia 20 de març, sota la direcció del contractista Francesc Virella i Escofet, enmig de no poques traves per part del primer tinent d’alcalde, i aleshores president del Casino Prado, Bartomeu Misas. El 15 d’abril, El Eco de Sitges informava que, salvades les dificultats que obstaculitzaven l’aixecament de La Palma, “esta tarde han quedado instalados en su sitio los tres grans caballetes de madera que deben sostener la cubierta, trabajándose con febril actividad para inaugurar dicho nuevo local en la noche de Pascua de Resurrección con un baile público”.

L’alcalde Francesc Batlle i Gené (antic retirista, passant a les files del Prado) va fer un últim intent desesperat per impedir l’obertura de La Palma posant traves a la inauguració del saló de ball, però finalment, atendiendo a un volante recibido del Gobierno Civil de Barcelona”, hagué d’acatar les disposicions superiors i permetre que el nou local obrís portes a la data prevista, el 23 d’abril de 1905[3]. Així doncs, l’entitat es va crear per divergències polítiques.

Els “retiristes” li donaren el suport necessari per bastir la societat i el punt àlgid de l’entitat va esdevenir per Carnaval de 1906 on La Palma va assolí el seu punt màxim de popularitat. Ja a la nit de reis, iniciant la temporada carnavalesca, quan les tres entitats sitgetanes organitzaren els diversos balls de màscares precedits de les corresponents comparses, La Palma, composada per 64 parelles, doblava les del Casino Prado i El Retiro juntes, formades per 32 i 23 parelles respectivament. Més tard i per la nit de la Candelera, La Palma se superà a si mateixa i tornà a treure al carrer la comparsa més nombrosa amb un total de 102 parelles de palmistes “con un jinete al frente ostentando una gran palma”, respecte als 80 de pradistes, i només 18 retiristes fent gran gatzara i al so d’alegres músiques populars de les respectives bandes de música que les acompanyaven. I amb aquesta gran corrua, recorregueren els carrers de Sitges. Aquest sorprenent resultat va ser fruit del gran suport que va rebre La Palma per part dels retiristes, per fer, una vegada més, la guitza als membres del Casino Prado.[4]

La fal·lera de La Palma d’acabar el Carnaval de 1906 amb el mateix èxit que l’havia iniciat, va fer decidir a Carbonell i els seus a suprimir del programa la comparsa de la nit del diumenge, “prefiriendo dar el golpe el último día de Carnaval, que constituye para los partidarios de La Palma el todo de estos días”.[5]

I així va ser com la nit de dimarts de Carnaval, el públic esperava impacient, la sortida de les comparses de les tres societats. L’expectació era tan gran, “que se hacía imposible el tránsito en muchos sitios”. El triomf final fou, una vegada més per als palmistes, que sumaren “más de un centenar de parejas, todas ellas derrochando alegría”. Així doncs es va tocar sostre, doncs aquest èxit assolit per La Palma ja no es tornaria a repetir els anys següents.

La base social de la Palma era el Sitges menestral i obrer amb un poder adquisitiu limitat, amb un tarannà més aviat socialista, doncs com ha quedat reflectit es procurava celebrar mítings i actes de divulgació en temes legislatius, acords de congressos socialistes, etc. tot i que sovint s’havien negat els permisos per fer-hi mítings, al ser societat recreativa.

A diferència de Prado i Retiro, La Palma no comptava amb mitja dotzena de butxaques adinerades amb capacitat d’assumir les despeses que comporta la vida quotidiana d’una entitat. [6]

[1] El Eco de Sitges, 11 de febrer de 1905

[2] El Eco de Sitges, 18 de febrer de 1905

[3] (…) han puesto en condiciones de ser inaugurado mañana el nuevo salón para bailes y otras diversiones La Palma. El Eco de Sitges, 22 d’abril de 1905

[4] El Eco de Sitges, 17 de febrer de 1906

[5] El Eco de Sitges, 24 de febrer de 1906

[6] Sierra, Roland. Cinc mirades del carnaval. El carnaval de començaments de segle. 1901-1923. Sitges, Societat Recreativa El Retiro, 2000

DE COM ES VA ORIGINAR "LA PALMA"

2011-02-10T18:55:00.012+01:00

Com molt be se sap, ja fa anys que entre les societats del Prado i del Retiro sempre hi ha hagut alguna que altra rivalitat. Des de les primitives bandes de música, el Gra i la Palla, els primes casinets, han anat agafant una mena de competició exagerada, cosa que ha fet, o almenys ha servit perquè desprès de més d’una centúria, pervinguin aquestes entitats fins a arribar a tal com les coneixem avui en dia.

De com es va originar una tercera societat anomenada La Palma, se n’ha parlat algunes vegades, tot i que per saber què i com va passar, ens hem de remuntar a principis de l’any 1904. Per aquells anys, quan tant la Societat Recreativa El Retiro com el Casino Prado Suburense estaven ja ben assentats dins el panorama social de la vila, va ser quan va entrar en vigor el nou reglament de la societat del Prado, que limitava el poder de Josep Carbonell, àlies Senalla en benefici de la Junta Directiva de dita societat. Trobem a les cròniques de l’època notes sobre aquest fet on ens descriu que “La comidilla de estos días ha consistido en comentar la discrepancia surgida entre la Junta Directiva de El Prado suburense presidida por don Bartolomé Misas Rosés y el usufructuario del edificio D. José Carbonell Vidal, quien, no acatando las disposiciones del nuevo Reglamento, pretende ser libre de alquilar la sala de espectáculos a quien crea conveniente tanto para dar en la misma funciones teatrales, como para organizar veladas, celebrar mitins o disponer otra clase de diversiones”[1] cosa que provocà la separació de Senalla, que era una de les persones més popular del casinet de dalt, i que anteriorment havia estat el director de la banda del Prado, primer anomenada “del Pensil” o “d’en Carbonell”, i posteriorment “del Prado”.

[1] El Eco de Sitges, 22 de maig de 1904.

ANTICS CAFÈS

2011-01-25T12:03:00.009+01:00

Reproduïm un fragment de l'article publicat al setmanari La Punta on parla del Cafè de Baix a mar on s'hi reunien els senyors principals de Sitges, i on la canalla, feia de les seves. Corria l'any 1858.

Era el temps que corrien lladregots i gent non santa, i que fins havien assaltat i segrestat a uns quants dels principals concurrents, els de més pessetes. I alguns tranquils, que sempre n’hi hagut, varen intentar fer-ne una de grossa. En el Misteri del Assotament i de la Coronació, que surtia per la Setmana Santa, hi figuraven quatre sayons, de cara feréstega; i sense que ningú sapigués res, els varen portar un vespre al dit Café, coberts, el cos amb una manta de pagès i el cap amb barretina, colocant-los a l’escala, convenientment distribuïts. Al sortir del Cafè quatre o cinc dels concurrents, vegent aquells homenassos, que amb la mitra fosquetat de l’escala feien una gran feresa, i fou tal l’esglai dels que baixaven, que prengueren embranzida retornant al Cafè, rompent les portes i vidres del cancell, tirant les taules per terra i embestiren als que encara jugaven al cau i al dominó. L’esfereïment va ser tal, que, sense averiguar res, va saltar tothom pel darrera, cap a l’Hort d’En Fals, i als crits de “assistència” i “auxili” va esvalotar tot el barri, fins que van anar-hi els més decidits i valents del poble i van veure la jugada. Després tot eren valenties, i de que jo ja ho sabia, que jo vaig fer això, que jo vaig dir això altre, però la qüestió és que molts se’n varen anar al llit sense sopar, de l’esglai. D’aquest fet se’n va parlar una pila de temps i es feu cèlebre, i de rialles i burles per aquells “valents” que fugen, no en vulguin més.

Una de les coses que més vestia i feia passar una gran tarda en lo que he descrit eren les contradances ballades a Baix a mar, al recó de Can Covat. Els músics es posaven en bancs i es ballava “La contradança” i “La Bullanguera”, constituint l’espectacle al aire lliure, una nota de gran colorit i animació. Allò era divertir-se i refrescar-se, doncs també es sucaven melindros amb orxata, encara que no era de l’esplèndida “Orxatera Valenciana” d’avui.

Bartomeu Carbonell. Sitges : Costums velles. La Punta, 14.III.1926

DEL BALUARD ESTANT

2011-01-11T12:55:00.005+01:00

Dins el temple, es respira un aire embaumat de encens i de cera cremada dels ciris tot just apagats, que enlairen columnetes de fum blanc que, esgarriant-se per l'espai, fan una boirina qu'entela aquella estada de la Religió...

Entre'l silenci del reculliment dels fidels, viu la santa Misa en l'altar major, on el capellà amb les investidures sagrades la celebra. No se sent, i la mutituut amatenta la segueix amb l'esperit fervorós... Per arreu, es veuen testes descobertes de posat ferreny i colrades pel sol; mantellines negres i capells virolats i vaporosos amparant cares gentils, que's venten neguitosament, mentres amb els ulls baixos i els llavis vermells enlairen una pregaria, boi fent desfilar entre'ls dits calats de guants els dels rosaris, o fullejant un llibre de devoció... Tots alhora s'alcen aixís que'l capellà es gira i dona la benedicció i llegint el darrer evangeli, reb al seu damunt un endret de raigs de sol que, al filtrar-se per un dels finestrals, prèn els delicats tons de l'arc de Sant Martí...

Les piques beneiteres no poden donar abast a tants de dits com se mullen cercant una gota d'aigua sagrada... Els portals, oberts de bat bat, son petits per deixar passar una multitut que furga per obrir-se pas, tot cercant les claretats vivificants que entren dins del temple fent ressaltar les blanques tovalles de l’altar, i les aurioles daurades dels Sants, i una corona d'argent de la Verge vestida amb un mantell sembrat de pedreria que llueix com els estels... Fora al temple, les testes ferrenyes queden cobertes per les gorres i capells, i al damunt del multicolors i vaporosos de les donzelles s’obren les ombrel·les com un esclat de flors al primer raig de sol.

En aquell baluart amb barana de pedra que sembla l'orla d'una nau gegantina, la gent reb l’esclat de l'aire lliure enlluernador, i el mar, el cel, i la vila blanquíssima: és tot un poema esplendorós que emociona ... Un sol d'hivern inonda de llum la blanca Sitges que reposa al damunt de la platja clapejada de barques que's veuen petites com escloves de pinyó. L'areny fa una rada suau que, arrençant sota la Iglesia, fineix a la punta de L’Anquina, que avança mar endins plena de coratje. El mar és blau i ple d’onades que avancen vers el sorral, on es capbutzen i desfàn en bromera, fent una vorada blanca que puja i baixa... Mar endins, les barques palangreres l’animen amb llurs veles,... un estol de gavines que volen i xisclen, les volteixen... Més enllà, a l'horitzó, una pollacra fent bordos vaga mandrosament damunt del mar... Deixar aquella visió fa molta recança... I romàn en nostra ànima, sempre neta, i lluminosa, com si’s quedés viva en nostres nines enamorades...

Emerencià Roig i Raventós. Croquis sitgetans VII, L'Eco de Sitges, El Eco de Sitges, 23 de novembre de 1919

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ

2011-01-10T10:43:00.007+01:00

Tot i que no hi ha documentació sobre els orígens de la primitiva ermita de Sant Sebastià, hom pensa que data del segle XIII; la inscripció de l’any 1614 que hi havia als seus murs ha fet que els historiadors situessin en aquesta data unes obres de remodelació. Un conjunt de comptes existents a l’arxiu parroquial, demostra que la primitiva capella fou objecte de diverses reparacions en diferents èpoques.

L'ermita, que enguany celebra el seu 150è aniversari de la seva benedicció, tot i que l'actual edifici es començà a construir el 1857 sota la direcció del mestre d'obres Francesc Cros. Va ser beneïda el 23 d'agost de 1861 per mossèn Antoni Claramunt i el dia 25 del mateix mes s'hi va portar la imatge del sant des de la parròquia. Aquesta edificació forma part del conjunt del cementiri de Sitges.

El santuari de Sant Sebastià

El vinent divendres, dia 20, la nostra Vila festeja el patronatge d'aquest temple que els nostres avantpassats alçaren en etern homenatge al gloriós màrtir de l'Esglèsia.

Antigament els estaments de Sitges s'endiumenjaven per a celebrar la tradicional diada, però, en els nostres temps, sols els aimants de les coses nostrades, amatents a la metálica veu del cloquer, amb la seva presència donen vida a la festa omplenant la capella durant els cultes en honor de Sant Sebastià.

Considerant els canviants dels temps i els trasbals que els homes fan de les coses, ens plau dir que la pietat sitgetana vers el santuari, mai ha minvat, al contrari, sempre s'ha manifestat la predilecció del nostre poble en fer-lo lluir com una tassa de plata i en donar-li el màxim relleu en les funcions religioses, mercès als patricis que han cuidat gentilment de la seva administració. Festejant la diada, bo és recordar que l'actual església començà a fer-se en 1857 sots la direcció dels mestres d'obres senyors Crós.

Del tot llesta, el 23 d'Agost de 1861 fou solemnement beneïda i el següent dia 25 s'hi portà la imatge del Sant, precedint-la d'una brillant processó, concorreguent-hi tot el poble. Amb tant faust motiu, els veïns del carrer de Sant Sebastià, per on passà la processó, l'adornaren amb arca» des de boix i banderetes i en domassos els balcons i finestres. L'església és d'una sola nau, amb creuer i capelles als costats; té 84 peus de llargada per 40 d'amplada. Segueix l'ordre tosca, i està pintada a l'estil barroc.

Serveixen de piques dos trigans, hermosos exemplars crustàcecs que en 1924 portà de les índies el Rnd. Sr. Pau Farret Raventós i els regalà al santuari. La imatge del Nen Jesús, que s'adora en l'Ofici de la diada de Sant Sebastià, és un donatiu que feu el sitgetà Rnt. Sr. Manuel Sans, entusiasta del santuari, el qual adquirí i beneí la preciosa escultura precisament a Betlem, en el lloc on nasqué el diví Redemptor.

En els diferents altars s'hi veneren les imatges de Sant Isidre, de la Mare de Déu del Mar, de Santa Marina, de Sant Rafael i de Santa Clara. El primer, o sigui el de Sant Isidre, el va fer construir el reverend Narcís Mestre, Pvre., i els tres restants són procedents de la capella que es va enderrocar.

S'ignora l'any en que es va erigir la primitiva capella, però en obres practicades antigament es trobà en un mur la data 1614. En la resserca i ordenació de documents feta a l'Arxiu Parroquial pel qui fou vicari d'aquí el benemèrit Mossèn P. Farret Raventós, s'hi troben una pila de comptes d'obres, realitzades des de 1623, palesant l'existència del temple dedicat al gloriós Sant Sebastià, quina devoció pels sitgetans ha continuat creixent fins als nostres dies i Déu fassi que perduri sempre, entre els moradors de Sitges i la seva encontrada, aquesta fe cristiana que enlaira l'esperit i fortifica l'ànima.—M.E.U.

L'Eco de Sitges, 15.1.1933

VAGANT PELS CARRERS

2010-12-20T11:02:00.005+01:00

Baixant del tren, venint de ciutat plena de brugit, i enfilant per qualque carrer de la vila, hom sent desseguit un ambient nou, inconegut, que filtrant-se dins l’esperit se sent agradós i placívol, que fa minvar el pas per a assolir l’encís corprenedor...

D’un portal gran, entonat de mangra, ne surt el picament ple de sonoritats d’un martell que cau damunt l’enclusa voltada dels ferrers, que’s dibuixen vagament llumenats per les roentors de fornal... (...) Un carro enllestit, pintat tot ell llampant, reposa amb els descanç caiguts. Te’l posat d’un jovincel qui, estrenant un vestit multicolor, resta encarcarat, sentint una emoció que no li deixa mourer per mor que tot hom el volti de mirades...

Les cases semblen acabades d’emblanquinar... Ni una xacra, ni una esberla trenca la uniformitat de les parets, on els balcons i finestres llueixen persianes de tons suaus, i blanquíssimes cortines gaiament posades... Una restallera de perfums embaumen els carrers... Del fons d’un portal, que dona al celler, ne surt les sentors del raïm expremut, al compàs del clic clic clic que’l prempsa... La flaire del marisc que’s desprèn dels ormeis de la llar d’un pescador... Les olors de les vainilles, roses i gessamins, enfilats per les reixes de les cases de posat senyorial...

Els cancells badats, deixen veure al fons una eixida plena de llum, pintada amb delicadesa i plena de testos de flors en bell contrast... D’un estatge de reixa, al través d’una persiana que sembla un teclat, surten les notes d’un piano, tocades per unes mans gentils... Dugues damisel·les, amb vestits blancs, s’aturen, aixequen la persiana, el piano calla, i la quietut soptada és trencada per un esclat de rialles, barrejades amb una conversa plena d’animació... Després, aquella parella devalla per un carrer que va al mar. Les ratxes del vent fan volejar els cabells rossos i els mocadors d’unes dones que, assegudes al carrer, endeguen una xarxa de pescar... Al cap de vall, una llenca de mar es presenta plena de remor i perfums de marisc.

Al devant dels ulls de les noies es veu una platja d’arenes d’or, festonejada d’escuma per les ones que’s desfàn... Un passeig de palmeres amb erols de jardí i una restallera de cases blanques com la neu. Tot dominat pel baluart on reposa la Iglesia que, com un Sant assegut en una trona, dona una benedicció plena de magestat a tot lo que la volta: la platja, el mar i el terme on reposa la blanca Sitges... la bella Subur...

