dimarts, 26 de novembre del 2013

HISTÒRIES I TRADICIONS. EL CAU FERRAT


Com ja vam comentar en un altre apunt d'aquest bloc, el 4 de novembre de 1894 es celebrà la Tercera Festa Modernista, una de les manifestacions més memorables del Modernisme on hi participaren escriptors i artistes de molt variades tendències i concepcions estètiques. Des d’aleshores, el Cau Ferrat es va erigir com a lloc de referència del Modernisme. Entre les moltes visites que el Cau Ferrat va rebre, sobresurten les que va fer Víctor Balaguer que realitzà amb la companyia d’amics i coneguts, ja sigui per ser Acadèmic de la Llengua o com a afiliat al Partit Lliberal o per ser un dels restauradors dels Jocs Florals.
El Cau Ferrat a finals de segle XIX
Així doncs, Víctor Balaguer, poeta “Mestre en Gay Saber” va escriure un text dedicat a la Blanca Subur fent especial menció al Cau Ferrat i que publicà en almenys tres ocasions; apareguent dins la revista madrilenya Pro Patria (segoda època), III, XXI (sept. 1895), a La Vanguardia, del dia 26.IX.1895 i també com a capítol en un volum editat a Madrid l’any 1896 conjuntament amb altres textos inspirats en excursions i records, a partir de notes i apunts del mateix Balaguer titulat Historias y tradiciones on descrivia una sèrie de llocs suggerents i prou interessants i que van merèixer l’atenció d’un jove Víctor Balaguer, excursionista i inquiet: Medina del Campo, La Danza de las Morratxas (Canet de Mar), La Cartuja de Montealegre, Sitges la blanca, La Torre de los Encantados (Caldes d’Estrac), El Castillo de la Selva, El Cuento del Cid i La Cuesta de la Reina.

"Rusiñol trastornó y transformó la casa, dejando en su parte baja el macizo arco apuntado, que antes daba paso á las bodegas antiguas, y hoy lo da á vistosos departamentos que son morada soberbia de objetos de arte escogidos, tablas y lienzos primarios, y sorprendentes antiguallas. Avanzó la edificación sobre las rocas, adelantó una torre que penetra al mar, como desafiando sus bravezas, y construyó en su parte superior un salón de vastas dimensiones y de elevación extraordinaria, con airosos arcos y proporciones de catedral, cerrado en su fondo por una bellísima galería de cristales de colores.
Es una casa suspendida sobre el mar, que bate constantemente sus cimientos, y á quien á veces le sucede ensoberbecerse y encresparse en torno de la torre atalaya, contra la cual se arroja ardidoso, amenazándola con sus atronantes estrépitosos, bañándola con sus espumas hirvientes y haciéndola bambolear con sus embates, cual si quisiera deshacerse del temerario y arriscado torreón que se atreve á invadir los dominios de aquel mar latino, engendrador de ninfas, de sirenas y de diosas, y cuna de tradiciones teúrgicas y fábulas paganas; de aquel mar medieval, sólo domado por las flotas de los reyes de Aragón, condes de Barcelona, según la bizarra frase de nuestro gran almirante, ni los peces podían pasar como grabado no llevasen en su lomo el escudo de las Barras catalanas.
Tal es la casa levantada por Rusiñol, para depósito y alcázar de su tesoro ferramentario. Allí todo es arte y todo maravilla."

Víctor Balaguer