diumenge, 10 de novembre de 2013

SITGES. LA COSTA DE PONENT


L'aigua és tan verda i flonja que sembla una forra de molsa humida; el cel és tan blau i setinat que sembla un dosser de fai; la "Gavina" és tan gràcil i blanca que sembla una presentalla d'altar; el matí és tan daurat i tebi i es bad tan serè que en cada cosa i en cada partícula de llum deixa una punteta de galania insuperable.
Mireu quin esplet de muntanyes florides que s'escalonen com un gegantí amfiteatre fins a l'infinit! Guaiteu quin baf de força exhala aquesta terra de Catalunya, coronada de turons i pintada tot l'any de verd! Guaiteu per les planes i cims quina lluïsor de pobles i viles i casals i masos i ermites! Guaiteu quina formigor de gent que hi tresca adalerada!
El Penedès, a contrallum, té una rojor calenta de vi que raja. La ratlla de la Costa, en canvi, és un brodat de randes i fistons blancs. La mar s'ha tornat tan blava i turgent que les barquetes us fan l'efecte que llisquen entre dos vidres o que volin entre dos cels, deixant una imatge a dalt i una altra a baix.
Sirena. Escultura de Pere Jou
I en doblar el cap de Vilanova, ai festa!, us quedeu una estona absorts. Allà, a l'encastellada d'un promontori, Sitges, l'olorosa, la idil·lica, lluu tota blanca com una núvia al peu de l'altar. De lluny, mar endins, aquesta visió és com una fina i pulcra miniatura d'esmalt. 
Ja albirem el matollet de les casetes de la Punta, ja afigurem els flocalls arrissats de les palmeres que surten entre el retaule carnós de les vinyes i campells, ja es destaca l'esbojarrat cubisme dels teulats, torratxes i cloquers que té per fons la claror lletosa de les serres de Garraf, totes esquitxades de motes de càrritxs i bargallons.
Patró Tumeu, fent-se encens amb la pipa socarrada, ens posa una mà a la musclera.
-Què us sembla? - ens diu assenyalant cofoi la taca albíssima de Sitges, que pipilleja en les nostres ninetes com una tasseta de plata.
Bell, bell... Esplèndid, inefable!
-Si mai em moro -li responc tot seriós- voldria morir-me així, veieu? Estirat en unes estormies mallorquines, una tarda com aquesta, a la proa d'una goleta com la "Gavina", davant per davant de Sitges, damunt d'un mar que em bressoli com una mareta jove.
-Aneu, home, aneu! exclamà enfutismat, el patró, dins un nimbe de fumera. - No ens morirem pas mai, vós i jo... Pas mai!

Joan Santamaria. 1934

Martorell i Bisbal, Artur. La Mar, la plana, la muntanya / selecció i notes per Artur martorell Bisbal, Barcelona : Gili, 1934.