divendres, 1 d’octubre de 2010

CAPVESPRE A "LA PUNTA"

Darrera d’un mar de color d'argent, llis i amb posat de repòs, acaba de pòndre's el sol... L'astre amagat escampa una claror rogenca que s’extent pel firmament, entonant de vermell una seguida de núvols baixos, i festonejant els que estàn més enlairats... La claror s’apaga lentament... Els núvols, fins a les hores candents, perden llur roentor, tornant-se cada volta més foscos, que amb la trasparencia del cel on estan, semblen una seguida d’esculls sospesos en la immensitat.
En els darrers sospirs del jorn que fineix, quan les tenebres s'extenen per arreu enfosquint els tons encisadors del sol darrera la blancor somorta de les cases, mig amagades per les palmeres del passeig, s'enlaira una glopada de fum del cim d'una xemeneia d'una fàbrica, que puja silenciosa fins perdre’s i confondre’s amb els núvols sospesos al seu damunt.
El silenci corprenedor que tot ho omple, és trencat de sobte pel corn de la fàbrica, que després de xiular una estona, fineix agònic i regna altre cop la quietud... Una quietud amarada d’èxtasi...
Ací, allà, al passeig, a les cases, neixen llumets que ressalten vivament en la foscor; i reflexant-se en el mar encalmat, llurs imatges semblen talment una corrúa d'anguiles lluminoses plenes de neguit com si, tenint desitjos d'avançar vers la platja, quelcom misteriós les aturés...
Un llagut amb la vela hissada i defallida, passa davant de l'espigó, avançant mandrosament al compàs d’unes estropades llargues interrompertes per un petit repòs... Desfila, com una visió fantàstica, i s’atansa a la platja... Mentre atraca, se sent el grinyolleix trist dels bussells en arriar la vela... i més endavant, un altre també trist i llastimós, del palanquí que la treu al damunt de la platja fosca i humida, on les petites onades no es desfan, ni fan la més petita remor...

EMERENCIÀ ROIG. Croquis sitgetans I. El Eco de Sitges, 12.X.1919