diumenge, 16 de novembre de 2014

QUI FOU EL MESTRE ANTONI CATALÀ?


El compositor i músic sitgetà Antoni Català i Vidal, fou el fill d'Esteve Català i March, organista i mestre de capella de la Parròquia de Sitges i director de la banda de música de la Societat Recreativa El Retiro.

El mestre Antoni Català i Vidal
Als vuit anys ingressà a l'Escolania de Montserrat, on hi feu moltes amistats i s'hi estigué fins els setze. Hi estudià harmonia, orgue, contrapunt i fuga amb el prestigiós mestre Manuel Maria Guzmán. En tornar a Sitges, exercí per un temps de professor al col·legi de les Concepcionistes i al dels Maristes. Dirigí la banda del Casino Prado Suburense i composà algunes caramelles. En aquest període també va completar els estudis de música amb el mestre Enric Morera i Viura i piano amb Carles Pellicer. Quan li ofereixen el càrrec de mestre de capella i organista al Santuari de Nostra Senyora de Pompeia de Barcelona, el 1911, es traslladà definitivament a viure a Barcelona. En aquest mateix any, estrena per la diada de sant Esteve al Teatre Prado l'obra “Crepuscles”, amb text de Manel Gibert i Miret.

Al llarg de la seva vida compongué molta música religiosa, però també fou autor de música simfònica, de cambra, teatral, cinematogràfica i sardanes.


-o-



L’autor de “L’Aplec d’Alfou” és fill de Sitges; el seu nom és Antoni Català i Vidal; feu estudis durant vuit anys, a l’Escolania de Montserrat, sota la direcció del celebrat Pare Guzman. Fa catorze anys [des de 1914] que és mestre de la Capella de l’Església de Pompeia dels P.P. Caputxins de Barcelona; ara conta trenta dos anys.

Es grassonet i beatific, de mirada candorosa; un fra Angèlic de la música, però sense abstinències ni cilicis ni tortures místiques. Porta el segell inconfusible adés benedictí i ara dels frarets d’Assís, però se li endevina a dins de dins, la gran lluminària del seu cervell i la gran foguerada del seu cor: el músic, l’artista i, hem de dir-ho, el geni.

Quan hi ha un naixement, l’Església bat el coure a l’entrar el neòfit a les fonts baptismals; nosaltres també l’hem de batre de fort i de ferm quan al nostre Olimp hi entra un déu nou. Catalunya, la terra tota ella musical, té un nou mestre amb el mestre Català. Ell és humil, com una flor de la blanca vila de Sitges, però porta a dins tota la blavor del mar llatí i tota la sentor i l’agre de la costa; ell va al Montseny i allí aprèn el ressò de nostres muntanyes i ell ve de Montserrat i allí va aprendre la manera com parlen amb Déu els catalans.

Tot amorós, em sembla veure’l com amoxaina amb ses mans blanques els seus fruits de benedicció, ara un cant religiós, ara un esplai de caient popular, i encara que sigui un incendi, les flames obedients es tornen juganeres entre els seus dits.

Volem retre-li aquest petit homenatge, com inici dels molts que haurem de fer-li, si Déu ens dóna vida i salut.



Gastó de Rosella (De El Pla de Bages). La Punta, 6.XI.1925



-o-



L'espinguet de “La Processó de Sant Bartomeu” del nostre Antoni Català i Vidal ens va corprendre aquell matí més que mai, car la sentíem dins el vast recinte de "Catalunya en miniatura" arran d'una temptativa de Sardana més llarga del món.

Aquell intent de rècord no va reeixir, malgrat les ben nombroses persones que hi participàrem. En tot cas, la música d'en Català, amb les notes de Vigoria del ball de bastons i els acords solemnes del pas litúrgic, feia un efecte fantàstic aquell dia de sol i de multitud tot al voltant de les fidels reproduccions de riqueses nostrades. Hi havia tanta gent i els altaveus cridaven als visitants a formar ja el dilatat rotllo sardanístic, que passàrem sense veure la reproducció de l'Església sitgetana que em diuen figura a aquella magnífica exposició permanent. Hi tornarem amb més calma. Era a la platja suburenca que veiem sovint, de joves, el Mestre Català. La seva conversació feta de calma i cordialitat era interessantíssima. Tot hi passava: els seus records llunyans de Sitges, on el seu pare Esteve Català havia estat Mestre de capella, càrrec en el que l'Antoni l'havia reemplaçat un temps després del seu pas per l'Escolania de Montserrat; les vetllades musicals organitzades amb el jovent sitgetà; el seu pas a Barcelona, a l'Església de Pompeia on el cridaren els franciscans; el seu professorat al Conservatori Municipal de Música; la direcció de la Coral Barcelona; les crítiques musicals al "Diario de Barcelona"; la seva activitat a un cèntric cinema barceloní. I del costat de tot això —que ja és molt— Antoni Català em parlava encara del que era el més essencial: la seva tasca de compositor d'obres corals o litúrgiques, de nombroses sardanes, com la ja esmentada “Processó de Sant Bartomeu” o “L'Aplec del Vinyet” i moltes altres. Del que no parlava mai era dels nombrosos premis que anava assolint. La conversació d'Antoni Català era apassionant, mentre les onades anaven i venien i el sol ens atordia gairebé. Passava els estius a Sitges, naturalment. Amb la seva mare i la seva germana formaven un conjunt familiar de gran simpatia, que no em cansava d'anar a veure.

La sotregada de la guerra civil va interrompre aquells contactes. Per "L'Eco" vaig saber a París la mort d'Antoni Català i el seu retorn per sempre a Sitges. Així com l'acord de donar tan merescudament el seu nom a un carrer de la Vila. Ara bé: com diu el cantant-compositor Charles Trenet a la seva «Ànima dels Poetes», el record de l'Antoni Català viurà sempre amb la seva música pels carrers i les places i amb el ball de les seves sardanes de tota la vida.



Rafael Font i Farran. L'Eco de Sitges, 11.II.1989