Emerencià Roig i Raventós. Croquis sitgetans, V. El Eco de Sitges, 9 de novembre de 1919

EL CAMPANAR

2010-12-14T11:12:00.017+01:00

El passat 8 de desembre, dia de la Puríssima, el Consorci del Patrimoni va preparar una visita força especial. Aquesta visita guiada consistia en donar a conèixer l'interior del campanar i, entre altres coses, mostrar diferents aspectes de la nostra esglèsia parroquial ben coneguts per tots com ara l'orgue, els altars laterals, els sepulcres de Bernat de Fonollar i de Blanca d'Abella i d'altres no tan visibles, com el museu parroquial etc. No cal dir que qui ens va fer la visita, la Montse Curtiada, ho va fer a la perfecció, oferint-nos als visitants, un bon nombre de dades que desconeixiem totalment i que ens van servir, a mode d'intrucció, per donar-nos una idea de diferents aspectes històrics del lloc.

L'explicació dels retaules, el fons museístic sobre motius religiosos de la col·lecció Pèrez-Rosales i que ara resten exposades a la Parròquia, degut a les obres de Maricel, les cambres i espais que normalment no son accessibles, em donà una visió que francament, no recordava. Ja fa anys havia vist aquestes estances però pel que fa al fons museístic parroquial, tot estava ubicat d'una altra manera.

Com a coses curioses:

Llegint en una placa a l'interior de la parròquia, posa que sent párroco de aquesta iglesia lo M.I.Sr. Josep Bricullé Masó, en l'any 1898 fou pintada i enrajolada reformat y daurat l'altar major ; trasformats y decorats los dos archs del presbiteri; oberts los finestrals de sota'l posadas las tres vidrieras de la fatxada: cambiadas las barranas del chor y tribunas y engrandida la sagristía. Acaba la inscripció amb les dates del 19 de març de 1900 que s'estrenà l'altar dedicat a Sant Josep.

Al campanar, una de les coses que em va cridar més l'atenció va ser el lloc on en alguna època passada (els historiadors sabran quan) hi vivia el campaner. A meitat més o menys de les escales que condueixen a dalt del campanar, s'hi troba un replà, que per ser escala és força ampli, però com a vivenda no devia ser massa confortable. Ara no ens podem imaginar les condicions de vida d'aquells temps, de com de difícil era la vida d'un petit poble de pescadors i de gent de mar. Em va fer impressió de pensar com, en aquell lloc minúscul, algú hi podia fer estança.

Els campaners, vigíes de possibles perills, avisaven amb una gran agilitat a la població en ocasió de tempestes i possibles perills, a més d'anunciar les celebracions, festivitats, els naixaments i defuncions dels veïns.

A Sitges, poble mariner, les campanes esdevingueren un dels més apreciats mitjans de comunicació.

Per saber-ne més...

COLL MIRABENT, Isabel. Els Retaules barrocs i l'orgue de l'església parroquial de Sitges, Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, "Quaderns", núm. 27, 1993

COLL MIRABENT, Isabel. Els Credença, pintors del segle XVI. Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1998

CASANOVA GINER, Santiago. Quadern de goigs de la Parròquia de Sitges. [Sitges] : Santiago Casanova Giner, 2001

ARTIGAS COLL, Beli. El Campanar de Sitges i el seu origen vilanoví a Butlletí de la Societat El Retiro "la Palla", Sitges, Nadal 2006

PANYELLA, Vinyet. L'orgue barroc de la vila de Sitges : història de la seva contrucció. Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1988 [Separata de XXIX Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Sitges 27-28 octubre 1984, II]

LA CREU DE RIBAS

2010-12-09T19:15:00.005+01:00

Reposant al damunt d'un pujol, és el símbol de la pau i fervositat de tot un poble... Es la fita majestuosa de la terra i el mar... Les ones, amb posat d’èxtasis li envien encens de marisc i la terra alenades curulles de sentors de les plantes qu’enmantellen el muntanyam...
Signant al cel i santificant el terme, és la primera que reb els raigs del sol quant esclata tot enlairant-se darrera les serralades... Tot seguit neix la seva ombra, que cau damunt de la terra moguda pel sol que volta per les blavors del cel. L’ombra besa un estol d’espigols i romanins que, com aplec de fidels agenollats a son entorn, adoren aquella relíquia celestial...
I al devant d'aquell senyal de misticísme, tot es vesteix de festa, oferint llurs mellors gales: els dos pobles blanquíssims... Sitges, reposant vora el mar, Ribas, en el cor de la muntanya... El mar, de color esblaimat... els boscos, d'una verdor delicada... les vinyes i garrofers escampats per tots els indrets, sodollats de vida....

EMERENCIÀ ROIG
Croquis sitgetans VI, El Eco de Sitges, 16 de novembre de 1919

SITGETANES. 1901

2010-11-26T18:58:00.005+01:00

L'article que reproduïm, il·lustrat amb la seva corresponent fotografia, es refereix a un fet que va tenir lloc a Sitges el 4 d’agost de 1901. Va ser la visita que l’Orfeó Català va fer a la nostra vila, en la qual va ser rebut per un gran nombre de sitgetans. No era aquesta la primera vegada que l’Orfeó visitava Sitges. Ja l’any 1895, Santiago Rusiñol va rebre una agradable visita amb l'arribada de Lluís Millet i de l’Orfeó per fer una cantada al Cau Ferrat. L'article que publiquem a continuació va aparèixer en La Ilustració Llevantina : Revista artístich-literària de Catalunya, València, Balears y Rosselló, número 20. La Ilustració va ser una revista barcelonina, de vida no gaire lluïda malgrat tenir una excel·lent presentació. Va néixer el març de 1900 però dos mesos després, pel maig, va plegar. Va tornar a sortir el novembre de 1900 i va durar fins al desembre de 1901. És en aquest període quan va publicar aquest article. Cal indicar que el balcó de la fotografia és el del Casino Suburense, que era a la banda de muntanya del Cap de la Vila, on ara hi ha la pizzeria. L'Agrupació Catalanista de Sitges havia estat fundada l'1 de gener de 1899. El seu president va ser Bartomeu Misas i el bibliotecari Josep Soler i Tasis, de l'Eco de Sitges.

ESTOL DE SITGETANES CONTEMPLANT LO PAS DEL “ORFEÓ CATALÁ”

Una fulla més pot enganxar lo celebrat Orfeó Catalá á la seva brillant corona de llors recullits arreu arreu per tots los que celebrém les tasques del Orfeó, sinó que’ls forasters, potser més impregnats del ambient musical y artístich que’s respira en altres terres més europees que la nostra, apreciant també ab ton son valer á la llorejada institució catalana que tan va celebrar la bonica y riallera vila de Sitjes lo diumenge dia 4 del corrent, fan grans elogis de aquesta societat choral y li dedican frasses d’encoratjament y afalagadores felicitacions.
A Sitges se’n recordarán molt temps de aquella festa, perque, com per tot allá hont va l’Orfeó, se li va fer una rebuda entusiasta, en la que hi prengué part tot lo poble, uns recorrent junt ab l’Orfeó los nets carrers de la vila, altres des dels balcons y terrats saludant á la senyera y als individuos que forman lo chor, particularment á la secció de senyoretes que dava bo de véurer ab ses blanques mantellines crehuant per los carrers de la blanca y assoleyada Sitjes.
D’aquella festa ne doném un recort als postres llegidors al reproducir lo balcó de la patriótica Agruapació catalanista de aquella vila, curullat de boniques sitjetanes, si guapes sempre, más en aquells instants en que’ls seus cors glatían per la patria; que les noyes catalanes son més maques quant més catalanes son.

La Ilustració Llevantina : Revista artistich-literaria de Catalunya, Valencia, Balears y Rosselló, 16.VIII.1901, n. 20, p. 234 i 243

ELS MOLINS

2010-11-09T19:26:00.011+01:00

Ara que s'acosta el temps fred i melangiós de la tardor i coincidint amb una sèrie d'articles publicats pels mesos de novembre i desembre de 1919 amb l'encapçalament intitulat Croquis sitgetans, recupero aquests articles d'Emerencià Roig i Raventós, que contenen cert punt de melangia i nostàlgia, d'aquells records que posteriorment li serviren per fer el Sitges dels nostres avis, llibre tan indispensable per a la histografia sitgetana.

Voltats de garrofers, els molins, reposen al damunt d’un pedruscall brodat de farigoles i romanins. Miran al mar, blanquinosos, isolats i amb posat trist; senten enyorança de temps endarrerits, en que les moles voltaven molent el blat d'or que els hi abocaven a carretades... i del temps en que hi vivia un moliner, que tant els estimava, donant-els'hi vida, emblanquinant-los perque sempre fessin força goig ... Llavorç, que les devanadores, com sagetes de rellotje coratjoses, tallaven el vent, i que tant bé els hi esqueien voltant enfilades a dalt de tot...

D’aquells típics molins sols ne resta una torra com a recort... Al seu dedins, hi regna una quietut de tomba corprenedora... Sols una claror baixada del cel, amb posat d'encantament, omple el seu interior, que està plè de pedres, que fan venir a la imaginació la idea de qualque lluita titànica que avui sembla envoltada de misteri...
Dels molins, cada any, quan s’acosta el mes de les flores, els falciots volten al seu damunt, xisclant, com una corona vivent... Les aurenetes negres, de pit blanc, cerquen lloc per a fer-hi son niu. Xarrotejant, van i venen, omplint de joia aquell lloc on hi nien... Pares i fills, en venint la tardor, emigren, duent-se un bon recort, i acomiadant-se els hi endrecen una paraula de consol. L’any vinent tornarem a fer-vos companyia.
I ve la tardor. Les plantes que creixen en son interior, el molí les mira, com un alè de vida, com una mena d'anima que li dona caliu i cor per a l’hivern, rublert d’asprors i esmortiments...

EMERENCIÀ ROIG. Croquis sitgetans IV. El Eco de Sitges, 1 de novembre de 1919

TARDOR

2010-10-31T21:06:00.006+01:00

La tardor té quelcom de certa malura que es desprèn de les entranyes de la terra... Els seus efectes s’escampen per tot el que al seu damunt reposa... Tot enfilant el camí del Vinyet, per tot s’hi veu un posat xacrós, amarat de tristesa i enyorament, i que sembla demanar, en silenci, un consol, un guariment de les que n’està mancat... Les fulles dels arbres es desprenen mudes, i s'ageuen en el sol, esgarriades, mateix que els estels del firmament... Els ceps, orfes de vestits de verdor, semblen rengleres de corcaces fantàstiques, aturades de sobte en llurs estremituts agòniques... Els catúfols d’una cinia desfilen (...) amarats de monotonia, mateix que les hores es descabdellen en aquella tarda de posat entristit.
El Santuari del Vinyet, blanc com una gavina, reposa en mig de la solitud. En aquell ambient grandiós, els arbres i els ceps despullats se’ls goiten amb posat d’adoració i reculliment. Aquell temple que ressalta en la penombra com un pensament lluminós, que creua la nostra pensa, ens dona coratge... És una esperança vivificant de santedats augustes...
Passa un carro tirat per dos animals. El crec crec seguit de les soixes de les rodes, en topar amb les clavies, és interrompert pel soroll dels picarols dels animals que es mouen, i a cada capbuçada fan brandar les orelles mústegues de cançament... Entristits i resignats, avancen en aquell calvari del treball.
Dins del carro, un minyonaç sapat, que vessa vida, per trèure’s l’ensopiment de la tristor qu el volta, refila una cançó que no sent, perque el soroll del carro l’ofega, però que dintre del seu cor és clara, plena d’encís i armonies. El carro s’allunya. Les remors es fonen. Un revolt de la carretera el draga i la solitut i tristesa regnen altra volta infinites.

EMERENCIÀ ROIG. Croquis sitgetans, III. El Eco de Sitges, 26 d’octubre de 1919

LA MALVASIA

2010-10-16T18:18:00.004+02:00

Sobre la Malvasia de Sitges trobem diversos estudis, monografies i articles on es contemplen els seus diferents aspectes. Es troba ben documentat tot alló referent a la devallada que tingué la Malvasia al llarg del segle XIX, com explica Roland Sierra en un estudi publicat als Dossiers Agraris ICEA, tot i la seva exportació a les colònies ultramarines, el conreu de la malvasia continuà el lent declivi iniciat al final de la centúria anterior. En el treball de Lluís de Dalmau, terratinent i productor, donava la culpa d’aquest declivi al maléfico oidíum i als capricis de la moda, que havien potenciat altres vins en detriment de la malvasia. Presentem un breu extracte d’aquest interessant treball de Lluís de Dalmau, presentat en el Primer Certamen Científic Literari de Sitges, celebrat l’any 1886.

HISTORIA Y CULTIVO DE LA MALVASÍA EN LA VILLA DE SITGES
La rica vid Malvasía que con tanto vigor y lozanía se desarrolla en nuestro rico suelo cual si fuese su tierra natal, tiene en su historia bastante de curioso notable que hace que nos interese su descripción, tanto más, cuanto que siempre se la ha prodigado en nuestro fértil suelo un cariño especial por parle de los viticultores que la cultivan con esmero é interés para obtener de ella el rico licor que siempre ha sido apreciado y obtuvo en otro tiempo el pomposo renombre de Rey de los Vinos. (…) En nuestra pequeña villa, había en otros tiempos una verdadera afición al cultivo de la Malvasía, debido á que el rico licor era en todas partes muy apreciado y grande su exportación, pero desde que el maléfico Oidium destrozó casi por completo la rica planta, y la moda con sus caprichos deja en olvido el suave licor, su cultivo ha menguado mucho en nuestro suelo, y en nuestros días ha caído tan en desuso el rico néctar que muchos propietarios han abandonada su cultivo ó disminuido el número de jornales de este viñedo. En efecto, según datos, se cultivaban en Sitges hacia los años 1740 más de 80 jornales de Malvasía, que produciendo por jornal, como término medio, tres cargas escasas representaban próximamente 240 cargas, que vendidas á 100 duros la carga, daba un capital de 24.000 duros. En el año 1844 ya había menguado la afición al cultivo de la Malvasía, pues solo se cultivaban unos 40 jornales; desde esta época fue desapareciendo la Malvasía del término de Sitges hasta que en 1854 fueron invadidos nuestros viñedos por el Oidium que atacó fuertemente á la Malvasía, de manera, que en 1857 y 1858 eran raras las cepas de Malvasía que se cultivaban, alcanzando el rico licor un precio fabuloso, pues se vendió a 200 y 260 duros la carga. Después que se encontró el remedio para combatir el hongo microscópico, los viñedos de Malvasía se han ido reconstruyendo pero no con la afición de antes debido la falta de pedidos; ya que la moda había introducido otros licores, de modo que hoy solo se cultivan en nuestro término unos 27 jornales de tan rica planta, que producen escasamente 61 cargas del precioso licor de los que escasamente se expende la quinta parte. ¡Qué contraste con los tiempos pasados!.. (…) El rico vino Malvasía, á pesar del injusto olvido en que hoy se tiene y de la competencia que le hacen otros vinos hoy de moda. no se da por vencido, sino que acoge con gusto los progresos de la ciencia moderna, se purifica, haciéndose hermoso y transparente y se muestra con galantería en los certámenes nacionales y extranjeros para obtener como siempre el premio de perfección y demostrar, así, que está dispuesto á lidiar con sus enemigos, presentándoles como escudo de defensa el noble y distinguido premio que siempre ha alcanzado honrosamente. En efecto, la rica Malvasía de Sitges ha concurrido en los diferentes certámenes agrícolas e industriales que se han verificado en ambos continentes, figurando entre ellos las diferentes exposiciones regionales que se han verificado en Barcelona, la exposición internacional de Filadelfia en el año 1876; la exposición nacional vinícola de Madrid en el año 1877; la internacional de París del año 1878; la de Boston de 1883, la de Viena 1873; en las exposiciones de Matanzas, Burdeos, Villanueva y Geltrú y otras muchas, siendo la Malvasía elaborada por nuestro dignísimo compatriota y práctico agricultor Excmo. Sr. D. José B.ª Puig de Galup la que ha obtenido las grandes recompensas por su buena y perfeccionada elaboración.
En nuestra villa de Sitges fue tanta la prosperidad de la Malvasía en épocas pasadas, que nuestra rada se hallaba siempre cuajada de buques que la trasportaba á lejanas tierras, siendo Inglaterra y Alemania las que más las consumían; pero no solo era trasportada al extranjero, sino que en gran parte era consumida en nuestra patria y en América, de modo que, para atender á tanto consumo, se cultivaba la rica planta en gran parte de nuestro valle.

