dimarts, 27 d’agost de 2013

ESTIUEIG



Si hem de fer cas dels primers indicis d’estiuejants a la nostra vila, tot apunta que no va ser fins a mitjans del segle XIX quan hi comença a haver les beceroles del turisme tal com l’entenem ara; el fet d’estiuejar, és a dir, passar l’estiu fora de la llar habitual, va ser un dels privilegis de la burgesia primerenca, estesa més tard als altres estaments socials. Tanmateix, ha existit, des de temps immemorials, l’arribada de passavolants i gent de pas a fer les habituals transaccions mercaderes o de tot tipus de negocis a les viles i poblacions, tot fent estada en alguns dels hostals i posades existents.
Ja trobem documentat un hostal l’any 1856, anomenat de la Xarmada, que estava situat en un punt estratègic d’entrada a la vila, com és el Cap de la Vila amb el carrer de les Parellades. El 1862 hi trobem l’Hostal d’en Pere, al carrer Jesús; i el 1878, Ca la Pepa de Tots, al carrer de Tacó. Aquest darrer,  esmentat en una de les obres més celebrades del teatre català de finals del XIX com va ser La Malvasia de Sitges, de Francesc de Sales i Vidal.
El 1880, al carrer de les Parellades, ens trobem amb l’establiment d’en Carcolse, que entre 1899 i 1902 es trasllada al carrer de Sant Gaudenci, convertint-se anys més tard en hotel. En aquells temps de les tartanes, els metges i curanderos no feien altra cosa que receptar als pacients anar a ventilar la malaltia a un altre indret, i no cal dir que als afores de Barcelona hi havia les viles més apropiades per fer-ho.
També fou per aquells anys quan el metge de Sitges, el doctor Gaietà Benaprès, recomanava la pràctica dels banys de mar com a teràpia medicinal. Si en un primer moment els gustos de la societat benestant eren acudir als balnearis, amb el temps es va anar imposant aquesta pràctica del bany que s’anà popularitzant, tot i que, d’entrada, els homes i les dones s’havien de banyar per separat.