dilluns, 25 de juny de 2012

MARICEL

Façana marítima de Maricel. Fotografia: Criticartt

Fa tot just cent anys, es parlava del Maricel com un espai nou, que s'anava construint i que anava prenent forma, bastit damunt d'unes senzilles cases de pescadors, a l'antic barri de Sant Joan. Ja en aquells anys, al Maricel -com també es feia al Cau Ferrat-, es rebien moltes de les personalitats mes destacades de la política i l'art. Com la reina Isabel que hi va anar el mes de juliol de 1912. En aquell mateix any, Joaquim Folch i Torres visità Maricel. L'acompanyà l'Utrillo, i Folch i Torres féu l'elogi del palau publicant un article a La Veu de Catalunya del 8 d'agost. Com deia Folch i Torres, "en aquesta bella estada, que per voluntat d'un potentat americà, amateur del nostre art, s'aixeca damunt les roques de la costa de Sitges, allí al costat mateix del Cau Ferrat d'en Rusiñol, ja cèlebre per sa bellesa i per sa història, s'ha realitzat per mà d'un artista exquisit, l'exemple més alt que d'això de l'amoblament de les nostres cases i del seu caràcter en aquests moments pugui ésser-nos donat".

MARICEL

En aquests dies, en què les primeres veus d'això que n'hem dit Art Nacional comencen a ésser sentides, en l'hermosa estada que l'Utrillo ha guarnit, rehabilitant un vell edifici, que fou hospital de la vila en altres dies, s'ha rehabilitat també, en absolut, la elegància exquisida, l'instint de mesura, l'entant de llatina i clara simplicitat de l'art nostre... I diem de l'art nostre, perquè l'art d'un poble s'endevina millor en la intimitat graciosa de l'interior amoblat, que en les obres trascendentalistes, més o menys genials, dels seus pintors.
Quelcom de molt profund hi ha en la naturalesa dels pobles, que mai no mor. I això que mai no mor, això que viu en la darrera engruna de les races, són les lletres essencials del seu art. Sovint les nacions caminen empeses per forces exteriors i, oblidades del seu propi organisme vital, obliden el seu fons, el millor d'elles. Mes, així i tot, la mort no és pas possible per oblit. I les coses, segons una altra llei de la natura, fan el seu fer. I, en veritat, la realització d'aquesta llei, la revelació de què quelcom hi ha en la entranya de les nacions que persisteixen a través de la història exterior, la tenim en la breu i vivíssima història del nostre renaixement.
Com més Catalunya ha tornat al seu Jo, més clares s'han revelat les essències de les nostres formes. Com més les forces del nostre centre han atret la escampadissa provinciana dels nostres ingredients, més pura i més alta ha eixit, d'aquesta concentració, la característica fonamental d'allò que és el nostre art.
D'aquesta història breu, començada mitja centúria enrere, la casa de Maricel ens sembla ja el fruit sucós i depurat; l'exemple complert, el terme just. Despullada de tota aquella solemnitat arqueològica que revestí amb exaltacions romàntiques, les primeres espurnes reveladores de l'art nostre, el que és popular, triomfa, senyalant-nos un camí pressentit de temps, vers el qual hem d'anar per a recollir les nostres engrunes essencials. [...].
Escassament, la casa de Maricel te mobles nous; i no obstant, no és un museu, ni una casa vella. És una estada per la gent del dia, amb cert caient de refinada modernitat. [...]. Així, sembla el fruit d'un moment culminant de la civilització catalana moderna; una civilització que creix vora el mar blau, sentint cantar les ones, veient passar les veles, tendrament rosades, a l'hora de la posta tranquil·la. [...]. És quelcom de molt hermós veure el mar blau, d'estant de la finestra d'una cambra, senzilla i blanca, però és mes hermós encara, veure en la cambra l'essència viva del que és el nostre art i sentir per acompanyament de sa dolça presència, la cantúria de l'ona escumejant, que rebat pels esculls, al peu mateix de l'espectacle. [...]
I, en aquest terme, la casa de Maricel és un treball de filigrana, un tresor de petites atencions, una obra d'amor i devoció per les més petites engrunes de la secreta gràcia d'allò nostre, una gloriosa feina.