Lluís de Dalmau

CAPVESPRE A "LA PUNTA"

2010-10-01T12:44:00.004+02:00

Darrera d’un mar de color d'argent, llis i amb posat de repòs, acaba de pòndre's el sol... L'astre amagat escampa una claror rogenca que s’extent pel firmament, entonant de vermell una seguida de núvols baixos, i festonejant els que estàn més enlairats... La claror s’apaga lentament... Els núvols, fins a les hores candents, perden llur roentor, tornant-se cada volta més foscos, que amb la trasparencia del cel on estan, semblen una seguida d’esculls sospesos en la immensitat.
En els darrers sospirs del jorn que fineix, quan les tenebres s'extenen per arreu enfosquint els tons encisadors del sol darrera la blancor somorta de les cases, mig amagades per les palmeres del passeig, s'enlaira una glopada de fum del cim d'una xemeneia d'una fàbrica, que puja silenciosa fins perdre’s i confondre’s amb els núvols sospesos al seu damunt.
El silenci corprenedor que tot ho omple, és trencat de sobte pel corn de la fàbrica, que després de xiular una estona, fineix agònic i regna altre cop la quietud... Una quietud amarada d’èxtasi...
Ací, allà, al passeig, a les cases, neixen llumets que ressalten vivament en la foscor; i reflexant-se en el mar encalmat, llurs imatges semblen talment una corrúa d'anguiles lluminoses plenes de neguit com si, tenint desitjos d'avançar vers la platja, quelcom misteriós les aturés...
Un llagut amb la vela hissada i defallida, passa davant de l'espigó, avançant mandrosament al compàs d’unes estropades llargues interrompertes per un petit repòs... Desfila, com una visió fantàstica, i s’atansa a la platja... Mentre atraca, se sent el grinyolleix trist dels bussells en arriar la vela... i més endavant, un altre també trist i llastimós, del palanquí que la treu al damunt de la platja fosca i humida, on les petites onades no es desfan, ni fan la més petita remor...

EMERENCIÀ ROIG. Croquis sitgetans I. El Eco de Sitges, 12.X.1919

LES TROBADES DE GEGANTS A LES FESTES DE LA MERCÈ

2010-09-14T12:28:00.007+02:00

En declinar l'estiu i a l'endemà de la celebració de Santa Tecla, tenen lloc a Barcelona les populars festes de la Mercè en honor a la seva patrona, cada 24 de setembre. Una celebració que durant molts anys ha tingut els seus alts i baixos, en alguna ocasió considerada com la Festa Major de Catalunya, per l’alta participació de balls populars i entremesos de diferents poblacions d’arreu del país.

Va ser l’any 1902 que tindria lloc la primera trobada de gegants de tot Catalunya i que va estar impulsada pel Centre Excursionista de Catalunya, entre altres entitats de la ciutat i que, un grup d’intel·lectuals, entre els que hi destacaven Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch i Miquel Utrillo va voler donar un nou aire singular a les festes que en anys posteriors, no tinguren continuïtat degut a, entre altres motius, les condicions climatològiques i també per crispacions polítiques del moment. Amb tot, ja aquell any hi participen els nostres gegants, guanyant una medalla d’argent i un diploma d’honor per la seva indumentària. És curiós que els gegants del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar, que estan trets del mateix motlle que els de Sitges, guanyessin una medalla d’or.

A partir de l’any 1951, el llavors alcalde de Barcelona, Antoni Maria Simarro recuperà la festa tot i les condicions precàries, donant-li un caire festiu i popular i que comptà durant alguns d’anys amb la participació de nombrosos balls populars de Sitges, així com de tants altres de diferents poblacions catalanes.

És molt probable que sortissin molts més anys, però el que podem assegurar és que en els anys 1952, 1956, 1960, 1961^¹, 1975 i 1986, les Festes de la Mercè compten, no només amb la presencia dels gegants, sinó que tots els balls que sortien per la Festa Major per aquells anys. Així doncs ens trobem que també hi participa el drac, els nans, el ball de bastons, el ball de cercolets, el ball de pastorets, el ball de diables i la Moixiganga. Aquesta participació coincideix també amb la dels balls d’altres ciutats i viles, realitzant-se d’aquesta manera, una bona mostra dels elements festius i del folklore català.

El fet de participar tant en aquestes festes de Barcelona també és degut a que per la Santa Tecla dels anys cinquanta i seixanta no era com ara. De fet, ni tant sols era un dia festiu i si bé, durant molts anys, es celebrava l’ofici com a acte central i a la tarda amb la Processó, un cop acabada aquesta, ja es tenia en compte que a l’endemà es faria el viatge cap a la capital perquè al matí els gegants i els balls estiguessin a punt per al cercavila que es feia pels principals carrers i rambles de Barcelona.

A partir de l’any 1985, les trobades de gegants van anar a càrrec de la Coordinadora de Geganters de Barcelona i el 1986 va ser el darrer any que els gegants de Sitges hi participen.

1 (…) los de Sitges, que han enviado una numerosa representación compuesta de gigantes, cabezudos, “ball de bastons”, “pastorets”, “cercolets”, el dragón con su corte de diablos y el sonar de sus fuegos de artificio y la “moixiganga” a La Vanguardia, 26.IX.1961, p. 20

Els gegants, drac i ball de diables de Sitges a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. 1956

SOBRE ELS GEGANTS VELLS

2010-09-10T19:42:00.005+02:00

Es molt agradable el record de velles costums dels pobles perquè ens transporten an aquella infància i pubertat plenes de les primeres il·lusions.
Quan nois, era impossible fer estudi el Dissabte de Corpus. Els Gegants sortien de la “Fragata”, lloc avui transformat i propietat dels successors del estimat Dr. Robert, al peu de la Muralla dels primers temps. Dit local, que l’Ajuntament havia destinat per vestir els “grans personatges”, era al darrera mateix de la Casa de la Vila, que fa més de cent anys era al carrer Major, on avui hi ha una nova Tocineria. Allà es congregava tota la canalla menuda i més gran, per veure’ls sortir i fer el xivarri i alegria de tant festives diades.

Bartomeu Carbonell

Sitges Costums velles, I. La Punta, 14 de març de 1926

DRAC DE VILAFRANCA VS DRAC DE SITGES

2010-07-27T11:56:00.016+02:00

Sortida d'ofici. Festa Major de 1890, amb el nou mercat acabat d'inaugurar, els gegants moros, el drac de Vilafranca del Penedès i demès balls populars.

Curiositats de Festa Major....

Per la matinal de la Festa Major de Sitges de 1877, trobem que és convidat a participar-hi el Drac de Vilafranca. No és estrany que per aquells temps en que les festes populars començaven a organitzar-se, es demanès la col·laboració i participació de balls populars d'altres poblacions veïnes per tal de completar un xic el programa de la Festa Major. Aquell any 1877 però, va tenir lloc una discussió per temes musicals entre partidaris de les diferents bandes musicals.

El que succeí va ser la preparació de dues cercaviles parel·leles, dues matinals, organitzades per cadascuna de les agrupacions. El Drac de Vilafranca del Penedès va participar en la del Retiro, que va preparar una festa a l’alçada de l’oficial, on, entre d’altres balls, hi anava la Mulassa de Vilanova.

Anys més tard, per la Festa Major de 1890 el drac vilafranquí va tornar a Sitges, i en la premsa llegim que va ser pagat per les mateixes persones que el transportaren, sense subvenció municipal.

Si bien era cosa resuelta que el Drach de Villafranca del Panadés contribuyera este año á las diversiones profanas de estos días, disistióse después de hacer semejante gasto, pero á última hora los encargados de su trasporte han resuelto forme parte del bullicio popular, pero sin subvención alguna y por su cuenta y riesgo. Lo celebramos. El Eco de Sitges, 24.VIII.1890

Sobre la història del drac de Sitges, no cal explicar més, ja sabem que fou construït i inaugurat l'any 1922 i que es va organitzar una bona presentació a la platja, tal i com es va reproduïr en el seu 75è aniversari, arribant per barca i esdevenint una gran diada per la història de la Festa Major de Sitges. "La otra sorpresa de dotar a Sitges de su mascota, denominándola Fera foguera, consiste en un mónstruo, ideado por el artista señor Ferré Pino y construído en la carpintería del señor Forment, equivalente al célebre Drach, arrojando surtidores de fuego por sus fauces. Para rodear de misterio el acto, esperóse se extinguieran las bengalas de artificio para desembarcar en La Punta dicho artefacto, siendo recibido por Jigantes, enanos, danzas y músicas, extinguiéndose seguidamente la inusitada animación de la tradicional verbena en la expléndida Ribera.

Festa Major de Sitges c. 1922

ELS GEGANTS D'EN QUEROL

2010-07-22T13:45:00.023+02:00

Enguany farà tot just cent anys, per la Festa Major de 1910, coincidint amb la benedicció i col·locació de la primera pedra del nou hospital, d'una iniciativa popular de recuperar els antics gegants moros. Es va tenir la idea, desprès d'anys de cert descuit i abandó, de fer una bona restauració als antics gegants moros o també anomenats "dels germans Querol". Pel que llegim, segons es després de la premsa sitgetana del moment, el que fou alcalde de Sitges, D. Pere Carbonell Mestre y el Sr. Síndich D. Joseph Parera han practicat algunes visites a distingides families de nostra Vila al objecte de recabar fondos pera confeccionar uns vestits nous pera els Gegants-Vells, en vista de que resulten inservibles els Gegants-nous. El fet que s'esmenti que els Gegants-nous resultessin inservibles, devia ser pel pes elevat que en aquella època tenien i que arrossegaven des del primer dia de la seva innauguració, per Festa Major de 1897. Recordem que la seva inauguració també va ser criticada, doncs els vilatans encara n'estaven dels seus gegants antics. Així doncs, desprès d'alguns anys sense fer masses sortides festives, els gegants antics aparegueren amb nous trajos. No cal dir que la idea va ser aplaudidíssima i quan les autoritats hi posaren fil i agulla, desseguida es va trobar el fons necessari per a portar-ho a terme. "Entre varios compatricios, aceptando la iniciativa del concejal señor Ferrer, se ha adoptado el propósito de reformar los antiguos Jigantes municipales, habiéndose iniciado al efecto una suscripción con objeto de que salgan de nuevo en la próxima Fiesta Mayor, mereciendo el desinterés de algunos industriales que se han ofrecido voluntariamente para los trabajos de su correspondiente industria. Un sentimiento de respeto á los antiguos recuerdos explica que se haya preferido el arregló de los Jigantes tradicionales que para una parte del vecindario tienen mayores atractivos."

Com ha restat dit, semblava que de cop, hi hagués un interés col·lectiu per fer de la recuperació dels gegants vells una realitat. Aquell any doncs, com ha restat dit, estrenen vestuari, i estrenen canvi d'imatge i com deien les cròniques, es presentaren per la Festa Major consciensosdament restaurats y abillats uns luxosos trajos, isitl moresch, nous de trinca tot i que en les cròniques dels dies posteriors, s'observen certs comentaris crítics i llegim que la primera preocupación del vecindario fue la salida de los antiguos Jigantes con su nueva indumentaria, produciendo en general muy buen efecto la vestimenta árabe de nuestro Jigante, cuyas tez de un moreno subido, facciones poco recomendables y barbas nada sedosas, contribuyeron al efecto estético del personaje. No podemos dedicar igual aplauso á la Jiganta, de pésimas facciones, de vestimenta poco apropiada y de corte sin donaire. (Eco, 28 .VIII.1910). I poca cosa més... el que si se sap és que l'any 1912 aquests gegants moros fan la seva darrera sortida, que coincideix amb la inauguració del nou hospital, i del què va ser d'aquests gegants encara avui és una incògnita.

Il·lustració dels gegants, un any desprès de la seva darrera sortida per Festa Major.

Baluard de Sitges 9.XI.1913.

SANTUARI DEL VINYET (i III)

2010-07-20T19:38:00.006+02:00

En las calamidades públicas, la población ha acudido a la Virgen del Vinyet, cuya sagrada Imagen ha sido trasladada varias veces a nuestra parroquial Iglesia, siendo una de estas en 1854, cuando el terrible cólera morbo había invadido la capital de la provincia, sobre cuyo acontecimiento el autor de estas líneas imprimió un opúsculo, escrito en verso, refiriendo la aparición del cólera y sus víctimas, consignando la diferencia con las ocurridas en Villanueva y Geltrú, tan cercana vecina, describiendo la traslación de la santa Imagen a la Parroquia y de esta a su Santuario. En dicha traslación y en otras semejantes, desplegó su genio el Rdo. D. Juan Llopis, entusiasta capellán custodio del Vinyet, llegando a rayar a profano el modo de llevar la Imagen en carro triunfal, tirado por niños vestidos a lo morisco y niñas con traje de ninfas más que otra cosa, todo esto se efectuó sin mala intención, ante el afán de tributar cultos de amor y agradecimiento a la Santísima Virgen María. También tuvo lugar lo que está prohibido, de llevar la santa Imagen bajo palio en estas procesiones, escudándose en la costumbre y práctica, por más que la Sagrada Congregación tenga decretado que no se debe hacer. (22 de Agosto de 1744).
Muy parecida a esta fue la traslación de la Virgen del Vinyet en 1871, después de la fiebre amarilla en Barcelona. La fiesta del Vinyet se celebra el 5 de Agosto, cuyo día guardan los vecinos de Sitges como festivo. En la vigilia, en el Santuario, se cantan con música solemnes Completas, luciendo hermosa iluminación y terminadas se dispara una torre de fuegos artificiales, que de algunos años a esta parte ha ido en aumento, a cuyo festejo acude gran gentío, teniendo lugar también los llamados balls populars. A las nueve y media de la mañana del día de la fiesta, sale de la Parroquia la procesión, a la que antes asistía el Cuerpo Municipal y el pueblo, mas en la actualidad ni pueblo ni señores concejales, pasando al Santuario en carruajes. El solemne Oficio se celebra cantado con música y con panegírico confiado a un orador de fama.
Por la tarde, se canta también con música el santo Rosario y se comienza la Novena, que sigue los demás días con canto al órgano, celebrándose cada día Oficio solemne, recogido de los devotos en el decurso del año.
Además de la procesión del día de la fiesta principal, se acude también en procesión el día de San Matías, San José, segunda fiesta de Pascua en la que se hace la bendición al término y por Santo Tomás, en cuales días se celebra en el Santuario la Misa Mayor, pronunciando el sermón el predicador de la Cuaresma.
Antiguamente se predicaban en el Vinyet los cuatro primeros sermones de los domingos de Cuaresma, en memoria de lo cual, en la actualidad, se coloca una imagen de Ntra. Sra. del Vinyet en el altar mayor de la Parroquia y se cantan sus gozos y se pasa la bandeja a recoger limosnas a favor del Santuario en dichos cuatro primeros domingos de Cuaresma. Sobre el hallazgo de la santa Imagen del Vinyet existe una composición dramática, escrita en catalán, que se ha puesto en escena alguna vez y se ha ejecutado por las calles en la vigilia y día de la fiesta del Vinyet.

FÉLIX CLARA CARBONELL, PBRO.

SANTUARI DEL VINYET (II)

2010-07-20T19:27:00.010+02:00

La santa Imagen de Ntra. Sra. del Vinyet vista sin los vestidos que la cubren, es de una Señora sentada sobre un sillón sin respaldo, encima de una peana de dos gradas; sobre su rodilla izquierda tiene sentado el divino Niño, vestido y calzado, sosteniendo un globo en su mano izquierda y alza su derecha en ademán de bendecir, teniéndole la Santísima Virgen su mano izquierda sobre su hombro y adelantando la diestra, o sea, su brazo sin mano, que, según la tradición, se la cortó el referido moro de un golpe de azada, al encontrarla mientras cavaba viña donde se levantó el Santuario. Los colores de que está pintada la santa Imagen son muy vivos y barnizados; la túnica, de púrpura con flores de oro y plata de concha, manto azul con aforro de color de sábano; el vestido del Niño, blanco algo tocado de azul, con rosas lanzadas v los vivos colores de los vestídos son de oro sin bruñir; el sillón es de color de nogal y la peana figura estar cubierta de una alfombra de color purpúreo y amarillo, floreado de raítas delicadas.
Las caras son de un color de castaña subido, que nos parece ser artificial, pues no es el que suele verse en las tallas que hayan estado enterradas, cuyo color de carne blanco se vuelve castaño. La santa Imagen del Vinyet mide 35 centímetros de alto, apareciendo mucho mayor con sus vestidos, sobre su dosel y bajo su peana de nubes doradas, entre las cepas con uvas y pámpanos. Respecto al hallazgo de esta santa Imagen, la tradición dice que el amo de la casa Milá dels Ferrers, finca que perteneció a D. Juan Manuel Bofill, sobrino de D. Juan Pintó, que compró dicha casa y terreno lindante con la carretera de Vilafranca, a poca distancia de nuestra villa.
Dicho amo, pues, envió a trabajar en la viña, donde existe el Santuario, a un esclavo moro, llamado Eli y cavando en la viña, desenterró la santa Imagen; pensando era un juguete de algún niño, la destino para jugar un niño de su amo. Al entregarla al pequeñuelo, el moro se quedó confuso, pues no halló en su cesta la imagen. El día siguiente, acudió de nuevo a trabajar en la misma viña, y con sorpresa encontró la idéntica Imagen, que metió en un saco y asegurándose bien de no que saliere. Muy contento, el moro pasó a poner en manos del niño de su amo la preciosa Nina hallada, pero, más confuso, todavía, se halló sin ella. Dio sus explicaciones y se defendió de las objeciones que le hicieron. Por último, los dueños de casa Milá resolvieron trasladarse a la referida viña y en ella hallaron la santa Imagen entre resplandores. Según la tradición, el hallazgo fue el medio de la conversión al Cristianismo del moro Eli. Este sagrado objeto ha sido siempre un instrumento de mil gracias celestiales, siendo un memorial para los hijos de Sitges, avivando su fe y devoción y acudiendo en sus necesidades a la Reina del cielo.
Los marineros en las tormentas del mar, los enfermos en sus dolencias, los atribulados en sus agobios, todos acudan con fervor a la Santísima Virgen del Vinyet, y sin duda alguna que la Madre de Dios, invocada en su santa Imagen, ha sido, en el transcurso de los siglos, la salvación de sus devotos, prueba de ello son los múltiples exvotos colgados en el Santuario, como se veían antes de pintarse y como lo indican algunos veleros en miniatura y dádivas en joyas y vestidos, así como en innumerables funciones en acción de gracias.

