dimarts, 11 d’octubre de 2016

DEL MAS D'EN LLIRI A CAL LIRI


Potser els lectors trobaran que se’n fa un gra massa d’aquest debat a tres sobre un mas que ens era molt proper, en quant a la seva denominació i ubicació. Els hi demano disculpes per tornar  a treure el tema, si més no m’ha semblat d’un gran interès i molt alliçonador el resultat sobre els dubtes que sembla ser vaig generar amb l’article en qüestió i que m’han estat aclarits, tant per la Noemi com per l’Ignasi Mª. Muntaner.  La confusió m’ha ensenyat, gràcies a la cura que esmerça l’Ignasi en aquests detalls dels  noms dels llocs i que va recollir en un interessant llibre, que el susdit  mas  es pot dir de les dues maneres.  
Un dels motius que la Noemi centrava la denominació, deia que era per la gran quantitat de liris  que arniaven per l’entorn i que l’Ignasi també discrepa , degut que el nom del mas  prové, com ho té documentat,  del nom de qui en va ser propietari. Ell mateix, però, s’estranya de l’existència d’aquest ocell, ja que amb  aquest nom no apareix en cap diccionari. És ben bé cert,  perquè m’hi he referit altres vegades i també ho vaig buscar amb el mateix resultat. Però diré que sempre l’havíem anomenat així, es caracteritza pel seu plomatge, una barreja de tonalitats grogues i barrejat amb altres d’un color més fosc. Val a dir que fa gala d’ un refilar molt apreciat. Eren tres espècies les que predominaven per aquests verals: les caderneres, els gafarrons i els liris, deixant a banda els passerells i altres que els pobres acabaven amb el coll retorçat  i a la paella o dintre l’arròs.  Era un temps en què quasi totes les cases sitgetanes disposaven d’una gàbia amb l’ocellet. Els mateixos que havien estat captivats en els paranys. Cadascú tenia els seus proveïdors, els meus eren en Ginés Rufete  que vivia al Passeig de Vilafranca, on avui hi ha la llibreria de les seves netes, la Yolanda i la Bibi. Filles del  fill de la casa, també gran aficionat al parany, en Josep i la Pilar. L’altre era en Juanillo, en Joan Martínez, que regentava el bar, una mica més enllà, a  l’altra cantó de la pensió  Julian.
   Deixàvem que comences l’època de cacera i els hi portàvem la gàbia per a que quan  captivessin una de les tres especies esmentades ens la guardessin. Aquella gent tenia tantes ganes de quedar bé que no et donaven la primera que s’enredava entre les teles, sinó que les tenien uns dies  a casa per tal d’escoltar els seus cants, l’ocell que mostrava un cert mutisme li obrien la gàbia i el deixaven lliure, et donaven el que el seu refilet era persistent i bonic. Potser els més preferits eren les caderneres, els del cap tacat de vermell i una barreja de tonalitats en les plomes de la cua, i és que  tenien una fama ben guanyada. I potser els que eren més silenciosos eren els gafarrons que són molt similars, en quant a colors, als liris.
I del mas d’en Lliri o d’en Liri, a la família de cal Líri. Em refereixo als descendents i amos del mas i de les terres. Quan van marxar d’allà eren cinc germans, tres van anar a Cuba i no van tornar més, van quedar el Isidre Mestres Baqués, casat amb la Magdalena Vadell Marce. I el seu germà Ramon, casat amb  la Pauleta. El primer es va comprar una casa a la Ribera, es pot dir al costat on avui hi ha el Marenostrum . Però en l’aiguat de Santa Tecla, que va tenir lloc durant la matinada del 23 de setembre de l’any 1874,  li va quedar tot malmès i va decidir canviar de lloc, comprant una propietat  al  carrer d’en Bosc, on últimament hi vivia el doctor Serramalera i la seva família. Van tenir cinc fills: en Joan que va morir als 18 anys, la Catarina , la Lola, la Rosita i la  Cristina.
Aquesta última, la Cristina Mestres Vadell es va casar amb en Francesc Vigó  Vendrell. Van tenir dos fills, la Mª. Dolors i en Joan que va passar part de la seva vida  a Anglaterra on va morir. Quan van vendre la casa, en van comprar una al Passeig de Vilafranca, al costat de la casa dels pobres. Allà hi va anar a viure la Lolita quan es va casar amb l’Antoni Garcia.
El germà de l’Isidre, en Ramon i la Puleta,  van comprar  casa al carrer Sant Bartomeu, al costat de cal carreter. I el matrimoni va tenir dos fills, en Francesc, que va continuar amb l’ofici de pagès i en Josep que va fer de paleta. En Cisco es va casar amb la Dolors Soler Comas de cal  xiulet. Van tenir dos fills, la Carme i en Joan Ramon. I en Pepet  amb laCarme Soca Mur, la seva filla  Olga i el net en Francesc Parra Mestres.
Continuant amb els germans Mestres, la Catarina es va casar amb en Joan  Cañellas Domingo que va enviudar i es va tornar a casa amb l'Agustina Martí Ill,  de l'espardenyeria  carrer Sant Damià 8.  La Lola amb en Francesc Viñola , germà d’en Gumersindo,   treballava a la fàbrica de sabates d’en Julio Martínez Àvila van tenir dues filles, la Lolita i la Mercedes. La Rosa es va casar amb en Manel Farreras, i van tenir també dues filles : la Maria Rosa, casada amb l’Antoni Enríquez  i la Toni, qui damunt la seva bicicleta  passeja una eterna joventut.
Són gent de cal Liri, descendents dels propietaris del mas. I que quan en Pepito Milà i va anar a fer de masover ells ja no n’eren part interessada. És curiós  com ha donat de si un mas que, durant tres setmanes, ha propiciat estires i arronses en les pàgines d’aquest setmanari.    
    Davant les evidències podem dir que, amb tanta terra pel mig, la collita ha estat bona.

                                                                                   J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'abril del 2016 )


Festa Major de Sitges, 1942
D'esquerra a dreta els geganters Antoni Caverdós, Antoni Nogués Borrell, Joaquim Comas Paulí, Josep Milà Mirabent (Pepito del Mas d'En Lliri) i Joan Coll.