dimarts, 9 de novembre de 2010

ELS MOLINS


Ara que s'acosta el temps fred i melangiós de la tardor i coincidint amb una sèrie d'articles publicats pels mesos de novembre i desembre de 1919 amb l'encapçalament intitulat Croquis sitgetans, recupero aquests articles d'Emerencià Roig i Raventós, que contenen cert punt de melangia i nostàlgia, d'aquells records que posteriorment li serviren per fer el Sitges dels nostres avis, llibre tan indispensable per a la histografia sitgetana.

Voltats de garrofers, els molins, reposen al damunt d’un pedruscall brodat de farigoles i romanins. Miran al mar, blanquinosos, isolats i amb posat trist; senten enyorança de temps endarrerits, en que les moles voltaven molent el blat d'or que els hi abocaven a carretades... i del temps en que hi vivia un moliner, que tant els estimava, donant-els'hi vida, emblanquinant-los perque sempre fessin força goig ... Llavorç, que les devanadores, com sagetes de rellotje coratjoses, tallaven el vent, i que tant bé els hi esqueien voltant enfilades a dalt de tot...
D’aquells típics molins sols ne resta una torra com a recort... Al seu dedins, hi regna una quietut de tomba corprenedora... Sols una claror baixada del cel, amb posat d'encantament, omple el seu interior, que està plè de pedres, que fan venir a la imaginació la idea de qualque lluita titànica que avui sembla envoltada de misteri...
Dels molins, cada any, quan s’acosta el mes de les flores, els falciots volten al seu damunt, xisclant, com una corona vivent... Les aurenetes negres, de pit blanc, cerquen lloc per a fer-hi son niu. Xarrotejant, van i venen, omplint de joia aquell lloc on hi nien... Pares i fills, en venint la tardor, emigren, duent-se un bon recort, i acomiadant-se els hi endrecen una paraula de consol. L’any vinent tornarem a fer-vos companyia.
I ve la tardor. Les plantes que creixen en son interior, el molí les mira, com un alè de vida, com una mena d'anima que li dona caliu i cor per a l’hivern, rublert d’asprors i esmortiments...

EMERENCIÀ ROIG. Croquis sitgetans IV. El Eco de Sitges, 1 de novembre de 1919