Continuarà...

SANTUARI DEL VINYET (I)

2010-07-19T10:29:00.020+02:00

El següent escrit és un capítol extret d'una sèrie d'escrits que, sobre coses i fets de Sitges, va deixar escrit el sitgetà Mn. Fèlix Clarà i Carbonell, on destaquen diferents descripcions de l'estat en que es trobava el Santuari de Vinyet a les darreries del segle XIX.

A unos veinte minutos de la villa, hacia occidente, entre hermosos viñedos, cortados por el mar, se presenta el Santuario de Nuestra Señora, bajo el título del Vinyet. El aspecto de este Santuario era muy sencillo, hasta que, en 1847, se le adornó su frontis con cuatro columnas y cornisa, toscano todo, en su puerta principal y formándole un frontispicio por remate.
Su interior es muy hermoso, recientemente pintado y dorado, habiéndosele formado unos pilastres con sus capiteles corintios, entre los pilastres y arcos de las naves y capillas laterales. Tiene de largo 130 palmos y 60 de ancho.
En la puerta lateral, de construcción diferente del edificio, se ve la cifra 1552, lo que nos hace pensar sería la época del hallazgo de la santa Imagen, [1] que allí fué primeramente colocada en muy pequeña capilla, hasta que se edificó el templo actual, comenzado en 1727 y terminado en 1733.
El retablo mayor, de orden corintio y el camarín, con su airoso buen grupo de las figuras del ángel que muestra la Imagen hallada, la del esclavo moro que la halló, la peña de nubes sobre la que descansa y el dosel sostenido por dos cepas que la cobija, son del año 1816 a esta parte: hecho y dorado a diligencias de su infatigable capellán, el Rdo. D. Juan Llopis y Pi, nacido en esta villa el 2 de Septiembre de 1790 el cual ha llevado a mayor esplendor y solidez del edificio, construcción del órgano, pintado y dorado de su caja y de todo el Santuario; la adquisición de un rico terno para lucimiento de la fiesta y su octava, impetrando facultad de celebrar Misa solemne de la Santísima Virgen en toda dicha octava, con indulgencia Plenaria en favor de los que visiten el Santuario, confesados y recibida la santa Comunión.
El grupo que acompaña la santa Imagen, es obra del D. Tomás Padró; las imágenes de San Joaquín y de Santa Ana, del retablo, son obra de su hijo D. Ramón, y fueron costeadas por D. Joaquín Mestre. Los retablos laterales, de estilo barroco, son poco buenos en escultura; y algo buenos los cuadros de San Pelegrín, San Cayetano, San Andrés y San Avelino, cuya talla es la mejor de dicho barroco. Se tienen por dignos de conservar los pintados del altar antiguo y los de las imágenes de San Bartolomé y Santa Tecla que, a nuestro parecer, sería mejor guardarlos en un museo, por su antigüedad y estilo de su época.

Continuarà...

[1] Hay quien la pone en 1329. Se halla una tumba de 1659.

L'ANTIC HOSPITAL

2010-07-08T19:39:00.005+02:00

Enguany se celebren els 100 anys de la compra que inicià el nord-americà Charles Deering del que és el ara el Palau Maricel i que en aquella època eren un conjunt d'edificacions, la majoria d'elles, cases de pescadors, l'anomenat popularment barri de Sant Joan i d'un edifici singular i històric com era l'antic Hospital de Sant Joan. Aquesta compra beneficià el poble de Sitges de tal manera que, a part de deixar construït uns edificis i recintes museístics de primer ordre, també va resultar una realitat la construcció d'un nou hospital, ubicat als afores i que constituïa una evident millora d'instal·lacions i equipaments sanitaris. Fins aleshores, no cal dir-ho, l'hospital arran de mar, oferia les mancances i deficiències de ser un edifici antic sense massa possibilitats de millores.

COSTUMS PERDUDES

Ha desaparescut l'antich hospital y iglesia de Sant Joan Bautista. El prop vinent divendres, festivitat de Sant Joan, ja no tindrà lloch enguany la festa patronal de nostra iglesia de Sant Joan, la més antigua de la vila, de la que tants recorts d'infantesa ne guardem quants haviem concorregut a les poètiques funcions del mes de Maig, que'n temps del inolvidable Pare Joan s'hi celebraven a cárrech de les Rdes. Mares de la Inmaculada Concepció, prenenthi part les alumnes del Cólegi, quin edifici, adossat al hospital ab fatxada en el baluart de Santa Catalina, costejá generosament el bon patrici D. Agustí Milà y Ballester. Dites religioses n'hi celebraven també solemnement la festa de la Puríssima Concepció de Maria, la patética novena á Jesús Nazareno, les funcions de Semana Santa ab el bonich Monument radiant de llum. També s'hi celebrava anys enrera, entre altres piadoses funcions, la festa de la Mare de Deu de la Mercè en son propi altar.

La igleslia de Sant Joan sembla qu'existía avans de l'any 1326, segons se desprèn de la última voluntat de D. Bernard de Fonollar, Senyor de Sitges, disposant en aquesta data son enterrament en dita iglesia.
Aquest temple sembla sofrí algunes transformacions, conservantse solsament les antigues arcades que'ns indiquen son primitiu estil arquitectónich. L'altar maior era molt sencill, pintat sobre llens ab la imatge escultural del Patró Sant Joan dins de una capelleta ab altres dos Sants a cada part. (…) Aquest hospital al cuidado de les Religioses de la Inmaculada Concepció, ha sofert algunes modificacions en diferents èpoques y mercés als llegats de bons patricis se'l dotà de més comoditats y de major número de celdes, per resultar insuficients els primitius departaments per albergar els malalts de la vila. Del nostre temps recordem una reforma portada a cap quan l'administració de D. Mariano Carbonell Mestre y una altre de D. Agustí Milà Ballester; aixis com la construcció de la Sala Antun ez, situada en el segon pis y destinada exclusivament a les enfermetats infeccioses, costejant dites obres l'Excm. Sr. D. Liuís Antúnez, essent digníssim Governador civil de Barcelona en l'any 1887. (…) Com dihém al principi, la iglesia y hospital de Sant Joan Bautista tanca ses portes el dia 9 de Juny de 1910, celebranthi el día avans l'última Missa el Beneficiat Rvnt. D. Joseph Figuls, passant el vell edifici a ser propietat del súbdit americà Mr. Carles Deerinc; y fins que's pugui inaugurar el nou hospital que, ab el mateix nom, se projecte construir en els terrenos coneguts per La Pedrera, qu'eran propietat de D. Sebastià Sans y Bori, s'ha habilitat l'espayosa casa número 30 del carrer Major, ab fatxada també en el carrer de Àngel Vidal, ahont s'han albergat interinament els malats y assilats existents en l'hospital de Sant Joan, quina desaparició en el vell casal aixecat demunt del rocam que n'acaricia les ones del Mediterrá, resulta un succés de gran importancia pera continuarlo en la historia de Sitges.

RELÓS. El Eco de Sitges, 19 juny 1910

SITGES LA BLANCA (i III)

2010-06-25T19:15:00.006+02:00

Acabament ...

Pero el Cau ferrat no es solamente un museo, no es solamente un palacio, no es solamente un alcázar.. Es algo más que todo esto: ha tomado los vuelos de un instituto y las proporciones de un templo. Los entusiastas de Rusiñol, los impresionistas, los modernistas, los decadentistas, los que en Cataluña obedecen á esa especie de movimiento febril que se ha apoderado de cierta juventud, sin atender á que todo consiste en dar forma nueva á una idea antigua, consideran el Cau ferrat como el santuario del modernismo, y á el acuden en procesión y romería. De vez en cuando se ilumina el templo, y se celebra en él.
A la vista tengo el elegante y bien impreso volumen que colecciona los trabajos leídos en la Fiesta modernista del Cau ferrat (tercer año), certamen literario que se efectuó el 4 de Noviembre de 1894.

Leyéronse obras de Guillermo A. Tell (una poesia titulada Vida), de J. María Jordá (El pueblo muerto, en prosa), de José Aladern (El canto del minero), de Ramón Casellas Dou (La Damisela santa, en prosa), de Manuel Rocamora (El miedo, en verso), de José Puig y Cadafalch (El puente viejo y el puente nuevo, prosa), de Juan Richepín (Mediterráneas, verso) de José Pin y Soler (La matanza del cerdo, prosa), de Pompeyo Gener (Macabra vital, verso), de Narciso Oller (Un jugador, prosa), de Juan Maragall (Estrofas decadentistas, verso), de Dionisio Puig (Un átomo, prosa), de Federico Rahola (Amores macabros, verso), de José Ixart (La cámara blanca, prosa) y de M. Font y Torné (Cronología parada, prosa).

Excepto las Mediterráneas de Richepín, que están en verso francés, todos los demás trabajos se hallan escritos en catalán y publicados con esa trastornadora ortografía nueva de los modernistas catalanes que tanto daño hace al gallardo y

rico lenguaje catalán, llamado por Cervantes dulce lengua y por Víctor Hugo vivo y luminoso idioma.

Después de la lectura de estos trabajos, todos notables y algunos de ellos superiores en sentimientos, originalidad, color y vida, hubo de subir al púlpito Santiago Rusiñol, el maestro y el Papa, y, celebrando su gran pontifical, que no era para menos el acto, expuso y definió el dogma en un brillante discurso catalán; porque el saber que Rusiñol, así cautiva con el pincel como atrae con la pluma, siendo tan diestro, tan pensador y tan profundo en artes como lo es en letras.

Su discurso, que es muy bello, y dejará rastro, aparece sembrado de ideas originales, es de tonos vigorosos y cálidos, despide luz y tiene nervio, y, después de extenderse sobre el arte y sus ideales, desciende al Cau ferrat, y al asentar lo que es este instituto, define el dogma por medio de los siguientes párrafos, que traduzco al pie de la letra, pues que Rusiñol hizo esta vez su discurso en hermoso catalán, aun cuando sabe hacerlos también en castizo castellano.

Dicen así:

“Sólo hemos de pedir una gracia, amigos míos: que sea siempre nuestro Cau, un cau (es decir un cado, un nido) de ilusiones y de esperanzas, que sea refugio para los que sentimos frío en el corazón, sentadero para descanso del espíritu que llega enfermo del camino enlodado de esta tierra, ermita junto al mar, hospital de los heridos de indiferencia y posada de peregrinos de la Santa Poesía que aquí vengan á ver espacios, á respirar nubes y mares, y tormentas, y serenidades, á curarse de la enfermedad del ruido, á llenar sus pulmones de paz, para tornar luego con más aliento y volar hacia las selvas y malezas de la vida á continuar la Santa Lucha.

“Esto queremos; y queremos, al propio tiempo, que todos vosotros, los que sentís tictactear el corazón y lleváis ideas en el cerebro, dejéis de soñar bajo y alcéis vuestra voz, hasta ahora monologada ó ahogada por el mugir de las muchedumbres, y digáis á vuestro pueblo en voz muy alta que el reino del egoísmo ha terminado; que no se vive sólo de alimentar el pobre cuerpo; que la religión del arte hace falta á pobres y ricos; que el pueblo que no estima á sus poetas tiene que vivir sin cantos y sin colores, ciego de alma y de vista; que quien pasa por la tierra sin adorar la belleza, no es digno ni tiene derecho á recibir la luz del sol, á sentir los besos de la primavera, á gozar de los insomnios del amor, á manchar con baba de bestia innoble las hermosuras esplendentes de la gran Naturaleza.”

Así, así, textualmente. ¡Qué nos separa, pues á los idealistas de los modernistas! Si así se define el dogma nuevo, si es esto el impresionismo, si esto es el modernismo, entonces todo marcha por el buen camino, todos podemos entendernos, todos somos unos… et ego in Arcadia.

Entonces esto quiere decir, ó yo no sé leer, que en las esferas del arte y de la luz caben todos; que urge marchar en santa cruzada hacia las esferas donde reina el ideal, el ideal de la Belleza y de la Fe; que la inspiración debe ser el acicate de esta juventud que se agrupa al pie del estandarte comunero de los modernistas, el arte su luz, el genio su aliento, la fe su sostén y el ideal su esperanza y su fin.

Entonces esto quiere decir que hay que marchar á paso de ataque, en talle de conquista y con lumbre de fe hacia el palacio encantado de la Belleza, donde ésta gime cautiva y á quien los nuevos caballeros andantes del modernismo deben desencantar y poner á salvo, librándola de los follones y malandrines que la manchan con baba de bestia innoble.

Entonces esto quiere decir, por último, que hay que apiñarse en haz macedónica y en batallón sagrado para pasar por encima de la multitud ignara en demanda y busca del arquetipo; que no tiene derecho á bañarse en luz del sol quien pase por la tierra sin adorar la belleza; que es hora ya de que termine el reinado del egoísmo; que el individualismo, en el sentido que hoy le vemos extenderse y progresar, es un mal peligroso, propio solamente para ciegos de alma y de vista; y que hemos de volver, finalmente, á aquellos tiempos en que el arte no era personal ni utilitario, en el artista, con nombre ó sin él, desdeñando los trompeteos del vulgo y desconociendo los bombos del reclamo, sólo se cuidaba de perfeccionar su obra y de esmerarse en ella, ajeno á toda codicia de lucro, trabajando todos en el gran alcázar, sin más deseo que el de contribuir á elevar al cielo la aspiración unánime del siglo.

Si esto es, pues, el modernismo, si esto es el impresionismo, entonces yo, romántico é idealista de toda mi vida; yo, que voté contra la palabra modernismo con Castelar, con Pidal y con Madrazo, entonces, anche io, también yo, también yo soy cristiano: echadme á las fieras.

Casa Santa Teresa, en Villanueva y Geltrú, Agosto de 1895.

SITGES LA BLANCA (II)

2010-06-25T19:08:00.007+02:00

Esta es la población escogida por Santiago Rusiñol para establecer su Cau ferrat. ¡El Cau ferrat! Hay que hablar, hay que hablar de esta humorada, que ha tomado todos los aires y todos los vuelos de una institución. El Cau ferrat es un capricho que ha venido á erigirse hoy en templo suntuoso del modernismo.
Santiago Rusiñol, el pintor impresionista, reputado por su talento excepcional, por sus cuadros de mérito superior, y algo también por sus rasgos de originalidad y de caràcter, el artista noble, generoso y simpático, que ha sabido hacerse querer y admirar de todos, poseía una riquísima colección de hierros. Los fué recogiendo en sus viajes, y llegó á formar con ellos un Museo, pero un Museo de precio y de estima. Convertido Rusiñol en coleccionista de hierros, tiene hoy en este género un verdadero tesoro. En una de sus excursiones por Cataluña, se prendó de Sitges, y decidió hacerla depositaria de su artística ferramienta, recogida y alcanzada con la selección del inteligente, el celo del arqueólogo, la avaricia del anticuario y el ojo del artista.
Sitges es un pueblo alegre, que ríe y que canta; es una villa helena, anacreóntica, en que todo brilla y esplende: la luz en su cielo azul, el fósforo en su mar hirviente, las flores en sus jardines, la palma en sus arenas, el calor en sus espacios, la sensualidad en sus fiestas, e amor en sus mujeres y el arte en todo. Es la villa que Anacreonte hubo de ver en sueños al escribir sus odas inmortales. La malvasía y el moscatel de Sitges son vinos perfumados y dulcísimos que se parecen á estatuas griegas en lo de no conocer rivales. Así fué sin duda la ambrosía que Hebe escanciaba á los dioses del Olimpo. Y así debieran llamarse estos vinos, Anacreonte ó Píndaro, en vez de moscatel y malvasia.
¡Qué extraño, pues, que Rusiñol, con sus fantasías de artista, se enamorase de Sitges! (...) Rusiñol, como ya dije, es gran admirador del Greco…
En su Cau ferrat se presta culto á los dos Grecos citados, y pocos meses han transcurrido desde el día en que estos dos cuadros fueron paseados por todo Sitges en triunfo y procesión solemne. Varios artistas catalanes, entusiastas y compañeros de Rusiñol, algunos periodistas y poetas de Barcelona, escritores y letrados, altos y bajos, el Ayuntamiento de Sitges en corporación, el pueblo todo en discreto tumulto y manifestación respetuosa, como en talle de celebrar una gran fiesta cívica, fueron á la estación del ferrocarril para recibir los cuadros del Greco, y, solemne, ceremoniosamente, alzados los pendones, ardiendo en regocijo, sonando los clarines, prolongándose los vivas y los aplausos, los llevaron á depositar en el Cau ferrat. Así se honró en Sitges, por inspiración y cuidados de Rusiñol, la memoria de aquel artista que por nombre de familia se llamó Domenico Theotocópuli, y por nombre de arte y de batalla el Greco, á quien unos creyeron extravagante, otros visionario y muchos loco, pero á quien todos admiraron siempre por el vigor de su talento, reconociéndolo como verdadero iniciador de la pintura española y no pocos como el pontífice de la escuela de Velásquez. Podrá ser el Greco, aun hoy día, un enigma, pero fue un genio.
En ninguna parte del mundo obtuvo jamás el Greco, vivo ni muerto, los honores del triunfo como en el triunfo ostentoso que supieron procurarle en Sitges Rusiñol y sus amigos, por lo cual el Greco quedó honrado, la razón reconocida, la anticrítico humillada, el atre esclarecido, la justicia rehabilitada, y Sitges entera agradecida y triunfadora, figurando desde aquel día entre las ciudades más amantes del ingenio y del arte.

