dimarts, 9 de juliol de 2013

ENRIC MORERA


Enric Morera i Viura (Barcelona, 1865-1942) va ser un compositor català que va escriure òperes, música escènica, obrers simfòniques, corals, etc,  però pel que se’l coneix mes és per les seves sardanes corals com La Santa Espina, Les fulles seques, La sardana de les monges i L’Empordà. Pels sitgetans te especial significació la sardana La Festa Major, tot un homenatge a la Festa Major sitgetana que el compositor va escriure vers el 1905 on s'interpreten diferents músiques i sons dels balls populars. Morera es va casar amb la sitgetana Maria Riera al Santuari del Vinyet i van tenir dos fills, Jordi i Maria.
A tocar de commemorar-se el 150è aniversari del naixement del compositor, ens endinsem en l’article d’Oriol Martorell publicat a la Revista Sitges de 1966. Conscient que no se li han fet prous merescuts homenatges, Morera va morir gairebé en l’oblit de la postguerra d’aquell 1942 quan les entitats públiques l’ignoraren, així com durant molts anys, també la seva obra passà inadvertida.

Una simple i resumidíssima nota biogràfica sobre Enric Morera seria massa llarga i plena de dates i noms de llocs, des de la Pampa argentina a les boires belgues. Als vint-i-cinc anys, després de llargues estades a les americanes Buenos Aires i Córdoba, després d’haver treballat seriosament a Brussel·les, fa la seva entrada de “cavall sicilià” al mon cultural i artístic barceloní i català: escriu, composa, estrena, critica, dóna lliçons, recorre l’interior del país en busca de melodies populars, les harmonitza, funda cors, etc. L’activitat és constant i s’hi barregen, tumultuosament, els èxits i els fracassos, les amistats i les enveges, l’adoració i el blasmo; i totes aquestes situacions tan dispars, tan oposades, inclòs, van teixint l’aurèola que encara acompanya el seu record, que l’ha incorporat de manera inesborrable a les pàgines de la nostra història musical, i que ha fet d’ell una de les figures més reverenciades pel poble i més sentides com a cosa pròpia. [...]
Com deia, no crec que sigui, aquí, el lloc apropiat per detallar la seva vida i inventariar les seves obres. Recordaré, tan sols, dos fets transcorreguts a Sitges. L’un, el 1897, quan al Teatre del Prado va estrenar-se el drama líric en un acte “La Fada”, sobre un text de Jaume Massó i Torrents, i calgué organitzar un tren especial per facilitar el viatge de tots aquells que es volien desplaçar des de Barcelona. No ens és difícil d’imaginar l’ambient i el color d’aquella vetllada memorable, tan característica i representativa de l’esperit del modernisme, tan dins de la línia traçada per Rusiñol i els seus amics, aquella gent que en mig de bromes i estirabots varen tenir intuïcions genials i transcendentals.
L’altre, molts anys més tard i després, del fracàs de l’etapa madrilenya i del triomf d’una sèrie de representacions als Espectacles Granyer (“La Santa Espina”, “La nit de Reis”, “La reina vella”, “El compte Arnau”, etc.) i de l’estrena d’”Emporium” al Gran Teatre del Liceu, quan sembla que Morera està cansat dels seus constants pelegrinatges amunt i avall i vol fixar definitivament la seva vida familiar. [...] I com deia fa un moment, Enric Morera va escriure, en un d’ells, línies immortals, vindran nous temps i noves modes, es valoraran amb diferents criteris i escales els fruits del passat, però a les nostres places el timbre punyent de la tenora –fent-se ressó de tot un poble- no deixarà mai de cantar amb l’ànima d’Enric Morera.