diumenge, 17 de novembre de 2013

EXCURSIONS PER LA COSTA DE PONENT I PER LO PANADÉS


Les Costes de Garraf. Postal de principis de s. XX


L'article que presentem, publicat al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya l'any 1891, ens fa un recorregut per les Costes de Garraf, tal com eren en aquell moment i describint tot el que en aquells anys s'hi trobava. Ja feia deu anys de l'arribada del ferrocarril i Sitgescomençava a ser una vila moderna, i per tant, l'accès a la nostra vila, tant per via fèrrea com per carretera resultava molt més còmoda que abans. L'article coincideix amb l'arribada de Rusiñol a Sitges i els membres del Centre Excursionista, com Josep Castellanos, autor de l'article, continuaven en la tasca de divulgació i estudi de tots els bells racons del país, com és el cas que ens ocupa, on ens fa cinc cèntims dels racons de la vila, des de l'inici de les Costes de Garraf, des de Castelldefels, fins a l'arribada a la vila, a peu de la Platja de Sant Sebastià.

-o-

Al sortir de la estació fèrrea vaig seguir la carretera en direcció a Sitges. A cosa d'un kilometre cridaren-me l'atenció grans quantitats d’arena, veïnes al mar, que no són altra cosa que dunes, és dir, arenes movibles que canvin freqüentment de lloc sota la influència del vent i que lentament invadeixen les terres laborables esterilisant-les, com succeeix , si recordo, a Torroella de Montgrí. Poc més amunt, en una recolzada de la muntanya, s'observa un bonic bosc de pins i un espès tarongerar, especie d’oasis en mitg del desert de les serres veïnes, tan nues de tota vegetació. A uns tres quilòmetres de Castelldefels es comença a pujar, al trobar a la dreta una magnifica i moderna casa. Llavors ja s’entra en plenes Costes de Garraf. La carretera voreja imponents precipicis verticals que rematen en la mar formant una accidentadísima costa; a la dreta de carretera, roques inmenses s’eleven a considerable altura i avancen cap a la mar com si anessin a desplomar-se. Els precipicis, les abruptes penyes, pelades, àrides, el traçat meravellós de la carretera, i el del ferrocarril, que a baix passa, més maravellós encara, formant un conjunt d’imponent magestat, on no se sap què admirar més, si la naturalesa qui ha fet aquella obra prodigiosa, o l’enginy humà, qui ha obert en aquelles alçades quasi inaccesibles, el camí carreter, assentat en la roca viva, i el camí de ferro que passa constantment o per túnels, que hi són innombrables, o per damunt, practicats en les penyes que la dinamita feu volar, o per difícils i sorprenents terraplens. Al deixar la platja i començar les Costes de Garraf es troba, a la dreta, assentada al cim d’un turó, una torre cilíndrica, coneguda per la Torre Barona. Pasta el primer precipici, conegut per la Punta del Moro, es descobreix una petita platja, que te per nom la Cova fumada. Entre els [quilòmetres] 26 i 27, la carretera passa per sobre de la petita platja de Garraf on hi ha una casa molt gran que fa d’hostal, segons me digué l’home que m’acompanyava.
Es veu, al costat de la casa que és antiguíssima, una torre cilíndrica, espècie de guaita o atalaya, que segons sembla se posaria en relació amb un castell o torre en ruïnes, que es veu a llarga distancia, al cim d'un escarpat turó. Allí mateix hi ha una parada de carabiners per evitar el contraband, que s’hi feia algun temps en gran escala ; doncs res més a propòsit que aquell lloc, una petita platja amagada entre les escabrositats de la costa. Passada la casa i platja de Garraf, hi ha, successivament, tres verticals precipicis coneguts per les puntes del Bou, de la Falconera i de la Mala Dona. La gent del país te el ple convenciment de que, per les Costes de Garraf passa una corrent subterrània d’extraordinaria intensitat, caudalosa en extrem. El cert és, i això vaig tenir ocasió d'observar-ho, que en quasi tota l'extensió de les Costes, es veuen, al peu de les roques, a flor d’aigua, gran nombre de bullidors, que surten barrejats amb terra roja estant la mar en complerta calma ; no pot atribuirse, per tant, a les ones la producció de tal fenòmen en aquell punt, desproveït, per altra part, de terra vegetal. (...) Entre els quilòmetres 32 i 33 se troba una bonica platja circuïda d’elevats penyalars coneguda per Vallcaica [Vallcarca]. És la desembocadura d'una vall plena de conreus i algun bosc, per la qual passa una grossa riera que salva la carretera per un pont magnífic. El camí de ferro creua la vall, que tindrà d’amplada uns 200 metres. A sa entradaiy sortida passa per túnels. En els 5 o 6 kilometres fins a Sitges situada en lo 38 (a comptar desde Barcelona), son dignes de menció en l'escarpada costa: la cala del Gat, la punta de la Ferrosa, la cala del Forn, el fondo de la Creueta, la cala i platja d’Aiguadolç, la punta de la Bufera, la punta i cala de Balomy [Balmins], i la punta de St. Sebastià i la platja i port de n'Alegre, enfront de Sitges. 

Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Any I. Octubre – Desembre 1891 núm. 3, p. 166-173