SEGUIRÀ …

SITGES LA BLANCA (I)

2010-06-25T19:05:00.004+02:00

Buscant en una llibreria de vell, em vaig trobar a les mans amb un exemplar d'un llibre de Víctor Balaguer titulat Historias y tradiciones i on l'autor descrivia una sèrie de llocs prou interessants i que van merèixer l'atenció de Don Víctor, entre els quals destaca el text titulat Sitges la blanca i que també es va publicar en altres revistes de l'època. És per aquests anys, que de la ma de Santiago Rusiñol, participa de les Festes Modernistes, especialment la que te lloc el 1894, on Balaguer visita el Cau Ferrat i en queda prendat.

L'article és com un homenatge al Sitges d'abans, d'aquell Sitges blanc que va ser i que queda en els records dels escrits i les postals fotogràfiques. Com deia l'il·lustre vilanoví, blancas son las losas de sus calles y las tapias de sus huertos ...

SITGES LA BLANCA
Como nacida de la nívea espuma
que engendró un día á Venus Afrodita,
risueña, alegre, seductora, blanca,
orilla de la mar se eleva Sitges.
Es la antigua Subur. Montes vecinos,
que resguardan y protegen, danle
atomilladas brisas, acres brumas
la mar salobre que á sus pies se tiende,
y dulces mieles, en lugar de vinos,
sus griegas vides. Gallardea y crece
en sus jardines la africana palma,
y sus mujeres son dechado y timbre
de gracia y de beldad.
Hermosa villa,
la que al pie duermes del Garraf riscoso,
en un lecho de flores, al arrullo
del ola tumultuante que se rompe,
lasa y vencida, en la enriscada peña
donde aparece tu sagrado templo;
serena, amante, hechizadora Sitges,
nido dulce de amor, ¡Dios te bendiga!

Con estos versos expresé yo mi amor á Sitges, cuando pisaba muy á menudo sus playas, hace ya bastantes años. Podrá Sitges no ser la antigua Kissa ó Cissa, como afirman algunos; podrá no ser, ó si será, la ópima Subur, según pretenden los más, y yo con ellos; pero es, sí, una de las villas más amorosas y más seducientes que conozco.
Está situada al pie del Garraf, el riscoso monte que cantó Cabanyes, por cuyas entrañas cruza un río de ignorado origen y en cuyas selvas se albergan los dioses y los gigantes de las leyendas; y viene á murmurar trovas lemosinas á sus plantas el mar azul, el Mediterráneo, nuestro mar latino, el mar de entre cuya espuma luminosa se vió salir un día á la Afrodita.
En sus costas y laderas el sol madura la uva dulcísima de origen griego, que aquí trajo, según tradición, roger de Lauria, y que destila ese vino embriagador y aromático llamado malvasía, del cual se dice no saber lo que es en Sitges más dulce, si la miel de su vino ó el amor de sus mujeres.
Sus casas se extienden en afiteatro, en graciosa concha, por la playa, atentas para ver el mar, y tras de ellas, diligentes también para gozarlo, se empinan y sobresalen otras casas que parecen ponerse de puntilla como no queriendo perderlo de vista, ansiosas de recibir el beso de su fresca marinada.
Florece la africana palmera en sus jardines y el áloes en su arena, y sus hermosas huertas se ocultan tras de impenetrables cercas de pitas y chumberas. Su iglesia parroquial se encumbra sobre un grupo de rocas dominando el mar, y á lo lejos, escalando una loma, aparece el cementerio con su muro blanco y sus cipreses verdinegros, presentándose, no como lugar de tristeza y muerte, sino como sitio de encantos y delicias, en el que Franco Gras ha colocado la principal acción de una de sus novelas.
Blancas son sus casas como ampo de nieve, mensualmente encaladas con preferente aliño; blancas son las losas de sus calles y las tapias de sus huertos; blancas y rosadas como flor de almendro sus mujeres con sus vestes blancas, y blanca con el color purpúreo del alba, no morena como la Virgen del Montserrat, dentro de su templo blanco, es la imagen bizantina de su Virgen del Vinyet, la Nuestra Señora de las Nieves invocada por los marinos y engrandecida por las leyendas.
Tal es Sitges la amorosa, Sitges la blanca, donde todo es luz y todo amor, todo dulzura y todo júbilo.
Es una villa griega en nuestra costa levantina y una villa andaluza en Cataluña, con la particularidad de que sólo en esta villa se ven rejas salientes como en Andalucía, adecuadas para amorosos coloquios. También es la única villa catalana donde la lengua, principalmente entre las mujeres, parece tomar cierta forma y cierto dejo, propios de comarcas americanas y andaluzas, y donde usan, mezcladas con el lenguaje catalán, ciertas voces originarias de Andalucía y que sólo allí se oyen y acostumbran.

¡Oh hermosa, blanca y amorosa Sitges de mis recuerdos juveniles! ¡Ay, riberita de Sitges, como decía yo entonces.

¡Ay, riberita de Sitges,
ribera de mis cuidados,
la noche que yo te vi
de la luna al dulce rayo!
¡Ay, Sitges de mis amores,
la del aire embalsamado,
con la mar fosforescente
por tu playa resbalando,
con el ambiente aromoso
de tus cármenes cercanos,
cuando tu limpia ribera
íbamos los dos cruzando,
su talle esbelto y flexible
prisionero de mi brazo,
y mirándome en sus ojos,
mientras bebía en sus labios
la miel que ofrece á tu vino
la griega vid de tus llanos!
¡Ay, riberita de Sitges,
ribera de mis cuidados!

SEGUIRÀ …

LA FESTA MAJOR DE CAMPDÀSENS

2010-06-16T13:06:00.004+02:00

Abans de la guerra, la festa major de Campdàsens no havia deixat mai de celebrar-se. Després d'una solemne missa cantada, a la plaça s'organitzava un envelat i es contractava una orquesta de Sitges. Hi acudia gent de tot el contorn del Garraf i de la propera vila i es ballava fins a la matinada. Costà molt després de la guerra, de tornar a reemprendre els vells costums, però poc a poc, alguns incondicionals tornaren a pujar en aquesta diada, patrocinats per la societat sitgetana "Els amics del Garraf". Esmentem en Salvador Picas, gran coneixador del país, que cada any ens delectà amb les seves documentades conferències sobre la toponímia i la flora del Garraf; també el pare Torres, incansable caminant des de la seva joventut, d'aquells paratges muntanyencs i que amb les seves plàtiques, evoca sempre coses del passat. D'altra banda, ¿quie hauria mai pogut somniar de veure a Campdàsens els gegants de Sitges ballant davant de l'esglèsia al so de les gralles i sentir ressonar els cops acompassats dels bastoners? També els nostres poetes sitgetans, David Jou, Maria de Frederic, Eulàlia Vergés, Toni Pañella de Ferrer, J. M. Soler, Maria Dolors Pujadas, amb les seves inspirades poesies, han donat a conèixer la bellesa d'aquestes masies del Garraf, que tan vinculades estàn amb la nostra història.

No cal dir que els masovers de Can Ràfols i de Can Llussà han contribuït en gran manera a donar vida a aquesta festa. La Neus, arreglant artísticament l'esglèsia, curulla de flors i la Maria de Can Llussà, organitzant el famós cremat, que aplega centenars d'excursionistes vinguts de lluny a aquesta pintoresca i antiquíssima masia.

Casas Robert, Pilar. Campdàsens, una llarga història a "L'Eco de Sitges", 23.6.1990

CORPUS

2010-06-02T18:21:00.009+02:00

Els gegants passant pel Cap de la Vila. Corpus de 1959

LA PROCESSÓ DE CORPUS

Avui és Corpus Christi, la festa de les festes;
en eixos cims de serra groguegen les ginestes.
En doina, ginestaire, la de les mans d’argent:
ab l’olor que avui se deixa robar per tu la tossa,
de sa florida testa la cabellera rossa per la ciutat estén.

LA GINESTAIRE

Mentres ven flor de ginesta

la processó va arribant,
torrent de llum entre ribes
de domassos verds i blaus.
Al so de la cornamusa
ve l'exèrcit de gegants
amb les seves gegantesses:
diu que són deu aquest any;
tots ells van armats de porra,
totes elles de ventall,
al Bou segueix la Mulassa,
fent-li records de Nadal;
les timbales timbalegen;
rugeix lo Lleó daurat
prop de l'Àliga que eixampla
ses ales com per volar
ab eixos monstres que fugen
del gran Déu dels cristians.
Segueixen creus i banderes
i frares negres i blancs,
i escolanies que entonen
lo Sacris angelical.

Jacint Verdaguer. Eucarístiques

L'APLEC DE LA TRINITAT

2010-05-24T12:56:00.003+02:00

Encara és negra nit que la carretera de l’ermita dona gust de veure. El trànsit va pujant per graus, ara tot just se senten els sotracs mandrosos d’algun que altre carro que arrosseguen matxos endormiscats que deixen sentir a voltes l’escardalenc so d’algun cascavell que encara resta enganxat en el collar i a mida que ens anem acostant al dia, el remoreig es mes gran. De tant en tant rompen la quietud de la nit les converses fortes i les rialles d’alguna que d’altra família que s’apressa a ésser a dalt per a triar amb llibertat el millor lloc on posar la tauleta restaurant. Més tard i allunyats sonen els cants d’una coll de joves que tot fent gatzara han fet a peu el camí per arribar a punta d’alba a dalt. I així poc a poc va prenent un aspecte diferent i bonic aquella carretera llarga, polsosa que passeja rumbosa per sobre d’espadats turons que obren lloc en ses entranyes a les masses fèrries i feixugues d’allò que en diuen el carril. La campaneta de l’ermita ens deixa sentir per primera volta el seu feble so; el serpentejat i arriscat viarany que pasta al cim de la muntanya s’és convertit en un formigueig de gent que carregats amb fardots i cistells van fent-se via cap a dalt, descansant aquí, aixecant-se després, canviant-se els fardots i refilant el jovent per tots indrets les tendrívoles cançons de la terra que ressonaven per aquells indrets de tan formosa manera, que no sembla sinó que el cor de la Pàtria ens ensenyi el que hem de fer. Allà tot s’hi barreja: la senzilla tonada de La pastoreta, amb les mascles estrofes d’Els segadors; la veu fina i melosa de les ninetes amb la forta i aspre dels homenots. Tot, tot se sent allà, i la pujada es fa sense cansar-nos, lleugera a tot ser-ho, tant que ja som a dalt i no ens n’hem adonat. Ja som a dalt. Un traguet d’anís i a esperar l’hora de la missa, ja que el vicari sembla que no ha sigut tan lleuger com nosaltres i encara no s’hi ha arribat; cap a la plaça s’es dit, ja que tenim d’esperar-nos. Allà a contemplar aquella vall immensa i frondosa, aquelles muntanyes escabroses i aquell mar quiet i blau com el cel, per quin horitzó comencen a veure’s els rogencs colors del foc del sol que forceja per sortir. Esperem-nos, doncs, aquí a que surti, ja ens han cridat a missa per segona vegada: Ai el tren! Aquí està el noi gran, aquell mestre que travessa les entranyes de la terra, xu-xu! Mireu-se’l que cremat, es el tren-correu que baixa.

Vaja, el vicari ja és aquí. Dret a missa manca gent i deixant la plaça ens anem cap a l’ermita, però qui hi entra? Ca! Barret! No es possible, està tota plena. Quedem-nos a fora, i mentre esperem quan acabin, farem el ressopó, uns carquinyolis amb dos ditets de moscatell fet. S’ha acabat la missa. A esmorzar és dit. Foc, noi i pet de costella a sobre les brases. Uns quants traguets de garnatxa i a trescar per les serres, les velles ja s’encarregaran de coure’ns l’arròs. El sol ja és fora, els boscos del Llobregat es contemplen magníficament, Les Balears ens deixen entreveure la seva silueta, i mentre els uns passegen i contemplen els formosos conjunts dels que ens regalen la natura, altres van a buscar la garnatxa a Vallcarca o el vi negre a Marrampiña, esvalotant aquells silenciosos llocs amb els seus xiscles les dones que porugues s’esllavissen a cada moment pels pedruscalls de la muntanya. Per tots els indrets es troben fogons campestres, dues pedres, llenya al mig, molta brasa, poc flam i a sobre una negra i grossa cassola que fumeja, no cal preguntar el que és, els olors solament conviden a menjar, i l’hora no es fa esperar gaire. Per tot arreu hi ha gent buscant l’ombra, qui sota un garrofer, qui al redós d’un figuerot de moro, aquells sots l’ombra de l’ermita i aquest dins d’un clot envoltats de mata, tots tots fan anar les dents. I és bonic aquell dinar tan pintoresc. Els uns canten, els altres aixequen el porró o be el bot i els més conversen armen grossa cridòria que retruny per l’espai per allò de que som al camp i ningú ens pot dir res. Que be hi ressona per aquelles contrades el crit de la Pàtria! Allí es troba Catalunya sola hi res mes; hi que be que s’hi respira, omplim-nos ben be els pulmons de l’aire sa que s’hi recull... I ara a fer la becaina que ja hem dinat; i mentre uns descansen, els altres juguen a les cartes i els (altres) baixen a refrescar-se a la platja fina que hi ha sota el turó. Ben aviat arriba en Carbonell amb la seva cobla i ja en Menut ens deixa sentir els espinguets de son cornetí. Vingué un pet de vals hi ha recargolar-s’hi. Allà hi dansa tothom. Qui en dona més? Pregunta el que balla les coques. Setze en donen per la dansa. Canta el de les danses. Ningú en dona més? Setze he dit, a la una, disset, (respon tot eixerit). Disset diuen, i així va corrent la tarda i el sol va amagant-se per darrera els pics alterosos que ens rodegen. El viarany estret torna a veure’s ple de gent que baixa, de pressa, alguns corrents, l’anar i venir de brecs, carros i tartanes és contínua i la carretera dona gust de veure’s plena de gent endiumenjada que s’han arribat fins a Calaforn, per no deixar de participar de la festa. L’ immensitat de tons en els trajos de les dones i el característic de molts grups i grupets li donen un caràcter típic a l’ansem que ben artístic. L’animació va corrent-se cap al poble i la carretera va quedant-se sola, deserta amb la seva pols d’un blanc brut, i on únicament de tant en tant s’hi escolten els sotracs mandrosos d’algun carro de traginer. I aquí lluny de la pàtria, quan arriben aquestes diades, el cors se’ns entristeix i sens i en va dret allà en aquells turons a infiltrar d’aquell aire pur, al ensems que la pensa li recorda les tradicions i els costums de la martiritzada Catalunya. Deu faci que ni tinguem de patir per massa temps aquest mal d’absència i puguem tornar aviat a la pintoresca ermita que ens inspira al genial Rusiñol.

L’Ermità de la costa. Illa de Cuba, dia de la Trinitat de l’any 1896.

Baluard de Sitges, 7 de juny de 1903.

1925. SITGES ESPORTIU

2010-05-22T18:41:00.005+02:00

Com veureu, ara fa 85 anys, a Sitges es gaudia d'una bona oferta esportiva de referència. Aquest breu article forma part d'un conjunt d'escrits publicats a la revista Joventut Catalana, amb un número ben il·lustrat, dedicat a la nostra vila per una colla de joves sitgetans, molt afeccionats a les lletres com eren en Joan Puig Mestre, Josep Diaz Blanch, Rafael Font, Salvador Marsal, entre altres.

0

Sitges és una de les viles que més intensament viu l’actualitat vibrant i poderosa creixença de l’esport a Catalunya. Malgrat ésser dotada de magnificents belleses naturals, que atrauen l’atenció d’innombrables visitants, i de posseir contínuament les diversions de les grans ciutats: teatre, concerts, atraccions, balls, cinemes, Sitges té el seu gran sector on l’esport constitueix l’objectiu de tots els dies.
Per ordre d’importància i d’antiguitat, esmentarem en primer lloc, el gran cercle esportiu C.D. Sitges, pertanyent al grup de Promoció (Llevant), i quina actuació en el referent a futbol (puix és quasi exclusivament el que practica), ha assolit un nivell notabilíssim. El C.D. Sitges ocupa actualment un dels llocs preeminents dintre el futbol català de segona categoria, havent obtingut darrerament brillantíssimes victòries sobre equips reconeguts tècnicament superiors.
Baix el constant esforç dels individus que composen la Junta Directiva, el futbol sitgetà des de les regions de lo desconegut, s’ha anat elevant fins arribar al lloc honrosíssim que en l’actualitat ocupa. Tasca inacabable seria enumerar una per una les jornades de triomfs memorables que tant han encimbellat deportivament el nom de nostra vila. I com si lo aconseguit fins ara no fos encara prou, una encertadíssima renovació en l’equip el conduirà a la consecució de nous llorers, més estimables encara.
També el novell Club de Natació, entitat fundada fa cosa de mig any i que compta ja amb un nombre crescut de socis, és una altra demostració de la esportivitat de nostra vila. No tan sols es dedica a esports nàutics, com el seu nom assenyala, sinó també a la pràctica de l’atletisme en tots els seus aspectes, que efectua al terreny de joc del C.D. Sitges.
Malgrat el poc temps que han començat els entrenaments, tant nàutics com atlètics, per dos experts entrenadors, despunten ja valors ben estimables dintre aquest club. Per la propera Festa Major es celebrarà un gran festival nàutic i un d’atlètic, en que es palesaran els constants avenços dels nostres joves atletes.
També constitueix una part principal en l’esport sitgetà, l’obra del Club Ciclista Sitgetà, entitat que compta solament amb uns dos anys d’existència i que ja ha organitzat curses veritablement esplèndides, dignes de les millors organitzacions de nostra terra, com la Copa Janer, celebrada el mes de juny, i la propera gran cursa que projecta per la Festa Major del nostre poble.
I darrerament s’està gestionant la creació del Boxing Club de Sitges, que està ja en vies d’immediata realització.
Aquestes són, sintetitzant, les diferents manifestacions de la vida esportiva de Sitges. Bona voluntat i encert per part dels dirigents i una disposició exemplar en els nostres esportistes, contribuiran a formar físicament el nostre jovent pel feliç dia que calgui demostrar-ho.

