dijous, 16 de novembre de 2017

LA MÚSICA D'ENRIC MORERA

Morera vist per Picasso

El 12 de març d'enguany s'esqueia el 75è aniversari de la mort del compositor Enric Morera i Viura, ferm defensor de la divulgació musical des de l'àmbit més popular i compositor de les sardanes La Santa Espina, Les Fulles seques, L'Emporà entre altres i de tantes composicions.
Però realment què en sabem, més enllà de les sardanes? Encara no massa cosa. Entestat en crear un teatre líric català on es produïren un fons d'0bra escènica catalana capaç de fer ombra a la sarsuela, Morera, amb el seu caràcter enèrgic i amb una gran capacitat de treball, creia en la seva obra, malgrat les crítiques que moltes vegades venien per motius extramusicals.
Ras i curt. El mestre Morera fou un dels compositors catalanas més notables de finals de segle XIX i principis del XX. Amb un dels catàlegs lírics més extens, fou, des de ben jove, un gran defensor del cant coral i de la música escènica catalana. En conjunt, el seu catàleg el formen més de 700 partitures entre òpera, teatre líric, música escènica, música simfònica, religiosa, coral, instrumental i cobla. Va escriure la seva sardana vers el 1903, quan ja era una figura de renom, dins i fora del país i son justament les seves sardanes per a cobla, les que van tenir més repercussió popular. 
Malgrat això, la posteritat no ha reservat a Morera la mateixa sort que a d'altres grans músics com Josep Anselm Clavé o Lluís Millet per posar dos exemples. A partir de 1939, el buit fou absolut i el silenci fou total. Un cop acabada la guerra civil, s'acaba el que significà Morera i el que ell representava.
Alguns dels biògrafs del mestre asseguraven que si Morera no és conegut a l'estat espanyol, malgrat ser millor músic, - almenys en l'aspecte tècnic i en el domini instrumental-, que Granados, Falla o Albéniz, és degut probablement a circumstàncies del destí, sense tenir dubt que, tard o d'hora serà redescobert com ho va ser Bach, i que es podran veure als escenaris alguna dia les seves obres Bruniselda, Tassarba i tantes altres i que en el seu dia van ser un gran èxit de crítica i públic.
Biografia de Morera publicada el 1972
En paraules de l'escriptor sitgetà Ramon Planes, autor d'una biografia dedicada al compositor i que l'anomena de manera especial com "el cas Morera" ens explica : hi ha gent (parlem de persones dotades), que per sort o per traça, sempre naveguen amb el vent favorable. Es volten d'un grup d'amics, tots ells situats en llocs estratègics, i aleshores només cal fer còrrer les lloances mútues. D'altres, en canvi, es posen de cara al vent ; o bé és el vent el que dóna la volta. Tenen un talent que ningú no s'atreveix a negar. Però sigui per la seva poca o nul·la capacitat de maniobra, o sigui per enveges i els recels que han despertat, no hi ha manera de que surin. (...) Morera fou víctima del seu talent i de la seva sinceritat: En vida hagué de lluitar sempre, però sense descoratjar-se mai. I després de mort, la posteritat l'ha tractat com ho van fer alguns dels seus contemporanis. L'arma adversa de la posteritat és l'oblit. O amb més refinament encara: un oblit dissimulat".
Criat de ben petit a Argentina, la seva família s'hi instal·là com tantes altres famílies per trobar-hi prosperitat. Trobà en el seu pare, ebanista i músic, la seva base on forjar el seu talent i la seva personalitat. Tornaren el 1881 a Barcelona i allí, el mestre Tolosa li dona lliçons de piano, violí i harmonia, així com dels mestres Felip Pedrell i C. Vidiella.
Desprès d'una nova estada a l'Argentina entre 1883 i 1885, establint-se a la ciutat de Còrdova, treballa com a músic en cafès i teatres fins que, tot just, complert els vint anys, marxa a Brusel·les i durant cinc anys estudia al conservatori d'aquesta ciutat, on gràcies al mestratge de Philippe Fiévez, aleshores professor auxiliar del conservatori, assoleix una gran preparació tècnica.





El Modernisme musical

Desprès d'aquests anys a Bèlgica, el 1890, Morera torna a Barcelona. En aquell moment, amb 25 anys, entra en contacte amb els cercles innovadors del moment: L'Avenç i els Quatre Gats.
Amb tot l'impacte de la renovació musical que viu Europa, s'adona que Catalunya necessita una sacsejada per introduir els nous corrents ja consolidats al vell continent. Es dona a coneixer a l'Associació Musical de Barcelona i a la Societat Catalana de Concerts, entitats on posteriorment estrenaria bona part de les seves composicions.

La col·laboració Rusiñol-Morera
Morera es dona a conèixer a Barcelona el 1893, gràcies a una composició orquestral titulada "Dansa dels gnoms", on debuta com a compositor de música simfònica, estrenada a la veterana Associació Musical. També compon el poema simfònic "Introducció a l'Atlàntida", inspirat en la magna creació poètica de Mossèn Cinto Verdaguer, i estrenada per la Societat Catalana de Concerts.
Morera va venir a Sitges el mes de setembre de 1893 i participa en la Segona Festa Modernista on interpreta al Teatre Prado Suburense fragments de les seves obres Sonata en do menor i Quartet en si menor. 
La primera part del programa, -sota la batuta de Morera- s'interpreten a més, obres de Popper Goelard i un quintet de César Frank. En la segona part, s'estrena la traducció catalana per Pompeu Fabra de La Intrusa, de Maurice Maeterlinck.
És en aquest context on fa amistat amb Ignasi Iglésias, Ramon Casas i Miquel Utrillo. En la Quarta Festa Modernista (1897), l'esdeveniment principal va ser l'estrena al Teatre Prado de l'òpera La Fada, amb llibre de J. Massó i Torrents, el 14 de febrer de 1897.

Santiago Rusiñol i Enric Morera, autors de "L'Alegria que passa"

Morera ens va deixar un llegat musical únic i irrepetible, entre sardanes, drames escènics, música simfònica, obra coral que ens pertany. Algunes romanen adormides als calaixos i d'altres, perviuen en la nostra memòria col·lectiva, com la sardana Festa Major, bell passatge de la nostra festa gran i que es repeteix cada 23 d'agost, o la Santa Espina, esdevenint música de fons de tants moments transcendentals de la nostra història més recent.