Salvador Marsal

Marsal, Salvador. Sitges Esportiu a Joventut Catalana, núm. 36, 20 d’agost de 1925

L'ANTIC HOSPITAL (i II)

2010-05-16T20:15:00.009+02:00

L’antic hospital de Sant Joan, fou construit en el segle XIV per D. Bernard de Fonollar, llegant pel seu sosteniment cinch cents sous de moneda barcelonina, que entregava el seu procurador tots els anys, del producte de les rentes del castell de Campdèsens y ademés la obligació de fer cremar dia y nit les llànties d’oli dels altars de la esglesia, i altre per servei dels pobres assilats, manant s’invertís en conservar i millorar l’edifici, mobles de l'hospital i ornaments dels altars, amb la quantitat sobrant de dites rentes; disposant també que’s recullíssin en l’establiment benèfic, ademés dels malalts de la vila, als pobres captaires, orfes i impossibilitats, per a quins gastos el benemèrit Senyor de Sitges destinà altres cent sous de renta.

Aquest hospital, al cuidado de les Religioses de la Inmaculada Concepció, ha sofert algunes modificacions en diferents èpoques i mercès als llegats de bons patricis se’ls dotà de més comoditats i de major número de celdes, per resultar insuficients els primitius departaments per albergar els malalts de la vila. Del nostre temps recordem una reforma portada a cap quan l’administració de D. Mariano Carbonell Mestre i una altre de D. Agustí Milá Ballester; així com la construcció de la Sala Antunez, situada en el segon pis i destinada exclusivament a les enfermetats infeccioses, costejant dites obres l’Excm. Sr. D. Lluís Antunez, esment digníssim Governador Civil de Barcelona en l’any 1887. Entre’ls llegats més importants figuren el de D. Blay Soler i el de D. Joan Pintó, que regalà l’edifici anomenat Teatre vell, convertit avui en pisos de lloguer, taller de sabates i diposit de carruatges. (...)

Com déiem al principi, la esglesia i hospital de Sant Joan Bautista tanca ses portes el dia 9 de Juny de 1910, celebrant-hi el dia abans l’última Missa el Beneficiat Rvnt. D. Josep Figuls, passant el vell edifici a ser propietat del súbdit americà Mr. Charles Deering; y fins que’s pugui inaugurar el nou hospital que, amb el mateix nom, es projecta construir en els terrenys coneguts per La Pedrera, qu’era propietat de D. Sebastià Sans y Bori, s’ha habilitat l’espaiosa casa número 30 del carrer Major, amb fatxada també en el carrer de Angel Vidal, ont s’han albergat interinament els malalts i assilats existents en l’hospital de Sant Joan, quina desaparició en el vell casal aixecat damunt del rocam que n’acaricía les ones del Mediterrà, resulta un succés de gran importància per continuar-lo en la història de Sitges.

Costums Perdudes. El Eco de Sitges, 19.6.1910

L'ANTIC HOSPITAL (I)

2010-05-15T12:37:00.009+02:00

COSTUMS PERDUDES

Tot just ara fa cent anys, es publicà un article a L'Eco de Sitges, amb data de 19 de juny de 1910 on un tal Relós, pseudònim que no he pogut identificar, signa tot un article que fragmentem en dos parts on descriu, donant tota una sèrie de detalls interessantíssims sobre el desaparegut hospital de Sant Joan, comprat per Mr. Charles Deering, convertint-se en part emblemàtica del conjunt Maricel.

Ha desaparescut l’antich hospital y esglesia de Sant Joan Bautista. El prop vinent divendres, festivitat de Sant Joan, ja no tindrà lloc enguany la festa patronal de nostra esglesia de Sant Joan, la més antiga de la vila, de la que tants recorts d’infantesa ne guardém quants havíem concorregut a les poétiques funcions del mes de Maig, que’n temps del inolvidable Pare Joan s’hi celebraven a cárrech de les Rdes. Mares de la Inmaculada concepció, prenent’hi part les alumnes del Colegi, quin edifici, adossat al hospital ab fatxada en el baluart de Santa Catalina, costejà generosament el bon patrici D. Agustí Milà y Ballester. (...) La esglesia de Sant Joan sembla qu’existia avans de l’any 1326, segons se desprèn de la última voluntat de D. Bernard de Fonollar, Senyor de sitges, disposant en aquesta data son enterrament en dita iglesia.
Aquest temple sembla sofrí algunes transformacions, conservant-se solsament les antigues arcades que’ns indiquen son primitiu estil arquitectónich. L’altar major era molt senzill, pintat sobre llens ab la imatge escultural del Patró Sant Joan dins de una capella ab altres dos sants a cada part. Aquest altar fou renovat recentment. A la dreta hi havia un nou altar dedicat a la Inmaculada Verge per les Mares Concepcionistes; entremitg del presbiteri y la primera aracada n’hi havia l’altar del Ecce Homo a la dreta y el de Sant Antoni Abat a la esquerra; entre la primera y segona arcada estava l’altar de la Verge de la Mercé, tancat ab un reixat de ferro, y enfront s’hi admirava un retaule de Sant Bartomeu y Santa Tecla, que havía figurat com altar major de la Parroquia avans de constuirse l’actual, com també havía pertenescut a la iglesia parroquial l’altar de Sant Liri que fa pochs anys se destiná al Nen Jesús de Praga que ara s’ha cedit al Colegi del Sagrat Cor de Jesús a cárrech dels Germans Maristes; un altre dedicat a la Mare de Deu del Roser i altre retaule que fou sustituit per una part del magnifich barroc de Sant Ramon que’s tragué de la Parroquia al construirs-hi el nou altar dedicat a Sant Josep.

Seguirà...

EL PONT D'EN DOMENECH

2010-05-03T18:29:00.011+02:00

Postal del passeig amb el pont a primer terme, c. 1924

El Pont d'en Domenech

Inicialment més senzill, amb barana de ferro i sense cap tipus d'ornament i decoració, el pont del torrent de la Bassa-rodona i que posteriorment va ser anomenat pont d'en Domènech, tingué aquest nom degut a que fou sufragat per Pere Domènech i Grao (americano, fill de pare sitgetà i nascut a Isla Cristina), cap a l'any 1877, pagant les despeses de la construcció, obres necessària que probablement li aportà la consideració i el respecte entre els seus conveïns. Aquestes obres, permeteren la prolongació del passeig fins a la caseta d’en Birosa, al capdavall de l’actual avinguda de Sofia. Posteriorment, a principis de segle XX, el pont va ser restaurat i decorat segons l'estil modernista del moment.

El cas és que l'any 1958 trobem la notícia que es trobaven avançats els treballs de canalització del passeig de la Ribera, on s'embelliren amb jardins, bancs i parterres. Així mateix el pont Doménech, situat en aquest passeig, entre el segon i tercer espigó, fou ampliat arribant a tota una amplada de vint metres, i dotat a la part que dóna a la platja, així com el passeig, d'una barana de ferro.

Postal típica dels anys seixanta, amb unes nanses col·locades a primer terme.

EL PASSEIG I L'ESTÀTUA DEL GRECO

2010-04-29T20:38:00.007+02:00

Postal de principis de segle XX amb l'estàtua del Greco a primer terme

Fa gràcia llegir com en la noche del domingo salieron para Santa Pola y Elche los señores Alcalde [Miquel Ribas] y Secretario [Bonaventura Julià] de esta villa al efecto de adquirir por cuenta del municipio 50 palmeras destinados al ornato del paseo de la Ribera. I ja llavors, i parlem del mes de maig de 1896, aquestes accions foren criticades, ja que llegim como si al Ayuntamiento de Sitges le sobrase el dinero... i ho criticaven, no pel fet d'adquirir les palmers d'Elx, sinó pel fet que les autoritats fessin el viatge ells mateixos ¡Estaríamos frescos si para adquirir por ejemplo un frasco de Guayaba auténtica y de buena calidad, tuviésemos que hacer un viaje á la Isla de Cuba![La Voz de Sitges, 24.5.1896].

Fou en aquells anys quan s'iniciaren també, una serie de gestions per dotar a Sitges d’una xarxa completa de clavegueres. S’amplià l’enllumenat públic i s’intal·laren fanals de gas als sectors de la població on encara existien els de petroli.

Reprodueixo un fragment d'un article de David Jou Andreu publicat a L'Eco de Sitges de l'1 de gener de 1996, quan tot just feia cent anys de la col·locació de les palmeres de la Ribera, que rememora aquests fets: Arribaren per mar en el pailebot "Iris", el dia 8 de juny de 1896. A conseqüència del mal temps, l'"Iris" es veié obligat a refugiar-se al port de Barcelona, i fins el dia 11 no pogué tornar a iniciar les operacions de descàrrega. L'Ajuntament havia previst tots els detalls per a l'operació. S'havien fet tots els clots per a plantar-les al llarg del passeig, i per a portar a terme la descàrrega s'utilitzaren unes barcasses de Vilanova, que tripulades per mariners de Sitges, portarien les palmeres des del vaixell a la platja, on, per mitjà d'uns ternals es carregarien en el carro per a traslladar-les als seus llocs definitius.

SETMANA SANTA

2010-04-01T17:43:00.002+02:00

Presentem un petit article publicat al setmanari La Punta de 23 de maig de 1926 on Bartomeu Carbonell acostumava a publicar vells records probablement de joventut i que anava amb el títol comú de Sitges: Costums velles.

En aquest, com el seu títol indica, tracta de la celebració de la Setmana Santa de mitjans de segle XIX narrant amb tota mena de detalls, les processons celebrades.

SETMANA SANTA

Mes on pot dir-se que Sitges treia tot el bon gust solemnial i seriositat, era el Dijous i Divendres Sants. La nostra vila, malgrat sa escassa població, semblava que fos una gran ciutat, donades les lluïdes festes religioses que celebrava. A la Processó del Dijous Sant hi anaven, com és sabut, tots els Misteris. Començava per la Vera Creu, molt diferent de la d’avui, que pesava molt, i on hi penjaven tots els aparells usats en el martiri de Jesucrist; seguia el Misteri del Hort de Getsemaní, on la bona devoció feia que moltes famílies guardessin raïms, peres, pomes, llimones, etc., per al Misteri, donant gust veure en aquell temps fruites i llegums de pur estiu; seguia el conegut per En Marquet, o sia la sorpresa del Senyor, pels soldats i En Judes; després venia l’Assotament; seguia la Coronació i el Balcó de Pilat, la Pujada al Calvari i darrera el Sant Crist de la Sang. Aquí era on la fe religiosa donava la millor nota, essent gran la devoció que hi havia: senyors, pagesos, mariners i menestrals, gent del poble, en fi, un llarg seguici abrandat per la fe i la gratitud a gràcies dispensades per Aquell que tot ho pot. Seguia la Mare de deu dels Mariners, amb els pescadors de la platja, presidida pel Comandant de Marina, que ho era un tinent de navío, no essent d’estranyar la categoria, puig va durar molt que per la importància de Sitges era precisa aquesta autoritat, doncs tenia Duana i tot lo demés que requeria. Després, conforme va augmentar la veïna Vilanova, per la força del seu comerç i indústria, va anar despareixent la importància marítima de Sitges, quina autoritat quedà reduïda a un Cabo de mar, i fins això avui ha desaparegut. També durant gran número d’anys exercí d’Assessor de Marina aquell il·lustre i venerable Notari Dr. D. Felip Font, i sempre se’l veia a la Processó presidint la colla de mariners. Tancava la Processó del Dijous Sant la Verge Dolorosa, amb gran acompanyament de senyors ja fets, i no de jovenalla com ara. (1)

(1) Referint-se, evidentment, a les processons de l'època de l'escrit, és a dir, 1926.

FESTES DEL CAU

2010-03-24T16:33:00.002+01:00

Ara que el Cau Ferrat està tancat degut a aquesta benvinguda remodelació i que trigarem força en tornar-hi a entrar, volem aprofitar per reproduir un article d’un dels números de la revista Esquella de la Torratxa de setembre de 1918 on es publica la crònica les festes del 25è aniversari de la inauguració del Cau Ferrat, i on s’esmenten alguns dels actes de la celebració, així com d’algunes de les persones i institucions que hi van prendre part. L’esdeveniment, no cal dir-ho, va ser notícia i sortí publicada en diferents diaris, tant locals com generals.

Festes del Cau
Dignes de la il·lustre personalitat a qui anaren dedicades foren les festes que dissabte i diumenge passat celebrà la pintoresca població de Sitges en honor del nostre amic Santiago Rusiñol amb motiu del XXVè aniversari de la inauguració del museu artístic “Cau Ferrat”, del qual n’és fundador-propietari l’eminent pintor-poeta.
La manifestació del dissabte fou un acte popularíssim i grandiós al qual s’hi associaren tots els estaments sitgetans. Reunides les corporacions a la Plaça de la Constitució avançà el seguici dret al Cau, on l’alcalde de Sitges oferí a En Rusiñol un magnífic ram de ferro forjat. Amb sentides paraules l’homenatjat donà les gràcies al poble, que en nombre de centenars d’ànimes s’aplegà al voltant de l’artístic casal, per a festejar an ell i al seu propietari amb sincers aplaudiments i entusiastes aclamacions.
Complement grandiós d’aquest esplèndid acte públic fou el banquet popular celebrat l’endemà en el Pavelló de Mar, al qual hi assistí una nodrida representació del Ajuntament de Barcelona, presidida pel propi Alcalde, senyor Morales Pareja.
Uns dos-cents comensals; molt d’entusiasme i un pet de discursos que no hi havia més que demanar. Entre els parlaments que foren molt bons, cal recordar el del digníssim alcalde de Sitges senyor Julià, molt fervorós per a la personalitat de l’artista a qui es dedicava la resta, el del senyor Morales, molt sentit i molt catalanesc, el de l’Albert Rusiñol, els dels regidors Gambús i Giralt, molt coratjosos i donant esperances de que serà aviat un fet lo de l’”Escola de la Forja”; i finalment el discurs de gràcies d’En Santiago Rusiñol, qui, a pesar de trobar-se lleugerament indisposat, sapigué com sempre engrescar als oients amb la seva explosió de sinceritat i de bon humor.
Els dos casinos-teatre de Sitges, “Retiro” i “Prado”, s’associaren a les festes del “Cau”, donant representacions d’obres d’En Rusiñol. En el primer, dissabte a la nit, s’hi jogà La bona gent, obtenint-hi un gran èxit la companyia d’En Jaume Borrás, i ovacionant-se de valent a l’autor a cada final d’acte. En el “Prado” s’hi donà el diumenge a la nit El Místic, a qual representació no pogué assistir-hi En Santiago a causa de la indisposició; indisposició de la que, afortunadament, se troba ja avui completament restablert. En resum, unes festes memorables de les que en conservaran gratíssim record tots quants hi pogueren assistir, i sobre tot el nostre bon amic, el fundador del “Cau”, que ara fa vint-i-cinc anys, se reunia també a Sitges amb uns quants amics per a celebrar la inauguració del Museu, que no tenia sinó planta baixa, en una festa més íntima potser, i no menys afectuosa.

El “Cau Ferrat”
En Santiago Rusiñol és conegut i admirat com pintor de jardins, i com autor dramàtic o escriptor per la majoria dels espanyols i fins de gents de més enllà d’Espanya. Lo que no coneixen potser molts dels seus admiradors és el gust exquisit i els alts coneixements que el nostre artista demostra sempre que té ocasió de exercir de col·leccionador antiquari.
Enamorat de les precioses peces de ferros artístics forjats a mà, que a Espanya hi abunden com en no gaires països, va començar a dedicar-se ara fa trenta anys En Rusiñol a col·leccionar-les i en poc temps va reunir-ne una colla esplèndida tant per la quantitat com per la qualitat. Això fou gracies als seus grans coneixements del perfecte historiaire, al seu “bon nas” i a la seva bona estrella, tot lo qual no ha permès que els amics antiquaris l’ensarronessin mai; perquè sempre ha sapigut distingir lo bo de lo dolent, lo antic de lo modern, lo original de lo imitat.
Començada amb èxit la col·lecció de ferros, era necessari cercar-li un marc adequat; exhibir-la en un local que reunís bones condicions, que constituís un digne estoig per a tanta bellesa.
Com fos que aqueix marc no el trobés al seu gust, En Santiago Rusiñol volgué també construir el marc. I a prop del mar, del nostre mar blavíssim que besa constantment les roques que li serveixen de fonaments, va aixecar el Cau Ferrat, aqueix edifici que ha fet popular la ciutat de Sitges, i en ell va guardar-hi curosament els exemplars de la seva col·lecció preferida, convertint-lo amb els anys en un veritable museu públic, d’un extraordinari mèrit, d’un imponderable valor, en el qual s’hi conserven no sols ferros, sinó tota mena de joies artístiques en pintura (que parli el Greco), en vidre, etc, etc. I tot degut al esforç personal i a la particular iniciativa del benemèrit amo de la casa.
Vint-i-cinc anys són complerts d’ençà de l’ inauguració de “Cau”, el popular museu rusiñolesc de Sitges. Durant aqueix temps, milers i milers de persones, entre elles molts intel·ligents artistes estrangers, han visitat anualment les seves sales. I tothom n’ha sortit encantat. Encantat de les meravelles que enclou el museu; en ferros, sen dubte la millor col·lecció d’Espanya; encantat de l’art i el bon gust que presideixen en la presentació i col·locació de les peces en les sales del ”Cau”; encantat de la poètica situació del edifici, i encantat, sobre totes les coses, de l’afabilitat atractívola i de la conversa agradable –única al món– amb que sap sembrar simpaties tot treballant per a la glòria de la seva terra aqueix gran artista català que’s diu Santiago Rusiñol. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2073, 20.IX. 1918, p. 604-606.

CASINO PRADO SUBURENSE

2010-02-20T11:26:00.003+01:00

Anys vint. Ball als jardins del Prado. Fotografia: Albert Solé Pascual

Com ja vam publicar en una nota anterior, a La Ilustración Iberica, Revista ibero-americana de ciencias-artes-literatura del 15.VIII.1923 va ser un número dedicat a la nostra vila, curull d'articles sobre diferents aspectes culturals i socials del que succeïa a Sitges per aquells temps. L'article que reproduïm, correspon al del Casino Prado Suburense, coincidint en el moment d'un dels seus canvis d'imatges que va tenir en tota la seva trajectòria.

Es su aspecto de estilo moderno, en extremo elegante y de simpaticas líneas, su sala-teatro aún no terminada deja ya adivinar que no podrá envidiar en nada a los mejores salones, pues su decoración que ha sido encomendada a insignies artistas como Agustín Ferrer, su orientación, la forma en que han sido distribuidas sus localidades, todo en conjunto le da un aspecto de grandiosidad poco comunes; su escenario montado con todos los adelantos que el teatro moderno requiere, podrán celebrarse en él toda clase de espectàculos.
Claro es, que no se deja de ver en su organización una exquisita direccion como es la del ilustre arquitecto D. José Mª Martino. Su salón de verano, rodeado de hermosos jardines, es verdaderamente sugestivo, y el matiz aristocratico que se observan en todas las fiestas que allí se celebran es en toda época el lugar preferido de las mas distinguidas familias de la Blanca Villa y colonia turistica.
Elogios muy entusiastas merecen la actuación de su presindente D. José Planas y la de los señores que componen su Junta Directiva por la labor que realizan para conseguir que el Casino Prado sea considerado como una de los mejores de sus similares.
J. P.
Sitges, 1923

EL CAFÈ DE BAIX A MAR. ELS CARNAVALS

2010-02-08T12:47:00.005+01:00

Al Cafè de Baix a mar s’hi reunien diàriament els senyors principals de Sitges, molts d'ells gastaven sombrero de copa. Aquell Cafè de Baix a mar, era l’únic que en deien dels senyors, i era molt concorregut. El cafeter, el Xic de Can Vias, era molt estimat i conegut, i va ser el darrer cafeter que hi hagué, perquè després ja vingueren les societats recreatives. El seu antecessor fou en Joan Antón Sardà, de la Botiga Nova. Allà hi anava tota l’elegància de l’estiu, tot el jovent que venia de Barcelona, estudiants la major part : els Ferret, Puig de la Plaça, Robert, Vilanova, bru, cunyat de l’Antoni López, i altres més, tot jovent lluït, que no s’havia democratitzat com avui i vestien de copa, blanc o gris, pantaló blanca, casaca blava amb botons daurats, corbata blanca o de color i armilla blanca, i a la sortida de missa darrera dels diumenges feien la mar de goig. Tots corrien al Cafè, jugant a la guerra, i on En Manel Ferret i algun altre lluïen l’art del Billar, amb admirable mestria.
En aquell Cafè s’hi van donar verdaderes batalles de confits, ametlles i barreja en el darrer dia de Carnestoltes, en que tot anava al pou. Allà hi havia la colla dels senyors, esperant la dels menestrals, i quan es trobaven hi havia un tiroteig que presenciava una gran gentada, arreplegant per terra lo que podien. La canalla hi feia festa major, doncs es tiraven alguns quintars de llaminadures. A pesar de que els tiradors portessin caretes de filferro, era tal la fúria amb que engegaven, que molts sortien amb xiribecs. A mes, en els dos primers dies de Carnestoltes, sortien pels carrers, des de les dues fins a les sis, gran número de jovent disfressat, portant caramels i tirant-los amb llargues ballestes per a fer-los arribar a les mans de les damisel·les dels balcons, donant una nota de galania.
Anaven vestits de totes menes, i s’armava un brogit que no semblava propi d’aquell poble tranquil, sinó d’una bogeria. Com que’s feien molts pocs balls per Carnaval, el de la Candelera i els dels primer i darrer dia de Carnestoltes, eren un esdeveniment, i a la sala del Teatre Vell s’hi enquibien de 700 a 1.000 persones, casi totes disfressades. Allò era una bacanal moderna, on les dones eixerides treien els drapets al sol a molts que es quedaven esglaiats al veure que els hi parlaven de certes coses que creien amagades. (...) Allò donava gust i cregueu que com allavors mai més s’ha divertit ningú a Sitges. Era un Carnaval de nom en tota l’encontrada, veient-se molt concorregut de forasters. Llàstima que s’hagués deixat perdre i no s’anés perfeccionant amb les noves costums!
Una de les coses que més vestia i feia passar una gran tarda en lo que he descrit eren les contradances ballades a Baix a mar, al recó de Can Covat. Els músics es posaven en bancs i es ballava “La contradança” i “La Bullanguera”, constituint l’espectacle al aire lliure, una nota de gran colorit i animació. Allò era divertir-se i refrescar-se, doncs també es sucaven melindros amb orxata, encara que no era de l’esplèndida “Orxatera Valenciana” d’avui.
B. [Bartomeu Carbonell]

La Punta, 2 de maig de 1926 (Sitges: costums velles)

CAU FERRAT

2010-01-19T11:04:00.004+01:00

El Cau Ferrat. Foto-postal anterior a 1901

El miércoles tuvimos el gusto de saludar a nuestro estimado amigo el Sr. Rusiñol, que habiendo regresado de su excursión artística por el extranjero, vino a pasar un par de dias a esta villa, trayendo al mismo tiempo dos cuadros de gran valor artístico, obra del inmortal pintor Greco, cuyos cuadros ha instalado en la casa museo que posee en nuestra villa, donde piensa trasladar una importante colección de hierros viejos del renombrado Cau-ferrat de Barcelona.

Al saber su llegada a esta, la mayor parte de sus numerosos amigos fueron a saludarle en la fonda donde se hospeda, cenando por la noche en compañía de varios de ellos en su casa museo, a la cual quiere se la conserve y nombre por Can Falua, apodo de una familia que en fecha muy antigua habitó la de sus padre allá en Manlleu la que ha reformado y convertido en museo por su propietario el Sr. Rusiñol; que dando una prueba de su amor a Sitges, le ha traído un verdadero tesoro en objeto de arte, de lo que puede mostrarse orgullosa.

La cena fue servida por el dueño de la fonda Subur el amigo Sr. Carcolse, cuya inteligencia en el arte culinario, demostró con los exquisitos manjares servidos.

Al terminarse la cena, acudieron frente la casa del Sr. Rusiñol las músicas de nuestras sociedades “Retiro” y “Prado” obsequiando a él y sus amigos con serenatas, contribuyendo con ello a hacer más grata la velada, en la que reinó mucha alegría y animación hasta hora algo avanzada de la noche. La Voz de Sitges, 13.V.1894

L'APLEC DE SANT SEBASTIÀ

2010-01-10T16:46:00.005+01:00

Valentí Mongay ens va obsequiar amb un article publicat a La Xermada sobre l'aplec de diferents ermites i santuaris de la nostra vila, on, entre els quals s'hi troba el de la popular ermita de Sant Sebastià.

El 20 de gener se celebra Sant Sebastià. Actualment no s’hi fa aplec, però sí la Novena, que comença la vigília de la festa: amb l’Ofici cantat i els goigs, la diada del sant.

Abans, però s’hi celebrava un aplec popular. Era el primer de l’any. A la vigília, com en l’actualitat, hi havia la Novena amb el Res del Sant Rosari i el cant dels goigs de Sant Sebastià. La diada del sant començava amb una missa matinal a la parròquia, seguida d’una processó que es dirigia a l’ermita. Aquesta processó va deixar de celebrar-se a finals del primer quart de l’actual segle. Després de la processó començava l’Ofici. Després de dinar, a la tarda tornaven al santuari on es resava el Rosari, es feia la Novena i es cantaven els goigs. En sortir dels actes religiosos la gent s’escampava per les diferents parades que hi havia a l’explanada d’aquell indret, comprava diferents productes com torrons, carquinyolis, esclopets i, sobretot, els més característics, els bargallons. Amb aquest motiu, Salvador Soler Forment ens deia “No es que se trate de un aforismo popular, pero en nuestra intimidad solíamos decir: ‘Per Sant Sebastià, bargallons i dards’”, en clara al·lusió als bargallons que produïren uns fruits que es trobaven dins d’unes violes. Aquests productes són de tonalitat groguenta i té un gust força dolç. Cada bargalló pot tenir dues o tres violes i excepcionalment quatre; quantes més violes en tenien, més apreciats eren i més diners se’n pagaven. La venda d’aquests productes – avui totalment prohibida – era un complement econòmic per a qui tenia les parades. Els recollien abans de l’aplec, generalment pagesos. L’Eco de Sitges del 25 de gener de 1920 ens diu que aquest any ja només quedaven dues parades de venda de bargallons.
Un dels altres ingredients d’aquest aplec – com el de la gran majoria – eren els balls a la tarda. En aquest cas, però, només en Josep Soler i Cartró ens parla d’aquesta activitat lúdica. El cas és que es van deixar de fer cap a l’últim quart del segle XIX. Com a nota curiosa hem de dir que, almenys des de principis de segle, com a mínim, hem constatat que, en aquesta diada es donava inici al període de Carnaval: “Por la noche hubo baile de máscaras en la Societat El Retiro, precedida de una bulliciosa comparsa...”. Eco, 27 de gener de 1901.
“Nuestra juventud anda preocupada en organizar los bailes preliminares del próximo Carnaval, cuya temporada piénsase inaugurar en la fiesta de San Sebastian”. Eco, 27 de gener de 1923.
Així doncs, sembla que l’inici de la temporada del Carnaval, amb els seus balls i comparses nocturnes, restaven protagonisme als balls de la tarda de l’aplec, fins que es varen perdre.

(MONGAY, Valentí, La Xermada núm. 11 pàg. 5)

LA FESTIVITAT DE SANT ANTONI

2010-01-10T16:14:00.005+01:00

Antiga imatge de la festivitat de Sant Antoni Abat. Antigament a Sitges es feia celebració on tenia lloc la benedicció de les cavalleries a "La Torreta".

L'APLEC DE SANTA BÀRBARA

2009-12-13T20:17:00.004+01:00

Situada a l’antiga Quadra dels Gassons i separada uns quants metres de la creu de Ribes, antigament els veïns de Sitges i de Sant Pere de Ribes tenien l’ocasió de celebrar la diada de Santa Bàrbara el dia 4 de desembre. El seu aplec era molt popular, doncs el dia de la festa sortia la gent de bon matí pel portal de Sant Francesc i s’encaminava vers l’ermita enmig de l’alegria de les converses i cants i en arribar a la capella, la gent s’escampava pel pla, mentre esperaven l’arribada del capellà perquè celebrés la missa de vuit. A les 10, es celebrava l’ofici amb molta concurrència, segons conten les cròniques de l’època. Acabada la cerimònia religiosa, la gent se’n tornava a casa per dinar. Després, la romeria tornava altra vegada a l’ermita. Es feia la novenada seguida de cant dels goigs i, a l’igual que el matí, es feien ballades a l’era durant tota la tarda.
Es repartien bons de pa, carn i arros, a l’igual que es feia per Festa Major i durant la diada es feia la tradicional venda de coques típiques de Santa Bàrbara, dolços, licors i pastes.
L’ermita que avui existeix, no és la mateixa de que parlen els documents del segle XVI. Aquella, sota l’advocació de Santa Maria, va ser fundada pels senyors de Ribas i estava dintre de la casa de la quadra dels Gassons. L’actual ermita va ser beneïda pel rector Mn. Antoni Claramunt el dia 4 de desembre de 1858 i el 1893 Josep Ballester, el seu propietari, reformà la capella i hi feu millores als voltants per donar una mica d'impuls a la celebració. L'any 1936 va ser saquejada i actualment, tant l'ermita com la casa es troben en un lamentable estat ruinós i de degradació.

EXPOSICIÓ HISTÒRICA DE L'ART SITGETÀ (1925)

2009-11-29T18:13:00.006+01:00

Llegint el setmanari ‘La Punta”, ens hem topat amb un article publicat el 6 de setembre de 1925 sobre una Exposició Històrica d’Art Sitgetà que tingué lloc al Casino Prado Suburense i que reuní bona part dels artistes locals del moment.
Assessorada per Miquel Utrillo i Morlius, en aquesta mostra històrica hi prengueren part entre altres, joves promeses del moment; Pere Jou, Artur Carbonell, Joaquim Sunyer així com artistes ja consolidats; Arcadi Mas i Fondevila, Ramon Casas o Santiago Rusiñol per citar alguns exemples, com es pot llegir a l’esmentada nota.

La “Exposició històrica d’Art Sitgetà” que por iniciativa de la “Associació d’Amics de les Arts” y bajo la dirección de la Comisión organizadora que componían los Sres. A. Mas y Fondevila, M. Utrillo, J. Dalmau, M.A. Cassanyes y R. Planas, ha sido acertadamente instalada en uno de los salones del Prado Suburense, galantemente cedido por acuerdo de la Junta Directiva del mismo, ha resultado un pleno éxito y ha constituído sin duda una de las notas más simpáticas de la pasada Fiesta Mayor.
Estaban las obras que componían dicha exposición indiscutiblemente colocadas y dispuestas con acierto inmejorable, como ha sido reconocido por todo espíritu imparcial, y así se realzaban mutuamente las unas a las otras como piedras preciosas sabiamente montadas en rico joyal por experto orífice.
Empezaremos por la sección de Escultura, la menos numerosa, en la que las bellas producciones de Pedro Jou, en número de cinco, nos lo presentaban como un verdadero maestro poseyendo un sano y puro concepto del arte escultórico. Tanto los tres desnudos plenos y consistentes, como las dos figuras de popular aspecto, tan llanas de espíritu como sólidamente construídas, nos confirmaban plenamente en las brillantes esperanzas que nos habían hecho concebir los capiteles de “Marycel”. Estaban acompañadas por “El Feridet”, de Enrique Clarasó, y una cabeza-retrato del niño M.U., por José Clará.
La reseña de la sección de Pintura la debemos empezar mentando la admirable pintura de Domenico Teocópulis (el Greco) que amablemente cedida por su afortunado poseedor el conocido anticuario D. José Dalmau, presidía la exposición. Representa a “San Francisco enseñando una calavera a un compañero”, y no nos detendremos a comentar esta producción elevada y profunda del ilustre e inquietante hijo de Creta porque no nos consideramos bastante capacitados para hacerlo como se merece.
Empezaremos, pues, declarando que las tres obras expuestas originales de Antonio Almirall (1860 – 1905), nos revelaban un verdadero artista, personal y sensible en grado sumo. La impresión crepuscular “Sitges desde Las Forcas”, por ejemplo, es verdaderamente interesante.
Entre las de Alberto Bartés se distingue “Sitges al clar de lluna”, sutilmente saturada de nostalgia. Las dos marinas, una dorada por la luz solar y la otra en día nubloso, originales de Juan Batlle Amell, se señalan por su delicado colorido, así como las de Guillermo Bergnes por su amplia pincelada y, una de ellas, “El jardí de la Coma: Mallorca”, por sus grandes dimensiones. Tanto el retrato de señora como el autorretrato, de Ramon Casas, nos prueban una vez más que es un maestro, un gran maestro; así como los tres diferentes aspectos del “Hort de can Fals”, enviados por Agapito Casas Abarca, por su colorido fresco y jugoso, y por la seguridad del empaste se cuentan entre las producciones más hermosas de las expuestas. Otra vista de Can Fals representaba la obra de Antonio de Ferrater, pintada con agilidad y gusto, de colorido refinado. Un retrato del pintor Joaquín de Miró, obra de Agustín Ferrer, de un parecido sorprendente y una ejecución magistral: era una pintura soberbia. Exponía Ferrer, además, “Ondina moderna”, “La toilette de Nitokrit” y “Rio oriental”. Tres obras del malogrado J. Mª Llopis de Casades (1886-1915) perpetuaban el recuerdo de este pintor que amaba con sutil cariño los interiores de iglesia con sus altares barrocos y su luz dulcemente tamizada.
El eminente maestro Arcadio Mas y Fondevila ha contribuido con una nota des u época italiana, de extraordinario vigor, y además con dos de sus producciones mas recientes, de las que “Un carrer de Ribas” se distinguía por la finísima sensibilidad; a más, una reproducción fotográfica de su “Procesión del Corpus en Sitges”, junto con la “Procesión de San Bartolomé en Sitges”, de Felipe Masó, nos reavivaban el recuerdo de dos obras cumbres inspiradas por esta blanca villa. “La ribera el año 1870” de Felipe Masó, es una obra brillante y pintoresca, así como las de Joaquín de Miró (1850-1914) nos ofrecen como un resumen de su carrera artística. La influéncia de Fortuny es perceptible en la vista de “Sitges desde el Fondach”, obra maestra de detallismo y precisión verdaderamente extraordinaria. La “Platja de Vilanova” pertenece al mismo grupo y el “Pati amb flors”, en cambio, a su época posterior, de colorido más matizado y visión no tan precisa. El retrato del popular Genís, por Ramón Pichot, una de sus mejores obras, y la “La Natura morta” de Miss Grace Ravlin, una muestra de vigorosa maestría. Roig y Soler estaba representado por dos obras de pequeño tamaño, pero excelentes, que probaban una acertada percepción de los matices que, incansable, despliega la luz sobre las cosas. Y en lo que concierne a Santiago Rusiñol, ¿es posible que en una exposición de la villa del Cau-Ferrat no fuera honrada con sus pinturas? No podía ser, efectivamente; y así un patio, con una figura, obra íntima y silenciosa, un retrato del glorioso médico Cayetano Benaprés y una visión de Montserrat envuelto por los tenues velos de la niebla, nos eran ofrecidos para nuestra espiritual delectación.
La “Natura morta”, de Sisquella es, de verdad, una obra sobresaliente, sólida profunda, llena de consciente decisión. No es extraño siendo su autor una de las primera figuras de la joven pintura catalana. De Soler hay dos obras tan discretas como simpáticas, y de Sunyer un paisaje, “Clot dels Frares”, severo e intenso, de su época más interesante, por ser la más renovadora. Una vista de la Iglesia y del Baluarte, por José Triadó, se distingue por la simplicidad y por la justeza de colorido. El “Interior del Cau-Ferrat”, por Miguel Utrillo, es muy interesante, lleno de presentimientos, y ejecutado con segura precisión. Y el de Luisa Vidal, animado por simple figura, es una pintura íntimamente amable, ejecutada con fácil maestría. José Vidal y Vidal, desdeñando pequeñeces, ha envidado cinco obras, ejecutadas con un conocimiento ejemplar del oficio y revelando ora un vivaz sentido del color en la “Natura morta”, ora sus profundos conocimientos perspectivistas, en la “Capilla en el Viñet” y el “Safareix de can Fals”.
Empezamos la sección de dibujos, acuarelas, etc., glosando la elegancia exquisita y tenue, como el perfume de la rosa y el del clavel, que enriquece los tan femeniles dibujos de la distinguida y encantadora damisela María Teresa Benaprés, que acertadamente dispuestos en torno su bellísimo retrato al carbón de Ramon Casas, parecían envolverlo en una ola de sutil perfume. Del mismo maestro Casas figuraban dos ágiles retratos de Raimundo Casellas y José Mª Jordà, acompañando al gran hijo adoptivo de esta blanca villa, Santiago Rusiñol, agudamente caricaturizado por el gran Bagaría, y otro del malogrado Ramon Canudas. Hay también del gran Picasso un apunte retratando a algunas personalidades muy conocidas en esta población, y es digna de señalarse la profunda intensidad expresiva en él alcanzada con una economía de medios sorprendente. Las ágiles y claras acuarelas de José Boniquet se contemplan con gusto por su fresca simplicidad, y aún más si reproducen bellos o pintorescos rincones de esta villa y sus alrededores como hace Guillermo Bergnes en sus agua-fuertes. Entre los dibujos de Arturo Carbonell sobresale una bellísima “academia” por su nítida precisión y la belleza del modelado. Junto a ellos hay un dibujo de M.A. Cassanyes, lleno de movimiento, titulado “El Ball de Bastons”. Un tenue retrato de J. Carbonell Gené, por J.F. Rafols, un dibujo-ilustración de Miguel Utrillo estilizado con seguridad y compuesto con gusto, y a más si anotamos una curiosa acuarelita de J. Vermell representando la “Vista de Sitges desde San Sebastián el año 18..”, habremos dado fin a la reseña de esta exposición, la segunda celebrada en esta villa desde aquella memorable del año 1892.
Largo, en efecto, ha sido el plazo; y después de felicitar calurosamente tanto a los expositores como a los iniciadores y a los organizadores, hacemos los más ardientes votos para que el intervalo que se separe ésta de la próxima exposición, no sea tan largo.
G.B.A.

G.B.A. Exposició històrica de l’art sitgetà a La Punta, núm. 76 (6.IX.1925), p. 1

Retrat d'Arcadi Mas i Fondevila per Santiago Rusiñol

EL MOLINOT

2009-11-21T19:46:00.005+01:00

A La Voz de Sitges del 4.III.1894 ens trobem:

La Torre denominada El Molinot que según datos históricos fué levantada por los árabes durante su dominación en España y que se hallaba hoy día junto al cementerio y ermita de San Sebastián edificada más tarde, ha sido derribada durante esta semana habiéndose destinado la piedra de ella extraída, para la pared de defensa de la cloaca colectora.

Con la desaparición de la robusta Torre, Sitges ha perdido una de sus antigüedades o como si dijéramos uno de sus monumentos.

No hi ha cap mena de dubte que en aquella època eren força pràctics. Ai si avui en dia es fes una cosa així...!

Il·lustració de La Llumanera de Nova York

SITGES DELS NOSTRES AVIS

2009-11-03T17:24:00.009+01:00

Si hi ha un llibre de refèrencia sobre una part de la història de la nostra vila, aquest és el Sitges dels nostres avis d’Emerencià Roig i Raventós, publicat per Catalònia l’any 1934 i posteriorment editat per el Grup d’Estudis Sitgetans en dues ocasions i amb pròleg de Lluis Jou. La primera del 1979 i la segona del 1994, aquesta amb índex de noms propis i amb índex general.
En el pròleg de Lluís Jou llegim que el llibre està format per trenta-quatre capítols, que són trenta-quatre relats del Sitges del segle XIX, que es llegeixen amb rapidesa i curiositat, però que des d’un punt de vista documental tenen únicament el valor de retrats. I és que Sitges dels nostres avis està escrit a base de transcriure narracions orals –o escrites– de gent de Sitges, testimonis presencials dels fets que ens conta. Mai a base de documents. Si intentem resseguir els seus capítols en documents d'arxius, trobarem que el que ens narra -indústries de teixits, de sabates, de bótes, arribades a Sitges de vaixells anglesos, etc. - és cert, però no totalment exacte. Amb tot, Sitges dels nostres avis és un llibre que ha esdevingut clàssic entre els que tracten de Sitges i que ens conta coses que els documents no conserven. Representa un conjunt de quadres d'època que són l'explicació dels retrats que Roig i Soler, Mas i Fontdevila o Joaquim de Miró ens deixaren, sobre tela, del Sitges passat.

UN PASSAT SABATER. LA FESTA DE SANT CRISPÍ A SITGES

2009-10-20T17:31:00.022+02:00

Si ens fixem en tot allò publicat sobre les fàbriques de sabates a Sitges, amb la quantitat de monografies sobre els diferents temes i aspectes que es pot parlar sobre la nostra vila, trobem que potser faltaria un monogràfic sobre aquest. El Grup d’Estudis Sitgetans, amb tres quaderns sobre el tema; La Fàbrica de Can Bóta, La Fàbrica Tarrida 1874-1908 i La Fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904 - 1959), amb els que es feia una repàs per tres dels establiments de calçat des de finals del XIX a prinicpis del XX i on el recordat Antoni Vigó va elaborar dos d’aquests estudis i la recopilació inicial de la documentació referent a la fàbrica Benazet.

Sant Cripí, patró dels sabaters
(del quadern d'Antoni Vigó La Fàbrica de Can Bóta publicat pel Grup d'Estudis Sitgetans.

Per la diada del patró, Sant Crispí, es feia festa i el costum era d’anar a passar el dia a la muntanya lluny del brogit de màquines i de la rutina del treball. Els llocs més apreciats per a les sortides eren Vallcarca, Garraf, la font del Ferro, Lurdes i la Plana Novella. En la de l’any 1889 s’organitzà a la vigília una cercavila presidida per un peó al·lusiu al sant, guarnit amb tot de sabates, que recorregué els carrers de la vila al so de trompetes i bombos, i seguit per un reguitzell d’obrers portant atxes. A la matinada de la festa els crits i cants de les colles anunciaren la sortida de l’excursió que també fou ben sorollosa a la tornada.
Però hauríem de destacar les festes dels anys 1903 i 1904. En la primera l’empresa va regalar a cada obrer una quantitat de diners perquè celebressin la festa. El retorn des de la muntanya es féu amb carros engalanats, i en entrar al poble s’hi afegí l’orquestra del senyor Carbonell fins al pati de la fàbrica, il·luminat amb bombetes de colors i “aquell lloch a hont els altres dies feiners serveix de sala d’espera dels treballadors pera entrar a les quadres al ultim toc de xiulet”... es converteix en sala de ball que durarà fins a la nit.
A l’any següent, a la tornada de la muntanya a mitja tarda es formà una corrua de vint carros adornats humorísticament, sobressortint els dos últims que representaven un vapor i una sabata respectivament. Aquesta rua anava acompanyada per la banda de música del senyor Carbonell i des dels carros s’encenien focs artificials. Però durant el dia, el senyor Tarrida preparà l’arribada i féu construir un arc de triomf que abastava tot el torrent i on el pintor, senyor Monfort, pintà el lema de la diada: “Pau i Unió”. La família Tarrida esperava els obrers dalt el balcó d’on penjava un domàs amb la inscripció: “En Tarrida als seus operaris”. I a la porta de la fàbrica els esperà l’orquestra del senyor Magrané. En entrar tots al pati, il·luminat amb bombetes de colors, s’inicià el ball amb les dues orquestres i s’enlairaren globus.

Bibliografia

Jou i Andreu, David. La Fàbrica de calçat Benazet de Sitges (1904 - 1959) [David Jou i Andreu, Ventura Sella i Barrachina, Antoni Vigó i Marcé], Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 2006

Morando, Vicens. Inca, Elda… Sitges a “L’Eco de Sitges”, 1 de novembre de 2008

Panyella, Vinyet. Les fàbriques de Sitges. Dues fàbriques sitgetanes del segle XX: la fàbrica de calçat Benazat i Vallcarca, una fàbrica, una colònia a “L’Eco de Sitges”, 6 de maig de 2006

Parés, Àngels. La Fàbrica de Can Puighibet a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 7 (primavera 1998), p. 30-31

Parés, Àngels. Sitges i la indústria del calçat a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 5 (tardor 1997), p. 3-7

Tutusaus, Joan. Un Calçat d'altre temps a “La Xermada”, Sitges: Ajuntament de Sitges, núm. 5 (tardor 1997), p. 9-11

Vigó Marcé, Antoni. La Fàbrica de Can Bóta [endreça de Lluís Jou Mirabent], Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1994

Vigó Marcé, Antoni. La Fàbrica Tarrida 1874-1908, Sitges, Grup d'Estudis Sitgetans, 1987

LES TORRES DE LES MURALLES. LA TORRE DE LES HORES

2009-10-11T11:15:00.004+02:00

D'una petita nota sobre la torre de les hores, publicada al setmanari La Punta de l'any 1926...

Davant de la Casa de la vila dita, hi havia una mitra Torre, encara dels moros, que formava la continuació de les tres o Quatre que tenia la vila, i amb unió de les muralles que es conserven al Vall, i passant pel carrer major, unien aquest amb les que continuaven al Baluard, fins a la casa avui Vidal y Quadras. Allà hi havia una altra Torre, que va ésser Escorxador de set o vuit crestons que es mataven al dia. La mitra Torre, anomenada de les Hores, a començaments del segle XVIII s’hi va fer una miranda pròpia per posar-hi les dues campanes que necessitava el Rellotge que s’hi col·locà. Avui es conserva el dibuix d’aquesta desgraciada i joliua Torre, que si haguessin sigut els homes dirigents cuidadosos de joies artístiques, avui seria l’admiració de propis i estranys, i no s’haguera enderrocat tan barroerament. Mes res hi va valer. Ni els bons oficis d’il·lustres persones, ni la Junta de Arqueologia, van tenir força per treure d’aquells cervells fossilitzats la malura de la destrucció.

CARBONELL, Bartomeu. Sitges: Costums velles I. Les torres de les muralles. La torre de les hores a "La Punta", 14 de març de 1926

SITGES I EL "WECK END"

2009-09-18T22:23:00.004+02:00

Farà cosa d’uns mesos que una veïna del carrer Sant Bartomeu em va mostrar un quadern turístic dels anys trenta gairebé introbable, ple de fotografies, articles i anuncis publicitaris on es veu reflectit el turisme i societat d’aquella època, i on s’observa també la manera que tenia la vila de Sitges de promocionar-se com a població turística amb una oferta cultural i d’oci ja llavors considerablement important.

“Sitges es algo más que un lugar de descanso. Es el punto adecuado para su hogar. Allí hallará la calma del campo separado de las atracciones de las ciudades por la pequeña distancia de 30 kilómetros”

Per aquells temps, Sitges es percebia com un lloc turístic de gran importància, comparada ja llavors amb la Riviera francesa o amb la Promenade des Anglais de Niça. Les agències i entitats com l’Atracció de Forasters ja feia anys que funcionaven a ple rendiment, i la vila era un lloc d’estiueig per a moltes famílies benestants principalment de Barcelona on trobaven la tranquil·litat i el repòs propi d’una vila cada cop més cosmopolita. Amb el passeig i urbanització de Terramar, amb l’Hotel Terramar Palace acabat de construir i amb l’esplèndid Casino Platja d’Or a vora la platja amb la seva piscina, la vila de Sitges va gaudir d’una època esplèndida amb fama de vila d’estiueig i repòs.

Per altra banda, la Societat d’Atracció de Forasters, va impulsar l’any 1930 la creació i recerca d’una fórmula publicitària per tal de denominar la nostra vila per la seva promoció. Així doncs, es realitzà un concurs públic on 480 persones participaren i on guanyà el Barcelona Enric Sala que s’endugué 200 pessetes del premi i l’eslògan guanyador va ser el posteriorment famosíssim “Sitges platja d’Or”. Malgrat els eslògans de finals dels 80 “Sitges això és vida” o la “Joia de la Mediterrània” dels 90, després de gairebé 80 anys, aquesta frase és encara ara molt recordada.

“Sitges le ofrece además de hoteles de lujo, un espléndido campo de golf, Casino, piscina, playa, tennis, todo a precios moderados. Sólo 25 minutos le son necesarios para alcanzar Barcelona en tren, o por la magnífica carretera en cornisa sobre el mar”.

Sitges y el “Weck end”
Desde hace algún tiempo vienen publicándose en la Prensa barcelonesa artículos relacionados con la futura construcción –siempre futura- de vagas y fantásticas ciudades de reposo en las cercanías de la urbe. Tales lugares de esparcimiento y solaz serían construídos, a lo que parece, de acuerdo con las exigencias más modernas, tanto higiénicas como arquitectónicas. Es indudable que una ciudad que crece sin cesar ha de procurar anticiparse a sus necesidades venideras, creando aquellos remansos de reposo y paz que tanto necesita el hombre de hoy para reponerse de las fatigas de un trabajo demasiado intenso. Desgraciadamente, los barceloneses hemos sido siempre, en este aspecto, muy pródigos en proyectos y exageradamente parcos en realizaciones. De las cosas recién hechas –y nunca bien acabadas- pasamos a nuevos proyectos gigantescos de imposible realización. Se habla y discute en conferencias, artículos, exposiciones y después… nada. Nos consume un delirio de grandezas que nunca podemos calmar. Sin negar a los promotores de los referidos proyectos bondad en la intención, estimamos que es empresa poco meditada la de intentar crear aquello que ya existe y, precisamente , en cualidad inigualable. El sitio ideal de reposo para el “weck end” de los barceloneses es Sitges y su moderno ensanche de Terramar. La escasa distancia que separa a la urbe barcelonesa de la blanca Subur se irá acortando aún más a medida que vayan mejorando las comunicaciones –hoy excelentes, sin embargo– con la electrificación de los trenes y aumento de servicio, hasta convertirse en un nuevo barrio –el más bello– de la ciudad. ¿Quien duda que dentro de algunos años, cuando tales cosas se hayan logrado, la mayoría de barceloneses al terminar su semanal labor habrán de trasladarse a Sitges para descansar de las fatigas de un trabajo abrumador?. Nada le falta a Sitges de lo que apetecer puedan las multitudes ciudadanas que dejan el aire viciado de sus casas, demasiado estrechas y poco ventiladas. Luz, sol, mar incomparable, aire perfumado, ambiente agradable… !salud!. La blanca villa está destinada, en un porvenir no lejano, a escoger a las muchedumbres ciudadanas, que se desparramarán gozosas por su playa incomparable y gozarán las inefables delicias de su clima tonificante y encantador.[1]

“Vista su traje de baño y olvide las inquietudes de la vida sobre la playa soleada de Sitges”
[1] Libro Azul. Sitges Plage d’Or, [s.n.]. 1934. p. [26-27].